2 anys de tripartit II

El no Govern

Deia encertadament el President brasiler Luis Inacio Lula Da Silva que l'esquerra (jo afegeixo esquerra antiga) ha de demostrar que a més de fer grans discursos sap governar.

Catalunya n'és un exemple. En general i amb excepcions, els actuals governants de Catalunya són d'aquells que pensen que com són d'esquerres són els bons, i aquesta superioritat moral els eximeix de governar. Simplement ocupant la cadira ja està, són d'esquerres, els bons, i sinó vé la dreta.

De140.000 a 210.000 funcionaris, i en temps de crisi.

Desnacionalització

El PSOE s'en surt, Catalunya es va regionalitzant a cada dia que passa. Avalat pels vots del propis catalans, que han donat carta blanca a les urnes al PSOE, aquest s'en riu de Catalunya (Estatut, finançament, aeroport, RENFE...) i no passa res.

Ningú creu ja ni en l'Estatut que sortirà del TC, en el finançament que Zapatero concedirà saltant-se la llei, ni en la bilateralitat, que era el gran què de l'Estatut etc.... Tot ben acompanyat d'un recés econòmic català evident, i no només per la crisi, sinó respecte a d'altres autonomies.

El fracàs de les polítiques socials

Algú em pot dir alguna política social concreta implementada pel tripartit i que no s'apliqués ja abans?

La baralla

Constant, setmanal, entre els tres partits del tripartit o entre els mateixos d'un partit. Tot plegat fruit d'un pacte que es va fer en contra de, i no a favor de, un pacte pel poder, i que té com a conseqüència un Govern en compartiments estancs.

L'estat d'ànim

Desànim nacional, social i econòmic és el que es respira a Catalunya, sensació de retrocés en tots aquests camps, pessimisme generalitzat, moral baixa i escasses espectatives i ànim de superació d'aquesta situació.

Els protagonistes

José Montilla: Guiat per dos principis, no molestar al PSOE i no fer errors. Em pregunto si això és bagatge d'un President de Catalunya.

Josep Lluís Carod-Rovira: La viva imatge del no govern i la mandra per governar amb alguns darrers encerts en política internacional.

Joan Saura: Idem que Carod, però amb l'agreujant que la seva àrea de responsabilitat és d'especial gestió. El resultat és que surt a crisi política setmanal.

Jordi Ausàs: Va assabentar-se que seria Conseller per la ràdio i es nota en la seva gestió, poc seva i molt inercial. Malgrat no haver-ho pogut demostrar en la gestió, és un dels Consellers menys sectaris i amb més personalitat.

Francesc Baltasar: Salvat per les pluges. Obsessionat amb satisfer als seus i no al país.

Carme Capdevila: Em sembla una persona brillant però de gestió desconeguda.

Antoni Castells: Personatge intel·ligent i amb personalitat, però encorsetat per Montilla. Mana el PSOE, no Castells. Incapacitat absoluta davant la crisi econòmica.

Marina Geli: La Sanitat se li desfà a les mans. Ja no cola la política de fum, de presentar constantment projectes que després no es porten a terme.

Josep Huguet: És consellers de tantes coses que jo crec que ni ell les sap. El comerç està en crisi, el turisme no canvia de model, la universitat en peu de guerra en haver-se suprimit el DURSI, i la política de recerca és la que millor porta.

Joaquim Llena: Senyor feudal de Lleida que aplica polítiques de senyor feudal. Que preguntin als del Pirineu els seus mètodes. Greu crisi social i econòmica al món pagès.

Ernest Maragall: Ritme correcte de construcció escolar, tot i la manipulació de les xifres oficials. Té davant el repte d'aplicar una Llei d'ensenyament per tots, o una que només duri 2 anys.

Joaquim Nadal: Un supervivent nat. Una de les pitjors gestions d'Europa (Carmel, RENFE, TGV, aeroport, manca d'infrastructures...), però ell sobreviu.

Mar Serna: La incapacitat absoluta davant la crisi. Desbordada i incapaç.

Joan Manuel Tresserras: Un dels pocs amb perfil real de Conseller, idees i criteri. Un dels pocs també que pot presentar balanç de gestió.

Montserrat Tura: No es veu cap valor afegit a la justícia catalana respecte l'espanyola. Hi haurà vaga igual a Catalunya i amb els mateixos motius que hi haurà a Espanya.