La prova del nou

Com ja he dit en altres ocasions, no crec que pràcticament ningú hagi votat PSC-PSOE esperant absolutament res per Catalunya dels 25 diputats socialistes catalans del Congrés. Uns votants perque això els és igual, i els altres perque han votat PSC-PSOE simplement per frenar el PP.

Ara bé, la nombrosa tropa de comentaristes, tertulians, periodistes, opinadors... a les ordres dels interessos del PSC-PSOE, s'han aprestat a donar espai en el món catalanista als socialistes catalans, en una interessada lectura dels resultats d'aquestes passades eleccions del 9 de març. Com si el PSC-PSOE fos catalanista.

Bé, no sigui dit que els neguem el pa i la sal, i que no diguin que l'error de CiU és no veure que el PSC-PSOE sí és catalanista. Fem una prova, donem-los una oportunitat.

Tots recordarem en campanya, quan Carme Chacón va expressar la seva oposició a que José Bono presidís el Congrés dels Diputats, anunciant, fins i tot, un possible vot diferenciat del PSC-PSOE en aquesta qüestió. Donem-los aquesta oportunitat, a veure què voten?.

És a les mans dels 25 diputats del PSC-PSOE decidir si Bono serà o no President del Congrés, perque recordem que sense el PSC, el PSOE no té majoria. Tenen doncs la primera oportunitat de demostrar si defensen Catalunya o el PSOE.

Conservadors, evolucionaris i revolucionaris

Fa uns dies, en una reunió política, algú va fer servir el terme evolucionari referit a la política, terme que va fer fortuna en un anunci publicitari, i que crec que aplicat a la política té molt d'interessant i novedós.

Superant el caduc i buit discurs dreta - esquerra, i precisament com a demostració d'aquesta superació, una altra manera d'analitzar la política a Catalunya podria ser la d'analitzar-ho en funció dels paràmetres conservador, evolucionari i revolucionari.

Si féssim aquest exercici ens donaria que:

PSC-PSOE: Conservador en l'eix nacional perque no vol que res es mogui, i conservador en l'eix social, amb desitjos evolucionaris que no passen de desitjos, perque són l'status quo i garantia de que res es mogui.

CiU: Revolucionaris en l'eix nacional perque volem canviar-lo, tot i que també tenim a dintre simples evolucionaris. I evolucionaris en l'eix social perque volem transformació respecte el que hi ha ara, tot i que a dintre hi tenim conservadors.

ERC: D'ideologia revolucionària però pràctica política conservadora tant en l'eix nacional com en el social.

ICV: Evolucionaris en l'eix nacional i teòricament revolucionaris en el social.

PP: Molt conservadors en els dos eixos, sens cap mena de dubte.

Com es pot observar, a banda de ser una manera perfectament vàlida d'analitzar la política catalana, dóna uns resultats molt diferents al del caduc i no vàlid a Catalunya eix dreta - esquerra.

Reflexions sobre la crisi de la política: La no penalització II

Fa un parell de mesos vaig escriure un post en que situava, com a part de la responsabilitat de la societat en la crisi de la política, el fet que aquesta no penalitzava electoralment les pràctiques polítiques precisament més criticades i que més mal fan a la política.

Aquestes darreres eleccions del 9 de març han estat un nou exemple d'aquesta incomprensible pràctica electoral de la societat catalana. Quatre anys d'agressions i maltracte a Catalunya i als catalans han estat electoralment premiats amb una aclaparadora victòria precisament dels causants de tots aquests mals, amb la única, simple, i intelectualment baixa explicació de la por al PP.

Em resulta incomprensible trobar-me individus que es passen el dia despotricant de la política i els polítics, malparlant de tot, patint els despròsits de la RENFE, o el TGV, o l'aeroport o el Carmel, i a l'hora d'anar a les urnes votin socialista. I perquè?, perque sinó guanya el PP (?).

És així com s'entén que, avui dia, a la política catalana triomfin personatges de la baixesa política de José Zaragoza, màquines de conservar el poder i guanyar eleccions amb el tot s'hi val per bandera, aspectes que res tenen a veure amb la política, que no oblidem que és l'art de governar i millorar la vida de la gent.

És així com s'entén que una campanya amb cap missatge, cap idea, cap proposta, amb una simple crida a la mobilització per la por a l'altre, al PP, tingui èxit i s'endugui el gat a l'aigua. El moment de la societat catalana és de tal despropòsit, tal desconcert, tal limitació, que permet tot el que ha passat els darrers anys a Catalunya, la campanya pel 9 de març, i el resultat d'aquestes eleccions. Cal reconèixer-li, això sí, a José Zaragoza l'encert i visió d'haver detectat millor que ningú el trist moment de la nostra societat i haver-li fet una campanya a la mida d'aquest trist moment.

En qualsevol altre país desenvolupat del món, una campanya així faria envermellir i seria segur penalitzada a les urnes. Aquí és premiada. No calen més proves per veure que en la crisi de la política hi som tots implicats, els polítics els primers de tots, però també els mitjans, i també, indubtablement, la societat en bloc.

La imatge de CiU

La renovació iniciada per CiU a finals dels 90 s'ha assolit en molts dels camps, però des del meu punt de vista és encara imcomplerta. Podríem parlar d'altres aspectes, però un dels més importants on aquesta renovació encara ha d'actuar amb força, és en el terreny de la imatge.

Segurament el millor dia per analitzar la imatge que projecta cada partit és el dia de les eleccions, qualsevol de les eleccions. Aquell dia la gent acut a votar amb els missatges, idees, imatge, valors etc... que cada partit transmet, especialment i de manera intensa els 15 dies anteriors, durant la campanya electoral.

I quina imatge projecta CiU?. CiU és percebuda per una part important de la societat catalana, com un partit catalanista, nacionalista, que defensa Catalunya, però no independentista, tirant a dretes, lligat a aspectes com l'empresa, l'economia, també l'església, amb imatge de trajo i corbata, tirant a benestant i conservador. No tothom percep CiU així, però si una important part de la societat catalana, cosa que limita les nostres espectatives de creixement.

Tot i que una part, minoritària, del nostre electorat pot respondre a aquests paràmetres, la majoria no, i pel que fa a la militància directament ningú. Una prova, no conec ningú, zero, que digui que milita a CiU perque és un partit de dretes o centre-dreta, i entre els nostres votants no més enllà de l'1% argumenta aquest aspecte per votar CiU.

Un partit és qui el composa, i el composa la seva militància. La imatge, per tant, d'un partit, ha de ser l'extrapolació del que és, o sigui del que és la seva militància, amb les correccions i afegitons necessaris per arribar al màxim de sectors possibles, especialment aquells sensibles a les nostres propostes. En el fons però, l'essència del partit és el que és la seva militància.

I com és la militància de CiU?. Doncs és jove, amb una mitjana d'edat cada vegada més jove, clarament sobiranista, per tant gens conservadora perque estem per un profund canvi nacional, que deixa l'eix dreta - esquerra en un segon terme i es distribueix al llarg de tot ell, amb gent d'esquerres, de centre-esquerra, de centre, de centre-dreta i de dreta, perque això ens és igual, ens uneix Catalunya i la seva llibertat. És una militància amb unes idees i uns plantejaments moderns i progressistes, amb una ampla tradició de pensament i acció política social i que vesteix com la gent normal. És interclassista, com el catalanisme, i molt assimilable a la mitjana de la gent normal del carrer.

En suma, poc s'assembla certa imatge que projecta CiU amb la imatge real del que som, i això és un problema, un problema degut a que la renovació no s'ha completat del tot, i cal fer-ho.

GALEUSCAT Decisiva

L'ensorrament d'ERC i IU-ICV deixen CiU i PNB, a banda de PSOE i PP, com els dos únics grups parlamentaris de la cambra espanyola, i a la pràctica, com els dos únics amb capacitat real de condicionar el Govern socialista.

Si sumem als 16 diputats de CiU i PNB els 2 del BNG, trobem que Galeuscat, amb 18 diputats, resulta absolutament decisiva. No excloc a ERC, benvinguda sigui a Galeuscat si vol venir, em temo però que estan per altres guerres.

No soc cap il·lús, ja sé que els interessos i projectes de tres nacions diferents com Euskadi, Catalunya i Galícia són diferents. Però sí que crec que hi ha un mínim comú denominador, en forma de plurinacionalitat de l'estat, foment dels respectius autogoverns i sobiranies, i defensa davant qualsevol agressió centralista, que ha de ser fàcil de trobar.

La primera batalla serà la de l'elecció del President del Congrés, tercera institució de l'estat i amb poder real, per tant, per influir clarament en la deriva política d'aquest. Cal evitar que un espanyolista cavernari com José Bono ocupi aquest càrrec de significativa importància. Em sumo aquí a les veus que defensen que una persona com Josep Antoni Duran i Lleida el desenvoluparia de manera molt més seriosa, eficaç, innovadora, moderna, i sobretot, plurinacional, cosa que seria tota una sana i moderna novetat a la casposa Espanya.

Per supost això no ha d'implicar cap Sí de CiU a la investidura, el possible acord sobre la qual hauria de venir de la mà d'una bona part de les propostes del programa de CiU: Desplegament íntegre de l'Estatut, nou sistema de finançament, traspàs de rodalies, nova gestió de l'Aeroport del Prat i traspàs dels altres aeroports, i TGV fins la frontera i fins València. La consecució d'aquestes fites, clares i diàfanes, sense ambigüitats, faria comprensible el Sí, o l'abstenció si no s'aconsegueix tot, a la investidura de Zapatero.

Crisi de vehiculació política del nacionalisme català

Segons dades del Centre d'Estudis i Opinió del propi Govern no nacionalista de la Generalitat de Catalunya, al voltant del 20% dels catalans són independentistes. S'entén que es refereix als catalans majors d'edat. Per tant podríem dir sense equivocar-nos que a Catalunya hi ha, aproximadament, 1.200.000 d'independentistes amb dret a vot.

Si mirem el resultats d'aquestes darreres eleccions espanyoles, podem dir que 300.000 d'aquests independentistes van votar ERC. Tenint en compte que la meitat de votants de CiU són independentistes, podem dir que uns 375.000 van votar CiU. Posem que uns 25.000 van votar altres opcions polítiques extraparlamentàries de l'independentisme català.

En total, doncs, uns 700.000 independentistes van acudir a les urnes el passat 9 de març a votar opcions catalanistes. On són els altres 500.000?. La gran majoria es van quedar a casa, bé seguint les crides a l'abstenció promogudes per alguns sectors del nacionalisme català, o bé distanciats pel moment polític. Una minoria, molt minoria, fins i tot deuria votar al PSC-PSOE caient en la trampa del vot útil anti-PP.

Els números fan molt més mal encara si ampliem el terme d'independentisme al de catalanisme, entenent per catalanisme l'aposta política per un autogovern de Catalunya molt més ample, corresponent al que ens toca com a nació, per tant res a veure amb la prostitució del terme catalanisme que realitza el PSC-PSOE, que de catalanista en té el que jo de xinès.

Segons les nostres pròpies enquestes, més d'un 64% dels catalans es considera catalanista. Deixe-m'ho en un 50%, treient doncs aquest 14% que segurament identifica la idea de catalanisme d'una manera tan tèbia que simplement no és catalanisme. Això vol dir que a Catalunya hi ha uns 2.750.000 catalanistes amb dret a vot.

D'aquests, en números rodons, 300.000 van votar ERC el passat 9 de març, 750.000 a CiU, diguem que 150.000 a ICV, i posem que 25.000 a opcions minoritàries del nacionalisme polític. En total doncs, 1.225.000 catalanistes van acudir a votar partits catalanistes el passat 9 de març.

I els altres 1.500.000???. Doncs molts a casa, desencantats, desil·lusionats. I una part, aquesta vegada significativa, potser 300.000, no més, van votar al PSC-PSOE, no perque sigui catalanista, però sí com a vot útil anti-PP.

En suma, els partits polítics catalanistes no saben mobilitzar el potencial de vot catalanista. I això passa en un moment on l'independentisme està més estès que mai i creixent, i per extensió tot el catalanisme o nacionalisme polític, també es troba en extensió i creixent cada vegada més.

Suficient per fer una profunda autocrítica tots plegats.

Avaluació dels resultats de les eleccions espanyoles

L'atemptat

Era una incògnita com podia afectar l'atemptat al resultat de les eleccions. Finalment el PP es va mantindre serè i no va manipular. El PSOE i PSC sí van manipular però de manera molt subtil, fent aparèixer moltes imatges de crida al vot emotives durant tota la jornada de reflexió.

Finalment l'afectació ha estat de més participació en general. A nivell d'estat assolint-se la mateixa participació que a les darreres eleccions, marcades per l'excepcionalitat de l'11-M. Un increment de participació que s'ha repartit entre els dos grans, PSOE i PP, escombrant IU. A nivell català la participació ha estat 5 punts per sota que el 2004, que tot i això suposa una participació bastant més elevada del previst, moguda per l'atemptat, i en clau bàsicament socialista, com si oloressin que l'atemptat podia anar bé al PP.

Espanya

Els resultats previstos, amb un PSOE guanyador clar però sense majoria absoluta tot i ser-hi aprop, i un PP lleugerament a l'alça.

El bipartidisme i la bipolarització (més la participació incrementada per l'atemptat) de tota la campanya electoral, s'ha traduït en uns alts percentatges per als dos grans (tots dos per sobre del 40% per primera vegada a la història).

El vendaval bipartidista s'emporta tots els partits, tots baixen, excepte CiU.

Catalunya

La ja prevista clara victòria socialista s'incrementa encara més pels efectes mobilitzadors de l'atemptat i esdevé una victòria impressionant, històrica, amb 25 diputats sobre 47 possibles. Una doble lectura, la inteligent i la tonta:

Lectura inteligent: L'electorat català va saber llegir d'alguna manera que l'atemptat podia afavorir al PP, i va sortir encara més en massa a votar al PSC-PSOE per evitar la victòria popular.

Un país de tontos: Dóna la sensació que el PSOE tiraria una bomba atòmica sobre Catalunya, i els supervivents anirien corrents a votar-los igualment. Després de tot el que ha passat aquesta legislatura, amb rodalies, amb el Carmel, amb l'aeroport, amb les esquerdes, amb els esvorancs, amb l'Estatut, amb el TGV, amb el descens de la inversió, amb els papers de Salamanca etc... que el PSC-PSOE no només no baixi sinó que pugi de la manera que ho ha fet, no té explicació lògica. Sempre he dit que la mateixa població té bona part de responsabilitat en la crisi de la política, i no només els polítics, i amb el resultat de 25 diputats del PSC-PSOE en tenim un bon exemple.

Més enllà destaca l'esfondrament d'ERC, ja previst, però no amb tal magnitud.

Pel que fa a CiU la pujada prevista, finalment d'un diputat, cosa que té una doble lectura. Per una banda no hem sabut aprofitar tots els factors esmentats a l'anterior paràgraf i que suposàven una oportunitat única per treure un molt bon resultat. El missatge l'hem aconseguit centrar en Catalunya, però no amb la contundència necessària i sovint embrancats en la política de pactes. Per altra banda però, amb el bipartidisme, espanyolització, i la mobilització provocada per l'atemptat, que era un gran risc per nosaltres, 11 diputats pot donar-se com a bon resultat. Em pregunto si no hi hagués hagut atemptat i no s'hagués bipolaritzat tan la campanya, què haguessim tret. Segurament hauríem fet 13.

Gràcia

La participació més alta de Barcelona, com sempre. Victòria socialista però aguantem força bé, incrementant un 1'7% els resultats, o sigui per sobre de la mitja de CiU que ha estat de +0'2%, i convertint-nos així en el Districte de Barcelona en què CiU incrementa més el seu resultat.

Davallada d'ERC espectacular, passant del 20 al 10%.

La guerra nacionalista

Em sap greu parlar d'això, i en aquests termes, però no podem obviar l'existència de la trista i lamentable guerra del nacionalisme català, entre CiU i ERC. Una guerra que ha suposat que els diputats nacionalistes catalans al Congrés dels Diputats passin de 18 a 14. Un descens preocupant, motivat perque fruit d'aquesta guerra, CiU i ERC ja pràcticament no es trasvassen vot, uns i altres voten altres forces polítiques abans que anar a "l'enemic" d'aquesta guerra, que és el que ha passat amb els votant d'ERC el 2004, molts d'ells han anat a l'abstenció, però el segon gruix ho ha fet cap al PSC-PSOE molt més que cap a CiU.

En qualsevol cas sembla que ja hi ha un perdedor en aquesta patètica guerra que tantes víctimes nacionalistes ha deixat pel camí, i és ERC, que porta ja tres comteses electorals baixant molt i s'ha situat ja en caiguda lliure.

Endarrera queda ja l'estratègia de substituir CiU, de catalanitzar el PSC-PSOE, de penetrar a l'àrea metropolitana... un seguit de propòsits que no només han sortit just al revés tots, sinó que demanen a crits una profunda i ràpida reflexió dins d'ERC. Perquè Montilla? i fins quan Montilla?, dues preguntes que seria convenient resolguessin els republicans quan abans millor, doncs d'això depèn fins i tot la pròpia subsistència d'ERC més enllà de ser un partit quasi residual, i darrera d'ERC la subsistència de la pròpia Catalunya - nació.

10 raons per votar CiU

1- Després de tot el que ha passat aquests 4 anys: Els incompliments i mentides de Zapatero (Estatut, aeroport, descens de la inversió a Catalunya, rodalies, TGV, balances fiscals, català a Europa, Castell de Montjuïc, incompliment Llei de dependència...) no podem deixar que els surti gratis. Si els surt gratis, a Catalunya podran fer-li ja qualsevol cosa.

2- Les eleccions del diumenge no poden tenir com a resultat un vot de reforçament als qui el país se’ls enfonsa a les mans (Carmel, esvorancs, crisi aeroport, crisi rodalies, gran apagada, empreses fugint, pèrdua d’influència, Catalunya sotmesa...).

3- Evitar la majoria absoluta del PSOE, sempre nefasta per Catalunya.

4- Només els partits catalans pensem en Catalunya com a prioritat. Els partits catalans (CiU i ERC) podem tenir gran influència a Madrid si el PSOE no suma majoria absoluta, doncs són els vots que li poden faltar i això ens permetrà pactar beneficis directes per Catalunya.

5- CiU és l’única força nacionalista catalana que pot anar a Madrid amb les mans lliures per defensar Catalunya.

6- El primer que exigirà CiU per a qualsevol acord és el desplegament íntegre de l’Estatut.

7- CiU exigirà un nou sistema de finançament per Catalunya.

8- CiU exigirà el traspàs de rodalies, canvi del traçat del TGV per Barcelona i prioritzar connexió amb la frontera i amb el corredor mediterrani (València), quarta pista de l’aeroport i canvi del model de gestió amb majoria catalana, i revisió del model de gestió de l’obra pública per part de l’estat i el tripartit.

9- Per fer respectar els nostres símbols (retorn dels papers de Salamanca, seleccions nacionals, entrada a la UNESCO...)

10- Pel dret a decidir, principi sobre el qual hem de construir la llibertat d’aquest país.

Crònica de campanya 16: Atemptat a la democràcia, mitings finals, balanç i pronòstic

ETA ha entrat en campanya, l'amenaça, que era clara però havíem mig oblidat, s'ha produït. S'esgoten els qualificatius de condemna a una acció tan covarda i cruel, com la utilització de la vida d'una pobra persona per fer acte de presència i rebentar una campanya electoral que és la festa de la democràcia.

El que volia ETA era finalitzar i protagonitzar la campanya electoral. Jo tenia temptacions d'escriure aquest primer paràgraf i deixar-ho estar, però no, ETA no pot sortir-se amb la seva, no pot torpedinar la democràcia i nosaltres fer el que vol i busca. Per aquest motiu, condemnat l'atemptat, seguiré escrivint el mateix que pensava escriure abans de l'atemptat: mitings finals, balanç de campanya i pronòstic de les eleccions.

Pel que fa als mitings finals avui hi havia el ressò del del PSC-PSOE d'ahir al Palau Sant Jordi, tota una demostració de força, sens dubte, no eren 40.000 ni molt menys, però sí uns 20.000, i ja és molt. Em produeix tristesa però observar com pot haver tants botiflers o enganyats en aquest país, botiflers conscients de ser-ho, i enganyats els qui no són conscients del mal que fan a Catalunya donant suport a aquesta força política que l'únic que vol és adormir-nos com a nació.

El nostre espia al miting ens trasllada una impressió encara més patètica, els d'aquí (Hereu, Chacón i Montilla) fent de teloners dels d'allà (Zapatero i Felipe Gonzalez). El President de Catalunya, parlant en castellà, fent de teloner del President i ex President d'Espanya. Els qui més minuts van parlar, els qui van llençar els missatges, els qui feien trempar realment el públic assistent (d'avançada edat mitja per cert), Zapatero, però sobretot Felipe Gonzàlez. Hi ha quelcom més caduc que el PSC-PSOE?.

Diuen alguns teòrics que els mitings finals són una bona mostra per flairar els resultats electorals de les eleccions, el número d'assistents, l'ambient... Si aquesta ciència és certa el PSC-PSOE ho té molt guanyat, sobradament guanyat, i apunta alt. Han passat d'un Palau Blaugrana fa 4 anys, a rebentar un Palau Sant Jordi, tot i que l'ambient era el descrit més amunt, i per tant deixava bastant que desitjar.

Nosaltres hem fet igualment miting final, ETA no pot impedir el desenvolupament normal de la democràcia, això sí, reconvertit en acte de condemna de l'atemptat, no sense deixar anar algun missatge polític, amb un brillant, avui sí, Duran Lleida, a través del comunicat oficial de CiU. Pavelló de la Vall d'Hebrón, a rebentar, a vessar, haguessim omplert tranquilament el Palau Blaugrana que és on havíem de fer el miting final fa quatre anys (suspès per l'11-M). No he entès perque ho féiem a la Vall d'Hebrón i no al Palau Blaugrana.

ERC ha passat del Palau Blaugrana a rebentar de fa 4 anys, a l'Auditori Winterthur, amb capacitat només per a unes 500 persones, clara mostra de l'espectacular baixada de vots que s'espera a ERC. No sé si finalment han fet l'acte.

El PP el va fer a L'Hospitalet fa dos dies, acte digne amb pavelló ple, però la trampa de sempre del PP, d'omplir amb autocars de fora de Catalunya, impedeix avaluar-lo en el sentit que estic fent.

I finalment, acabada la campanya electoral, balanç i pronòstic:

PSOE: Campanya amb missatge únic, mobilització. Al principi missatge ideològic amb alguns valors clàssics de l'esquerra com polítiques d'igualtat, socials, però ràpidament van passar al missatge únic de la mobilització (considerant que ja havíen assentat el missatge politic), emès amb altes dosis d'emotivitat. És trist que el partit que governa a l'estat no sàpiga transmetre ni un sòl missatge ideològic en quasi tota la campanya, i més trist si li acaba sortint bé. Val a dir però, que el de la mobilització l'han sabut transmetre i pot tenir els seus efectes. Han guanyat els tres debats, Solbes clarament, i Zapatero menys pitjor que Rajoy als dos. També han guanyat la batalla dels mitjans, no sense feina bruta. Tot plegat suficient per guanyar les eleccions de manera clara però sense majoria absoluta.

PP: Erràtic. Ancorat en els missatges que, valgui la redundància, l'han ancorat al passat tota la legislatura: 11-M, ETA, absurd atac personal a Zapatero, Espanya es trenca.... Més missatge polític que el PSOE, però distorsionat per aquests factors descrits, pel fracàs de Pizarro (algú agafat del carrer no pot fer política de cop) i per la derrota per poc de Rajoy als debats. Perden les eleccions tot i que és possible que pugin, més després de l'atemptat.

PSC-PSOE: L'anàlisi fet pel PSOE serveix pel PSC-PSOE. Afegir el fet que aquí Catalunya lluitaven contra 4 anys nefastos de gestió seva a la Generalitat i del PSOE a l'estat respecte Catalunya, però com la resta no hem sabut aprofitar aquests factors, se'n pot sortir pràcticament indemne. Em costa creure, no puc creure de fet, que no notin de cap manera el desastre d'aquests quatre anys, les mentides de Zapatero, el mal a Catalunya, crec que d'alguna manera el notaran, amb pèrdua de molts vots segur. Si la resta però, també deixen electorat a casa, quedarà compensat i no es notarà el càstig en el resultat electoral.

CiU: Hem aconseguit centrar i fer arribar amb claredat el missatge Catalunya i vot útil en la influència i defensa de Catalunya, però no hem sabut aprofitar les oportunitats electorals que representaven el greuge d'aquests 4 anys nefastos per Catalunya per culpa de Zapatero. Per això creixerem però menys del que podríem haver-ho fet. Farem 11 ó 12.

PP Catalunya: L'anàlisi estatal val pel PP de Catalunya que s'ha presentat amb el seu missatge més radical, Vidalquadrista, buscant el vot espanyolista sense complexes, que normalment dóna el millor resultat al PP, però li impedeix créixer més enllà d'aquest millor resultat. Pujaran per aquest motiu i perque l'altra vegada va treure uns resultats tremendament baixos fruit de l'11-M. Poden fer 8-9 diputats tranquilament.

ERC: Ridao ha estat la gran decepció, crispat, tens, sense missatge clar, s'ha homologat a la resta de liders del seu partit. ERC no ha superat, sinó empitjorat, les males perspectives de la precampanya. Els veig a 5 diputats.

ICV: De més a menys, missatge molt clar al principi amb rodalies i mileuristes per encertada bandera, bon paper d'Herrera al debat de TV3, però després han desaparegut fruit de la manca de missatge del partit, ancorat en ideologies caduques del segle passat. Podríen haver fet 3, però crec que faran 2.

Aquest seria l'anàlisi sense l'atemptat, l'atemptat pot fer variar aquestst pronòstics. El PP pot tenir la temptació d'utilitzar-lo, cosa que donaria automàticament la majoria absoluta a Zapatero. De fet ja han mirat d'utilitzar-lo activant a l'Associació de Víctimes del Terrorisme que ja havia convocat una manifestació per demà, però alguna ment brillant que deu quedar al PP, ha obert els ulls i ha desactivat aquesta operació, l'AVT no fa manifestació i el PP sembla en actitud serena cosa que el pot beneficiar electoralment.

Si el PSOE és el que comet l'error buscant la crispació del PP ho pot pagar també car pujant

Els grans perjudicats per l'atemptat, sobretot sí es crispa l'ambient, els partits nacionalistes catalans, ERC i sobretot CiU, amb electorat molt sensible als canvis en l'ambient polític.

Esperem que la serenor s'imposi, l'ambient no es crispi, i tothom que pensava acudir a votar ho faci sense canviar el vot, seria la millor mostra de rebuig a ETA i triomf de la democràcia.

Crònica de campanya 15: Reacció nacionalista?

Fa dos dies, doncs ahir ja es notava, flota en l'ambient una mena de reacció nacionalista. Realment la segona setmana ens n'hem lliurat millor que l'asfixiadora primera setmana del bipartidisme i espanyolització, i hem pogut aparèixer més. Els missatges s'han centrat de manera més clara en Catalunya. L'aparició amb molta força de màrqueting viral nacionalista aquests darrers dies de campanya també certifica aquesta possible reacció.

La sensació de que l'espanyolització de la campanya podia portar a un increment dels partits espanyolistes en detriment dels nacionalistes, sembla haver sensibilitzat unes quantes ànimes que, enfadades amb tot, anaven directes al vot en blanc o abstenció, i que finalment, encara que sigui d'una manera crítica, acudiran a les urnes a votar nacionalista, o sigui CiU o ERC.

Avui, el dia ha vingut marcat pel flagrant incompliment de la legalitat, amb tot el morro que diria aquell, per part del partit socialista. El seu òrgan oficial, de títol El Periódico de Catalunya, s'ha atrevit a vulnerar l'ordenament legal publicant una enquesta fora de termini, fent veure que l'ha fet el seu rotatiu d'Andorra (Periòdic d'Andorra). Com no, és una enquesta de les que fa tremolar els ciments de la ciència política. Amb una mostra de 600 enquestes, s'atreveix fins i tot a distribuir escons, tota una aberració científica. Per entendre'ns, 600 enquestes a nivell d'estat vol dir que a Lleida o Girona li han tocat unes 10 ó 12 anant bé, i sobre 10-12 enquestes fan distribució d'escons fins i tot.

I curiosament, com no, l'enquesta dóna el resultat que ni haurien somiat les ments dirigents del PSOE, o sigui quasi empat amb el PP, el missatge ideal per mobilitzar la seva gent i contrarestar el que diuen les enquestes reals, que el PSOE s'acosta a la majoria absoluta. Els ha degut de sortir realment barata l'enquesta, un paper en blanc, un bolígraf i una trucada a la seu del PSC-PSOE del carrer Nicaragua perque els dictin el resultat.

I a sobre l'editorial del rotatiu, situada avui a la portada, s'atreveix a posar en qüestió el perquè es prohibeix fer enquestes pocs dies abans de les eleccions, la resposta està en la pròpia enquesta seva i en l'explicació del paràgraf anterior a aquesta. Tota una mostra de cinisme que fa olor a Zaragoza i Iceta.

El PSOE, tan la versió espanyola com la catalana (?), segueixen centrats en un únic missatge, el de la mobilització, res més, cal reconèixer però, que potser estan aconseguint fer moure els seus, tristament, perque em pregunto en quina mena de democràcia estem si un partit aconsegueix fer moure gent sense cap tipus de missatge, cap, simplement amb aneu a votar i la por a l'adversari.

El PP, per altra banda, va erràtic, ara treu a Rato, desesperació sense missatge clar, víctimes del caduc missatge que han fet servir tota la legislatura, que si ETA, que sí l'11-M, que si Espanya es trenca... missatges surrealistes que poden fer trempar a una minoria, però que són repulsius per la majoria i encara fan trempar més a aquesta majoria en contra del propi PP.

A Gràcia hem tingut mercats amb el Trias, concretament el Mercat de la Llibertat, on hem repartit centenars de bosses amb informació, doncs érem uns 15, tots carregats fins a dalt de material. Per la tarda hem fet la clàssica i sempre tan profitosa com caòtica reunió d'informació a interventors i apoderats, caòtica perque tothom pregunta moltes coses, i tothom les vol respondre. Un cop ordenada tota la informació sumministrada surts d'allà com una moto disposat a menjar-t'ho tot, ai dels pobres interventors dels altres partits.

Crònica de campanya 14: Debat a Gràcia

Avui era el dia del debat a Gràcia, amb seu a Ràdio Gràcia. Una vegada més crec que ha estat un debat, salvant les trajectòries i responsabilitat polítiques dels contendents, molt millor que els debats a nivell nacional i sobretot estatal. Debat de propostes i d'idees, amb respecte entre els participants, i mínima confrontació. Crec que els oients que han escoltat aquest debat, hauran quedat molt millor informats del ventall de propostes polítiques que se'ls presenten en aquestes eleccions, que no pas havent vist els altres debats.

No s'hi val a parlar d'un mateix, en tot cas m'he sentit còmode, i cada vegada més a mesura que avançava el debat. N'he sortit satisfet tot i el lio inicial de papers que tenia, fruit d'una atrafegada tarda pre-debat, i que ha provocat que la pitjor intervenció que he fet, per mi, hagi estat la primera, i les millors les dues últimes.

L'Àlex Lopez (ERC) ha estat a alt nivell. És una persona no contaminada de l'actual ERC, o com a mínim no ho sembla. No sembla crispat, ni rabiós, ni tens, ni insulta, ni sembla odiar a CiU, argumenta el que diu... just al contrari que la pràctica totalitat de dirigents del seu partit. Crec que avui CiU i ERC hem fet servir arguments bastant propers i similars, i això no és massa normal desgraciadament avui dia.

El Joan Ferrer (PSC-PSOE) no ha estat a mal nivell, millor que en altres ocasions. Veu de l'experiència que no comet errors però li costa sortir dels arguments de rigor dels argumentaris socialistes.

La Isabel Tomàs, d'ICV, ha defensat els arguments del seu partit, només se sentia còmoda en polítiques socials, i la resta no només no en sabia sinó que ho despreciava. Significativa ha estat la seva primera intervenció quan ha preguntat al moderador si realment havia de parlar d'infrastructures, indicant aixi que ho feia de manera obligada, ja que no veia la importància del tema. Després ha millorat, però una intervenció així és de les que et fa perdre un debat de cop.

L'Alberto Belón, del PP, ha intervingut telefònicament, ja que era al miting final del PP a Catalunya a l'Hospitalet. Amb la precarietat d'intervindre telefònicament ha aguantat el tipus durant la mitja hora que ha pogut participar, amb una bona intervenció en infrastructures.

En suma, el debat s'ha desenvolupat més en l'eix Catalanisme - espanyolisme que no en el dreta - esquerra, cosa que ha fet, i més a Gràcia, que CiU i ERC ens imposessim al debat davant d'un defensiu PSC-PSOE.

Més enllà del debat, avui ha estat un dia atrafegat a la feina, i on han fet aparició, de cop, els productes de màrqueting viral. No se d'on han sortit però n'han sortit tres o quatre de cop, i tots ells de la banda nacionalista, bàsicament amb missatge de vot a favor dels partits catalans i contra els d'obediència espanyola. Fins ara no era una campanya pròdiga en aquest tipus de productes, però avui sí ho ha estat.

A Gràcia hem tornat a fer paradeta al carrer Astúries però òbviament no hi he anat perque era al debat. No se com ha anat francament.

A nivell nacional destacar una important presència mediàtica de CiU, amb bones imatges de diversos actes, i missatge d'evitar la majoria absoluta del PSOE i de "ni PP ni PSOE, Catalunya", per tant un dels dies més encertats en missatge.

Crònica de campanya 13: Última setmana

A nivell de Gràcia ahir teniem paradeta, de la qual només vaig participar al tram final. Al local de l'Agrupació preparatius ja pel miting final de divendres al Pavelló de la Vall d'Hebrón i de material per als mercats que farem demà.

A nivell nacional he assistit al dinar de Duran Lleida anomenat Generació XXI, o sigui gent més o menys jove, emprenedora, amb iniciativa social, que ens han aplegat a l'Hotel Skipper per escoltar el discurs de CiU en aquest àmbit (foto). El Duran, que crec no es trobava bé, avui no m'ha agradat, ha fet el discurs genèric, i no d'emprenedors, i el discurs de sempre, sense apel·lar fort als sentiments i amb excés de política de pactes. Eva Parera i Carles Campuzano han completat els parlaments substituint al Duran que ha hagut de marxar.

A nivell d'estat, el ressò del debat. Pel que he percebut va ser un debat de baix tò, d'alt contingut d'insult, de baixa qualitat política i bastant rastrer, digne, per tant, de la política espanyola, i on Zapatero va ser menys dolent que Rajoy.

Entrem ja als darrers dies de campanya, uns darrers dies on normalment els partits acostumen a variar l'estratègia per mirar de mobilitzar més i aconseguir més vots.

El PSOE no varia d'estratègia apel·lent simplement al vot des d'un punt de vista sentimental, però sense discurs.

El PP estratègia desesperada de radicalització del discurs treient els espantalls d'Aznar, Acebes i Zaplana i el discurs que aquests impliquen. Directes a la derrota.

El PSC-PSOE igual que el PSOE, doncs són el PSOE.

CiU crec que hauríem, ara sí, de treure el discurs del greuge d'aquests quatre anys que ha patit Catalunya (i que increiblement ningú sap aprofitar en aquesta campanya) i el desgreuge i necessitat vital que suposa votar en clau catalana aquestes eleccions. A banda de que com el PSOE ja guanya segur, la por al PP ja pot desaparèixer i la gent votar en clau catalana, fins i tot per evitar majoria absoluta del PSOE que seria funesta per Catalunya.

ERC està desapareguda, no se si ha fet gir estratègic o què ha fet perque ni la veig. Pinta malament per ells.

El PP de Catalunya, igual que el PP estatal, aquí amb Vidal Quadras.

ICV no li observo cap canvi tampoc, han perdut cert protagonisme en aquest tram final de campanya.

Crònica de campanya 12: Sant Medir

Avui ha estat Sant Medir, i per tant un dia de pràcticament aparcar la campanya i disfrutar d'aquesta festa tan gracienca (foto).

Podria parlar molt, doncs, del que he fet avui sobre Sant Medir, però poc de campanya.

Han aparegut les enquestes de les quals ja n'he parlat els darrers dos dies.

Hi ha el segon maleït debat Zapatero - Rajoy, debat que tinc la sensació que no ha aixecat tanta espectació com l'altre, doncs potser la campanya ja no està tan bipolaritzada. Només he sentit un trosset al taxi de tornada, i l'escassa sensació que m'he endut era que anava similar al de l'altre debat, amb lleuger avantatge de Zapatero davant d'un Rajoy que resistia.

Veig tot en la mateixa línia que els darrers dies i només destacaria que el PP català segueix la línia de l'espanyol, i si allà treuen Aznar, Zaplana i Acebes, aquí han tret Vidal Quadras. Sona a estratègia desesperada.

L'altre destacat és la constatació d'observar novament un Ridao crispat i tens, que definitivament constitueix una de les decepcions d'aquesta campanya, doncs pensava que era diferent i no ho és.

Crònica de campanya 11: Enquestes

Avui teníem el segon acte central de Gràcia, en tenim dos perque un va ser el d'ahir liderat per Unió a la Plaça Joanic, i l'altre el liderat per Convergència a la Plaça Revolució (foto). Actes similars amb actuació, castell inflable, globus, parada electoral... i si el d'ahir era amb paellada popular, el d'avui l'hem fet amb vermut. Si pel nombre de gent assistent mes mesura l'exit, èxit total.

Parlament del Carles Campuzano i l'Anna Maristany (la nostra candidata). Els nens no m'han deixat sentir a l'Anna, sí al Campu, enorme discurs on intentava trencar la bipolarització recordant el naixement i tradició catalanista d'aquest país, quan a finals del segle XIX un grup de gent va decidir, davant l'evidència, que l'única manera de defensar Catalunya a Madrid era a través de partits d'obediència catalana i no espanyola (us sona?).

A nivell nacional, el Duran malalt per la temperatura del debat del divendres, no ha acudit a l'acte central de campanya, la calçotada a Valls, on els de Gràcia estàvem dispensats d'anar-hi perque teniem l'acte central. Artur Mas ha portat les regnes. Seguim generant titulars interessants però seguim tenint encara molt verge el que hauria de ser el gran tema de la campanya, el desastre i greuge a Catalunya dels 4 anys d'aquesta legislatura.

I a nivell estatal segueix tot igual. Tinc la sensació que el PSOE està guanyant la batalla dels mitjans, ja que es trasllada cada vegada més la sensació de victòria clara del PSOE davant d'un PP que emet millor missatge, però que ja mostra símptomes de desesperació radicalitzant discurs fent aparèixer Aznar, Acebes i Zaplana, tota una declaració de derrota.

El tema de les enquestes finalment es divideix entre avui i demà, avui ha sortit bàsicament El País, i demà Vanguàrdia i suposo que ABC, Mundo etc.... i Racòmetre. Com era d'esperar, com sempre vaja, independentment de com vagin realment les coses, ens van i aniran malament la majoria, treient resultats fins i tot de baixada de CiU. Lluny, com sempre, de la realitat de pujada lleugera en que estem. L'única enquesta de totes les que surten (només em desconcerta El Periódico que no se si surt o no demà) feta a nivell de Catalunya és el Racòmetre, la resta són enquestes a nivell d'estat amb una mostra que fa impossible determinar els resultats de Catalunya, tot i així els posen, i com no, contra nostra.

El paper que juguen alguns mitjans en campanya donaria per rius de tinta, en tot cas tinc la sensació que no és determinant però sí d'influència, i quan juguen un paper de descarada lluita oberta contra el nacionalisme català (començant per un mitjà que alguns encara identifiquen increiblement com proper a CiU) la cosa dóna per pensar-hi, més quan venim de la mala experiència que ja vam patir a les municipals de Barcelona. Podríem parlar molt de com reaccionar davant d'aquests atacs descarats, i ja s'endevina que no soc gaire partidari de l'estratègia d'empassar-s'ho tot perque sempre pot ser pitjor, segur que també hi ha maneres de fer que no siguin tampoc la pura confrontació.

Crònica de campanya 10: Dia intens

Amb prou feines he dormit dues hores i ja hi tornàvem a ser (a la foto imatge de la nostra "war room" de campanya, el local de CDC Gràcia). Després de recollir material de l'Agrupació de Sant Martí, hem fet el Mercat de l'Abaceria amb el Pere Macias, érem una dotzena ben bona de militants més els meus dos fills, que quan veien uns globus vermells del PSC-PSOE que corrien per allà em deien "Papà aquests són els dolents?", "Si nens, són els dolents, ells són Espanya i nosaltres Catalunya" responia jo. I certament, els militants socialistes que gestionaven la seva parada electoral situada fora del mercat, patien uns quants improperis quan intentaven repartir material, "Jo no soc espanyol", era el més repetit per la gent alhora de rebutjar el material que miraven d'encolomar-los.

A les 13h arribàvem a Plaça Joanic on, liderat pels companys d'Unió, hi havia una senyora festa electoral amb castell inflable, actuacions, globusflèxia i paellada popular. Tot un èxit.

Per la tarda a casa amb la família que ja tocava.

Ha estat un dia de fer carrer i de fer Gràcia, i pràcticament no m'he assabentat de res de campanya nacional o estatal.

Demà serà un dia dur, és el dia que surten totes les enquestes, sempre desfavorables a nosaltres i que sempre ens donen menys del que realment acabem treient. Caldrà analitzar-les bé per veure com les contrarestem. És una llàstima, ja que dels mitjans d'aquí només en fan La Vanguàrdia, que treballa amb Noxa que no sap fer-ne, donant-nos sempre molt per sota d'on realment estem, i El Periódico, de les millor fetes però suscetibles de manipulació i no precisament a favor nostre. També hi ha el Racòmetre de RAC 1, potser la més fiable. La resta d'enquestes són a nivell d'estat i sense fiabilitat per resultat a Catalunya tot i que s'atreveixen a posar-ho.

Bé, ja veurem com ho afrontem.

Crònica de campanya 9: El debat

Ahir era el dia del debat real, el dels candidats catalans, un debat que fins ahir mateix no havia aixecat massa espectació dins la dinàmica d'espanyolització de la campanya, però que ahir, en aquest recés en la bipolarització que vivim, sí que en va generar. No conec ara mateix les dades d'audiència, però l'espectació va anar en augment i calculo que no deuria anar malament d'audiència.

La meva participació en la preparació del debat han estat consells d'estratègia i alguns documents encarregats pel Pere Macias.

Vam començar el matí amb l'esmorzar amb emprenedors i petits empresaris a l'Hotel Skipper (foto), gran esmorzar i acte força productiu. Em quedo amb un Duran esplèndid, que va demostrar la seva enorme talla política amb un discurs perfectament elaborat malgrat arribar i moldre i no dur cap paper escrit. Tenim idees diferents, com és lògic, en molts temes, però la seva vàlua com a polític és molt i molt gran, sobretot en oratòria. Entre el Duran, el Sanchez Llibre, el Pere Macias i la Imma Riera va quedar ben clar el discurs i propostes que tenim en aquesta matèria.

Despatx fins la tarda preparant el debat i altres. Per la tarda vaig passar un moment pel local, on hi havia força ambient, a dins gent ensobrant i preparant bosses per als mercats de demà, i a fora paradeta electoral, amb l'èxit habitual, i liderada per la nostra candidata, l'Anna Maristany, número 17 de la llista.

Per la nit el debat i marxa jove. La marxa jove és una original idea de campanya creada per la JNC i que consisteix en sopar i després repartir material pels bars i locals nocturns de Gràcia, o sigui entre els joves, i a la qual tradicionalment ens hi apuntem alguns militants de CDC ja en edat jubilada de la JNC, a banda de que com a President d'Agrupació també crec que em toca anar-hi. Vam anar a dormir francament tard.

Extranyament, i per sort, els focus no estan posats a nivell estatal aquests dies i la cosa va passant bastant desapercebuda. El PP segueix llençant més missatge però sensació de que perd pistonada. I el PSOE missatge lamentable, simplement no n'hi ha, més enllà d'una apel·lació buida als sentiments i a la por al PP. La sensació però és que els dos debats estan decantant la situació a favor del PSOE i es va destacant.

I el debat, del qual vaig veure relativament bé la segona part perque em vaig posar a un metre de la TV, però la primera molt difícil de seguir pel soroll que hi havia al local de CDC:

Duran Lleida: Correcte en les intervencions, segurament el més correcte en les intervencions, però li va faltar contundència i atac. L'entitat política del Duran és molt superior a la dels altres candidats, especialment de la Carme Chacón, i era una bona oportunitat per destrossar-la, Duran però no va atacar a fons. La temperatura de 16 graus de l'estudi de TV3, temperatura gèlida i habitual amb la que Josep Cuní fa els seus programes, no va ajudar gaire al Duran, que donava sensació fins i tot de patir físicament. No ha fet el discurs contundent del greuge dels 4 anys i no ha aprofitat infrastructures. Potser és guanyador del debat, però com a molt per punts.

Joan Herrera: Primera part correcta, amb molta intervenció i presència i arguments correctes. Segona part molt més fluixa, més fora del debat i amb els no arguments cutres de sempre del dreta - esquerra i rics i pobres que a més de caduc fa bastanta pena.

Joan Ridao: Molt crispat i tens, com sempre els candidats d'ERC. Saltava a la mínima, estava de mala llet i intervencions rabioses que tapaven el bon contingut que tenien. El millor tancament de debat, el seu.

Carme Chacón: Podia sortir destrossada i no en va sortir, que ja és molt. Es notava la ma de José Zaragoza i Miquel Iceta darrera, que han fet feina, i bona feina, sabent que Chacón podia sortir destrossada del debat. Iceta i Zaragoza van preparar bé a Chacón, molta informació, molta frase preparada, alliçonada a parlar poc a poc i de manera pedagògica i amb els temes apresos. Així transcorre la primera part, però a la segona va perdent cada vegada més i sort que acaba el debat perque entrava ja en barrena. La segona part va ser la Chacón de sempre, incapaç de sortir del dreta - esquerra i sense arguments.

Dolors Nadal: Per mi la pitjor. L'afonia no la va ajudar, imatge poc cuidada i sense trobar el seu lloc al debat durant tota la nit.