Les dades reals de l'enquesta del Govern

Les dades de l'enquesta feta pública ahir i realitzada pel Govern català, en concret pel seu Centre d'Estudis i Opinió (CEO) són aquestes:

CiU - 34'46% - 56 diputats
PSC-PSOE - 24'34% - 35-36 diputats
ERC - 12'25% - 17-18 diputats
ICV - 9'23% - 12 diputats
PP - 8'61% - 12 diputats
C's - 2'84% - 2 diputats

Com es pot veure sense necessitat ni tan sols de cap calculadora, el tripartit surt trencat en la pròpia enquesta del Govern, sumant, com a molt, 66 dels 68 diputats que necessita per reeditar-se.

Com es pot amb aquestes dades dir que el tripartit tornaria a sumar i que hi ha empat tècnic entre CiU i PSC-PSOE?.

Com es pot mentir tan impunement d'aquesta manera des d'un mitjà de comunicació públic com TV3, i que per tant paguem entre tots i està al servei de tots?.

Es pot dir una notícia inventada a través d'un mitjà de comunicació públic i no passar res en aquest país?.

A què esperen el Col·legi de Periodistes i el Col·legi de Ciències Polítiques a sortir a la llum pública per defensar l'honorabilitat i bon fer de les seves respectives professions?.

Ningú de TV3 assumirà responsabilitats o donarà explicacions?.

Qui dóna aquesta informació inventada als mitjans de comunicació?.

Fins a quin punt hi ha manipulació dels mitjans de comunicació?.

Fins a quin punt és imperfecta la nostra democràcia?.

Realment no passarà res de res amb aquest greu incident?.

Eleccions basques i gallegues. Anàlisi i pronòstic

Euskadi

Les eleccions, tan a nivell polític com sobretot de resultat electoral, venen marcades per la prohibició i no presentació segur de cap candidatura abertzale radical. No hem d'oblidar que la marca de Batasuna (EHAK) va treure 9 escons l'any 2005.

La clau és com es repartiran aquests 9 escons. Sembla que bona part d'ells aniran a l'abstenció o al vot nul, havent un traspàs mínim cap a les altres forces nacionalistes, Aralar, EA i PNB.

Això desvirtua ja per si sòl el resultat plenament democràtic de les eleccions basques del proper 1 de març, doncs en haver quedat exclosa una força abertzale, el bloc abertzale perd pes, i per efecte indirecte el guanya el bloc espanyolista que conformen PP i PSOE, que només d'aquesta manera poden sumar més que l'altre bloc, i només d'aquesta manera és com Patxi Lopez, amb els vots del PP i molt probablement sense ni tan sols guanyar les eleccions, pot assolir la Lehendakaritza.

Per tant seria una arribada a Ajuria Enea dels socialistes bascos molt per la porta del darrera i amb cert tufillo a no plenament democràtic. Em recorda alguna cosa.

Dit això és cert que el PSOE d'Euskadi té una perspectiva d'increment de vot considerable. No ens enganyem tampoc, bona part d'aquest vot vé del PP, en forma de vot útil espanyolista, el mateix vot útil espanyolista que va recollir el PP del PSOE quan la força de vot útil era el PP i no el PSOE.

També és cert que una petita part del vot de Patxi Lopez prové del PNB, probablement vot prestat al PNB de gent no massa nacionalista que votava PNB per votar els qui millor defensen Euskadi. La moderació i cert abandonament del discurs més ranci espanyolista per part dels socialistes bascos, que no oblidem que és d'on surten il·lustres liders de l'espanyolisme més ranci i radical d'Espanya (Rosa Diez, Nicolas Redondo Terreros, Enrique Múgica...), provoca aquest petit efecte, que aquest sí, depenent del tamany que sigui, pot ser el decisiu perque PP i PSOE sumin més que el bloc nacionalista i fer Patxi Lopez Lehendakari.

Per tant, una de les claus de la campanya serà veure quants vots d'EHAK van a altres forces abertzales, i paral·lelament quants vots del PNB van al PSOE. Les dues seran corrents molt minoritàries, però la contraresta d'uns i altres pot ser decisiva per determinar qui acaba governant.

La campanya la veig de lluny i aparentment sense massa incidència electoral. Poc es mourà el vot de com estava previst ja abans de començar la campanya electoral.

El meu pronòstic, i també desig, és que el PNB aguantarà pels pèls. Prevec que sortirà un vot basc, potser cremat, de diversa procedència, però que anirà a votar davant la possibilitat d'un Govern PSOE - PP a Euskadi, reaccionarà a darrera hora i ho evitarà bastant pels pèls.

Galícia

Pel que fa a Galícia la clau està, com sempre en les eleccions gallegues, si el PP assolirà o no la majoria absoluta.

La gestió del Govern PSOE - BNG no m'arriba amb suficient nitidesa com per valorar-la, però hi distingeixo elements positius, de desenquistament d'una Galícia necessitada de modernitat, barrejat amb alguns desastres i desajustos fruit d'un Govern unit més que res per superar al PP, però amb força contradiccions internes.

No crec que aquest 4 anys de Govern hagin aconseguit transformar Galícia i superar el tradicional conservadurisme d'aquesta comunitat. A més el PP sí ha fet una aposta modernitzadora amb Feijoo.

Això seria suficient perquè Feijoo i el PP recuperessin la majoria absoluta. Ara bé, els darrers escàndols soferts pel PP, bàsicament a Madrid, però amb alguna afectació a Galícia, i el mal estat de salut intern del PP estatal, cosa que d'alguna manera sempre acaba traspuant en campanya i en resultats electorals, podria deixar Feijoo a les portes de la majoria absoluta.

Veig la cosa igualadíssima fins al punt de no atrevir-me a mullar, crec que hi haurà pràcticament empat entre els dos blocs i que un grapat de vots pot decidir tot a una o altra banda.

De la campanya m'arriben els aires de modernització del PP de Galícia, la tradicional manca d'idees del PSOE i la força que transmet el BNG.

En defensa de la dignitat de la política II

Complementant el mail anterior, la política està en una dinàmica que els que ens dediquem a ella hem de fer necessàriament autocrítica:

- Els partits no han de pensar només en guanyar eleccions. Si estàs al Govern gestiona bé i les guanyaràs.

- Pensa i planifica el futur i no només pensis en guanyar les properes eleccions.

- No pot ser que tota l'energia política d'alguns dirigents es destini a destruir l'adversari i no en traçar l'estratègia pròpia en positiu.

- Per sortir d'algun moment crític (per exemple crisi econòmica), la solució han de ser mesures per fer-hi front, no moure tots els fils possibles per destruir l'adversari (embolica que fa fort).

- No demanis als altres partits el que tu no practiques al teu. La hipocresia, i el cinisme són un dels fets que més desacredita a la política, i més si són transparents.

- Un partit no pot demanar la independència de la justícia si ell no la practica.

- El mateix amb els mitjans de comunicació.

- Un partit no pot denunciar determinades pràctiques de corrupció i demanar netedat si ell no la té a dins de casa.

- El llenguatge polític no ha de ser més de retret a l'adversari que de proposta pròpia.

- Abordem ja la qüestió de l'insuficient finançament dels partits polítics.

- Revisem la política de concursos i concessió de tot tipus de contractes i concursos públics.

En defensa de la dignitat de la política

Fa uns dies vaig rebre un correu electrònic d'una persona que, amb un tò correcte, ens dèia que per recuperar la dignitat de la política, els polítics havíem de limitar-nos el sou per deixar d'enriquir-nos.

La resposta que li vaig fer arribar, i que aquí reprodueixo, em sembla un bon resum del que penso en aquest terreny:




Benvolgut,

Primer de tot agrair-vos sincerament que ens feu arribar la vostra inquietud i les vostres propostes. Deixi’ns però, amb el màxim respecte i cordialitat, rebatre algun dels seus arguments i aclarir-li alguns aspectes normalment confosos en l'opinió pública.

D’entrada els polítics no som persones que venim d’un altre planeta i que ens dediquem a la política mentre la societat va per un altra banda. Els polítics som gent del carrer que decideix dedicar estones de la seva vida a uns ideals concrets. En aquest sentit remarcar-li que el 99% de la gent que està en política no cobra, és una tasca altruista al servei d’uns ideals. Posant per exemple el cas de CiU, dels 60.000 militants que tenim, tret d’uns 500 que podem dir que es guanyen la vida amb la política, com a càrrecs públics o tècnics, els altres 59.500 no cobren un duro i dediquen moltes hores de la seva vida.

Respecte als que sí cobrem professionalment per dedicar-nos a la política, aclarir-li que els sous polítics són públics, poden ser comprovats en qualsevol moment, i sempre estan molt per sota del nivell de responsabilitat que s’ostenta, comparat amb el món privat, exageradament per sota, com ha de ser, d’altra banda. Per tant, dedicar-se a la política costa diners a molta gent, i en fa perdre ingressos a molts d’altres que guanyarien molt més dedicant-se al món privat.

D’altra banda, la gran majoria d’aquests 500 ja cobren per sota del salari mínim interprofessional multiplicat per quatre que vostè proposa.

Dir-vos per tant, que, i d’acord amb l’exposat més amunt, qui en política s’enriqueixi, si s’enriqueix a través de la política, és que és directament un delinqüent.

Finalment, i no dubtant que hi ha hagut casos de corrupció, no creiem que uns casos localitzats i minoritaris (que no deixen de ser símptomes que alguna cosa no funciona i cal canviar-la) valguin pel tot, i que tots els qui ens dediquem a la política, dedicant molts moltes hores de manera altruista, haguem de ser acusats de tot al mateix nivell que els qui realment delinqueixen.

Esperem haver-li aclarit algunes coses des del màxim respecte, i restem a la seva disposició per a qualsevol altre dubte, qüestió o idea que vulgui fer-nos arribar.

Maltractant l'Europa

Sempre he pensat, defenso, i en la mesura que desenvolupi responsabilitats polítiques aixó ho aplicaré, que una de les coses que més promoció dóna a una ciutat, sinó la que més, és l'equip de futbol.

No només es tracta d'una pràctica esportiva, i per tant sana de per sí, sinó que a més promociona, i de la millor manera, el poble o ciutat que representa. Quantes ciutats pràcticament ningú situava al mapa i gràcies al futbol s'han situat: Villarreal, Almendralejo, Hoffenheim (lider actual de la Bundesliga Alemanya) recentment.

No apostar per l'equip de futbol local, i de manera atrevida i forta, és un greu error, però maltractar-lo ja supera allò admisible.

És el cas de l'històric Club Esportiu Europa a Gràcia. L'Europa té la primera escola esportiva de Catalunya amb més de 1.000 nens. Gestiona i té al dia l'abans mig abandonat Camp de l'Aliga on ha hagut de fer front a tota la inversió necessària. Gestiona i manté les instal·lacions del Nou Sardenya, fent front, sovint de la pròpia butxaca dels seus directius, als imprevistos que van sorgint, com la darrera ventada, per la qual encara és hora que algú de l'Ajuntament es posi en contacte amb ells. I al fí i al cap passeja el nom de Gràcia per tot el país i més enllà.

Quin preu rep a canvi per part de l'Ajuntament?, cap aportació, ni l'agraiment, i el colmo de l'absurd, l'Ajuntament els reclama l'IBI de la pròpia instal·lació, de titularitat municipal, que gestiona. Tota una mostra de recolzament al futbol i futbol base graciencs.

Només puc dir que si els ciutadans fan efectiu, com sembla, el seu suport a CiU per governar l'Ajuntament de Barcelona i de Gràcia, farem les coses en aquest camp, exactament al revés.

L'ou de la serp

A una forta crisi econòmica, amb increment desbocat de l'atur, desconcert governamental, deute familiar elevat i pessimisme social, acostuma a seguir la crisi social.

Vivim en una societat moderna, de progrés, que viu, en general i encara, en benestar, cosa que ha desterrat les revoltes socials tan sovintejades en anteriors segles. El substrat però, hi és, i no el temptem perquè pot tornar. A la manca de perspectives i davant la desesperació sorgeix la revolta social.

No tinc el menor dubte de que ja seriem en aquest punt si el partit socialista, en comptes de Govern a tot arreu, fós oposició. Ja hauria mogut els fils per a una vaga general i hauria atiat el foc de la protesta social sense importar-li el més mínim els efectes més enllà del benefici electoral.

Aclarir que no confonc la legítima protesta social, amb la vaga general com a màxim exponent, i la revolta social, d'impredibles conseqüències. La única explicació a que encara no hi hagi hagut una vaga general a Catalunya i Espanya, és només que qui governa controla els sindicats, no n'hi ha cap altra.

Una revolta social pot ser fins i tot positiva o no ser-ho, de les revoltes socials han sorgit importants canvis socials positius que han anat transformant la nostra societat fins al que és avui dia.

Ara bé, el risc és molt elevat, ja han sorgit les primeres mostres que ens indiquen per on poden anar els trets. A Gran Bretanya manifestacions per demanar que els llocs de treball siguin pels anglesos i no pels de fora.

A Catalunya, les darreres enquestes del Centre d'Estudis i Opinió situen en xifres d'entre el 50 i 60% la gent que no sap ni quin partit els governa, que li és igual tot, que no creu en la política. Gent però que, a la vegada, situa l'atur o la crisi econòmica entre les seves principals preocupacions.

Sumem-m'hi la incapacitat dels nostres governants per oferir solucions i per sortir de la dinàmica de simple supervivència política cara a les següents eleccions. En uns moments de crisi espectacular, les dues grans acuacions que ha portat a terme el PSOE, són dir que seran el primer Govern que en crisi no tindrà una vaga general i aixecar les catifes del gran rival, el PP, aprofitant la seva greu crisi interna. O sigui, fer més mal a l'altre que al que a tu et fa la manca d'idees desviant l'atenció del personal.

Tot plegat està configurant un important caldo de cultiu per a vés a saber quins partits que vés a saber també exactament què defensen, partits oportunistes, xenòfobs, populistes...

No badem perquè l'ou de la serp hi és, i la incompetència dels qui ens governen l'està covant.

Il·lusió buida

Les campanyes polítiques i els conceptes i slogans que les representen, tenen una feina prèvia important, una estratègia, un recorregut, un significat, un fons, i això és el que les porta a l'èxit.

Mimetitzar una paraula, una campanya i/o un concepte d'un altre, i fer-lo teu, sense més, sense contingut, de manera buida, no només és garantia de fracàs, sinó mostra evident de manca d'idees, de contingut i de projecte. Agafes l'embolcall, però completament buit de contingut.

La paraula o concepte no val per si mateix, val en quan que té un contingut. Sorprenent la nova campanya del PP de Catalunya, on fan seva la paraula Il·lusió lligada a Obama. Sorprenent perque el PP donava suport a McCain, Obama era un fracàs assegurat dèien. Però sobretot sorprenent per la buidor de la campanya. Algú es pensa que per posar la paraula il·lusió i una foto d'Obama al costat d'Alícia Sanchez Camacho de cop el PP generarà il·lusió?. I quina és la il·lusió que vol vendre?.

El PP segueix sent el PP, i no fa il·lusió, fa por. El component ideològic en política catalana és enormement més elevat que a la política nordamericana. Això dificulta jugar amb conceptes com aquest, i aquí l'error del PP. A més, precisament el PP, té un component ideològic altíssim, i que fa por, posa els pèls de punta, a més d'un 80% dels catalans segons totes les enquestes.

Recorda a un altra mena de "OPA ideològica" de pa sucat amb oli que un altre partit català intenta dia darrera dia amb èxit públic i descriptible. Em refereixo al PSC-PSOE i el seu intent d'apropiació de la paraula i concepte catalanisme. No per dir-te de cop catalanista passes a ser-ho. El catalanisme és un moviment polític que vé de dos segles endarrera, amb una evolució, una definició, una ideologia, una èpica.... Mirar d'apropiar-se d'aquesta paraula, simplement utilitzant-la verbalment i mirant de canviar-li el significat és un insult a la inteligència i a la història de la política i de Catalunya.

Es com si jo començo a dir que soc ros i tinc els cabells llargs, la gent pensarà que estic boig perque em mirarà i veurà que els tinc negres i curts, i no per repetir mil vegades que els tinc rossos i llargs, la gent deixarà de veure que els tinc negres i curts.

Sra Camacho i Sr Montilla, hi ha una dita molt popular al país dels seus amos que diu "La mona, aunque se vista de seda, mona se queda". Doncs això.

Matant la Copa

Vagi per davant la meva admiració pel que està fent Guardiola al Barça, no només en l'àmbit esportiu, sinó també el físic i el psicològic, que són igual de fonamentals. Em trec el barret en tots els sentits.

Això no treu que, des del reconeixement a la seva tasca global, pugui destacar algun dels escassos errors que ha fet. I crec que a la Copa s'ha equivocat i s'està equivocant de manera greu.

No es pot afrontar una semifinal de Copa amb un equip mig suplent, però sobretot amb Gudjonhsen i Hleb a l'equip titular i jugant tots dos tot o quasi tot el partit tot i les evidències sobre l'estat de forma d'ambdos. No es pot fer una alineació concreta independentment de si els jugadors que posa estan o no en forma.

Una cosa són les rotacions, que vol dir tots els jugadors rotant en tots els partits, l'altra posar un equip a la Lliga i un altre de diferent i molt inferior a la Copa. Primer de tot perque lluny de fer un favor a aquests jugadors que juguen la Copa els crema, doncs la gent ja parla de Barça B, l'equip de la Copa etc... i ho fa amb desil·lusió. La mateixa desil·lusió que jo vaig tenir en veure l'alineació de l'altre dia, i la mateixa desil·lusió que deurien tenir tots els socis i aficionats que directament ja no van venir a l'Estadi davant la fredor amb que Guardiola plantejava aquest partit.

Mitja entrada justeta i ambient fred com en poques ocasions, especialment els primers tres quarts de partit. Semblava més un partit - escombreria d'aquells de final de temporada amb tot decidit i en que ningú s'hi juga res, que no una semifinal de Copa.

No pot remarcar Guardiola a les rodes de premsa tot el que ens hi juguem, i apel·lar al públic a venir etc... si després planteja el partit d'aquesta manera.

I sort en vam tenir que davant hi havia el cuer de la Lliga i amb un plantejament que encara anava més enllà del de Guardiola, un munt de suplents i una desidia de consideració. Si jo fós President del Mallorca hauria destituit Manzano de manera fulminant, per llençar una oportunitat que equips com el Mallorca tenen cada 30 ó 40 anys, una oportunitat de guanyar un títol, la Copa, o si més no de disputar una final.

En suma, el Barça va sortir amb una alineació gens acord amb la importància del partit a disputar, va jugar lent i malament, i amb una mentalitat que recordava a la del Barça del Rijkaard dels darrers dos anys.

Greu error de Guardiola que autodevalua la Copa. Francament, si arribem a la final de València i hem de sortir amb Hleb i Gudjonhsen i companyia donen ganes de no anar-hi i quedar-se a casa, en una final, que per mi, el rival, sigui Athlètic o Sevilla, seria favorit de sortir aquest Barça i no el de la Lliga.

El més trist de tot plegat és que aquesta mena de malaltia extraordinàriament estesa entre els entrenadors, de posar els suplents a la Copa, està matant una competició preciosa, la competició del KO, la Copa, la que tants partits històrics, finals memorables i títols importantíssims ha donat al Barça i altres equips.

Francament no els entenc. Què és més important per a un equip modest, salvar la categoria o guanyar un títol per primera o segona vegada a la història?. Jo ho tinc claríssim.

També aplicat al Barça. On s'hi jugava més el Barça, a Santander o aquest cap de setmana contra l'Sporting o a la semifinal de Copa contra el Mallorca?. Jo també ho tinc claríssim.

Sobre la crisi

La pròpia llei del mercat provoca l'evolució cíclica de l'economia, passant d'èpoques de bonança a époques de crisi de manera seqüencial.

El marge de maniobra de l'administració pública al respecte és ample, no per parar aquest moviment, inherent al mercat, però si per preveure'l, aturar-lo, atemperar-lo, disminuir-lo, prolongar-lo i ajudar a superar-lo.

Què passa quan arriba un període cíclic de crisi fruit d'un descontrol en els productes bancaris, d'una etapa on la societat en conjunt ha estirat més el braç que la màniga durant anys, i on l'economia vivia i creixia sobre una onada insostenible i que no era ni molt menys eterna com a Espanya la construcció?. Doncs que el període cíclic vé més fort, més fort i més difícil de superar en haver-se esquerdat les bases que sustentaven l'economia.

I si a això li sumem una administració pública ineficaç que no sap com actuar, que no sap com inserir noves bases de creixement, de sustent d'una nova aposta econòmica. Uns governs que no han sabut preveure la crisi, que no tenen model alternatiu per si l'actual fracassava, que, en definitiva, no estan preparats per governar, estan esgotats i no tenen model per fer-hi front més enllà de parxes que són com posar un drap calent al front d'un malalt a 40 graus de febre i que desvarieja.

Quin pot ser el resultat de tot això? el pitjor dels escenaris possibles és que es trenqui el període cíclic normal, i la ratlla estadística baixi més enllà dels paràmetres habituals, normals i sostenibles, entrant d'aquesta manera en terrenys perillosament verges, desconeguts i insostenibles. Una mena de mare de totes les crisis, més llarga, més feixuga, i on caldria canviar alguns dels ciments del mateix sistema.

Fins ara creia que a finals del 2009 aniriem sortint de la crisi, que hi hauria símptomes de sortida de la crisi a finals d'any, cosa que seria el normal d'una crisi econòmica cíclica habitual. La ineficàcia dels actuals governs català i espanyol en aquest cas, i el desconeixement absolut de cap on ens dirigim, em fa començar a dubtar. Potser estem en una cosa més grossa.

Crec però que, una administració pública no desbordada, que sàpiga què vol i on va, sumat a mesures de confiança que reverteixin en la recuperació de la confiança dels mercats i per tant de l'ànim col·lectiu (intangible fonamental en economia) han d'ajudar a superar la situació.

Ara com ara però, no tenim aquests Governs.

2 anys de tripartit II

El no Govern

Deia encertadament el President brasiler Luis Inacio Lula Da Silva que l'esquerra (jo afegeixo esquerra antiga) ha de demostrar que a més de fer grans discursos sap governar.

Catalunya n'és un exemple. En general i amb excepcions, els actuals governants de Catalunya són d'aquells que pensen que com són d'esquerres són els bons, i aquesta superioritat moral els eximeix de governar. Simplement ocupant la cadira ja està, són d'esquerres, els bons, i sinó vé la dreta.

De140.000 a 210.000 funcionaris, i en temps de crisi.

Desnacionalització

El PSOE s'en surt, Catalunya es va regionalitzant a cada dia que passa. Avalat pels vots del propis catalans, que han donat carta blanca a les urnes al PSOE, aquest s'en riu de Catalunya (Estatut, finançament, aeroport, RENFE...) i no passa res.

Ningú creu ja ni en l'Estatut que sortirà del TC, en el finançament que Zapatero concedirà saltant-se la llei, ni en la bilateralitat, que era el gran què de l'Estatut etc.... Tot ben acompanyat d'un recés econòmic català evident, i no només per la crisi, sinó respecte a d'altres autonomies.

El fracàs de les polítiques socials

Algú em pot dir alguna política social concreta implementada pel tripartit i que no s'apliqués ja abans?

La baralla

Constant, setmanal, entre els tres partits del tripartit o entre els mateixos d'un partit. Tot plegat fruit d'un pacte que es va fer en contra de, i no a favor de, un pacte pel poder, i que té com a conseqüència un Govern en compartiments estancs.

L'estat d'ànim

Desànim nacional, social i econòmic és el que es respira a Catalunya, sensació de retrocés en tots aquests camps, pessimisme generalitzat, moral baixa i escasses espectatives i ànim de superació d'aquesta situació.

Els protagonistes

José Montilla: Guiat per dos principis, no molestar al PSOE i no fer errors. Em pregunto si això és bagatge d'un President de Catalunya.

Josep Lluís Carod-Rovira: La viva imatge del no govern i la mandra per governar amb alguns darrers encerts en política internacional.

Joan Saura: Idem que Carod, però amb l'agreujant que la seva àrea de responsabilitat és d'especial gestió. El resultat és que surt a crisi política setmanal.

Jordi Ausàs: Va assabentar-se que seria Conseller per la ràdio i es nota en la seva gestió, poc seva i molt inercial. Malgrat no haver-ho pogut demostrar en la gestió, és un dels Consellers menys sectaris i amb més personalitat.

Francesc Baltasar: Salvat per les pluges. Obsessionat amb satisfer als seus i no al país.

Carme Capdevila: Em sembla una persona brillant però de gestió desconeguda.

Antoni Castells: Personatge intel·ligent i amb personalitat, però encorsetat per Montilla. Mana el PSOE, no Castells. Incapacitat absoluta davant la crisi econòmica.

Marina Geli: La Sanitat se li desfà a les mans. Ja no cola la política de fum, de presentar constantment projectes que després no es porten a terme.

Josep Huguet: És consellers de tantes coses que jo crec que ni ell les sap. El comerç està en crisi, el turisme no canvia de model, la universitat en peu de guerra en haver-se suprimit el DURSI, i la política de recerca és la que millor porta.

Joaquim Llena: Senyor feudal de Lleida que aplica polítiques de senyor feudal. Que preguntin als del Pirineu els seus mètodes. Greu crisi social i econòmica al món pagès.

Ernest Maragall: Ritme correcte de construcció escolar, tot i la manipulació de les xifres oficials. Té davant el repte d'aplicar una Llei d'ensenyament per tots, o una que només duri 2 anys.

Joaquim Nadal: Un supervivent nat. Una de les pitjors gestions d'Europa (Carmel, RENFE, TGV, aeroport, manca d'infrastructures...), però ell sobreviu.

Mar Serna: La incapacitat absoluta davant la crisi. Desbordada i incapaç.

Joan Manuel Tresserras: Un dels pocs amb perfil real de Conseller, idees i criteri. Un dels pocs també que pot presentar balanç de gestió.

Montserrat Tura: No es veu cap valor afegit a la justícia catalana respecte l'espanyola. Hi haurà vaga igual a Catalunya i amb els mateixos motius que hi haurà a Espanya.