Actitud

L'actitud, un canvi d'actitud, és l'element clau per a l'èxit de la participació ciutadana, i per a la recuperació de la confiança dels ciutadans en les institucions públiques.

L'administració ha de ser oberta i porosa, que vol dir tenir canals clars per a que els ciutadans puguin expressar les seves opinions i inquietuds, però també una actitud positiva, de servei, que permeti, no només respondre, sinó interioritzar allò que els ciutadans ens estan dient.

Actitud també la que han de tenir els ciutadans, implicant-se en la tasca, d'entre tots, progressar i tirar endavant. Lluny del passotisme que se li presuposava, la societat, molt canviant, es mou, ha trobat nous canals d'expressió, que hem de saber llegir i interpretar, i en què és fonamental el diàleg per part de les dues parts.

Finalment, les entitats, com a representants de la societat organitzada, i per tant de la societat en sí, també hauríen de tenir un paper protagonista com a transmissors de les inquietuds socials, pressionant a l'administració quan faci falta.

Participació ciutadana i associacions

L'Alcalde m'ha encarregat les àrees de participació ciutadana i associacions, o sigui, resumint, el contacte entre l'administració i el ciutadà, sigui individual o organitzat.

En un moment polític i social marcat per vàries crisis superposades, entre les quals l'anomenada crisi de la política, i que vé marcada precisament per la distància entre política i societat, considero aquest encàrrec com una gran responsabilitat.

De sempre, i els qui m'han seguit ho saben, he defensat la necessitat d'una regeneració de la política, un canvi de maneres de fer, una obertura, que evités l'increment d'aquesta divisió i desconfiança creixent, que d'una o altra manera fa anys que es nota.

L'Alcalde Trias ha mostrat, des de ja fa molt temps, una gran sensibilitat en aquest àmbit. No és casualitat que un dels seus tres grans eixos de campanya sigui "un altra manera de fer política", o que parli constantment, de proximitat, de diàleg o d'un canvi d'actitud tant de l'administració com dels qui ens dediquem a la política.

I crec precisament que aquests són els valors i prioritats que cal aplicar en l'àmbit de les relacions administració - societat. Màxim diàleg amb tota la societat, amb els individus, amb les entitats i associacions, i amb els moviments que sorgeixen a través de noves formes d'expressió, electrònica o real.

Canvi d'actitud, dels qui ens dediquem a la política, i també del conjunt dels servidors públics, aconseguint una administració al servei del ciutadà, i no al revés com a vegades

Garantir al ciutadà canals clars, senzills i coneguts on poder expressar les seves inquietuds, demandes, queixes, idees o aportacions, i aconseguir que aquestes trobin resposta, no només individualitzada, sinó en forma d'influència sobre una administració que n'ha de ser sensible i capaç d'adaptar-se als canvis i demandes que la societat va marcant.

La foto: Felicitats Barça

CDC Ciutat Vella llueix una bandera on es felicita al Barça pels èxits aconseguits.

La foto: Indignats

Els indignats de Mollet acampats davant de l'Ajuntament. A cada poble de cert tamany, hi ha la concentració d'indignats. Curiosament, les concentracions o acampades a pobles i ciutats de Catalunya, estan molt més catalanitzades que la de Barcelona.

La foto: Sort

Espectacular campanya publicitària que llueix un edifici de Barcelona, amb un slogan - pregunta molt d'actualitat avui dia.

La foto: Galetes

"Les plaisirs de Marie Antoniette". Un nou plaer al carrer Rosselló entre Balmes i Rambla Catalunya. No és barat, però cal provar-lo.

La foto: Els indignats a Gràcia

Després d'uns primers dies amb concentracions a la Plaça de la Vila, actualment es deixen a veure a través d'un punt d'informació a la mateixa Plaça i de cassolades que es produeixen de tant en tant.

Dues vegades més que un Club

Reconec que aquest post és molt empalagós i es recrea en els banys de sabó i colònia en que està instal·lat tot allò relacionat amb el Barça les darreres setmanes, però és que és el que hi ha.

Guardiola ha aconseguit que el Barça sigui dues vegades més que un club. La primera no la va aconseguir Guardiola, sinó Franco i tot el que l'envoltava. És el "Més que un club", més que un club perquè representa un país que aleshores estava prohibit, i que avui dia no està prohibit però sí lligat de mans i sovint tancat a l'habitació fosca per a que no el vegin. El Barça l'ensenya, Catalunya parla a través del Barça.

Guardiola, i la gestió del Barça els darrers anys, també amb Laporta, han aconseguit però que el Barça sigui dues vegades més que un club. La samarreta de celebració del títol de Lliga ho resumia tot "el valor de tenir valors". El Barça representa i passeja pel món un munt de valors positius, UNICEF, el bon joc, el futbol bonic, l'esforç, el fair play... és clarament i en tots els sentits el bó de la pel·lícula. Hi ajuda l'actual Real Madrid, que amb l'obsessió de Florentino Pérez pels títols, i l'entrega del club que ha fet a un personatge com Mourinho, representa els valors clarament contraris als del Barça. És, a totes llums, el dolent de la pel·lícula.

Així doncs, passejar avui amb una samarreta del Barça, vol dir moltíssim més que portar una samarreta de colors pel carrer, vol dir portar Catalunya i portar els millors valors de l'esport, cosa que és reconeguda pel món del futbol excepte el del color blanc de la capital d'Espanya.

Quins moments vivim, que no s'acabin mai ¡¡¡

El fenòmen del 15 - M

D'entrada el meu respecte, comprensió, i fins i tot en part suport, a tot el moviment generat arrel del 15-M en que, via internet, la gent es va autoconvocar a les places de tot l'estat per protestar contra tot plegat.

Fa molt temps que sabem de l'existència de l'anomenada crisi de la política, els símptomes de la qual són una gran distància entre el món polític i la societat, i de la qual els polítics en tenim la màxima responsabilitat, però també la societat i els mitjans de comunicació en tenen la seva part.

Des del món polític la detectem, la tenim estudiada, la coneixem a fons, però en part no som capaços de donar-hi solucions, i en part sempre acabem caient en les dinàmiques polítiques i de lluita pel poder de sempre.

La gent que ha sortit a les places protesta una mica contra tot, contra la crisi, contra la manca d'oportunitats d'una generació sencera, contra l'atur, contra la lentitud i incapacitat dels Governs en general per resoldre situacions concretes, contra la corrupció mal resolta etc... però sobretot, denuncien aquesta distància entre societat i política. Per tot plegat mereixen el meu respecte i part de raó que tenen.

Hi ha alguns aspectes en que, realment, el món polític ha estat patós, com la massa llarga saturació del mercat laboral, casos de corrupció no resolts o mal resolts, rescats de bancs amb diners públics que després no donen crèdit (contribuïnt a fer més greu la crisi) mentre mantenen sous astronòmics a alguns directius, incapacitat de reforma de la Llei electoral, incompliment o manca de balanç real i rigorós del compliment de programes electorals, de Govern, o de ponències dels partits... Tot això i més genera el caldo de cultiu del 15-M.

El moviment té lògica, base i sentit, i és correcte, la forma en com s'ha expressat, deixa ja més a desitjar. De les impressionants i espontànies concentracions a un munt de places d'arreu, hem passat a una mena de pseudocampaments, on els qui hi són poc tenen ja a veure amb la mobilització inicial, quan no han estat dominats ja per determinats sectors socials de l'entorn alternatiu clàssic.

Mostres de la degeneració del moviment les tenim per exemple en les propostes que presenten, la major part de les quals (no totes) podríen formar part directament del programa de qualsevol formació política d'extrema esquerra (i després diuen ser apolítics), alimentat per "bulos" socials al voltant del món polític, del qual és comprensible que tinguin desconfiança, però no a nivell de difondre "bulos" i fins i tot falsedats.

A Barcelona el fenòmen és d'estudi sociològic, en ser bona part dels acampats castellanoparlants i castellanopensants, fins al punt de, en bona part, anar tot el moviment a remolc del de Madrid, fins i tot en les propostes. Surrealista ha estat veure com l'acampada de Barcelona demanava que Espanya fós circumscripció electoral única, com denunciaven el bipartidisme (?) i com les seves propostes eren pràcticament intercanviables amb les de Madrid, sent dues realitats polítiques, culturals, nacionals etc... molt diferents.

Clars i obscurs doncs del moviment 15-M, que neix amb tota la força i raó i després degenera. El millor és no enquistar-se i buscar noves formes d'expressió, de fer arribar el missatge, de mantenir-lo viu. De raons no els en falten.

Abduïts

La frase més encertada de la situació sorgida dels 4 enfrontaments entre Madrid i Barça, l'he sentida al Vicepresident del Barça Carles Vilarrubí, qui va dir que l'afició i entorn madridista estaven abduïts per Mourinho i les seves maquinacions, com a única explicació possible als arguments que arribaven de Madrid.

Doncs sí, d'una banda la incapacitat d'acceptar una situació perllongada en anys de no guanyar quasi res, amb la urgència històrica que això comporta.

De l'altra Mourinho, per a qui tot val, tot. Ell mai perd, sempre és culpa dels altres, sense dubtar a inventar mons artificials o paral·lels, que sovint són exactament el contrari de la realitat (els àrbitres ajuden al Barça, Pepe no va tocar Alves, el Barça juga brut, Guardiola és un provocador, el Madrid juga a futbol i el Barça no etc... etc...).

A l'afició i entorn madridista, començant pel propi Florentino Perez, incapaços la majoria (no tots) d'assumir que el Barça és millor, i de que no guanyen gairebé res, bàsicament perque quasi tot ho guanya el Barça, li és més fàcil deixar-se abduir pels mons de Mourinho, que acceptar la dura realitat, malgrat assumir-la els portaria a la solució, i abduir-se no.

És l'única explicació que hi trobo.

L'altra millor frase que he sentit d'aquesta situació, és de la germana del Pep Guardiola: "però.... realment s'ho creuen?"