Reflexions sobre la crisi de la política: El sofà

Va ser un dirigent socialista el qui va dir que en determinats llocs de Catalunya, si presentàven un sofà de candidat, guanyaven les eleccions igualment.

Certament, una part important de l'electorat socialista a Catalunya, és un electorat amb uns valors concrets que els fan propers al partit socialista, però molt despolititzat, no seguidor de l'actualitat política, que pot votar i apagar el seu llum d'interès per la política fins que passen 4 anys i ha de tornar a votar, i vota els mateixos, independentment de la gestió que hagin fet, de què han fet o no fet. Si l'Ajuntament o Govern de torn hagués tancat 4 anys, no s'en assabenten i tornen a votar el mateix al cap d'aquests 4 anys, sense passar comptes per a res.

A això li hem de sumar algunes pràctiques vorejant la legalitat jurídica, i superant segur la legalitat ètica, que porten a terme determinats liders socialistes, sobretot metropolitans, tal i com no es cansen de denunciar els seus rivals polítics locals. Pràctiques com la compra (a canvi de feina per exemple) i control dels liders veinals, control absolut i pressió sobre qui vota i qui no el dia de les eleccions, compra d'Alcaldes als pobles petits, dificultar l'acció i accés a la informació a l'oposició etc...

Tots aquests aspectes, que són l'explicació del sofà, afecten, sens dubte, la qualitat democràtica de Catalunya i alimenten la crisi política que patim.

Fí de cicle

Per si algú encara no se'n havia adonat, el Barça ha esgotat un cicle, de fet ja fa mesos que l'ha esgotat, però hem volgut allargar-lo, estirar-lo per veure si encara estava viu, però no.

Els defectes segueixen sent exactament els mateixos: mala preparació física, massa lesions, mals entrenaments, manca de disciplina, manca de preparació tàctica, actitud millorable i poca flexibilitat de l'equip per canviar de sistema o adaptar-se a circumstàncies adverses.

Massa mesos, ja més d'un any, amb exactament els mateixos defectes i sense que res canvïi, mostra evident del fí de cicle.

Diuen que la impotència és el que definitivament evidencia quelcom que no va bé. Dues mostres, la incapacitat de Rijkaard per reaccionar davant d'un equip mort (fins gairebé el minut 85 no va treure el revulsiu Bojan), i el reconeixement del propi Rijkaard fa uns dies, d'absoluta incapacitat d'assumir la nova situació quan defensava que tot segueixi igual, sense ma dura, sense disciplina, amb autogestió...

La solució per mi és clara, i no patim que no ho tenim tan malament. Fí de cicle vol dir que ha acabat el cicle per les dues cares més emblemàtiques que l'han protagonitzat, Rijkaard i Ronaldinho, ja ho han donat tot al Barça, la impotència és més que evident. Aprofitem els moviments del mercat d'hivern. Jugadors com Eto'o, Deco o Marquez tenen d'aquí a l'estiu per mirar si encaixen o no al nou cicle.

I no ho tenim tan malament perque cal reconèixer que mentre allargàvem inutilment un cicle esgotat, n'anàvem construint un altre, i aquí el tenim, els Messi, Bojan, Giovanni, Iniesta, Xavi, també Puyol etc... són el nou cicle sobre els quals no ha de costar gaire cimentar el nou equip.

I qui ha de venir?, defenso les premises de sempre, remeis casolans no funcionen, i entrenadors defensius causen repulsió a Can Barça. Dit això potser haurem de desitjar que el València perdi alguns partits més, ja m'enteneu.

Reflexions sobre la crisi de la política: Politiqueria

Per fí sembla que estem trobant, almenys un camí correcte, per a la superació d'aquest distanciament política - societat que ha provocat l'actual crisi de la política.

Almenys al meu partit, hi ha una paraula que està fent fortuna ràpidament, "politiqueria".

Una cosa és la política entesa com l'art noble de sempre, representativitat, diàleg, govern etc... i l'altra politiqueria, que engloba tot allò dolent i que ha provocat la crisi de la política: pura lluita pel poder, insult, desqualificació, cinisme, mirar més pel propi partit que pels ciutadans, el tot s'hi val etc...

No se si més enllà del meu partit la paraula està tenint el mateix èxit, però seria interessant que així fós.

Reflexions sobre la crisi de la política: Els votants més joves

Em refereixo a votants més joves com la franja d'edat que les enquestes situen entre 18 i 24 anys.

Els darrers estudis demoscòpics publicats (podem veure per exemple els del CEO i els del CIS, coincidents en aquests punts amb altres dades a les que he tingut accés), reflexen un retrat francament preocupant de la franja de votants més joves.

D'entrada matitzar la importància dels fets que descriuré, ja que des d'un punt de vista electoral, la franja 18-24 és absolutament volàtil, i en pocs anys canvia radicalment de posicionament, no produint-se això en la franja 25-35, ja molt més sòlida en comportament. La franja 18-24 votava massivament Jordi Pujol als 80 i principis dels 90; durant els anys 2000 ha votat massivament ERC, ara sembla que gira massivament cap al PSC-PSOE. No per això però, l'anàlisi que vé tot seguit té la seva importància i ha de preocupar-nos.

Marcat perfil individualista, clar passotisme i manca de formació política, deficient formació acadèmica com han reflexat recentment no pocs estudis, i escassa sensibilitat nacional catalana.

Si agaféssim 100 joves d'aquesta edat, seguint el que ens diuen tots aquests estudis, 60 no anirien a votar, 27 votarien formacions polítiques espanyolistes, i només 13 votarien formacions polítiques catalanistes. Amb l'afegit que el PP seria pràcticament segona força política en aquesta franja d'edat. Tot això sempre referit a les eleccions espanyoles del proper mes de març.

Les raons que explicarien aquest quadre són moltes i segur variades, en tot cas n'apunto una. A la meva generació i les de sobre, el procés de transmissió de valors familiar, ens traslladava la política com un art noble i positiu, les converses formatives en aquest aspecte eren habituals. Els joves d'entre 18 i 24 són de les primeres generacions que segur que sovint a casa senten totes aquelles crítiques buides a la política, fetes des d'un envejable sentit de la intelectualitat, com "tots són iguals", "guanyi qui guanyi tot seguirà igual", "només són uns lladres" etc... etc... El procés familiar de transmissió de valors polítics podria haver-se trencat, no adquirint les noves generacions el pensament i posicionament polític com a part bàsica de la seva formació intelectual i com a persones.

Pel que fa al catalanisme, això ja només és problema d'alguns, però estariem al mateix lloc, molts hem rebut els valors del catalanisme de la pròpia família i experiències viscudes. Es transmeten ara aquests valors, o estem anestesiats?.

Reflexions sobre la crisi de la política: José Zaragoza

Que ningú interpreti ràbia en aquest escrit, si tristesa, tristesa de que hi hagi personatges com aquest a la política catalana, tristesa i preocupació. Soc conscient que no és l'únic, i de que més o menys a tots els partits en trobem com ell, són la personificació de perquè la política passa la crisi que pateix.

Si algú, que segur que n'hi ha, fa un estudi del perquè de l'actual crisi de la política entesa com a distanciament política - societat, trobarà totes les causes concentrades en José Zaragoza, només cal fer un estudi d'ell per trobar un exemple concentrat de tot el perquè d'aquesta crisi de la política.

José Zaragoza és el Secretari d'Organització del PSC-PSOE, l'home que, en tots els sentits, mou els fils del partit, l'home fort del partit. Dos principis mouen Zaragoza en la seva acció política, la destrucció de l'adversari com a únic objectiu, i el tot s'hi val.

José Zaragoza únicament parla, i parla moltíssim, per criticar i/o desarmar l'adversari polític, normalment CiU i Artur Mas. Mai fa intervencions en positiu, mai parla per explicar o vendre una idea, una proposta del seu partit, algun projecte il·lusionant, res, mai. Únicament intervencions destructives. Per ell, dedicar-se a la política, i a això dediquen hores i hores ell i el seu equip, és tancar-se al voltant d'una taula per trobar el punt feble de l'altre, a cada proposta, cada moviment, cada novetat que fa el principal partit rival, trobar-li el punt feble i llençar-se-li al coll públicament per mirar de desactivar-ho.

A això cal afegir-hi el tot s'hi val. Per José Zaragoza no hi ha límit, tot s'hi val, l'insult, la desqualificació, la mentida, el cinisme, la persecució personal... no hi ha límit, absolutament tot s'hi val en pos de l'objectiu de desarmar l'adversari.

Alguns pensem que la política és l'art noble de governar, que vol dir tenir idees, projectes, aplicar-los, diàleg, debat... Ell no, per ell és destrossar l'altre encara que sigui a costa de tot, encara que et resti a tu, mentre resti més l'altre ja està bé.

Tot això culminat amb un cinisme estratègic sense límits, un cinisme conscient i buscat, aquella vella estratègia maquiavèlica de si tu tens un defecte acusa a l'altre de tenir-lo ell, i així confons el personal i embolica que fa fort. La darrera mostra d'aquesta habitual pràctica de Zaragoza i el PSC-PSOE l'hem trobada aquesta darrera setmana, amb l'acusació de Joan Ferran titllant a l'espanyolitzada i sotmesa TV3, precisament del contrari, d'antigovernamental i de nacionalista.

Molts recordem encara les declaracions de José Zaragoza després de comprar una desena d'Alcaldes, quan va dir que havíen passat de CiU al PSC-PSOE per la radicalització de la Federació nacionalista. Alhora de voler confirmar aquestes declaracions els periodistes es van trobar amb tots aquests Alcaldes amagats, i alguns que van sortir per negar aquest extrem. Era igual però, ell ja havia posat en pràctica el cinisme conscient.

De les mans i arts de José Zaragoza en surten autèntics monstres de la pràctica política al PSC-PSOE, com Joan Ferran, Jordi Pedret, Teresa Cunillera, Carme Chacón, Daniel Fernàndez o el mateix Montilla, tots tallats exactament pel mateix patró polític, tots fruits de la mateixa visió i pràctica sectària que Zaragoza, tot i ser dels més joves, encarna com ningú i s'ha convertit en mestre. Aconsello visitar els blogs de tots ells i confirmareu el que us dic.

Algú molt proper al Xavier Trias em comentava fa uns mesos la repulsió que li suposava aquest estil polític, i em comentava sorprès com, per exemple, Joan Ferran, és una extraordinària persona en ambients privats, i que ell mateix justifica la seva transformació quan es posa en el paper de polític, "ja se sap, la política és així", em diu que deia Ferran. Doncs no Joan Ferran, doncs no, això no és política, això és exactament el que fa tan mal a la política.

Resposta oberta a Guillem Espriu sobre el paper dels Consellers Municipals

Al darrer Consell Plenari de l'Ajuntament de Gràcia, des de CiU vam denunciar la inacció política d'alguns Consellers Municipals del Districte. Inacció política fins al punt que creiem que no pocs dels Consellers Municipals del Govern (PSC-PSOE - ICV-EUIA), especialment els nous, no han assumit encara que són responsables de les seves àrees.

El Regidor (Alcalde de Gràcia) Guillem Espriu (PSC-PSOE), va tenir una sorprenent resposta, en comptes de defensar els Consellers, va donar per bona l'acusació de CiU, justificant-la amb el fet que els Consellers Municipals no han d'exercir de responsables de les àrees que els han tocat, sinó simplement vehicular la informació entre l'Ajuntament i els veïns. El més curiós del cas és que no és la primera vegada que sento dir això a Espriu, per a qui el paper dels Consellers Municipals de Govern, és el de simples gestors de la participació ciutadana. Dit d'altra manera, que mentre convoquin cada x temps la reunió de la seva Comissió, ja han complert.

No puc estar més en desacord amb aquesta afirmació i manera de veure del Regidor Espriu i de bona part del seu equip, doncs realment ho porten a terme. Els Consellers Municipals som l'equivalent als regidors de qualsevol poble o ciutat de Catalunya, aplicat als Districtes de Barcelona, en aquest cas a Gràcia, que per cert Guillem, té 120.000 habitants dels quals el teu equip n'és el màxim responsable, i no és poca cosa. Som l'equivalent en tots els sentits, o sigui plenament responsables i gestors de les àrees que els ha tocat gestionar (en aquest cas als que estan al Govern). Això vol dir tenir un pla de treball, unes idees, uns objectius per portar a terme, una avaluació periòdica de l'evolució d'aquests objectius, un equip per gestionar en pos d'aquests objectius, i també les Comissions, a les que s'ha de reunir per informar els veïns i fer-los participar en el procés decisori de tots els projectes.

Tot això és bastant més complex i ample que el simple fet de convocar les reunions de torn per explicar i escoltar els veïns i ja està, sovint sense saber ni tan sols l'ordre del dia de la Comissió o ni conèixer en profunditat els temes que s'hi tractaran. I no parlo per parlar, conegut és dels assistents a les Comissions, el fet que en algunes d'elles és el tècnic de torn qui porta el pes de la reunió, jugant el Conseller Municipal un paper similar al del President del Parlament, o sigui simplement dirigint simbòlicament la reunió.

La gent ha escollit polítics, no tècnics, polítics se suposa preparats per a dirigir les àrees que els toquen.

En qualsevol cas, tinguin clar els graciencs que ara tenen Consellers Municipals del perfil que defensa Guillem Espriu, però tinguin clar també que el dia que a Gràcia arribi la democràcia, siguin escoltades les urnes i governi Convergència i Unió, tindrem Consellers Municipals del perfil defensat en aquest escrit, on paraules com pla de treball, idees, projectes, full de ruta, objectius, avaluació, equip i també participació, seran les que guiaran la seva acció de Govern.

Tavascan - Sort

Aquest pont de la Puríssima he tingut la sort de passar uns dies a l'Hotel Llacs de Cardós de Tavascan (Pallars Sobirà), absolutament recomanable per qui vulgui passar allà uns dies de descans i turisme de muntanya.

La Vall de Cardós és una zona, antigament molt aillada i allunyada, que s'ha desenvolupat molt, en oferta turística, en varietat, en comoditat... convertint-se en una zona amb un enorme potencial, frenat per Iniciativa i el tripartit, que impedeixen la necessària construcció del túnel de Comiols, que reduiria el llarg trajecte en més de mitja hora o fins i tot tres quarts.

Crida l'atenció l'absoluta falta de neu, absent inclús a les pròpies pistes d'esquí, on només la trobes en racons on no hi arriba el sol. Efecte directe del canvi climàtic, que ens ha de començar a preocupar a tots.

Tavascan és una localitat preciosa, de 60 habitants, el típic poblet de pessebre al qual ara hi falta la neu. Lluny de la massificació turística combina tranquilitat amb serveis. Preciós amb alguna taca com una matussera central elèctrica, i alguna mena d'edifici extrany abandonat que hauria de ser demolit immediatament.

Tavascan forma part del municipi de Lladorre, un dels que l'Alcalde ha estat comprat pel PSC-PSOE, i ara mana el PSC-PSOE en un territori on sociològicament no hi deu haver cap socialista, però manen perque han comprat l'Alcalde, on no hi arriben les urnes hi arriben els diners, això sí, presentant-se amb sigles amagades, per acabar d'enganyar la gent, no veiessin que realment són els socialistes. I es que, com sovint passa en política, territori tranquil no vol dir vida política tranquil·la, som a la zona on Victor Orrit (PSOE), Alcalde de Tremp i Joaquim Llena, l'implicat en nombrosos escàndols urbanístics, increiblement encara Conseller d'Agricultura i home fort del partit socialista a les Terres de Lleida, miren de colonitzar terreny polític pam a pam, compra de vot a compra de vot, i on herois com Agustí Lopez (Alcalde de Sort) resisteixen l'envestida.

La Visita a Sort és obligada, s'observa un municipi net i cuidat, amb l'encant del poble del Pirineu, però la sensació de capital pirinenca. Destaca el carrer Major, el curiós Parc del Riu, guanyat al riu, i el riu real, net com no n'havia vist mai cap. Una capital que deuria ser tranquil·la, i que d'uns anys aquí s'ha desenvolupat moltíssim i li arriben onades de turistes, bàsicament de tres tipus: els dels esports d'aventura (d'aquests no n'he vist aquests dies); els del turisme de muntanya, el més nombrós, bàsicament familiar i estès a tota la Vall de Cardós, i finalment un turisme curiós atret per la Bruixa d'or, turisme de primera corona metropolitana, sovint jove, dels que fan que Catalunya estigui als vagons de cua en ensenyament de qualsevol estudi que es faci, i dels que fa pensar què hem fet malament en política lingüística, perque el català el deuen saber, però no el parlen. És un turisme de dècim de loteria, arriben, la compren, dinen i marxen, pernoctació mínima.

La Bruixa d'or s'ha convertit en una de les grans atraccions d'un Sort que ha d'estar agraït al seu propietari, el ja famós Xavier Gabriel, doncs les cues a l'administració de loteria són permanents i sovint desmesurades, i el col·lapse de vehicles a la part nord del poble, on hi ha la Bruixa d'or, perfectament perceptible.

L'única crítica que s'em acut per Sort, i per la Vall de Cardós en general, és que la Llei del tabac no hi ha arribat. La pràctica totalitat de bars i restaurants permeten fumar, i en bona part d'ells l'ambient de fum irrespirable és patent i recorda altres èpoques. Hauria d'estar completament prohibit fumar en qualsevol local de concurrència pública.

Plenari de l'Ajuntament de Gràcia: El PAD s'ha aprovat o no?

Les hores prèvies al Plenari d'ahir van ser segurament les més tenses des de que soc Portaveu del Grup Municipal de CiU a Gràcia. I és que això de ser força decisiva des de l'oposició, amb un Govern en minoria, òbviament dóna molt joc.

El cert és que fins ben poc abans de començar el Plenari no sabiem el sentit del nostre vot al PAD, múltiples factors entràven en joc.

En un Plenari clarament marcat pel Pla d'Actuació del Districte (PAD) en destaco:


EL PAD: L'HEM APROVAT O NO?

Un moviment de darrera hora va provocar el pas d'ERC del No al Sí, permetent això per si sòl l'aprovació sembla que inicial del PAD. Les raons que porten a ERC a aquest canvi de postura són un misteri, doncs són desconegudes i ni tan sols van ser exposades i defensades pel seu Portaveu Àlex Lopez.

Bé, el canvi de sentit del vot el justifiquen en base a un text introduït a la capçalera del document, on es parla de reobertura del PAD per tal de culminar el procés de participació i acabar de rebre i negociar les aportacions de la societat civil i dels partits de l'oposició. Això tindria sentit sempre i quan ratifiquessim aquest nou procés en votació en un nou Plenari, extraordinari hauria de ser en aquest cas, única fórmula vàlida per ratificar un PAD.

En aquest punt però la cosa ja no estava gens clara, no deien el mateix la gent del PSC-PSOE i els d'ERC, els primers donaven per aprovat definitivament el PAD, i els segons no, sense concretar la fórmula de com es ratificaria finalment el PAD.

El temps dirà si això d'ahir va ser una pantomima i a ERC li han pres el pèl, o pel contrari realment reobrim el procés i l'acabarem ratificant com cal.

Aquesta incertesa i el fet que finalment quedin recollides el 50% de les nostres aportacions, ens va portar a l'abstenció, tot i la inconcreció, poca valentia en aspectes clau (urbanisme, polítiques socials) i la increible absència dels aspectes relacionats amb seguretat al PAD, el qual ni tan sols parla d'okupes, violència, aldarulls, okupacions, botellots, sorolls... com si això no fóssin problemes de Gràcia.

A pesar de tot, gràcies a les aportacions de CiU, s'obre una porta d'esperança per als afectats pels Tres Turons i el Pla de Mobilitat, ja que el Govern es compromet a renegociar la seva postura; els veïns de Travessera de Dalt veuran com una realitat aquest mateix mandat la reducció de carrils; s'acabaran les obres de Lesseps; s'iniciaran per fí les de Bolívar; obrirem i integrarem al barri el Park Güell acabant amb la sinistralitat i tancament de la zona òbaga del parc; els veïns de la Salut tindran àrea verda igual que els de Gràcia, acabant així amb el drama de l'aparcament; s'obrirà una oficina d'informació al consumidor que vetllarà pels seus interessos i pel compliment de normatives al comerç; s'incrementarà el personal de serveis socials del Districte; tindrem 6 noves escoles bressol, i es buscaran locals per als carrers de la Festa Major.


LA PITJOR ESTRATÈGIA

Sabíem que a Barcelona l'equip de Govern: PSOE + ICV es nega a debatre les propostes de l'oposició, sabíem que aquest problema arribaria a Gràcia, i ahir va arribar. Tot i saber-ho no surto de la meva estupefacció i indignació. Però com pot ser que el Govern es negui a debatre i acceptar les propostes de l'oposició que hagin assolit majoria en votació?, hi ha quelcom menys democràtic?, com es pot permetre això inclús des d'un punt de vista legal i jurídic?. Des de quan i a quin lloc un partit polític no pot presentar la proposta que li dongui la gana per veure si s'aprova?. Estan jugant amb un fet tan important com la pròpia democràcia, ho trobo increible.

Dit això crec que segueixen la pitjor de les estratègies possible, negar-se a debatre i abstenir-se en aquestes votacions polèmiques, abstenció que simplement provoca que precisament s'aprovin les propostes que tan els molesten.


COMISSIÓ SOBRE EL FENÒMEN OKUPA

Fruit d'aquesta increible estratègia de l'equip de Govern, vam aconseguir tirar endavant la nostra proposta de creació d'una Comissió a Gràcia per tractar el fenòmen okupa. Menció especial per al Conseller de CiU Víctor Cullell, que ja s'està convertint en un referent en el tema.


CESSIÓ DE LOCALS PER LA FESTA MAJOR

També va rebre resposta positiva, en aquest cas de viva veu per part del Regidor, la brillant proposta del nostre Conseller Eugeni Rodoreda, de que l'Ajuntament cedeixi els seus locals per a ús dels carrers de la Festa Major, posant especial èmfasi en la Cibeles i la Violeta.


I amb això acabava un Plenari llarg, però no tant llarg com esperàvem, quasi 4 hores va durar.

Un dia històric

Els dies abans d'una manifestació d'aquest tipus vas analitzant qualsevol detall per veure si la cosa va bé o no:

- Dues setmanes abans de la mani. Se'n parla però no rebo convocatòries ni en paper, ni correu electrònic, ni SMS. Per mobilitzar tanta gent cal engegar la maquinària almenys 15 dies abans. Faltant-ne només 8 no la notava engegada. Mal senyal.

- Falta una setmana. La crida d'Artur Mas, també la d'ERC, ICV etc... a participar a la manifestació converteix aquesta en pràcticament primera notícia política. Els qui no hi volen participar apareixen a la defensiva. Bon senyal.

- 5 dies per la mani. La cosa canvia de cop. Ara sí es reben convocatòries, circulen e-mails, la gent en parla, mediàticament la cosa va pujant de manera accelerada.... Bon senyal.

- 4 dies per la mani. Arriba algun missatge de que la gent de BCN i voltants està trempada per la mani, però el territori està més fred perque veu el tema com molt "barceloní". Mal senyal.

- 1 dia per la mani. Un dels factors que diferencia una mani diguem-ne normal, d'una d'aquestes massives de centenars de milers de persones és si hi ha mobilització entre amics meus de fora de la política, bastant aburgesats en aquest sentit. N'hi ha dos que hi van segur, després m'assabentaré que algun més també hi va. Bon senyal.

- 1 dia per la mani. Arriba alguna xifra de mobilització interna d'alguna comarca discreta, per no dir fluixa. Mal senyal.

- Dia de la mani. L'assistència al Consell Nacional de CiU a Barcelona és molt bona, per sobre del previst. Bon senyal.

- Dia de la mani. No veig les primeres banderes, o sigui gent que va a la manifestació segur, fins la part alta de Les Rambles, camí de la manifestació. Mal senyal.

- Dia de la mani. Per Canaletes comença a haver-hi ambient, però ni molt menys col·lapse com podia preveure's. Observo una Plaça Catalunya només plena a la banda mar, i gent però no aglomeració a la banda de muntanya. Mal senyal.

- Dia de la mani. Arribo amb la meva família al bloc de la manifestació de CDC - CiU, que ha avançat la posició prevista i es situa a Plaça Catalunya - Portal de l'Àngel. Espectacular. És el bloc més nombrós de carrer, banderes, cares conegudes i no conegudes. No se veure el principi, i amb prou feines en distingeixo el final d'aquest bloc. Bon senyal.

- Dia de la mani. L'aglomeració i el coll d'ampolla que suposa Fontanella provoquen que comencem a arrencar a les 18h, en comptes de les 17h. 1 hora de retràs. S'hi va afegint gent i més gent, i més gent. Per mi és un error haver fet aquesta manifestació amb inici a Plaça Catalunya - Fontanella, petits per l'aglomeració prevista, cal fer-ho en carrers més amples, Gran Via, o Diagonal - Passeig de Gràcia per exemple. Potser els organitzadors no esperàven inicialment tanta gent. Bon senyal.

- Dia de la mani. Ens arriben informacions que la meitat de la manifestació ha passat ja per Via Laietana a l'alçada de Plaça Sant Jaume i nosaltres encara no hem arrencat de Plaça Catalunya. Impressionant. Bon senyal.

- La imatge espectaculat la trobem al girar Fontanella cap a Via Laietana. El fet que sigui baixada, i la meva alçada particular, em permetem veure perfectament una Via Laietana a rebentar, de dalt a baix tota plena. Quan ja érem cap a baix de Via Laietana, giraves la vista i seguia de dalt a baix a rebentar de gent. No cal que m'expliquin més. Això ha estat un èxit total. Bon senyal definitiu.

LES XIFRES

La Via Laietana ha estat plena durant moltíssima estona tot i que la gent anava circulant. Això vol dir que s'han omplert tranquilament 3 ó 4 Via Laietanes, des de Plaça Catalunya fins abaix. per tot plegat, l'aspecte general etc... Aqui hi havia segur més de 200.000 persones que diu la Guàrdia Urbana, Uns centenars de milers segur. 400.000, 500.000, 600.000 potser. Soc incapaç de saber-ho, en qualsevol cas moltíssims. Un percentatge considerable de la població de Catalunya a anat a la manifestació pel dret a decidir en infrastructures, i en general.

UN ABANS I UN DESPRÉS

Per mi aquesta manifestació suposa un abans i un després en dos sentits: Societat catalana i CiU:

A nivell de societat catalana perque suposa el despertar d'aquest preocupant letàrgia en que estàvem sumits.

A nivell de CDC-CiU per la recuperació de la mobilització social com a eina política. Ens treiem de cop uns quants tics de Govern més i sortim al carrer, amb un èxit impressionant. Milers i milers de persones al bloc de CiU, amb cares conegudes, no conegudes, i recuperació de diverses cares que feia temps que no veia. Ens treiem de sobre algunes pors, i descobrim que hi havia ganes i que la nostra gent respon. Això ens pot portar a més fites i reptes en aquest terreny. Llàstima que ens falta recuperar experiència en manifestacions i el bloc de CiU a la mani queda dividit en dos, partit per la meitat, per la incursió al mig de la gent de Catalunya Acció.

EL RESSÒ

Silenciar-ho és de jutjat de guàrdia, de dictadura bananera, i evidentment no es silencia. Ara bé, la desgraciada i lamentable mort d'un Guàrdia Civil a mans d'ETA dóna l'excusa perfecta a TV3 i els homes de Bolaños, per fer d'aquesta notícia, que tot i que afecta, passa ben lluny de Catalunya en tots els sentits, la primera dels Telenotícies, deixant vergonyosament la manifestació com a segona.

A això mateix s'hi abonen els mitjans de comunicació espanyolistes que amb prou feines parlen en portada de la manifestació (vergonyosa la manipulació en titular i xifres d'El País). Els mitjans de comunicació normals s'en fan bon ressò, tot i que el Periódico en disminueix l'abast.

En suma, ressò correcte, però limitat per culpa de l'altra notícia, que alguns aprofiten per minimitzar la manifestació.

I ARA QUÈ?

1- La societat catalana està viva i disposada al que calgui?.

2- Si les coses no canvien portem un camí que ens porta directes a l'autodeterminació?.

3- Seguirà ZP fent oïdes sordes?.

4- Rebrà vot de càstig el PSC-PSOE a Catalunya? (seria l'altre senyal de despertar de la societat catalana).

5- Tindrà alguna conseqüència directa immediata a l'escena política?.

6- Caldrà preguntar a un senyor concret com pot ser que amb la majoria de catalans a favor del dret a decidir, i amb CiU, ERC i ICV a la manifestació, majoria clara també al Parlament de Catalunya, inclús prescindint d'ICV, el President de Catalunya sigui l'espanyolista Montilla, del PSOE. Passarà alguna cosa en aquest sentit?.

La meva opinió sobre aquests 6 temes:

1- A la seva manera sí.

2- Sí.

3- Sí.

4- Una mica més del que es pensa i preveuen les enquestes sí, però no el que mereixeria.

5- Potser algun gest però sense canvis de fons.

6- No.