Crònica de campanya 8: Vetllant armes

No ha estat avui un dia amb grans destacats. Més aviat dia de despatx, de preparació de documents, de preparació de material, de definició d'arguments... tot plegat vetllant armes pel cap de setmana avançat que comença demà. Tindrem el debat dels 5 caps de llista a Catalunya, que tal com estan les coses de bipolaritzades pot ser decisiu, tindrem els dos grans actes de la campanya a Gràcia, entrarem en la darrera setmana de campanya, en la qual normalment els partits renoven missatge. En suma, entrarem en l'etapa decisiva de la campanya.

A nivell de Gràcia avui tornàvem a tenir paradeta al carrer Astúries, èxit com sempre, amb la gent que la gestionava desbordada. La veritat és que la peatonalització del carrer Astúries ens ha creat un espai idoni per a situar-hi paradetes electorals.

A nivell nacional, a primera hora del matí ens hem quedat sorpresos per l'encartament al Punt Diari de propaganda, cara i ben feta, del Partit Republica de Catalunya, partit que es situa entre CiU i ERC i que vol recollir els desencantats de totes dues formacions, que són molts, amb el missatge clarament independentista que uns i altres no saben fer. És una bona opció de vot per aquesta gent i prevec que d'alguna manera es notarà en els resultats d'aquest partit minoritari. Em pregunto però, qui haurà pagat aquesta propaganda.

He vist un nou spot del PSC-PSOE i per fí un de sencer dels nostres (vídeo adjunt). El del PSC-PSOE amb emotivitat però sense missatge més enllà de la necessitat de votar i de que PP i PSOE no són iguals. Seria lamentable que un partit que es presenta després de 4 anys nefastos i sense missatge, més enllà de la por al PP, tregués bons resultats. El nostre, emotiu i amb missatge, per tant millor que el dels altres, però amb massa cara parlant i manca d'imatge. He rebut també l'encartament de CiU a casa i m'ha agradat, bona imatge, i aquí sí, missatge i propostes clares.

Pel que fa al desenvolupament de la campanya, observo com una mena de treva en la bipolarització, havent espai per als altres partits, sobretot per la manca de missatges, idees, conceptes i propostes dels dos grans partits espanyols, especialment el PSOE. Nosaltres sortim força, però lamentablement sense saber sortir de missatges de pactes.

En general però, és una campanya lenta, mediodre, sense grans coses, i en la que a la mínima cosa diferent ja es converteix en notícia. Fidel reflexe del moment polític actual espanyol i català.

Un descobriment del que no n'he estat conscient fins avui: ERC no presenta candidat al senat per la demarcació de Barcelona. L'Entesa, o sigui el tripartit, al senat va junt, i per la demarcació de Barcelona només presenten 2 candidats del PSC-PSOE i 1 d'ICV. Per tant, tot vot catalanista només pot anar als candidats a senadors de CiU si es vol representació nacionalista al senat.

A nivell estatal segueixo observant millor missatge i més treballat del PP, però que el debat el va guanyar Zapatero i aixó ha tirat endavant al PSOE a les enquestes.

Crònica de campanya 7: Fent carrer

Quan passes bona part de la campanya tancat entre quatre parets, per molt que et dediquis a la mateixa campanya, perds una mica el món de vista. Per això avui m'ha anat francament bé fer carrer, i fer carrer vol dir paradeta electoral (foto) al carrer Astúries, davant del nostre local. La veritat és que la receptivitat ha estat molt bona, la gent s'acostava molt, el material volava, i ningú s'ha dirigit impertinentment a nosaltres excepte alguna i lògica mirada de pocs amics.

Entre les quatre parets avui hem preparat amb el Pere Macias el debat de números dos que hi haurà d'aquí poc, i francament comparteixo plenament l'estratègia dissenyada, que òbviament no desvetllaré.

A nivell nacional sembla que per fí hem fet forat. Duran amb una entrevista a l'Agència Efe, que ha generat algun titular, desgraciadament i inevitable de pactes, si bé en un sentit noticiable perque Duran admetia la possibilitat de que potser el millor és influir des de la barrera. I d'altra banda l'Artur Mas, que juga un paper sacrificat en aquesta campanya, i que ha fet forat posant en dubte qualsevol concepció plurinacional de l'estat per part del PSOE.

Destacar el digne paper en campanya de Dolors Nadal, de qui tenia un concepte francament fluix, però que s'està destapant i fent un paper, quan menys, digne.

A nivell estatal segueix el discurs buit i amb credibilitat zero del PSOE, que també segueix generant les millors imatges amb actes multitudinaris. Mentre el PP, almenys avui, semblava més encertat i concret en propostes, si bé generava imatges més discretes.

I una anècdota que m'han explicat. En un debat públic a Madrid, Joan Tardà, l'ínclit número 2 maoista d'ERC, ha dit que ell no era nacionalista, sinó independentista, però per sobre de tot, d'esquerres. I efectivament, l'anàlisi que feia de la gestió de Zapatero era dividir-la en dues parts, els primers dos anys, en que recolzat en ERC i IU es van fer les principals lleis de la legislatura (igualtat, dependència, drets homosexuals...) i una segona en que no s'ha fet res d'això perque el PSOE es suportava amb CiU. De l'Estatut ni s'enrecorda, ni l'ha dit en el balanç, de Catalunya tampoc s'enrecorda. Una bona mostra del que és l'ERC actual. Em diuen que l'estupefacció dels presents ha estat sonada, aconseguint Tardà l'única comprensió i aplaudiment de Santiago Carrillo.

Crònica de campanya 6: El postdebat

No és que estigui espanyolitzant els meus posts, és que crec que no hem sabut sortir de la dinàmica post debat Zapatero - Rajoy.

Avui era dia de comentaris. Ja sabeu que no el vaig veure. En tot cas el que he recollit és que va ser un debat discret, mancat d'alçada política, amb molts retrets, molt passat i poca proposta, i en el que es va utilitzar a la gran perdedora del debat: Catalunya.

El tractament mediàtic és lamentable, tirant cadascú l'aigua cap al seu molí, els mitjans del PP diuen que va guanyar Rajoy i els del PSOE Zapatero, i els del mig naveguen. Del conjunt d'inputs que rebo, recullo una sensació de victòria per la mínima de Zapatero, amb molt baixa nota tots dos.

A nivell de Catalunya falta tensió, campanya discreta a remolc de l'espanyola, i parlo en general, ningú acaba de sobresortir i destacar. Pel que fa a CiU, Pujol és qui està fent el discurs més clar i encertat, crec que a Duran li falta contundència, li costa superar la moderació que l'acompanya, i és lògic, és un dels seus valors àlgids, però ara convé contundència. El candidat Raul Font de Tarragona ha ficat la pota, no ajuda gaire, a veure les disculpes o rectificació, ens juguem el segon diputat per Tarragona que podem aconseguir per la baixada d'ERC a la demarcació.

Avui a Gràcia descans, no teniem cap acte, cosa que ha servit per reajustar aspectes del Comitè Electoral i de logística de la campanya. Comencem a mobilitzar per l'acte central de diumenge amb les entitats i públic en general a la Plaça de la Revolució.

Crònica de campanya 5: El maleït debat

El dia d'ahir va venir marcat pel debat Zapatero - Rajoy. Una vergonya que contribueix encara més a l'espanyolització i bipolarització d'aquesta campanya. No es pot amagar que a Catalunya, i es notava en les converses, també havia aixecat expectació aquest debat. En senties parlar poc o molt durant tot el dia.

Em vaig negar a veure'l, vaig fer vaga nacional. No és un debat sobre el meu país, amb dos candidats que no són del meu país ni el representen, que li han fet mal tots dos, i per la Presidència d'un país que no és el meu. I s'han exclós la resta de forces polítiques. Per tot plegat, no el vaig mirar. I trobo un trist espectacle decadent observar algun català amb interès desmesurat pel debat.

Per la democràcia va ser bó, però qui va perdre va ser Catalunya. Ja dic que no el vaig veure, veient però les notícies al 3/24 just abans d'anar a dormir, hi feien un petit resum del més interessant, i la sensació que em vaig endur és que l'havia guanyat Zapatero, més directe, més atent, més centrat, davant d'un Rajoy simplement treient els vells fantasmes del PP, tots del passat.

A nivell de Gràcia teniem l'acte amb comerciants (foto), amb la Imma Riera (Número 5 per Barcelona), i l'Albert Marco (gracienc i candidat suplent al senat). Justet d'assistència tot sigui dit. Gran discurs de la Imma Riera on, a banda de fer diagnosi econòmica, va alertar del risc de desaparició de Catalunya entesa com a nació i cultura.

Abans vaig anar al tradicional acte d'entrega d'obsequis a les entitats col·laboradores amb la festa major de Gràcia, amb presència de la "creme" de la societat civil gracienca, i lamentable absència de la Generalitat de Catalunya, ERC, ICV i PP.

A nivell nacional, pels inputs que m'arriben, seguim centrant el discurs, basat en Catalunya, defensa de Catalunya, i deixant de banda altres consideracions. Hem d'anar picant pedra per aquí, visualitzant que som l'únic vot de defensa segura de Catalunya. Jo enduriria el discurs bastant més, cal tensar més la nostra gent.

A nivell estatal, a banda del debat, he vist les dues primeres imatges de grans actes a rebentar, els dos del PSOE, a València i a Sevilla, imatges sincerament espectaculars. També en imatge sembla que el PSOE treu terreny al PP.

Finalment ahir va ser també dia d'anàlisi de les enquestes publicades el cap de setmana. A nivell d'Espanya crec que el debat Solbes - Pizarro pot haver estat un punt d'inflexió que freni el descens del PSOE i l'ascens del PP. A nivell de Catalunya incertesa perque no hi ha enquestes serioses, però les enquestes intenten traslladar la sensació (que segur interessa al PSC-PSOE) de que tot queda més o menys igual. Com ja va passar amb les eleccions a Barcelona, en que també traslladàven sensació que tot quedava igual i no va ser així, aquí dic el mateix, massa fort tot el que ha passat aquests 4 anys perque tot quedi igual. Crec que el PSC-PSOE baixarà, ERC també, i els altres 3 pujarem.

Crònica de campanya 4: Redreçament

Ahir vam tenir un dels actes importants de campanya, el de "Compromís amb Catalunya" (foto) a la Llotja de Mar de Barcelona. L'acte d'afirmació nacional on presentàvem les propostes bàsiques de negociació.

Tot i que em va faltar una escenificació, en forma de decàleg o algun tipus de presentació, d'aquest compromís, crec que l'acte va anar bé i va ser encertat.

Local generosament ple, si bé era petit pel tipus d'acte que s'hi volia fer. I els missatges molt més centrats i clars que els darrers dies. Brillant Pujol, que és qui més clar té l'estratègia de greuge - vot a CiU - desgreuge. Artur Mas apel·lant a la mobilització nacionalista, a alt nivell també. Finalment, un encara convalescent Duran, va fer un molt bon discurs, evitant la confrontació que ERC busca, i afirmant Catalunya (o sigui Estatut, rodalies, aeroport, finançament etc...), abans que qualsevol altra consideració, pels que vulguin parlar amb nosaltres el 10 de març.

La bona sensació d'ahir es completa amb la visualització de carrer, on CiU és dels més presents, almenys per Barcelona. Veig molts cartells de CiU, del Duran, banderoles etc... complementats amb la gran idea, provinent de la campanya de la JNC a les eleccions nacionals del 2006, de forrar uns quants cotxes Smart amb imatge de campanya i fer-los passejar per tot arreu. Te'ls vas trobant per Barcelona i van fent feina. També arriben inputs de gent que va passant i veient inflables, festes i actes de carrer de CiU per Barcelona.

A nivell similar a CiU de presència de carrer hi trobem al PSC-PSOE, precisament ahir em vaig topar amb l'autocar de la Chacón quan passava aprop del carrer Nicaragua..

Un dels fets més decepcionants d'aquesta campanya, per mi, és l'estratègia d'ERC d'atac sistemàtic a CiU. En un autisme sense precedents, quan el món nacionalista està ja fart de CiU i ERC i les seves polèmiques, en un moment clau per al país i on la gent demana entesa, ERC basa bona part de la seva estratègia en l'atac a CiU. Un atac groller, maleducat, d'insult baix. Lamentable. S'entén que ERC vulgui buscar un sector de vot que Duran té dificultats per cobrir, però es pot fer amb elegància o amb grolleria, no saben fer-ho d'un altra manera. Duran i Mas han respost amb elegància a l'ofensiva d'ERC.

Ahir vaig poder visualitzar els spots del PP i PSOE. El del PP, Rajoy parlant i basant-lo en problemes i economia domèstics. Bon missatge si el contraposem en el fer volar coloms inconcret del PSOE, però mancat d'emotivitat i amb plom a l'ala. Pocs associen Rajoy amb el solventador dels seus problemes, més aviat el veuen amb altres facetes (anticatalà, molt de dretes etc...).

El del PSOE és just el contrari, el jove que acompanya a votar a la seva mare del PP, manca de missatge però emotivitat. Bé, l'únic missatge és buscar el vot, però buscar el vot per a què.

Crònica de campanya 3: Seguiment a distància

Per motius familiars ahir no vaig poder participar activament en la campanya, i això que a nivell de Gràcia la teniem força intensa. Visita als mercats amb la candidata al Senat Montse Candini i acte a la Creueta del Coll amb inflables per nens etc... Em diuen que han anat prou bé tant un com l'altre, destacant un paper molt actiu de la nostra directora de campanya a Gràcia Cesca Domènech, la Regidora Francina Vila i la futura senadora Montse Candini. A nivell nacional no teniem cap gran acte, almenys jo no en tenia cap d'agendat. Per tant ens hem centrat clarament en Gràcia. Primers problemes de falta de material, error logístic de campanya però bon senyal del funcionament de la mateixa.

He vist ja els primers spots. Curiosament el que més he vist és el de CiU, tot i que mai sencer, també el del PP, i el d'uns quants partits minoritaris, dels que m'ha cridat l'atenció el de Falange i el del Partit Contra el Maltractament Animal, amb unes imatges d'una cruesa extrema cridant al vot en aquest sentit.

El nostre spot, tot i que no l'he visualitzat sencer, em sembla ben orientat, en la línia de denúncia del greuge que Catalunya ha patit aquests 4 anys i el vot de CiU és el desgreuge. Em falta, com sempre, més imatge, més música i més emotivitat, i menys cares parlant, tot i que en aquest sentit hem millorat.

El del PP discretet, recordo que després venia l'anunci d'Estrella Damm sobre el Barça, i el superava clarament en emotivitat i missatge.

A nivell estatal, segueixen arribant inputs de victòria de Solbes sobre Pizarro, fet que segur té una conseqüència en forma de moviment electoral favorable al PSOE.

M'he llevat escoltant unes declaracions de Dolors Nadal on deia que els immigrants han de saber castellà i no cal que sàpiguen català. Ja veiem quina és la idea de bilingüisme del PP. Em faig creus de veure com hi ha catalans que els motiva tant el simple odi cap a la mateixa Catalunya. En qualsevol cas, el PP segueix obsessionat amb el discurs feixista d'extrema dreta i amb la neutralització de Ciutadans, cosa que ja té més que aconseguida, tancant-se unes quantes altres portes per cert.

Finalment, en el meu entorn, noto no poca gent que em fa arribar el missatge de que votarien encantats CDC, però no CiU, i menys el Duran. Són els damnificats d'aquelles insistents declaracions errònies del Duran sobre l'independentisme. Són vots que, excepte potser algun, no aniran cap a ERC, es quedaran a casa, o votaran en blanc, engrossin aquest fenòmen de vot que ara alimenten no pocs nacionalistes.

Tot i que entenc bona part del que em diuen, crec que cauen en un greu error, doncs un vot en blanc o abstenció, pot ser un missatge de desencant amb la política, però mai nacionalista, simplement servirà per alimentar el bloc espanyolista (PSOE i PP) en detriment del nacionalista (CiU i ERC) i això els farà mal la nit electoral.

Crònica de campanya 2: Dia de transició

Ahir va ser un dia de campanya de transició:

A nivell estatal un factor important. Em van començar a arribar inputs sobre el debat Solbes - Pizarro, i tots en la direcció de victòria del Solbes. Pizarro és un home d'empresa privada, anticatalà, i aquests dos factors han portat al PP a fitxar-lo. Però és clar, queda a anys llum d'un animal polític econòmic com Solbes. Un cop així és molt important per al PSOE en una campanya igualada com aquesta.

A nivell nacional dia tranquil. En principi havíem de presentar les propostes de regeneració democràtica, entrant en dubte després si presentàvem les de regeneració democràtica o el decàleg de propostes per entendre'ns amb qui sigui. Tinc la sensació que aquest dubte ha provocat que no sortís bé del tot ni una cosa ni l'altra.

A Gràcia botiga a botiga liderat pels companys d'Unió, però dia tranquil que ens ha permès solventar alguns problemes de ritme que teniem amb la campanya sobretot en el camp de la mobilització.

Crònica de campanya 1: Primer dia

Primer dia de campanya. La meva tasca en aquesta campanya està en el terreny sobretot dels continguts, al costat del Pere Macias, primer candidat de CDC, elaborant documents, idees, propostes i tot tipus d'artilleria per fer servir. A banda de supervisar de lluny i participar activament en la campanya a Gràcia, i dic supervisar i mirar de lluny perque ja hi tenim a la Cesca Domènech de Directora, fent una excel·lent tasca al costat del sotsdirector Josep Montmany.

Ahir era el primer dia, amb només un acte oficial, l'enganxada del primer cartell. Va ser un dia intens però. Preparació dels continguts i documents de torn pel matí, i per la tarda d'acte en acte. Acte de gent gran a Gràcia amb Xavier Trias al Centre Moral, partit de futbol CDC - JNC de Gràcia, entrepà ràpid i cap al miting final al Pavelló de la Nova Icària.

En ser entre setmana i a les 12 de la nit, observo que tots els partits han fet actes més o menys reduïts. Per les imatges el nostre deuria ser dels que més gent hi havia. Ambient d'inici de campanya, dels que encara s'ha d'escalfar. Dels parlaments en destacaré el de la Montse Candini, la nostra candidata número 1 al senat. Conec a la Montse des de l'època en que era Cap de Gabinet del Departament d'Agricultura, ja fa anys. És una excel·lent candidata, formada, amb les idees clares, nacionalista dels que tenim clar l'objectiu, i que ara seria una excel·lent Alcaldessa de Calella de Mar si en aquest país es respectessin els resultats de les urnes.

L'altre moment que destacaria, després del sempre vibrant discurs de l'Artur Mas, és l'aparició del Duran, recent operat i amb una costella trencada, allà era. Bon orador com sempre, amb un discurs que després de tornar a néixer ha guanyat en humanitat i calidesa. Llàstima que el tall que han tret hagi estat novament sobre els maleïts pactes.

Comença la campanya, i el punt de partida el marca la precampanya. En general ha estat marcada per la mediocritat i baixesa política habitual, molt renec i poca proposta, poc debat d'idees també, a anys llum de les eleccions franceses o americanes. Regateix curt i agrandament de la crisi de la política. Precampanya extremadament espanyolitzada i bipolaritzada entre PP i PSOE. Provoca llàstima observar com els mitjans catalans cauen de quatre grapes en aquesta espanyolització i bipolarització. Lamentable.

PSOE: Ha perdut terreny en aquesta precampanya. Fracàs en algunes de les poques propostes que han presentat i basen excessivament la campanya en el dolent de l'altre, i no en allò bó que ofereixen. Han anat a remolc del PP part de la precampanya i sobretot han navegat molt en el terreny econòmic.

PP: Amagant Acebes i Zaplana han aconseguit moderar la imatge d'extrema dreta de només fa un mes, i amb Pizarro reforçar la part econòmica que és una de les claus de la campanya. Alguna proposta encertada que ha marcat la campanya. Han aconseguit reduir distàncies amb el PSOE.

PSC-PSOE: Miren de fer oblidar tot el desastre de legislatura amb un únic discurs en el que el poble català hi acostuma a caure de quatre grapes, la por al PP. La precampanya ha servit per veure les debilitats de Carme Chacón, que obté una valoració molt baixa de l'electorat català.

CiU: Discreta precampanya marcada per la malaltia i operació del Duran Lleida. No hem sabut fer gaire forat. Crec que s'hauria d'apostar més per un discurs de desgreuge nacional pur i dur, deixant altres valors i temes sectorials per quan sigui oportú. Només aconseguim sortir parlant de pactes postelectorals i falta vendre idees i projecte. La darrera setmana ha millorat la cosa, fent entrar algun missatge com el de la llista més votada. Que no pretenguin els socialistes carantonyes de CiU a Madrid si aquí ens donen patades. O s'acaben les patades o no hi ha carantonya possible.

ERC: Inexistent. No han sortit en precampanya, no han sabut treure el cap davant l'espanyolització i bipolarització. En part també deu ser culpa seva. Tenen, o tenien, un dels millors candidat que poden tenir, Joan Ridao, home format i vàlid no contaminat de les baixeses polítiques dels Carod o Puigcercós. Tot això però, Ridao ho enfonsa en el debat amb Mas al Parlament dimecres passat, de vergonya. Ridao va perdre alguna cosa més que el debat amb Mas, doncs es va rebaixar al nivell dels altres membres del seu partit. Ridao ja no és diferent, és com els altres.

PP (Catalunya): No he vist gran cosa. Política molt dura anticatalana i Dolors Nadal movent-se pel territori. Tenen l'electorat mobilitzat i si no cometen errors ja els hi estarà bé.

ICV: Herrera embruta un bon enfoc de campanya. Dos gran ítems a explotar i que han fet bastant seus, primer rodalies i mileuristes. Herrera però, amb el seu simplista i genèric discurs d'esquerres i dretes ho està espatllant, si no creixen serà per culpa d'ell.

Balanç de gestió de Rodriguez Zapatero

Per fer un balanç es poden fer servir diferents camps, i la metodologia és múltiple i igualment vàlida. Els meus camps d'anàlisi són: Genèric, Catalunya, economia, social, exteriors, infrastructures, educació i habitatge:

Genèric: A Zapatero i el seu Govern se'ls ha notat que no estàven preparats per governar. De "talante" n'hi ha sobrat, certament rebaixant la tensió i canviant l'estil del darrer Govern del PP. Ara bé, més enllà d'aquest "talante", el balanç de gestió és francament pobre. Quan ells mateixos s'aferren a la Llei d'igualtat i al dret al matrimoni dels homosexuals com a gairebé úniques banderes de la legislatura, amb tots els respectes per la importància d'aquestes lleis, és que la gestió és francament pobra.

Catalunya: Sobren les paraules. És la història d'una cadena d'incompliments. Zero patatero, zero absolut, és el balanç de Zapatero amb Catalunya. Per citar els 10 incompliments més flagrants: No respecte a l'Estatut sorgit del Parlament de Catalunya; descens de la inversió del 18'6% al 14'9%; incompliment de la disposició addicional tercera de l'Estatut que garantia una inversió a Catalunya igual que la seva aportació al PIB de l'estat; retràs escandalós i plagat d'incidents en l'arribada del TGV a Barcelona; no cessió del Castell de Montjuïc; rodalies no va ser traspassada l'1 de gener del 2008; l'Aeroport del Prat no té nou sistema de gestió amb participació de la Generalitat; les balances fiscals no han estat publicades; els papers de Salamanca no han arribat i el català no és oficial a Europa.

Economia: No és el meu terreny, salta a la vista però la manca de rumb i els problemes que està comportant a l'economia de l'Estat en general.

Polítiques socials: La gran bandera del PSOE, marcada per la Llei de dependència, que havia de ser el quart pilar de l'Estat del benestar. L'únic avenç que hi ha són alguns xecs electoralistes i la Llei de dependència que s'ha aprovat però no es compleix. Un absolut fracàs que demostra que la teòrica esquerra espanyola viu encara del discurs dels anys 60 del segle passat i en la incapacitat més absoluta per passar de les paraules als fets.

Exteriors: Es va fer tornar les tropes espanyoles de l'Irak i es treu Espanya de la ridicula alineació internacional amb els Estats Units. Fins aquí tot bé, però es que no hi ha hagut res més. Sortim del camí on el PP havia posat l'Estat espanyol, però ara què?. Espanya no pinta res a la Unió Europea, ha estat ignorada ostentòriament, i l'única iniciativa del Govern, l'aliança de civilitzacions, és una simple burla, una cortina de fum per sortir del pas i que ni tan sols s'han preocupat de fer veure que darrera el fum hi havia alguna cosa.

Infrastructures: Amb una de les Ministres més nefastes que es recorden, el fracàs és absolut. Cap gran obra ni transformació més enllà del TGV amb els desastres que ha comportat. TGV, per cert, que porta de Madrid a tot arreu i res més, ni corredor del mediterrani, ni connexió mediterrani - nord de l'estat, ni connexió amb la frontera, com a les millors èpoques del franquisme.

Educació: No és només culpa del PSOE, però l'ensenyament a Espanya, i també a Catalunya, segueix a la cua d'Europa. El PSOE no ha sabut sortir d'aquesta dinàmica. La culpa és de les rèmores ideològiques dels anys 60 i del constant canvi de llei d'educació.

Habitatge: No hi ha rumb per al problema de l'habitatge. Xecs electorals, o sigui deixar caure bitllets des del cel a la massa necessitada (com a l'edat mitja) és l'única mesura, a banda de promeses d'habitatge protegit que mai se sap si es fa o no. Com a mínim per aquí Barcelona i entorns segur que no. Falta de ruta per superar una economia massa depenent de la construcció, cosa que és l'orígen de tots els mals en el món de l'habitatge i l'economia espanyola en general.

Les dades reals de l'enquesta del CEO

El Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) és l'organisme d'enquestes i estudis del Govern de la Generalitat de Catalunya. Ahir va fer públic el baròmetre corresponent al mes de gener amb els habituals escàndols de sempre dels que en destaco dos:

Esbiaixament de la mostra. És cert que l'esbiaix s'ha corregit una mica, doncs als anteriors baròmetres era d'escàndol, i ara s'ha dissimulat una mica més. L'esbiaix, per explicar-ho d'una manera comprensible per tothom, consisteix a fer més enquestes de les que toquen a llocs amb majoria del PSC-PSOE, Cornellà o Nou Barris per exemple, i fer-ne menys de les que toquen a llocs amb majoria de CiU, com Vic o Gràcia per exemple. El resultat és, òbviament, una inflada de vot socialista i una irreal presentació del vot convergent. Es pot apreciar molt clarament en les enquestes del CEO, quan a les dades surten molts més enquestats que recorden haver votat PSC-PSOE que CiU a les eleccions nacionals catalanes, quan CiU va guanyar-les per 100.000 vots de diferència.

El segon escàndol és la presentació de les dades de l'enquesta només amb intenció directa de vot, dada intermitja de qualsevol enquesta i sense cap valor. Si tenim en compte que en intenció directa de vot surt el PSC-PSOE 1 punt per davant, i en projecció de vot (que es l'equivalent al que seria el resultat real d'unes eleccions, el que tots veiem a les nits electorals) CiU 4 punts per davant, trobem la raó de perquè el CEO ho presenta amb intenció directa de vot.

Tot això es fa amb diners públics, amb tota la barra i sense que passi absolutament res, tot i denunciar-ho cada vegada des de CiU.

Ahir va coincidir la presentació d'aquesta enquesta del CEO amb les dades en intenció directa de vot, i l'enquesta del CIS, amb dades correctament presentades, o sigui projecció de vot. A tots els mitjans les dades eren presentades com si fossin comparables unes amb altres, quan no tenen res a veure per la diferència de presentació que he dit. La confusió ha estat tal que feia vergonya aliena de seguir-ho. Realment potser els polítics necessitem molts tocs d'atenció, però el món del periodisme no es queda curt.

En suma, a continuació els resultats reals de l'enquesta del CEO, la projecció de vot, allò que amaguen presentant dades intermitges, i no finals, de l'estudi. Cal tenir en compte que tot i que han corregit considerablement l'esbiaix dels darrers baròmetres, segueix havent inflada del vot socialista i disminució del convergent. No disposo de la traslació a escons del resultat, però tenint en compte l'inflada de resultats del PSC-PSOE que presenta l'enquesta, estem en situació que vé d'un escó amunt, un escó avall, que el tripartit estigui ja trencat (ho dic amb coneixement de causa, no per dir).

Seguint el mateix raonament, a les eleccions del 9 de març sembla probable un ascens de CiU, ICV i PP i la baixada d'ERC. El PSC-PSOE és una incognita per la inflada de dades de l'enquesta, però més o menys repetiria el resultat del 2004 o baixaria molt lleugerament.

Entre parèntesi la variació respecte el resultat de les eleccions nacionals catalanes del 2006 i el de les espanyoles 2004 a Catalunya:


ELECCIONS NACIONALS

CiU 32'61% (+1'09)
PSC-PSOE 28'44% (+1'68)
ERC 12'35% (-1'68)
PP 10'45% (-0'2)
ICV 10'00% (+0'48)
C's 2'34% (-0'69)


ELECCIONS ESPANYOLES A CATALUNYA

PSC-PSOE 38'06% (+1'41)
CiU 21'96% (+1'18)
PP 15'72%(+0'14)
ERC 12'82% (-3'07)
ICV 6'10% (+0'26)

Reflexions sobre la crisi de la política: La manca de cultura del canvi

Un altre dels greus problemes de salut de la nostra democràcia, i aquesta vegada culpa de la societat i no dels polítics, és la manca de cultura del canvi.

Si analitzem totes les grans institucions de Catalunya, en pràcticament cap s'ha produït un canvi polític a les urnes des del restabliment democràtic.

Les eleccions nacionals catalanes CiU les ha guanyat sempre.

Les eleccions a l'Ajuntament de Barcelona el PSC-PSOE les ha guanyades sempre.

Mentre a nivell espanyol, a les eleccions espanyoles ha anat variant el partit que les guanyava, a Catalunya sempre les ha guanyat el PSC-PSOE.

A les eleccions municipals, als grans municipis de Catalunya, sempre ha guanyat el mateix partit, tret d'una excepció que és Tarragona on sí s'ha produït el canvi més d'una vegada.

Inclús si ens fixem en el Barça hi trobem un dels exemples més emblemàtics. Sempre guanyava Núñez les eleccions, i quan Núñez va plegar i el Nuñisme i tot el que representava estava completament tocat, encara va guanyar el seu successor Joan Gaspart. I no van ser les urnes qui van treure Gaspart, sinó l'absoluta descomposició de la seva pròpia junta i del club per la seva mala gestió, que van fer que ni es presentés a les següents eleccions.

Aquesta carència de cultura del canvi, por al canvi, mandra o conservadurisme en el vot, crec que representa un greu dèficit democràtic que afecta directament al desenvolupament social, econòmic i democràtic del nostre país.

El doctorat de la Chacón

Aquest post bé podria semblar un episodi més del llibre "democràcia a sang freda", on David Madí ens relata, a base de vivències personals seves, el que ha estat la política catalana des de la retirada del President Pujol. Aqui va una aportació més.

A CiU tenim per costum, per ordre expressa de l'Artur Mas, però també per lògica de simple correspondència política i d'educació, respondre absolutament tots els correus electrònics que ens arriben al partit, excepte lògicament els que simplement ens insulten. Una cosa tan lògica, segons ens han dit molts internàutes, només la fem a CiU, sembla ser doncs que la immensa majoria, fins i tot tots els correus electrònics que arriben als altres partits, són simplement ignorats i llençats a la paperera.

A principis de la setmana passada em va arribar un dels que em tocava respondre a mi. Un internauta, que amagava d'entrada la seva identitat sota un pseudònim (més tard sí es va identificar), ens advertia de les seves sospites sobre la veracitat del Doctorat en dret que tan ha pregonat que posseeix i llueix Carme Chacón. L'internauta ens informava del seguit d'accions que estava portant a terme per tal d'avariguar la veracitat o falsetat de l'esmentat títol universitari de la candidata socialista.

Davant la possibilitat que les sospites de l'internauta fóssin certes, ràpidament hi vam prestar atenció, coordinant-nos amb ell per veure si arribava a descobrir-ho. Ens coordinàvem en la informació, perque bàsicament l'internauta és qui anava furgant, informant-nos de tots els moviments que feia. Nosaltres, per la nostra banda, miràven de buscar ínformació al respecte també. Finalment, efectivament sembla ser que el que Chacón exhibeix com a Doctorat, és només un pas intermig de tals estudis.

No va caler pressionar gaire, al poc de burxar una mica, el PSC, el PSOE i el blog de Carme Chacón, corregien el currículum de la candidata fent desaparèixer el títol de Doctorat. No podien però fer desaparèixer el rastre que deixa internet i accedir a la informació era fàcil a través de qualsevol cercador. Va ser fàcil reunir les versions antigues dels webs socialistes i multitud de notícies més recollien el currículum de Carme Chacón amb el doctorat.

La mentida ja era un fet, abans però de decidir com i quan ho faríem públic, e-noticies ja ho va treure. El ressò més enllà de l'e-noticies no soc capaç de calibrar-lo, però l'intueixo escàs, com ja prevèiem, per la protecció que els mitjans de comunicació donen a Chacón i al partit socialista en aquesta pseudodemocràcia en què vivim. Recordem l'escàndol que es va muntar, per exemple, quan es va saber que Roldan havia falsificat el seu currículum inflant estudis. Sense cap pudor, dignitat, ni rubor, Jose Zaragoza va sortir per negar que Chacón hagués inflat el seu currículum, malgrat les evidències.

Un escàndol més que acumula Carme Chacón, després d'aquell famós ridicol amb Felip Puig la nit electoral del 2003, d'haver tallat una entrevista amb la BBC (we're going to finish) quan el periodista derivava l'entrevista cap a aspectes tècnics en matèria d'habitatge que la Ministra era incapaç de contestar, o la xuleta mostrada al programa la Nit al dia de Mònica Terribas.

I és que darrera la imatge desenfadada de Carme Chacón s'amaga una candidata sense perfil, incapaç de sortir-se del guió i la frase del dia marcada des del carrer Nicaragua, feta Ministra només per motius electorals, i a més enganyant amb els estudis.

I no patiu, l'aparell socialista, José Zaragoza, ja té preparada la gran arma per si s'ataquen totes aquestes debilitats de Chacón. Fer servir el fet de ser dona, jove i embarassada, o sigui que l'ataquen homes despietats només pel fet de ser dona, jove i embarassada, provocant així la simpatia de la gent, per la feblesa de la candidata.

I Chacón no s'en amaga, em comentava ahir mateix un periodista la crueltat, que per prudència no explico, amb que la candidata socialista vol explotar aquestes condicions en les seves rodes de premsa.

Penalitzarà la gent tot això?. La resposta el 9 de març.

Consell Plenari: Perd el PSC-PSOE guanya la democràcia

Perd el PSC-PSOE guanya la democràcia:

Difícilment Guillem Espriu i el PSC-PSOE de Gràcia ho hauran passat alguna vegada tan malament com al Consell Plenari d'avui. Guillem Espriu (PSC-PSOE) ha estat la viva imatge del porter sense defensa que veia com li xutaven de tot arreu i a dures penes podia ni veure les pilotes que anaven entrant a la seva porteria. Quatre davanters (CiU, ERC, PP i Ricard Martinez) contra un porter, el partit ha acabat en golejada.

I s'ho ha buscat. Primer perque no té defensa, cosa que s'haurà de fer mirar, i després per la prepotència. Guillem Espriu ha actuat, des de que teòricament va aprovar el Pla d'Actuació del Districte (PAD) de manera inicial, com si tingués majoria absoluta, i s'ha equivocat, bàsicament perque no estava ni aprovat. Entre tots l'hem tornat a la situació d'abans del 4 de desembre, d'abans de l'anterior Plenari, abans d'aprovar inicialment el PAD.

L'última mostra de politiqueria barata avui, a la junta de portaveus prèvia al Plenari. Allà PSC-PSOE i ICV han intentat evitar, amb males arts, que CiU presentés la moció demanant Plenari extraordinari per aprovar realment el PAD. Males arts en forma de recurs tècnic cutre per evitar que ho presentéssim, recurs tècnic cutre que s'ha endut per davant una Proposició també de CiU per fer que el nou comerç de Gràcia (franquicies) entrés a la xarxa associativa comercial gracienca. L'han tombat sense deixar-nos-la ni presentar, sense importar-los els continguts, i només per evitar que presentéssim la moció del PAD, que al final hem presentat igual. O sigui que els ha sortit fatal. Després al Plenari no sabien ni justificar-ho.

El resultat del Plenari és un triomf de la democràcia perque s'ha dit no a aquestes males arts, s'ha fet veure al PSC-PSOE que no només no té majoria sinó que està en franca minoria, i se'ls ha fet veure que així no poden anar més. El resultat pot ser, o bé una pressió brutal sobre ERC perque no tornin a deixar sòl al PSC-PSOE d'aquesta manera, o bé un canvi d'actitud del PSC-PSOE que seria molt positiu.


EL PAD:

Pla d'Actuació del Districte 2008 - 2011. Es va aprovar inicialment pendent de ratificació després de tornar-lo a obrir a entitats, societat i partits. Ni s'ha reobert, ni es pensava ratificar. Per això, amb els vots de CiU, ERC i PP, s'ha forçat la convocatòria d'un Plenari extraordinari, per tal de que es faci la reobertura real, i es ratifiqui com cal.


ERC:

Avui Sí. ERC avui s'ha destapat, s'ha tret de sobre el dubte de saber si està al Govern o a l'oposició. Avui era oposició, i la claredat del plantejament els ha alliberat. Avui no tenien penyores, deutes, mans lligades ni res, estaven alliberats com a oposició real, a més Ricard Martinez i el Grup d'ERC actuaven a l'uníson. El resultat ha estat el millor Ricard Martinez i el millor Àlex Lopez que he vist mai. Un Ricard en la seva línia entre dura i irònica, i a diferència d'altres vegades, amb la pràctica totalitat dels comentaris comprensibles i encertats. L'Àlex Lopez, alliberat en el paper d'oposició, s'ha destapat com un gran portaveu, amb arguments i bona defensa en tots els camps, tècnics i polítics. Fins i tot no ha caigut en la temptació barata de rebatre la Proposició del PP simplement perque era del PP, sinó que ho ha argumentat de manera prou convincent.

La pregunta del milió de dolars és saber quan durarà això. Sortint del Plenari hi havia qui deia que ERC actuava així per adoptar una posició de força en la seva negociació per entrar al Govern de la ciutat. Si fós per això, tot el que avui ha brillat es convertiria de cop en vergonya. Confiem que no, que sigui que realment han entès el seu paper d'oposició.


David Companyon (ICV-EUIA):

És l'únic defensa que avui ha tingut Espriu, i això que no és del seu partit. Destaca molt per sobre del seu Portaveu, a qui es nota que encara està aterrant a Gràcia, i això que no ho tenia fàcil perque el tancament, després arreglat, del Bosch i Gimpera, apuntava contra ell.


Les conseqüències:

Plenari amb resultats molt positius: El PSC-PSOE haurà de repensar molt bé el seu paper; l'oposició té poder d'influència real; ERC amb qui hem tendit ponts com s'ha vist i alguns que no s'han vist, ressucita; aprovarem el PAD com Déu mana, i hem aprovat la construcció d'habitatges dotacionals i el reaprofitament general de l'espai de la Cibeles.

Reflexions sobre la crisi de la política: Incompliments

L'incompliment electoral, no és només les promeses electorals incomplertes, sinó també la manca de compliment d'acords parlamentaris i socials.

Un primer exemple, i prou punyent, el trobem a la ciutat de Barcelona, on hi ha un conflicte obert Govern - oposició, no massa recollit pels mitjans, i amb poca consciencia de la gravetat del fet. El Govern de la ciutat, en minoria, es nega a debatre les propostes de l'oposició perque no accepta que li facin propostes quan el Govern són ells, tota una lliçó de democràcia. Això no és el més greu, sí que accepten que es presentin amb format de "declaració de grup", tipus d'iniciativa municipal que jurídicament no cal complir. O sigui que venen a dir obertament que els acords que aprovi el Consell Plenari de l'Ajuntament de Barcelona se'ls passaran per allò que no sona.

Als districtes de Barcelona, els incompliments dels PAD's (Plans d'Actuació de Districte), redactats aposta de manera ambigua i difícil d'entendre, ja és una realitat fins i tot tristament assumida.

Si ens traslladem al Parlament de Catalunya, o al Congrés dels Diputats, ens trobem amb exemples similars. S'aproven mocions i figures similars, que s'incompleixen sistemàticament. Es justifica dient que tenen valor polític però no jurídic, acceptant sense ruboritzar-se qui diu això, que el valor polític no val per res, quan valor polític i jurídic hauria de ser el mateix.

Arribem a les promeses electorals, subhastes de xifres i frases gratuites que han perdut ja tot valor i tota credibilitat política. Trobem un mestre en aquestes arts, el propi Jose Luís Rodriguez Zapatero, segons les paraules del qual Catalunya, ara, hauria de tenir l'Estatut del 30 de setembre tot aplicat, el Castell de Montjuïc seria de la ciutat, el TGV arribaria a BCN sense problemes, tindriem rodalies traspassat etc...

No tenen valor les promeses perque s'observa la manca de debat de les idees que hi ha al darrera, la buidor és el que desacredita. No passa això a França o Estats Units per exemple, per dir dos exemples recents, on el debat de les idees predomina en campanya, i d'aquí en poden sortir promeses creibles.

També hi ha incompliment d'acords socials. O sigui promeses fora d'època electoral, o acords signats per acabar amb X conflicte, que després s'obliden al calaix de sastre. Brillant la frase pronunciada fa poc per Joan B. Culla, quan va dir que un dels clàssics problemes de l'esquerra és que es pensen que una vegada aprovada la llei, moció, o el que sigui, ja està, s'obliden d'aplicar-ho (vegis per exemple llei de dependència).

I així anem perdent crèdit els polítics i aprofundint la crisi de la política sense que la majoria dels que s'hi dediquen obrin els ulls. No hi ha cap organisme que controli les promeses electorals o incompliments en general, cap. Per tant és gratuït, a més l'electorat no ho penalitza (exemple desgarrador del PSC-PSOE a Catalunya), per tant endavant que no passa res.

Barack Obama

El meu suport a les primàries demòcrates, i per supost a les eleccions presidencials nordamericanes, és per Barack Obama.

Barack Obama representa el canvi empàtic als Estats Units. És un canvi en tota regla, no només un canvi de repúblicans a demòcrates, sinó un canvi de clàssic establishment (demòcrata i republicà) a una nova manera d'entendre la política, representativa d'una nova època, una nova etapa política que tanta falta ens faria també a Europa.

Obama representa nous valors generacionals que impliquen democratització, participació, unitat entorn d'un projecte i superació de conflictes ridicols fruit de la politiqueria barata. Amb ell els Estats Units podríen superar vells defectes atàvics incrustats a la seva política, i qui sap també si l'errònia política exterior nordamericana, heretada de les pors del segle XVIII, i que confón defensa i seguretat nacional, amb interessos econòmics, manca de respecte a les regles del joc internacionals, desconfiança i militarisme.

A més ho fa amb un nou concepte de lider, el lider empàtic, que connecta amb la gent, el lider real i no el simple dirigent polític. A la política li cal empatia, i li sobren moltes coses. Obama representa bé aquesta necessitat.

Les seves virtuts són però també el seu problema. Tant canvi, i personificat en una persona de color, i clarament massa jove per als standards d'edat política dels Estats Units, fan difícil que una societat tan conservadora com la nordamericana ho pugui digerir. Crec que Hillary Clinton, que representa canvi de republicans a demòcrates però no canvi d'stablishment, té més possibilitats de guanyar en les eleccions presidencials contra el candidat republicà (quasi segur McCain).

Seria genial però. Obama for President ¡¡¡