Reflexions sobre la crisi de la política: José Zaragoza

Que ningú interpreti ràbia en aquest escrit, si tristesa, tristesa de que hi hagi personatges com aquest a la política catalana, tristesa i preocupació. Soc conscient que no és l'únic, i de que més o menys a tots els partits en trobem com ell, són la personificació de perquè la política passa la crisi que pateix.

Si algú, que segur que n'hi ha, fa un estudi del perquè de l'actual crisi de la política entesa com a distanciament política - societat, trobarà totes les causes concentrades en José Zaragoza, només cal fer un estudi d'ell per trobar un exemple concentrat de tot el perquè d'aquesta crisi de la política.

José Zaragoza és el Secretari d'Organització del PSC-PSOE, l'home que, en tots els sentits, mou els fils del partit, l'home fort del partit. Dos principis mouen Zaragoza en la seva acció política, la destrucció de l'adversari com a únic objectiu, i el tot s'hi val.

José Zaragoza únicament parla, i parla moltíssim, per criticar i/o desarmar l'adversari polític, normalment CiU i Artur Mas. Mai fa intervencions en positiu, mai parla per explicar o vendre una idea, una proposta del seu partit, algun projecte il·lusionant, res, mai. Únicament intervencions destructives. Per ell, dedicar-se a la política, i a això dediquen hores i hores ell i el seu equip, és tancar-se al voltant d'una taula per trobar el punt feble de l'altre, a cada proposta, cada moviment, cada novetat que fa el principal partit rival, trobar-li el punt feble i llençar-se-li al coll públicament per mirar de desactivar-ho.

A això cal afegir-hi el tot s'hi val. Per José Zaragoza no hi ha límit, tot s'hi val, l'insult, la desqualificació, la mentida, el cinisme, la persecució personal... no hi ha límit, absolutament tot s'hi val en pos de l'objectiu de desarmar l'adversari.

Alguns pensem que la política és l'art noble de governar, que vol dir tenir idees, projectes, aplicar-los, diàleg, debat... Ell no, per ell és destrossar l'altre encara que sigui a costa de tot, encara que et resti a tu, mentre resti més l'altre ja està bé.

Tot això culminat amb un cinisme estratègic sense límits, un cinisme conscient i buscat, aquella vella estratègia maquiavèlica de si tu tens un defecte acusa a l'altre de tenir-lo ell, i així confons el personal i embolica que fa fort. La darrera mostra d'aquesta habitual pràctica de Zaragoza i el PSC-PSOE l'hem trobada aquesta darrera setmana, amb l'acusació de Joan Ferran titllant a l'espanyolitzada i sotmesa TV3, precisament del contrari, d'antigovernamental i de nacionalista.

Molts recordem encara les declaracions de José Zaragoza després de comprar una desena d'Alcaldes, quan va dir que havíen passat de CiU al PSC-PSOE per la radicalització de la Federació nacionalista. Alhora de voler confirmar aquestes declaracions els periodistes es van trobar amb tots aquests Alcaldes amagats, i alguns que van sortir per negar aquest extrem. Era igual però, ell ja havia posat en pràctica el cinisme conscient.

De les mans i arts de José Zaragoza en surten autèntics monstres de la pràctica política al PSC-PSOE, com Joan Ferran, Jordi Pedret, Teresa Cunillera, Carme Chacón, Daniel Fernàndez o el mateix Montilla, tots tallats exactament pel mateix patró polític, tots fruits de la mateixa visió i pràctica sectària que Zaragoza, tot i ser dels més joves, encarna com ningú i s'ha convertit en mestre. Aconsello visitar els blogs de tots ells i confirmareu el que us dic.

Algú molt proper al Xavier Trias em comentava fa uns mesos la repulsió que li suposava aquest estil polític, i em comentava sorprès com, per exemple, Joan Ferran, és una extraordinària persona en ambients privats, i que ell mateix justifica la seva transformació quan es posa en el paper de polític, "ja se sap, la política és així", em diu que deia Ferran. Doncs no Joan Ferran, doncs no, això no és política, això és exactament el que fa tan mal a la política.