Reflexions sobre la crisi de la política: Els votants més joves
Em refereixo a votants més joves com la franja d'edat que les enquestes situen entre 18 i 24 anys.Els darrers estudis demoscòpics publicats (podem veure per exemple els del CEO i els del CIS, coincidents en aquests punts amb altres dades a les que he tingut accés), reflexen un retrat francament preocupant de la franja de votants més joves.
D'entrada matitzar la importància dels fets que descriuré, ja que des d'un punt de vista electoral, la franja 18-24 és absolutament volàtil, i en pocs anys canvia radicalment de posicionament, no produint-se això en la franja 25-35, ja molt més sòlida en comportament. La franja 18-24 votava massivament Jordi Pujol als 80 i principis dels 90; durant els anys 2000 ha votat massivament ERC, ara sembla que gira massivament cap al PSC-PSOE. No per això però, l'anàlisi que vé tot seguit té la seva importància i ha de preocupar-nos.
Marcat perfil individualista, clar passotisme i manca de formació política, deficient formació acadèmica com han reflexat recentment no pocs estudis, i escassa sensibilitat nacional catalana.
Si agaféssim 100 joves d'aquesta edat, seguint el que ens diuen tots aquests estudis, 60 no anirien a votar, 27 votarien formacions polítiques espanyolistes, i només 13 votarien formacions polítiques catalanistes. Amb l'afegit que el PP seria pràcticament segona força política en aquesta franja d'edat. Tot això sempre referit a les eleccions espanyoles del proper mes de març.
Les raons que explicarien aquest quadre són moltes i segur variades, en tot cas n'apunto una. A la meva generació i les de sobre, el procés de transmissió de valors familiar, ens traslladava la política com un art noble i positiu, les converses formatives en aquest aspecte eren habituals. Els joves d'entre 18 i 24 són de les primeres generacions que segur que sovint a casa senten totes aquelles crítiques buides a la política, fetes des d'un envejable sentit de la intelectualitat, com "tots són iguals", "guanyi qui guanyi tot seguirà igual", "només són uns lladres" etc... etc... El procés familiar de transmissió de valors polítics podria haver-se trencat, no adquirint les noves generacions el pensament i posicionament polític com a part bàsica de la seva formació intelectual i com a persones.
Pel que fa al catalanisme, això ja només és problema d'alguns, però estariem al mateix lloc, molts hem rebut els valors del catalanisme de la pròpia família i experiències viscudes. Es transmeten ara aquests valors, o estem anestesiats?.
publicat per Carles Agustí at 17:06
2 Comments:
Benvolgut Carles,
Certament comparteixo en bona mesura l'anàlisi que en fas, m'agradaria centrar-me en el darrer aspecte, la transmissió familiar. La qüestió bàsica de transmissió política de la generació dels nostres pares, em considero de la teva generació, inclou dues o tres premisses clares al meu entendre que, venint de l'experiència viscuda del franquisme i d'una consciència nacional de supervivència, se'ns transmetien clarament i que ara es trenquen o estan anestesiades, són les següents: no perdis el temps, ni d’esquerres ni de dretes Catalunya per sobre de tot, participa a les eleccions perquè el país només ens té a nosaltres, per sobre de tot cal que a Catalunya manin, malgrat tot, els nostres polítics, és a dir les forces pròpies del país, no contribuir a que el govern de la nostra nació caigui en mans dels espanyols perquè no en vindrà res de bo.
Aquestes premisses bàsiques, de forma simplificada, eren potser les que guiaven el nostre aprenentatge polític d’entrada i servien per anar desenvolupant un esperit crític, així i tot ens feien, tot seguit, amb mancances i errors, estar orgullosos de poder-nos governar i poder expressar algunes petites victòries de tipus nacional o d’avenç en tot cas. En d’altres paraules, la construcció nacional continuada. La nostra és una generació que veia fins fa quatre anys com l’hortizó de la nostra política, amb tots els seu encerts i errors, era la construcció nacional que havíem copsat des de petits a través d’una televisió pròpia, d’una llengua que calia prestigiar, d’una forma de relacionar-se amb el món....etc... potser no érem un estat però ho fèiem veure tant com podíem, i això era bo...érem la primera generació que podia lluitar contra l’autoodi cultural català tenint com a eines un sistema educatiu i uns valors de país que s’intentaven viure amb normalitat. Si avui hi ha més independentisme, o sentiment nacional, no en dubtem, és gràcies també en part a haver tingut un país governat per forces nacionalistes.
Totes aquestes coses eren les que teníem. La generació de què parles ara, és més acomodatícia, defuig la responsabilitat en l'àmbit polític, el "ja s'ho faran"...transmès en part pels seus pares...potser la pregunta també seria plantejar-se qui són els pares d'aquesta generació, o qui en són una part, perquè no es pot generalitzar. Són gent que va viure les darreries del franquisme, els nascuts principis dels als anys 60, que van viure amb il·lusió la transició perquè, encara que força joves, ja n’eren conscients del moment. Aquesta generació va experimentar tota l'eufòria per unes llibertats retrobades i segurament veien la política com un fet natural amb moltes esperances dipositades, era l’edat dels somnis, i van beure molt intensament d’un discurs d’esquerres i dretes. Aquest discurs era la resposta generacional al discurs reivindicatiu o d’expressió de llibertat que feien els seus pares que s’havia manifestat moltes vegades a través de les tradicions i la llengua com a úniques eines. En definitiva, com a resposta, es van acabar sumant a l'autoodi cultural tant present a casa nostra i de retruc desvaloritzant tot allò que tenia tuf a propi, calia ser més moderns. Tot això també ho transmetran als seus fills.
També la relació amb els fills dels nouvinguts a Catalunya hi va ajudar de forma decisiva. Amb el pas del temps aquesta generació dels nascuts a principis dels 60s va anar descobrint com cada cop més els discursos d’esquerres i dretes es convertien en la incoherència del dia a dia i, conjuntament amb moltíssimes altres circumstàncies, generaria per un banda apatia transmesa als fills i per l’altra com a consigna, per tranquil·litzar el subconscient, continuar votant en clau de dreta i esquerra com si s’hagués de produir un miracle. Això engrossí per una banda l’abstenció i per l’altra el vot cap a partits de tradició més espanyola. Potser el problema també és de fons per la manca, en alguns àmbits, de treball de l’esperit crític en les generacions més joves, possiblement la immediatesa, el consumisme, el curt termini, tot hi pugui influir també. Bé, tot plegat potser són reflexions una mica apressades i evidentment el tema no ens l'acabaríem pas.
Gràcies pel comentari. És un excel·lent complement al meu post.
Jo posaria més l'accent però, en el pur passotisme polític, o desencant amb la política, com un dels factors clau del trencament d'aquesta transmissió familiar de valors, cosa que es tradueix en un empobriment general de la cultura política, que és cultura al fi i al cap, i bàsica.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home