Bilbao - San Mamés

La celebració del primer del grup d'amics que arriba als 40 anys (preocupant) m'ha portat a passar el cap de setmana a Bilbao. El primer que he copsat és la profunda transformació de Bilbao. Abans ciutat amb fama de lletja, bruta i enclotada entre muntanyes. Avui dia ciutat perfectament equiparable a moltes altres quant a atractiu turístic, amb una zona prou gran (Ria, Casc antic i Gran Via) que res té a envejar a moltes altres ciutats amb més renom. Les etiquetes però costen de treure, i Bilbao va fent poc a poc.

La segona impressió és, com no, política. L'activisme de la societat basca es palpa sempre a la mínima, i així va ser. En dos dies dues manifestacions, una globada per la pau (foto), i la de suport a Juan Maria Atutxa, convocada pel PNB, i de la qual en desconeixia l'existència, només vaig poder veure el final, de saber-ho hagués assistit segur.

Lluny de la moda d'alguns personatges del nacionalisme català, de criticar el nacionalisme basc creient-se així elevats als altars de la intelectualitat, jo soc dels que admiro, tot i ser societats i situacions diferents, la determinació i claredat d'idees del nacionalisme majoritari democràtic basc (PNB). Posant en evidència que, dirigides a la relació amb l'estat espanyol, paraules i conceptes com pacte, governabilitat, moderació, centralitat, pedagogia etc..., enteses com a objectiu i no com a mitjà, són completament anacròniques.

I finalment el futbol. Vam anar a San Mamés a veure al Barça. San Mamés temple del futbol també familiar, doncs entre els parents meus per la banda paterna hi ha alguns seguidors de l'Athlètic. Vist de fora, l'estadi és decepcionant, però la impressió canvia radicalment una vegada dintre, entenent el concepte de catedral del futbol "espanyol". Un estadi antic però alhora modern, amb un encant especial. Nombrosíssims culés a les graderies, uns 1.000 agrupats als corners, i uns altres 1.000 o més barrejats entre el públic basc. Ambient de les grans ocasions ben dirigit pel que queda dels Abertzale Sur, molt pocs però realment animosos i cridaners.

I va fallar el Barça, impedint posar la cirereta al pastís d'un cap de setmana complet. Un Barça fora de cicle, amb els defectes de sempre, començant per la manca d'actitud, i un Rijkaard que aguanta on és simplement perque Laporta ha tancat els ulls. Que algú els hi obri.