Reflexions sobre la crisi de la política: La manca de cultura del canvi
Un altre dels greus problemes de salut de la nostra democràcia, i aquesta vegada culpa de la societat i no dels polítics, és la manca de cultura del canvi.
Si analitzem totes les grans institucions de Catalunya, en pràcticament cap s'ha produït un canvi polític a les urnes des del restabliment democràtic.
Les eleccions nacionals catalanes CiU les ha guanyat sempre.
Les eleccions a l'Ajuntament de Barcelona el PSC-PSOE les ha guanyades sempre.
Mentre a nivell espanyol, a les eleccions espanyoles ha anat variant el partit que les guanyava, a Catalunya sempre les ha guanyat el PSC-PSOE.
A les eleccions municipals, als grans municipis de Catalunya, sempre ha guanyat el mateix partit, tret d'una excepció que és Tarragona on sí s'ha produït el canvi més d'una vegada.
Inclús si ens fixem en el Barça hi trobem un dels exemples més emblemàtics. Sempre guanyava Núñez les eleccions, i quan Núñez va plegar i el Nuñisme i tot el que representava estava completament tocat, encara va guanyar el seu successor Joan Gaspart. I no van ser les urnes qui van treure Gaspart, sinó l'absoluta descomposició de la seva pròpia junta i del club per la seva mala gestió, que van fer que ni es presentés a les següents eleccions.
Aquesta carència de cultura del canvi, por al canvi, mandra o conservadurisme en el vot, crec que representa un greu dèficit democràtic que afecta directament al desenvolupament social, econòmic i democràtic del nostre país.
publicat per Carles Agustí at 11:37
6 Comments:
Fens que no surtin uns politics que proposin reformes a totes las areas, la cosa continuarà igual. (exemples recents Obama i Nicolas Sarkozy)
Si les propostes que els candidats, son semblants, el que Governa te avantatge.
Molt d'acord amb la primera frase que has dit. Més que Sarkozy, la campanya francesa en general va ser una refrescant dutxa per la política en general.
I Obama sí que pot representar un vendaval de canvi i regeneració que afecti més enllà d'Amèrica (això espero).
Sobre la segona frase estic d'acord amb el que dius. També hi juguen els errors que es poden fer en campanya.
Fa molts anys, en un curs de direcció ja m'ensenyaven que el paper d'un directiu era gestionar el canvi dins l'organització. Les persones en general son acomodaticies i per tant refractaries al canvi. No es tracta d'una questio cultural sino de quelcom propi de la condició humana des de que va esdevenir sedentari.
En l'entorn dels Ajuntaments catalans es pot veure aixo. El grau de satisfacció amb les institucions es suficientment elevat com per que els canvis per se no revesteixin cap atractiu.
EL PSC te una gran longevitat política en moltes institucions per que consegueix assemblar-se al màxim al ciutadà promig català. Si acaben sentint-se còmodes votant PSC catalans de socarrel i de tota la vida, com passa al territori, o catalans d'adopció.
Aixo us cost molt d'entendre a certs sectors del pais i per aixo no trobeu la formula per acabar amb la seva hegemonia. Per exemple, tu quan titlles d'espanyolista al President Montilla, demostres no entendre com la majoria del pais perceb al PSC. Perque això d'espanyolista nomes ho dieu els sectors molts propers a CiU. Aixo no s'atraveix a dir-ho ni gent molt nacionalista pero independent politicament. Molt malament ho tenim al pais si qui aspira a liderar-lo no sap veure les coses amb els ulls de la majoria del pais. I per tant s'hi poden quedar pels segles dels segles amb les institucions catalanes, sobretot ara que ja estan nidificant a la Generalitat. Be is si no t'agrada el que dic no em culpis a mi si no a la tossuderia dels fets.
Benvolgut Jaume,
Estic d'acord amb part del que dius, sobretot amb això de que el PSC-PSOE es treballa molt bé la proximitat al ciutadà mig català. És més, fa dies que dono tombs precisament a aquest concepte.
Coincideix una bona habilitat del PSC-PSOE per aconseguir aquesta imatge de proximitat i representants del ciutadà mig català, i una certa patositat i dificultat de CiU per representar-lo.
Curiós quan la militància de CiU sí representa el ciutadà mig català, i és la del PSC-PSOE la que està esbiaixada.
No crec però que sigui assimilable l'exemple empresarial que poses al del comportament de la societat. Crec que la reticència al canvi dels catalans és única a Europa, i no deu ser tot per la política en aquest sentit del PSC-PSOE. Certa és però la sensació que exposes al voltant d'alguns municipis de Catalunya.
El darrer paràgraf és òbviament el que hi estic menys d'acord. Parteixies d'un concepte equivocat, parles de l'hegemonia del PSC-PSOE a Catalunya com si li vingués de les urnes, cosa que és real només en part, doncs a la Generalitat no hi és per les urnes sinó per decisió del Sr Carod-Rovira.
Quan parles de la tossuderia dels fets ho accepto irremeiablement referit a alguns municipis de Catalunya, però no referit a la Generalitat, la tossuderia dels fets és victòria sempre de CiU, més ampla al 2006 que al 2003, i segons les darreres enquestes, ara encara seria més ampla penjant el tripartit d'un prim fil.
Respecte l'espanyolisme de Montilla no crec que sigui cosa de l'opinió de gent de CiU, suposo que la gent d'ERC opina igual, i de fet, com a mínim, tot el món nacionalista. Montilla és un simple representant del PSOE a Catalunya, i evidentment això li juga a la contra, i als resultats em remeto, Montilla va treure el pitjor resultat del PSC-PSOE a Catalunya en unes autonomiques, crec que només superat per una de les dues comteses amb Joaquim Nadal de cap de llista i quan CiU tenia majoria absoluta.
Per tant, des del meu punt de vista, tens raó només en part i només aplicable a una part del sistema polític catala.
Carles algunes matitzacions.
El President de la Generalitat l'anomena el Parlament. I per tant es investit President qui aconsegueix una majoria de Diputats. I aixo es el resultat de les urnes. Hi havia mes diputats que volien fer President al Sr. Montilla que el Sr. Mas.
De tota manera, si alguna persona va dicidir quelcom va ser el Sr. Montilla que no es va plegar a cap presió i va intentar un pacte amb les esquerres. El Sr. Carod és en tot cas un actor secundari i menor que s'apunta a una crida del PSC. Si el PSC hi haves renunciat el Sr. Carod no hauria pogut fer res per fer President Montilla. Els d'ERC estaràn contents de veure com es sobrevalora el seu paper, pero desgraciadament aixo no es cert. Simplement van anar a remolc dels fets.
Crec que el problema fonamental del vostre analisi politic a Catalunya rau en la incapacitat d'entendre i acceptar l'existència del espai electoral d'esquerra independentista. Un espai plural on no hi ha nomes Esquerra i on els electors oscilen entre abstencio i el seguit de partits que la representen. Vist amb els ulls d'aquest votant, el pacte amb el PSC, a tenor les experiencies municipals, es el mal menor. Aquest espai no se'l menjarà mai CiU. Si com les enquestes pronostiquen Esquerra fes 5-6 diputats a Madrid seria una demostració palpable d'aixó. Per tant mentre no accepteu l'existencia d'aquest espai electoral i el respecteu i us hi apropeu d'un altra manera, continuaran preferin al PSC. Dit altra manera: dir que el pacte tripartit es una decisió del Sr. Carod, es ofendre a una majoria de militants i electors d'Esquerra que es troben mes còmodes amb aquesta opció. Tot i que molts pensin que el darrer pacte va ser molt precipitat i per tant susceptible de ser millorat.
I darrer, us equivoqueu consideran al Montilla simplement representant del PSOE a Catalunya. Està ve dir aixo per tirar carn a les feres, pero no resisteix un analisi profunda. I en tot cas, potser els ajudeu, dient aixo, a atreure vot espanyolista.
Benvolgut Jaume,
Cert és que Montilla va fer un sorprenent gest de sobirania del PSC sobre el PSOE amb els moviments post 1 de novembre del 2006, però això no treu que Carod tornava a tenir la clau, i va tornar a desobeir el que les urnes havien dit investint Montilla President.
I quan dic desobeint les urnes no em refereixo exclusivament a victòria de CiU, sinó a mandat de les urnes d'entesa nacionalista al Govern de la Generalitat.
Respecte el que dius d'ERC, hi estic d'acord.
Efectivament, quan al 2003 ERC fa la pujada que va fer, des de CiU vam tendir a interpretar-ho com un fet cojuntural, fruit d'un vot de càstig a CiU pels acords (puntuals que no pactes) amb el PP, i per la desaparició de Jordi Pujol de l'escena política. El vot fugit a ERC havia de tornar amb un canvi d'actitut de CiU i el simple error d'ERC d'entregar el Govern a les forces polítiques espanyoles.
Aquesta visió era, en part, un error. Estem més al dia però del que et penses, i ja ho tenim bastant analitzat. De fet he passat més d'un informe en aquesta línia a la direcció del partit. Entre el vot d'ERC hi ha efectivament la franja CiU-ERC que citava a l'anterior paràgraf, però és molt menor del que pensàvem al principi. I efectivament, com bé dius, ERC recull un gruix força significatiu de vots (segurament de similar pes als de la franja CiU-ERC), sobretot a partir de les eleccions espanyoles del 2004, provinents de l'esquerra independentista radical, que té una base social en aquest país més important del que sembla (L'MDT va arribar, en els seus dies de glòria, a recollir un 8% de vot en algunes enquestes del moment)i també de vot simplement antisistema que veia en ERC, i sobretot en Carod, un vot de "canya" que els satisfeia.
Això conforma una sociologia de vot d'ERC diferent a la que imaginàvem en un principi, però que ja fa un temps que hem detectat.
T'equivoques però quan insinues que ERC no té desgast per aquest motiu. Cert és que té menor desgast per aquest motiu, però en té, lent però constant. I el té perque evidentment el nota en la franja CiU-ERC, però també el nota en el vot d'esquerra independentista radical, que tampoc ha entès el tema Montilla, i com a exemple palpable tens el descalabre d'ERC a les municipals i l'increment de les CUP. ERC no té sortida amb aquesta estratègia política i anirà caient, més ràpidament o més lenta, però anirà caient.
Respecte Montilla, veig que ets certer diagnosticant alguns mals de CiU, però no tens la mateixa habilitat o visió crítica per detectar-ne els del PSC-PSOE. És més que evident i notori el cop d'estat intern que han fet els sectors més espanyolitzats del PSC-PSOE, el que seria sociològicament el PSOE.
Si es que alguna vegada ha existit sensibilitat catalanista al PSC aquesta ja no hi és, i qui domina el partit és el sector espanyolista, pràcticament en la seva integritat provinent del Baix Llobregat, i d'una sociologia política molt espanyolitzada (Montilla, Zaragoza, Chacón, Corbacho...).
Publica un comentari a l'entrada
<< Home