La caverna és aquí

Quan s'ha parlat de la part cavernària del PSOE sempre s'ha mirat sobretot a José Bono i Juan Carlos Rodriguez Ibarra, amb permís del socialisme basc, gran generador de cavernaris hispànics, qui després, per sort, acaben devorats, com Nicolás Redondo Terreros o Rosa Díez.

No tinc cap mena de dubte que des de fa uns anys, des del Congrés de Sitges del PSC-PSOE, Catalunya és un altra referència clara del nacionalisme cavernari espanyol socialista.

Els Montilla, Chacón, Corbacho, Zaragoza... curiosament tots provinents de la mateixa comarca, són dignes representants a Catalunya d'aquesta espècie política hispànica. No qüestiono en cap cas la seva catalanitat, però sí la seva ideologia. La identificació que tenen amb Catalunya vé del fet d'haver nascut aquí, i de fer política aquí, i des de fa poc, de governar aquí, cap cosa més enllà. Són gent criada, feta i formada amb mentalitat absolutament espanyola, que han heretat de la part catalanista del PSC-PSOE icones ideològiques com federalisme i pluralisme d'estat, que repeteixen sense creure-hi, sense saber massa què són i a què es refereixen.

Crec que no cal posar masses exemples, en tot cas n'està ple. Per parlar-ne d'alguns, tots recordem els salts del President de Catalunya amb els gols de la selecció espanyola, o la seva assistència a desfilades militars i altres a la capital de l'estat en clar acte de vergonyant submissió. També el recordem mirant d'impedir l'Estatut del 30 de setembre, o parlant de retallar-lo l'endemà, cridant Visca Espanya i votant José Bono al Congrés del PSOE on es va escollir Rodriguez Zapatero.

De Chacón recordem el recent Viva España, l'orgull com a espanyola de ser Ministra de Defensa, i el seu discurs polític buit. De Corbacho recordem que era la persona que va voler separar PSC del PSOE (evidentment ell es quedava al PSOE) en una de les crisis de Maragall President, i les recents declaracions on manifestava que la màxima il·lusió de tot espanyol era ser Ministre i que per això es mostrava tan orgullós de ser-ho. José Zaragoza és simplement la maquinària i el cervell amagat de tots aquests.

Dir que aquestes persones són catalanistes és simplement un insult a la memòria de quantes persones han deixat la vida per la llibertat de Catalunya i tantes d'altres, personalitats o no, que han deixat bona part de la seva vida al servei del reconeixement nacional de Catalunya. Jo, com a catalanista, també em sento insultat per aquest fet.

La trampa de la maquinària político - mediàtica socialista consisteix en deixar sense contingut la paraula catalanista, i un cop buida, hi cap tothom a dintre, per tant també ells. Per ells ser catalanista és simplement treballar per Catalunya, i llavors ja se senten catalanistes. És evident que amb aquesta definició tothom és catalanista, perquè tothom, inclós per exemple Aznar, alguna cosa haurà fet per Catalunya.

Bon exemple el del company de CDC Gràcia Jordi Moreso, amb l'exemple de la granota: Quan poses una granota en aigua bollenta salta de cop de dintre el recipient en cremar-se (seria l'exemple del PP). En canvi si poses la granota en aigua tèbia, la granota hi està còmoda, i si lentament vas pujant la temperatura de l'aigua, en ser lent el procés, la granota no s'en adona i acaba morint quan l'aigua és ja massa calenta (seria l'exemple del PSC-PSOE). Evidentment la granota és el catalanisme polític, i ara mateix és a dins de l'aigua tèbia i cada vegada més calenta del socialisme català.

És curiós i bon exemple remenar web's de la blogosfera socialista per veure com pensen realment les seves bases, i francament posar-se a tremolar. Dos exemples clars ben representatius del post d'avui, són aquest, dels socialistes del Masnou, teoritzant sobre la perfecta possibilitat de ser espanyolista i catalanista alhora, i aquest altre, "hoy juega la roja", al qual ja en vaig fer menció en el seu moment.

Malgrat el que vulguin fer-nos creure, no és que no siguin catalanistes, és que són la mateixa caverna, i la tenim aquí. Com diria Vicenç Villatoro. Reacciona Catalunya ¡¡¡.