El fenòmen del 15 - M
D'entrada el meu respecte, comprensió, i fins i tot en part suport, a tot el moviment generat arrel del 15-M en que, via internet, la gent es va autoconvocar a les places de tot l'estat per protestar contra tot plegat.Fa molt temps que sabem de l'existència de l'anomenada crisi de la política, els símptomes de la qual són una gran distància entre el món polític i la societat, i de la qual els polítics en tenim la màxima responsabilitat, però també la societat i els mitjans de comunicació en tenen la seva part.
Des del món polític la detectem, la tenim estudiada, la coneixem a fons, però en part no som capaços de donar-hi solucions, i en part sempre acabem caient en les dinàmiques polítiques i de lluita pel poder de sempre.
La gent que ha sortit a les places protesta una mica contra tot, contra la crisi, contra la manca d'oportunitats d'una generació sencera, contra l'atur, contra la lentitud i incapacitat dels Governs en general per resoldre situacions concretes, contra la corrupció mal resolta etc... però sobretot, denuncien aquesta distància entre societat i política. Per tot plegat mereixen el meu respecte i part de raó que tenen.
Hi ha alguns aspectes en que, realment, el món polític ha estat patós, com la massa llarga saturació del mercat laboral, casos de corrupció no resolts o mal resolts, rescats de bancs amb diners públics que després no donen crèdit (contribuïnt a fer més greu la crisi) mentre mantenen sous astronòmics a alguns directius, incapacitat de reforma de la Llei electoral, incompliment o manca de balanç real i rigorós del compliment de programes electorals, de Govern, o de ponències dels partits... Tot això i més genera el caldo de cultiu del 15-M.
El moviment té lògica, base i sentit, i és correcte, la forma en com s'ha expressat, deixa ja més a desitjar. De les impressionants i espontànies concentracions a un munt de places d'arreu, hem passat a una mena de pseudocampaments, on els qui hi són poc tenen ja a veure amb la mobilització inicial, quan no han estat dominats ja per determinats sectors socials de l'entorn alternatiu clàssic.
Mostres de la degeneració del moviment les tenim per exemple en les propostes que presenten, la major part de les quals (no totes) podríen formar part directament del programa de qualsevol formació política d'extrema esquerra (i després diuen ser apolítics), alimentat per "bulos" socials al voltant del món polític, del qual és comprensible que tinguin desconfiança, però no a nivell de difondre "bulos" i fins i tot falsedats.
A Barcelona el fenòmen és d'estudi sociològic, en ser bona part dels acampats castellanoparlants i castellanopensants, fins al punt de, en bona part, anar tot el moviment a remolc del de Madrid, fins i tot en les propostes. Surrealista ha estat veure com l'acampada de Barcelona demanava que Espanya fós circumscripció electoral única, com denunciaven el bipartidisme (?) i com les seves propostes eren pràcticament intercanviables amb les de Madrid, sent dues realitats polítiques, culturals, nacionals etc... molt diferents.
Clars i obscurs doncs del moviment 15-M, que neix amb tota la força i raó i després degenera. El millor és no enquistar-se i buscar noves formes d'expressió, de fer arribar el missatge, de mantenir-lo viu. De raons no els en falten.
publicat per Carles Agustí at 16:34
10 Comments:
Un símptoma. La visió a curt termini dels partits polítics és un problema del sistema polític.
Sempre m'he preguntat perquè no hi ha un comitè dels partits amb representació parlamentària que tractés qüestions relacionades amb l'ètica política.
Precisament la manca de temps i el curt termini ho impedeix. Peix que es menja la cua.
Carles, el comentari m'ha semblat bo, especialment en l'argumentació inicial. Trobo a faltar però certs aspectes de la reflexió final.
Un parell de dies he baixat a la @acampadabcn per copçar l'ambient, és cert que hi havia el "clasic" sector castellanoparlant d'esquerra exmarxista, però no és menys cert que també si podia trobar "Paus" catalans compromesos.
És cert què el manifest final no és uniforme, però els polítics sabeu que consensuar un text no és fàcil, i menys en una assamblea d'un miler de persones!
Quedem-nos amb l'evident, tots som una mica indignats, a tots ens toca articular la nostra indignació cap als nostres entorns socials i politics. La revolució real passa pel nostre dia a dia.
Sóc gracienc, aquí es comencen a sentir cassoles (petites revolucions).
@alguhohaviadedi
el 65% dels "indignats" que estan acapampant a plaça Catalunya i a altres indrets del país, NO TENEN CAP MOTIU PER ESTAR ALLÀ! Són gent sense feina i sense que no estudien i que volen viure del morro i de la suor dels altres. Alguns direu que com puc afirmar això, l'altre dia vaig estar passejant per plaça Cat. abans que la desallotjesin per primer cop els "dolents" dels mossos d'esquadre. Vaig estar parlant amb un parell de nois i noies, molt pocs em donaven arguments: "seguirem aquí fins que s'arreglin les coses..." i jo els hi deia "però què voleu aconseguir?", resposta: "que les coses canviin".
Això és una resposta? NO! Que es deixin de tonteries, que comencin a buscar feina COM TOTHOM i estudin alguna cosa. Em sembla molt normal que Espanya, i també Catalunya, estiguin caminant cap al mateix destí que Grécia i Portugal...SI NO FEM RES! Només ens queixem, i aquest és el futur de la nació? VINGA HOME! Això si que es per indignar-se!!!
D'acord amb el comentari d'@alguhohaviadedi
Pel que fa a l'indignat amb els indignats, tampoc podem generalitzar, el caldo de cultiu de la protesta hi és i en bona part tenen raó. Ara bé, és cert que el rerefons del que dius existeix, el nivell de debat i de les propostes és força cutre, i aquestes traspuen molt de que l'estat ho arregli tot i jo m'espero assegut, i també de poca ambició personal, un dels problemes actuals de la societat.
Tot plegat ens mostra que no només polítics i bancs són el problema, sinó també la mateixa societat.
Estic d’acord amb la majoria de demandes que fan els indignats, concretament, els set punts principals de les reivindicacions, la lluita contra l’atur, el dret a l’habitatge, el control dels bancs, reformes fiscals, eliminació dels privilegis de la classe política i protecció dels serveis públics i de les llibertats ciutadanes
Crec que les propostes dels indignats a Catalunya, haurien de fer mes èmfasi, en las ajudes a la gent emprenedora, que las coses s’han de fer poc a poc, degut a la situació de la greu crisis que ens obliga a fer retallades dràstiques, el repartiment de la feina, i la solidaritat amb les persones del tercer mon.
D’altre banda, també trobo a faltar alguns apartats, sobre el dret a un concert econòmic a Catalunya i el pagament del diners del fons de competitivitat.
No estic d’acord en Demanar la dimissió del Conseller Puig, de fer les acampades en el moment del inici d’unes eleccions i la excesiva durada de les mateixas, en demanar la prohibició de qualsevol rescat a entitats bancàries, totalment d’acord en devolució de tot el capital públic que els hi haguéssim aportat als bancs, la condonació de la deute a alguns partits politics,la Recuperació de l'impost sobre el patrimoni, el restabliment dels subsidi de 426 euros als aturats de llarga durada, perquè no es una solució per la lluita conta l’atur, Expropiació pública dels pisos que no s'han venut i traspàs al mercat de lloguer protegit.
Salutacions
Joan
Joan,
Sí, falta apartat d'emprenedors i estat facilitador i apartat nacional, amb autodeterminació, concert econòmic.... El que jo denuncio, que l'acampada de BCN va a remolc de la de Madrid, es pot veure clarament en les propostes.
El problema dels bancs és que no se'ls ha demanat res a canvi del rescat, i el mínim a demanar-los és que concedeixin crèdit i que limitin el sou dels seus alts directius.
Apolític? Si encara no heu entés que no és apolític si no apartidista... (s'ha dit mil vegades) anem malament.
I amb lo del castellà, sincerament, una part del nacionalisme català està fent un ridícul tan gran que hauria d'anar amb compte. Això l'únic que fa és allunyar a molta gent de qualsevol projecte nacional català. Jo estic a favor d'incloure el dret a l'auto-determinació (i al final s'ha inclòs) però alguna gent no pot acceptar que a Catalunya hi ha gent (molta) que té com a llengua materna el castellà i també molta que no té la independència com una prioritat. Es lo que hay.
Salutacions
Aitor Hernández.
A banda d'això, s'agraeix que als teus escrits es nota que hi ha un intent sincer de valorar i entendre la situació (cosa que no es pot dir de la majoria dels dirigents del teu partit).
Salutacions
Aitor H.
Sincerament, jo he sentit moltes vegades el moviment d'indignats definir-se com "apolític" i mai l'havia sentit definir-se com "apartidista".
Sobretot són molts els concentrats entrevistats que parlen de moviment apolític. A ells caldria ensenyar-los la diferència entre apolític i apartidista.
En qualsevol cas totalment d'acord, és un moviment apartidista, però no apolític, precisament fan política.
Pel que fa al castellà a les concentracions(tant de llengua com de pensament) és un fet que esbiaixa sociològicament el fenòmen. Simplement ho constato.
Que el català estigui prohibit a les assemblees, o que el dret a l'autodeterminació menyspreat (em remeto al comunicat públic que fa córrer la pròpia subcomissió d'autodeterminació dels indignats), o que no hi hagi ni una sola reivindicació d'àmbit català, és, com a mínim, un esbiaix sociològic que hi ha a les acampades.
Insisteixo en que és un fenòmen nascut a Madrid i que els que s'hi han sumat aquí han anat a remolc de Madrid, cosa evidentment no massa habitual a Catalunya. Quan Madrid ha anat a la Plaça ells també hi han anat, quan Madrid ha anat al Parlament ells també hi han anat, quan Madrid s'ha manifestat ells també s'han manifestat, i ratllant l'absurd, quan Madrid demana circumscripció única ells també ho han fet (???).
Estan sortint molts articles i opinions publicades en aquesta línia.
Simplement constato uns components sociològics del moviment, que crec que l'esbiaixen i el fan menys representatiu de la societat catalana. Reclamo la #catalanrevolution i no la #spanishrevolution que ja es fa a Madrid.
Dit això, com ja he dit reiteradament, el rerefons hi és, les raons per a la indignació també, el problema també, i des de la política hem de mostrar màxim respecte, escoltar i reflexionar molt... i també canviar moltes coses.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home