La crosta socialista

No anava errat Joan Ferran quan va dir que a TV3 hi ha una crosta, en qualsevol cas sí que va errar en la definició d'aquesta crosta, no era nacionalista, sinó socialista.

El llenguatge que utilitza TV3 en l'explicació de les notícies polítiques, és un clar símptoma. Recentment hem tingut una sèrie d'eleccions de caràcter bipartidista (França, Itàlia, Espanya, Paraguai...), en que, per explicar a l'audiència quins eren els partits que s'hi presentàven, s'utilitzava indistintament, com si fóssin sinònims, definicions com dreta, centre-dreta o conservadors per a uns, i esquerra, centre-esquerra o progressistes per als altres. Endevineu quins passaven a ser els bons i quins els dolents automàticament segons la definició que en féien?.

Aquest simplisme i reduccionisme intencionat, que recorda el llenguatge dels anys 30 del segle passat on encara viuen alguns dels polítics que tenim avui a Catalunya, no respon, ja avui, per a res a la realitat existent.

El terme dreta, tot i existir encara de manera molt secundària, és un terme anacrònic i que ja no serveix per definir un espectre polític concret. Recentment jo mateix feia referència a una possible nova categorització política que superi l'eix dreta-esquerra, parlant de revolucionaris, evolucionaris i conservadors. Fa uns dies, un dirigent de CDC, m'explicava una teoria similar, indicant-me que més que dreta i esquerra el que hi ha avui són transformadors i conservadors, i hi són tan a la dreta com a l'esquerra.

Certament, més enllà de dreta i esquerra, o dins d'aquestes, hi ha un ric espectre ideològic que la nostra televisió pública no pot ignorar. No és el mateix un liberal, que un conservador (que n'hi ha a dreta i esquerra), un democristià o un neoliberal. No és el mateix el renovador Sarkozy que el conservador Bush o la democristiana Merkel o el postfeixista nou Alcalde de Roma Almenano. Igual que no és el mateix la tercera via centrista de Blair o Royal que els socialistes clàssics com alemanys i italians o el socialisme conservador català i basc o els postcomunistes d'Europa de l'est o els populismes sudamericans de Chavez, Correa i Morales o el comunisme xinès i Cubà o el socialisme renovador de Bachelet a Xile.

En suma, el llenguatge de TV3, lluny d'explicar, limita i manipula, i ajuda a uns en concret. Recordo fa pocs dies, per exemple, com una innocent frase pot tenir continguts perversos. Referent al 30 minuts sobre les relacions Església - Estat, el presentador va parlar de "polítics tan diferents com Aznar o Zapatero", una frase innocent, però amb maldat de fons, perque venia a dir que el dolent era Aznar i el bó Zapatero, i des d'una perspectiva catalana, catalanista si es vol, Aznar i Zapatero són exactament el mateix, des d'una perspectiva d'autogovern per Catalunya. Diferents en què? m'hagués agradat dir al periodista.

Parlar del sud de França en comptes de Catalunya nord, Comunitat Valenciana en comptes de País Valencià, fer-nos empassar l'hispànic símbol del Fernando Alonso fins a la sopa, o categoritzar sempre en primer ordre les notícies d'Espanya per davant de les de Catalunya, són altres pràctiques de la crosta real de TV3.

La caverna és aquí

Quan s'ha parlat de la part cavernària del PSOE sempre s'ha mirat sobretot a José Bono i Juan Carlos Rodriguez Ibarra, amb permís del socialisme basc, gran generador de cavernaris hispànics, qui després, per sort, acaben devorats, com Nicolás Redondo Terreros o Rosa Díez.

No tinc cap mena de dubte que des de fa uns anys, des del Congrés de Sitges del PSC-PSOE, Catalunya és un altra referència clara del nacionalisme cavernari espanyol socialista.

Els Montilla, Chacón, Corbacho, Zaragoza... curiosament tots provinents de la mateixa comarca, són dignes representants a Catalunya d'aquesta espècie política hispànica. No qüestiono en cap cas la seva catalanitat, però sí la seva ideologia. La identificació que tenen amb Catalunya vé del fet d'haver nascut aquí, i de fer política aquí, i des de fa poc, de governar aquí, cap cosa més enllà. Són gent criada, feta i formada amb mentalitat absolutament espanyola, que han heretat de la part catalanista del PSC-PSOE icones ideològiques com federalisme i pluralisme d'estat, que repeteixen sense creure-hi, sense saber massa què són i a què es refereixen.

Crec que no cal posar masses exemples, en tot cas n'està ple. Per parlar-ne d'alguns, tots recordem els salts del President de Catalunya amb els gols de la selecció espanyola, o la seva assistència a desfilades militars i altres a la capital de l'estat en clar acte de vergonyant submissió. També el recordem mirant d'impedir l'Estatut del 30 de setembre, o parlant de retallar-lo l'endemà, cridant Visca Espanya i votant José Bono al Congrés del PSOE on es va escollir Rodriguez Zapatero.

De Chacón recordem el recent Viva España, l'orgull com a espanyola de ser Ministra de Defensa, i el seu discurs polític buit. De Corbacho recordem que era la persona que va voler separar PSC del PSOE (evidentment ell es quedava al PSOE) en una de les crisis de Maragall President, i les recents declaracions on manifestava que la màxima il·lusió de tot espanyol era ser Ministre i que per això es mostrava tan orgullós de ser-ho. José Zaragoza és simplement la maquinària i el cervell amagat de tots aquests.

Dir que aquestes persones són catalanistes és simplement un insult a la memòria de quantes persones han deixat la vida per la llibertat de Catalunya i tantes d'altres, personalitats o no, que han deixat bona part de la seva vida al servei del reconeixement nacional de Catalunya. Jo, com a catalanista, també em sento insultat per aquest fet.

La trampa de la maquinària político - mediàtica socialista consisteix en deixar sense contingut la paraula catalanista, i un cop buida, hi cap tothom a dintre, per tant també ells. Per ells ser catalanista és simplement treballar per Catalunya, i llavors ja se senten catalanistes. És evident que amb aquesta definició tothom és catalanista, perquè tothom, inclós per exemple Aznar, alguna cosa haurà fet per Catalunya.

Bon exemple el del company de CDC Gràcia Jordi Moreso, amb l'exemple de la granota: Quan poses una granota en aigua bollenta salta de cop de dintre el recipient en cremar-se (seria l'exemple del PP). En canvi si poses la granota en aigua tèbia, la granota hi està còmoda, i si lentament vas pujant la temperatura de l'aigua, en ser lent el procés, la granota no s'en adona i acaba morint quan l'aigua és ja massa calenta (seria l'exemple del PSC-PSOE). Evidentment la granota és el catalanisme polític, i ara mateix és a dins de l'aigua tèbia i cada vegada més calenta del socialisme català.

És curiós i bon exemple remenar web's de la blogosfera socialista per veure com pensen realment les seves bases, i francament posar-se a tremolar. Dos exemples clars ben representatius del post d'avui, són aquest, dels socialistes del Masnou, teoritzant sobre la perfecta possibilitat de ser espanyolista i catalanista alhora, i aquest altre, "hoy juega la roja", al qual ja en vaig fer menció en el seu moment.

Malgrat el que vulguin fer-nos creure, no és que no siguin catalanistes, és que són la mateixa caverna, i la tenim aquí. Com diria Vicenç Villatoro. Reacciona Catalunya ¡¡¡.

Conflicte lingüístic

No entenc per quin motiu l'obra més venuda aquest Sant Jordi, "El juego del angel" de Carlos Ruiz Zafon, es troba només en castellà. I la seva versió catalana no surt fins el 29 de maig, curiosament ja passat Sant Jordi, i quan molta gent ja l'haurà adquirit en castellà.

La crisi del socialisme

Crec que el socialisme atravessa, a nivell mundial i sense masses excepcions, una greu crisi de conseqüències encara per avaluar.

Ara mateix hi ha bàsicament tres derives en la família ideològica socialista, en la que no incloc el pur comunisme, gairebé residual al món si exceptuem la Xina.

La primera és la deriva sudamericana, on noms com Chavez, Lula o Correa, representen un populisme socialista que representa, sense cap futur, una alternativa a la podrida partitocràcia tradicional de la zona.

La segona, la més reeixida i prou significativa, els intents de fugida del socialisme dins de la pròpia família socialista, com serien la tercera via de Giddens, amb Blair i Ségoléne Royal com a màxims exponents, i que ha tingut en Prodi o Veltroni a Itàlia imitadors en certa manera.

Finalment hi ha els qui es mantenen en el tradicional socialisme d'anys 70 i 80, als qui únicament els queda la marca, que encara suma, la marca que implica teòricament (no a la pràctica) la defensa dels més necessitats, però que fa temps que no emeten cap idea nova, cap projecte, res, només defensa de la marca. És el cas del socialisme espanyol amb Zapatero al capdavant i òbviament el socialisme català a dins, és el cas d'Alemanya o Itàlia per exemple.

El mapa electoral socialista a Europa indica que la vessant que més s'en surt és la segona, la dels que fugen, amb el clar exemple de Blair (ara Gordon), el cert èxit de Royal, que no va guanyar per la mala sort de trobar-se el Sarkozy més àlgid justament en una gran campanya electoral, o la renovació ideològica que suposa Veltroni a Itàlia, que no ha pogut superar la crisi amb que ha deixat l'esquerra el Govern anterior de Romano Prodi.

Dels qui es mantenen amb el socialisme d'anys 70 i 80, sense cap idea i amb la defensa de la marca com a únic argument, el fracàs és generalitzat a tota Europa, amb especial significació dels casos Alemany, Italià (on el Partit Socialista d'Itàlia ha quedat directament fora del Parlament) inclús francès, on més enllà de Royal, el Partit socialista segueix en aquests paràmetres d'esgotament ideològic. També Zapatero entraria en aquest àmbit, després de perdre les eleccions espanyoles a Espanya (sense Catalunya les perd) amb només una legislatura governant i amb un rival que es presentava ancorat a la dreta més extrema sense despendre's del discurs i personatges que precisament el van portar a la derrota l'any 2004.

El fet que el 9 de març passat aquest socialisme carrincló tregués majoria absoluta a Catalunya, convertint així el nostre país en trista excepció a nivell europeu, té dues explicacions. La primera és que els catalans no van votar socialisme o no socialisme, sinó que van votar no al PP, demostrant una curtesa de mires preocupant. La segona és que aquest resultat electoral formaria part del "despiste" general que pateix Catalunya i en que tots hi estem involucrats, societat inclosa, potser part de la "dolça decadència" que teoritza David Madí.

El gen convergent

A nivell intern de CDC, alhora de definir l'actuació política de Convergència i Unió, es parla sovint del que s'anomena "gen convergent". El gen convergent vindria a ser, com la paraula indica, quelcom genètic de naixement que porta a CiU sempre a unes decisions concretes.

Aquest gen convergent vé marcat sobretot per una gran responsabilitat, un excés de responsabilitat, que ens fa dir quasi sempre sí a tot. També vé marcat pel concepte governabilitat, tant en el sentit de partit de govern, com en el sentit de garantir la governabilitat de governi qui governi on sigui que governi. Per tot plegat, i implícitament, el gen comporta moderació i previsibilitat en la nostra actuació política.

Crec que tots aquests conceptes i característiques que porta implícites el gen convergent, han quedat desfassades, són d'un altra època, no calen. El peix al cove s'ha acabat, Espanya ja no és el país atrassat que era, ja no estem al Govern, la fase de reestabliment de les institucions catalanes ja l'hem superat, la societat catalana no demana precisament moderació...

Crec que un dels reptes, sinó el repte més important, d'aquest Congrés de CDC, és renovar, canviar aquest gen convergent, despendre'ns de totes aquestes característiques desfassades, o millor dit, que aplicades en excés queden completament desfassades, i generar un nou gen convergent, que contingui fermesa, dret a decidir, unitat del catalanisme i que tingui clar que ja no estem al Govern i que de tal manera hem d'actuar.

M'he equivocat. El PSC sí és catalanista

La composició del nou Govern de Jose Luís Rodriguez Zapatero m'ha fet obrir definitivament els ulls, i el catalanisme del PSC és un fet ja més que evident.

A la gran influència i paper que han tingut els 25 diputats del PSC a Madrid, en la designació del partidari de l'Espanya plurinacional José Bono, en el discurs, gairebé independentista, d'investidura de Zapatero, en la millor solució pel tema de l'aigua etc..., ara s'hi afegeix l'escac i mat que han fet amb la composició del Govern.

Dos ministeris que potser són els dos més importants per influir en l'autogovern de Catalunya. Defensa, on es podrà treballar un exèrcit plural i plurinacional que acabi entenent l'autodeterminació dels pobles, i treball, la gran reclamació del catalanisme polític.

I el més important són els ministres que els ocuparan. Celestino Corbacho, màxim exponent nacionalista català dins del PSC, garant de la catalanitat dins del socialisme català, fraguat en mil i una batalles a l'Hospitalet, que ha suat sang i i llàgrimes a cada batalla electoral, perque s'ha de suar sang i llàgrimes per ser alcalde socialista de l'Hospitalet a cada elecció. I Carme Chacón, la gran enemiga de Zapatero, la persona que dia sí, dia també li exigeix més i més al President espanyol en defensa de l'autogovern català. Ara podrà posar en pràctica els seus incontables doctorats i coneixements en matèria de política militar i estratègica.

Podem quedar doncs tranquils amb la representació catalana al Govern de Zapatero, els dos màxims exponents del catalanisme polític socialista ens representaran amb Catalunya al cap a cada minut de la seva gestió. Tots dos sortits, a més, del Baix Llobregat, comarca que és el buc insignia del sobiranisme socialista, d'on surten dirigents socialistes amb un nivell d'estudis récord i amb Catalunya com a raó de ser de la seva dedicació política.

Pel que fa a la resta del Govern tot bones notícies, començant per la persona que ha revolucionat les infrastructures a Catalunya, Magdalena Àlvarez, qui seguirà portant-nos a l'avantguarda mundial en aquest camp.

Ara he entès els qui dèien que el PSC és catalanista, ara he entès els no pocs nacionalistes, sobiranistes, independentistes que el passat 9 de març van votar Zapatero. Ja poden dormir tranquils. La il·lusió per la independència de Catalunya que van dipositar a les urnes el passat 9 de març ha vist tot el sentit, Zapatero els ha fet cas i els Corbacho, Chacón i companyia els representen amb clara convicció per aquests ideals.

Creixement demogràfic

És un principi acceptat econòmicament i social el fet que com més siguem millor, com més creixi la població millor. Créixer en termes demogràfics és sinònim d'anar bé, de desenvolupament, social i econòmic. És, de fet, el motor del capitalisme, el capitalisme provoca i necessita creixement demogràfic, en una roda que comporta progrés però que pot esdevenir diabòlica.

I aquí és on vaig. Creixement fins a on?, perque infinit no pot ser. És un dels defectes del capitalisme sobre el que d'una manera o altra haurem d'actuar. Podem anar creixent fins que aquest creixement comenci a ser negatiu per al nostre benestar.

En alguns aspectes, aquest moment està començant a arribar. Concretament la zona de Barcelona i la seva àrea metropolitana, i a la zona de la costa, aquesta pregunta comença a ser un fet real. El creixement d'alguns municipis ha tocat límit, i la invasió de part del territori també, començant a afectar, sens dubte, al benestar dels seus habitants. De fet, en no pocs municipis d'aquesta zona l'excessiu creixement de la població esdevé ja una de les principals preocupacions dels seus habitants, fet que reverteix en novedosos i triomfadors discursos municipals com el paradigmàtic del creixement zero de Xavier Crespo a Lloret.

En aquestes zones, la màxima de com més fills millor, comença a entrar en crisi. No vull però obviar un factor temporal que matitza el que acabo de dir, la immigració. El sistema econòmic capitalista provoca que sempre sigui necessària més i més gent, perque es basa en el creixement, i cal sempre més gent per cobrir totes les possibilitats que va generant el mateix creixement, i si aquestes noves possibilitats no es cobreixen amb gent del país, vé gent de fora a cobrir-les. Si en vé massa pot posar en risc la pròpia supervivència de la nostra manera de ser, entesa com a llengua, cultura i per tant, a la fí i al cap, posa en risc la pròpia supervivència del país com a tal.

És per aquest motiu que, de moment, cal seguir amb la incentivació demogràfica (prou baixa encara a Catalunya), per supervivència del propi país. Aquest fet no ha d'evitar però la reflexió a mig termini, creixement fins a on?. El capitalisme i la immigració ens obliga a tenir molts fills, però el territori té un límit de resistència, un límit de capacitat, que en algunes zones ja s'està vorejant. Arribarà un punt, no gaire llunyà, en que caldrà trobar-hi remei en forma de factor corrector del sistema econòmic i social.

Sobre l'aigua

Cinisme sense límits

El tot s'hi val de José Zaragoza, Iceta i companyia va portar, fa ja uns anys, a la famosa crisi pel transvassament de l'Ebre. Van aprofitar una possible solució delicada a la sequera que pateix Barcelona i voltants, per incendiar-ho tot sense pietat.

Es tractava de fer un còctel que reunís PP, CiU i transvassament de l'Ebre, un còctel que no admetia matisos, ni explicacions, eren dolents i punt. Si això incendiava o enfrontava territoris i impedia cap solució a la manca d'aigua a Barcelona era el de menys. L'únic objectiu era guanyar eleccions i davant hi van veure una oportunitat.

I s'en van sortir, ajudats, com no, pel seu aparell mediàtic. No en guanyar eleccions, però sí s'en van sortir a proscriure públicament tothom qui s'havia almenys aturat ni que fos a pensar alguna solució transvassista al problema de l'aigua.

Ara que governen i s'en adonen de la dimensió del problema, ara la consigna és no deixar sense aigua 5 milions de persones, les que viuen a la ciutat i pels voltants de Barcelona. Fins i tot s'han atrevit a dir que CiU incendiava el territori. Si el transvassament proposat és un autèntic atemptat ecològic en fer-se a la capçalera d'un riu, a més poc cabdalós, ara ja és igual això.

Zaragoza, Bolaño i companyia dirigeixen ara el seu esforç mediàtic a exagerar més no poder un suposat estat d'emergència nacional que justifiqui llavors qualsevol actuació (no us recorda a altres èpoques aquesta manera de fer?). Així doncs és habitual que els Telenotícies obrin aquests dies amb imatges de pantans secs, amb publireportatges sobre la gravetat de la manca d'aigua etc... Com si això no fos així fa 1 any, 2 i 5.


L'actitud de CiU

No és fàcil. Per una banda cal destapar aquest cinisme del tripartit abans explicat. Per altra però, no podem aplicar el tot s'hi val i el mateix cinisme que ells apliquen. Créiem en unes solucions concretes i hi seguim creient per molt que les circumstàncies ara s'hagin capgirat.

Cal combinar una i altra cosa, i certament s'està aconseguint. Denúncia de l'actitud del tripartit, que no fa ni 5 anys portava directament a la foguera tot aquell que gosés dir alguna cosa similar a la que ells volen fer ara. Denúncia de la barbaritat ecològica que volen fer amb el transvassament del Segre. I alhora oferir solucions i capacitat d'entesa i diàleg, com s'està fent.


La solució?

Òbviament jo no la tinc, ni en sé d'aquest tema, ni soc capaç d'aportar solucions màgiques. La meva modesta opinió em porta però a creure que allà on hi ha aigua sobrant, cal aprofitar-la per allà on en falta, i si això implica algun transvassament controlat, i sempre amb els excedents del cabdal que es tracti, doncs no veig que passi res. Jo començaria pel Roine.

No veig malament les dessaladores, tot i que crec que cal perfeccionar bastant el seu funcionament.

Transportar aigua amb camions, trens, vaixells o el que sigui, ho veig un pedaç. Pot ser una solució a una situació puntual i localitzada de crisi concreta, però no és cap solució final.

I finalment deixo enlaire una reflexió: En aquest país no sap ploure, o no sabem recollir bé l'aigua que plou?. Veig arcaic un sistema de recollida d'aigua que només serveix si plou a unes zones molt concretes i localitzades del mapa.

Consell Plenari: Fora pilones?

A banda de la publicitació dels propers premis Vila de Gràcia, i de la proposta per a la medalla d'or de la Ciutat de Barcelona a l'Albert Musons (a títol postum) i a la Isabel Sanagustin, destacaria, resumint molt, quatre temes del Consell Plenari:


Reforma del Pla de Mobilitat

A pregunta per resposta oral formulada per CiU, El Regidor Guillem Espriu va admetre la possibilitat de treure les pilones de les superilles del Pla de mobilitat. Ho va fer de manera velada, reconeixent que les pilones generen no pocs problemes de gestió, en qualsevol cas és un primer pas important.

La revisió del Pla de mobilitat (que nosaltres plantegem en forma de treure les pilones i Espriu admet simplement com a reestudi del Pla), és un dels punts que vam acordar amb l'equip de Govern introduir al Pla d'Actuació del Districte.


Torna la pau?

Desconec si Guillem Espriu i Ricard Martinez van parlar o no abans del Plenari, donava la sensació que sí, i ja és bó si així va ser, doncs vam poder gaudir d'un plenari d'idees i propostes, i no de bronca estèril que no porta enlloc.

Guillem Espriu, més tranquil que en altres ocasions, va fer un dels millors informes de gestió que recordo en els 9 anys que porto a l'Ajuntament de Gràcia. Per fí, un informe de gestió amb contingut polític i estructurat. Construit molt al voltant d'obres ja engegades fa molt temps, però almenys amb certa teca.

Per la seva banda, Ricard Martinez va fer de President, de simple President del Districte, o sigui que es va limitar a moderar el debat sense ficar-hi cullerada.

La pregunta és si aquesta pau és qüestió d'un dia o durarà. Desgraciadament tot indica que serà passatgera, doncs tenim a la vista el Plenari extraordinari per aprovar el PAD, i en el qual Espriu no baixa del burro i segueix considerant il·legal.

De fet, aquest no baixar del burro, segueix sent la pràctica d'Espriu, qui aparentment mostra actituds de pacte i diàleg, però alhora de la política concreta segueix pensant que governa amb majoria, no ha canviat el xip vaja.

ICV

El seu Portaveu, Roger Amigó, és una bona persona, un bon company que em cau bé. Greu error faríem però, si motius personals o d'amistat, servissin per tapar les vergonyes polítiques. I en aquest sentit ICV té un problema. 10 mesos ja semblen període més que suficient perque Roger Amigó s'hagi adaptat a la política gracienca, però no sembla, de manera preocupant, que això sigui així.

Amigó és l'únic que no reuneix les seves comissions, no coneix els temes dels quals n'és responsable i ha de gestionar, no es prepara els temes, no es prepara les intervencions, no aporta cap proposta o idea nova, i els més greu, res de tot això sembla importar-li massa per l'actitud que mostra als Plenaris, a més d'incorrer en nombrosos errors. Sense anar més lluny l'altre dia va admetre implicitament no conèixer els passos que el Regidor realitzava en matèria de mobilitat (del qual ell n'és el responsable), o va situar el fet que en el nou Estatut del Conseller els Consellers Municipals puguin cobrar per la seva feina com a aspecte més important del document.

Aquí hi ha un greu problema, i com és obligació en la nostra tasca d'oposició, el seguirem d'aprop.

L'equip d'Espriu

El nou punt de l'ordre del dia en que els diferents Consellers Municipals de Govern poden explicar les tasques realitzades per les seves àrees, és una eina que els permet explicar-se molt millor, els dóna més joc, i es visualitza més equip. D'altra banda però, es posen més en evidència les carències i errors, i l'oposició tenim un nou torn de rèplica per evidenciar-ho.

I exactament això és el que va passar. L'equip es va visualitzar i va tenir més presència (cosa absolutament necessària per la solitària gestió de Guillem Espriu), però alhora es van evidenciar moltes carències, sobretot per manca de reunions en algunes comissions, per inacció d'altres, manca de resposta a les preguntes de l'oposició i problemes comunicatius, fets, tots ells, que van provocar alguns dels moments més tensos de la sessió entre Govern i oposició.