Impressions de Londres
Les meves impressions sobre la fugaç visita a Londres i sobre la final de la Champions League:- Londres té tan preciós centre de ciutat com descuidades i decadents perifèries. L'orgull anglès llueix al centre però no a les perifèries.
- Les autoritats locals no semblaven conscients de que estaven organitzant una final de la Champions League. A jutjar per aquest cap de setmana, Londres no està preparada per organitzar un event esportiu que mogui milers de persones.
- No és normal que en un viatge a una ciutat que està a dues hores de vol, de 24 hores, t'en passis 14 fent trajectes. Alguna cosa va fallar en la logística.
- Trobo a faltar disculpes o una explicació per part del Barça sobre que va fallar sobretot a Stansted.
- Els pubs anglesos segueixen conservant tota la seva autenticitat i originalitat.
- L'entrada a Wembley sí estava perfectament organitzada, bona indicació i poques cues.
- El mateix repàs del Barça al Manchester, succeïa entre les aficions. Decepcionant l'afició Red. A l'igual que a Roma, pràcticament no van animar, tifo inexistent. Per contra l'afició del Barça a gran nivell, deixant en ridicol als qui, encallats als anys 70, encara s'atreveixen a dir que no anima.
- Wembley és un estadi impressionant, tan de fora com de dintre.
- La UEFA es queda, "roba", masses entrades als aficionats. No pot ser que de 90.000 cadires només hi hagi 50.000 destinades a les aficions. Qui són els altres 40.000?.
- Recordo de petit que, dies abans d'una final, ni dormia ni vivia. Si el Barça guanyava era com la fí del món, i si perdia també. Ja no tinc la mateixa edat, però també és cert que el Barça ens ha acostumat a guanyar, amb certa normalitat, sense patir en excés, com els grans campions. En acabar el partit em preguntava com pot ser que no em posi tan nerviós, ni abans, ni durant, ni després del partit, en canvi sí igual de content. El Barça ha canviat i l'afició també. Gràcies Pep i gràcies Johan.
- Només n'hi havia quatre, però trobo una falta de respecte que alguns aficionats espanyols del Barça l'animin amb banderes espanyoles, sabent que poden ofendre i que és una contradicció amb la filosofia i història del club.
- No sé si som conscients del que estem vivint aquests anys.
- El Manchester té terror al Barça, sinó no m'explico el seu partit. Fallen sobretot en defensa. En línies generals, repetició de la final de Roma.
- Barça de récords, el millor equip mai vist? l'equip que ha jugat millor en una final?, el millor jugador (o 2, o 3, o 4, o 5...) del món?
- A mesura que passen els dies vaig agafant consciència dels històrics moments que estàvem vivint a Londres.
- La única preocupació del dia, Carles Puyol, sort i ànims.
publicat per Carles Agustí at 23:31
2 Comments:
Per els que encara no havíeu nascut i nomes coneixeu a Nuñez com un personatje de ficcio del programa Crakovia, El Barca de l’actualitat no existiria sense Núñez I Nicolau Casaus , malgrat alguns errors que va cometre, penso que la seva tasca no ha estat suficientment reconeguda, perquè va agafar un club totalment enfonsat i a la deriva.
La creació de la masia i el fitxatge de Cruiff i Carles Reixach com entrenadors, l’inici del del l’èxit esportiu.
Salutacions
Joan
Joan,
Quasi sempre coincidim en les nostres opinions, però es sà que no sigui sempre així, i en aquest cas no coincidim :-)))
És possible que els primers anys del President Núñez suposessin un cert shock positiu i modernitzador en la gestió del club, en tot cas, per mi, el període nuñista és clarament un periode negre pel Barça: amb un catalanisme sota mínims, urgències històriques i desesperació ens els fitxatges, manca de model esportiu, intervencionisme de la Junta, molta foscor en les operacions, personatges grisos i foscos a la Junta, despreci al paper del soci, democràcia escassa...
La veritat és que per mi va ser un alliberament la fí del Nuñisme, que no va acabar amb Núñez sinó amb Gaspart.
Una de les poques coses que va fer bé Núñez va ser fitxar Cruyff, a qui no va entendre i va acabar treient, però Cruyff va tenir temps de llaurar la llavor dels que ara és el Barça.
El meu reconeixement pels seus anys dedicats al Barça, però des de la discrepància absoluta amb la seva gestió. I el meu reconeixement a la figura de Nicolau Casaus, un mite.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home