Estudiants despistats?

La Universitat sempre ha estat la punta de llança de les reivindicacions socials. Recordem el Maig del 68, les revoltes i revolucions democratitzadiores de l'est, la lluita antifranquista... i un llarg etc...

La Universitat, i especialment els seus estudiants, actuen de punta de llança en combinar preparació i lideratge intelectual, política d'acció directa i connexió i avantguarda dels problemes de la societat.

Aquesta darrera condició és la que falla en les reivindicacions d'aquestes setmanes.

El Pla Bolonya és segur un projecte millorable. És bó perque europeitza el concepte d'universitat, i és segur millorable pel que fa a horaris i la combinació estudis - treball, per dir algun punt. Ara bé, fer d'això una revolta universitària del nivell que estem vivint aquests dies, a part de desproporcionat, em sembla contraproductiu pels seus propis interessos.

A ningú s'escapa que, amb l'excusa del Pla Bolonya, el món antisistema universitari i no universitari, ha trobat l'excusa perfecta per fer la seva pròpia revolució a la universitat i als carrers, sense adonar-se que del 1968 ja han passat 40 anys. I és aquí on falla la connexió, no ja amb la societat, sinó amb el propi món universitari, la gran majoria del qual, segueix incrèdul i impotent els fets que van succeint-se sense poder anar a classe.

En un moment de crisi econòmica i nacional, algú pensa que els grans problemes de la societat catalana són el Pla Bolonya i tornar a fer una mena de Maig del 68?. Com no és així, aquest moviment universitari està condemnat al fracàs.

El que més em sorpren és però com, vivint el moment que estem vivint, amb la crisi econòmica, la injecció enorme de capital públic al privat (que sí podria ser un argument per aquests antisistema universitaris), el problema de l'espol·li fiscal que pateix i segurià patint Catalunya, el probable retall de l'Estatut, la crisi de les infrastructures i la sensació de perplexitat social i nacional de la societat catalana.... Tots ells elements més que suficients com perque la universitat catalana i els seus estudiants lideressin moviments de protesta, que sí tindren lògica i suport social, i on el món universitari sí exerciria el paper de punta de llança, en canvi posin l'accent en el Pla Bolonya.

L'estat de perplexitat que viu Catalunya, fruit de que se'ns rifen fem el que fem (procés estatutari, manifestacions pel dret a decidir, respecte absolut a la legalitat pagat amb desconsideració per part de l'Estat...), i que es manifesta en una manca de capacitat de reacció, (bàsicament perque ja no se sap com reaccionar), segurament també el pateix el món universitari, que com a avantguarda social, hauría de saber redreçar abans que ningú i tornar a trobar el camí del lideratge en la reivindicació de la societat.