La crisi del socialisme

Crec que el socialisme atravessa, a nivell mundial i sense masses excepcions, una greu crisi de conseqüències encara per avaluar.

Ara mateix hi ha bàsicament tres derives en la família ideològica socialista, en la que no incloc el pur comunisme, gairebé residual al món si exceptuem la Xina.

La primera és la deriva sudamericana, on noms com Chavez, Lula o Correa, representen un populisme socialista que representa, sense cap futur, una alternativa a la podrida partitocràcia tradicional de la zona.

La segona, la més reeixida i prou significativa, els intents de fugida del socialisme dins de la pròpia família socialista, com serien la tercera via de Giddens, amb Blair i Ségoléne Royal com a màxims exponents, i que ha tingut en Prodi o Veltroni a Itàlia imitadors en certa manera.

Finalment hi ha els qui es mantenen en el tradicional socialisme d'anys 70 i 80, als qui únicament els queda la marca, que encara suma, la marca que implica teòricament (no a la pràctica) la defensa dels més necessitats, però que fa temps que no emeten cap idea nova, cap projecte, res, només defensa de la marca. És el cas del socialisme espanyol amb Zapatero al capdavant i òbviament el socialisme català a dins, és el cas d'Alemanya o Itàlia per exemple.

El mapa electoral socialista a Europa indica que la vessant que més s'en surt és la segona, la dels que fugen, amb el clar exemple de Blair (ara Gordon), el cert èxit de Royal, que no va guanyar per la mala sort de trobar-se el Sarkozy més àlgid justament en una gran campanya electoral, o la renovació ideològica que suposa Veltroni a Itàlia, que no ha pogut superar la crisi amb que ha deixat l'esquerra el Govern anterior de Romano Prodi.

Dels qui es mantenen amb el socialisme d'anys 70 i 80, sense cap idea i amb la defensa de la marca com a únic argument, el fracàs és generalitzat a tota Europa, amb especial significació dels casos Alemany, Italià (on el Partit Socialista d'Itàlia ha quedat directament fora del Parlament) inclús francès, on més enllà de Royal, el Partit socialista segueix en aquests paràmetres d'esgotament ideològic. També Zapatero entraria en aquest àmbit, després de perdre les eleccions espanyoles a Espanya (sense Catalunya les perd) amb només una legislatura governant i amb un rival que es presentava ancorat a la dreta més extrema sense despendre's del discurs i personatges que precisament el van portar a la derrota l'any 2004.

El fet que el 9 de març passat aquest socialisme carrincló tregués majoria absoluta a Catalunya, convertint així el nostre país en trista excepció a nivell europeu, té dues explicacions. La primera és que els catalans no van votar socialisme o no socialisme, sinó que van votar no al PP, demostrant una curtesa de mires preocupant. La segona és que aquest resultat electoral formaria part del "despiste" general que pateix Catalunya i en que tots hi estem involucrats, societat inclosa, potser part de la "dolça decadència" que teoritza David Madí.