La trampa dels baròmetres del Govern (CEO)

La setmana passada observàvem atònits com, enmig de l'immens temporal de RENFE, el Govern tenia la sensibilitat de fer públic el seu darrer baròmetre, on, curiosament, tots els partits del tripartit semblava que pugessin i tots els altres que baixessin. I dic semblava conscientment, ja que es tracta d'un engany.

L'elecció de la data per fer pública l'enquesta ja té delicte per si sola. Resulta que, enmig del caos de RENFE, les energies informatives del Govern anàven dirigides a traslladar a l'opinió pública una enquesta que diu que tot va bé i tot segueix igual.

El segon aspecte a tenir en compte és que el CEO (Centre d'Estudis i Opinió) del Govern, fa públiques les seves dades únicament en intenció directa de vot, o sigui una dada intermitja sense cap validesa per si sola, és com si al restaurant et servissin al plat el pollastre cru, sense fer. Malgrat el CEO s'ha dignat (fins ara no passava) a explicar al seu estudi que les dades són només amb intenció directa de vot i per tant no poden ser agafades tal qual, més d'un periodista ja ha caigut de quatre grapes agafant-les com si fóssin dades ja de projecció de vot, i no periodistes qualsevol, el mateix Telenotícies de TV3 sortia així.

Finalment la darrera trampa. Si mirem bé l'enquesta, en un apartat, els enquestats manifesten el que van votar el novembre del 2006 a les eleccions nacionals, i sorpresa, més d'un 26% diu que va votar al PSC-PSOE i només un 21% a CiU, quan en realitat, i com recordarem tots, aquestes eleccions van ser guanyades per CiU precisament amb 5 punts de diferència sobre el PSC-PSOE. Hi ha per tant un decalatge de 10 punts (una barbaritat), entre la mostra de l'enquesta i l'opinió real de la ciutadania de Catalunya. No és d'extranyar doncs que, llavors, passi el que passi.

Perque ens entenguem, és com si a Cornellà toqués fer 10 enquestes i, en comptes de les 10 s'en fan 20, i per exemple a Vic, en toquessin 15 i només s'en fan 5. Està clar que la mostra sortirà esbiaixada i cap a on.

Agafant les entranyes de l'enquesta i aplicant les formulacions necessàries per arribar a la projecció de vot, dada real que ens mostra qualsevol enquesta menys aquestes del Govern, observem que, tot i el gran esbiaix de l'enquesta, segons aquesta, CiU seguiria guanyant les eleccions, amb quasi 3 punts d'avantatge sobre el PSC-PSOE, i que ERC no puja sinó que baixa.

Una mostra més de la "qualitat democràtica" i "transparència" d'aquest Govern.

La dificultat en els posicionaments a CiU

Convergència i Unió, i especialment Convergència Democràtica de Catalunya, és el que politològicament es coneix com un "catch all party", o sigui un partit que agafa vots de tot arreu. Certament, a Catalunya, CiU pot recollir vots fins i tot de tots els extrems. Una persona molt de dretes i no nacionalista pot arribar a votar CiU per impedir un Govern de les esquerres, i una persones molt d'esquerres i independentista pot votar CiU perque a Catalunya hi hagi un Govern nacionalista català. Entre aquests dos extrems hi ha els intermitjos que, amb més raó, poden acabar votant CiU.

Un dels problemes dels "Catch all parties" és que, en abarcar un electorat tan heterogeni, els processos decisoris de posicionament en assumptes concrets de la política diària, costen molt, perque s'han de mesurar molt.

I certament, ser un "catch all party" és un aspecte positiu pel que abarques de societat, però alhora a CiU se li retreu, com un dels principals problemes, certa ambigüitat en moltes qüestions. I es que per heterogeni el nostre electorat, alguns exemples:

La meitat del nostre electorat és independentista, l'altra meitat no ho és. La meitat del nostre electorat és de centre esquerra, l'altra meitat és de centre dreta. La meitat del nostre electorat és creient i catòlic, l'altra meitat no. La meitat del nostre electorat estaria molt proper a posicions socialdemòcrates, l'altra meitat no. La meitat del nostre electorat és de Barcelona i Àrea metropolitana, l'altra meitat no... i així podria anar seguint amb diversos exemples.

Això de la meitat no sóna massa científic, certament, us asseguro però que pels estudis demoscòpics de que disposem, no m'equivoco gaire parlant de "meitats".

Aquesta és la nostra realitat electoral, gran riquesa i dificultat de gestionar-la alhora.

Conflicte lingüistic al cinema

Quan vaig al Cinema amb els meus fills, normalment, no se ben bé perquè, acabo anant als de la cadena Cinesa, potser és per proximitat, comoditat, perque fan pel·lícules infantils, horaris...

La qüestió és que acabo veient la pel·lícula sempre en castellà, sent impossible veure-la en català. No em digueu que la solució és no anar a Cinesa, perque em temo que em trobaré amb el mateix.

El darrer dia anàvem a veure el que els meus fills coneixien com a "Moguda sota el mar", i ens vam trobar amb que finalment era "Movida bajo el mar", amb sorpresa del meu fill Arnau perque havíen canviat el títol de la pel·lícula, que ell es sabia en català.

En suma, a la cadena Cinesa, pateixo una discriminació lingüística en la meva pròpia llengua i al meu propi país. Que algú hi posi remei si us plau.

Adéu Boadella, Hola Maragall

T'en vas amb els que estimes.


Deixes als que odïes.


Sembla lògic doncs.




Deixes als que mai han pensat com penses ara.

T'acostes als que sempre hem pensat com penses ara, que no és com pensaves abans.

També sembla lògic.

La visió política de Josep Lluís Carod-Rovira

Ahir vaig acudir a la presentació de la pel·lícula del centenari del Club Esportiu Europa, genial, recomanable. Per aquest motiu avui pensava fer un post sobre l'Europa. En arribar a casa però, vaig poder veure el lamentable espectacle de Josep Lluís Carod-Rovira al programa "Una pregunta para usted" de TVE. Un Carod maleducat, groller, violent, egòlatra com sempre, que gairebé insultava els que li feien preguntes, i no va pels que li deien "Jose Luís" que aquests s'ho mereixien, sinó pel tracte en general a tots els assistents. Una actuació que provocava vergonya aliena fins al punt que vaig haver de canviar de canal per no patir més. El més greu és que aquesta persona és el vicepresident de Catalunya, cosa que no sempre té present.

El resultat és que segur que la imatge dels catalans a Espanya avui és pitjor i no s'ha avançat ni un milímetre cap a la independència. Per aquest motiu el post d'avui no va de l'Europa, sinó que n'avanço un que tenia previst per més endavant.

Quan Carod-Rovira va decidir entregar el Govern de Catalunya a les forces espanyolistes, l'any 2003 i també el 2006, va justificar-ho de diverses maneres: Avançar cap a la independència, substituir CiU, catalanitzar el PSC, no prescindir de la societat catalana que vota PSC, govern d'esquerres, controlar millor el Govern o 23 anys són massa entre altres coses:

Avançar cap a la independència: Amb Montilla de President aquest argument sona a irrisori. La desnacionalització és avui dia un dels problemes clau que té Catalunya, i volgut per Montilla i el PSC, mentre Carod mira les mussaranyes des del seu despatx. Un Govern sotmès, que no defensa els interessos de Catalunya sinó els del PSOE etc... No m'allargo. És més que evident que no s'estan creant les condicions per a la independència.

Substituir CiU: Ves per on s'ha demostrat que CiU no era un partit de funcionaris i aguantat pels alts poders econòmics i que desapareixeria un cop deixés el Govern. L'únic sorprès d'això deu ser el propi Carod. Els 60.000 militants de CiU seguim aquí, el milió de votants també, inclús creixent en suport al darrer cicle electoral. És clar també que l'abandonament de la C d'ERC, per la E, i la política gairebé de falç i martell d'algun dels seus liders, no ajuda gaire a substituir CiU.

Catalanitzar el PSC: Des que Carod va fer aquesta aposta, el PSC ha passat de Maragall a Montilla, de PSC-PSOE a PSOE. Ja queda tot dit.

No prescindir de la part de societat catalana que vota PSC: Argument que Joan Carretero qualificava d'ininteligible, i certament ho és. Curiós que prescindeixi de les urnes i no vulgui prescindir d'aquesta part de la societat catalana. Interpreto que es referia a catalanitzar ideològicament sectors de la societat catalana que no ho estan. Algú ha notat algun canvi en aquest sentit?. Actuacions com la d'ahir al programa de TVE segur que fomenten exactament el contrari.

Govern d'esquerres: Algú em pot dir una sola mesura d'esquerres entesa com a polítiques socials?. Blandeixen la Llei de barris que de manera molt similar ja existia amb Pujol, i la Llei de dependència, que ara com ara no es compleix i no és d'aquí, és de les Corts espanyoles i envaeix competències de la Generalitat. Alguna cosa més?.

Controlar millor el Govern: Preferien tenir Consellers independentistes en un Govern espanyolista que no un President nacionalista. Argument que cau pel seu propi pes. En tot cas tothom pot veure com el ritme del Govern el marca l'entorn de Montilla mentre Carod es dedica a escriure articles.

23 anys són massa. Cal un canvi: CiU ja s'havia regenerat internament, i tenia, i té, una jove generació formada i preparada per governar al costat d'Artur Mas. En canvi, trobem un Govern amb una de les dosis d'inflament de càrrecs, xiringuitos varis i d'ineficàcia més grans (caos d'infrastructures, subvencions encallades, malestar de la funció pública, dimissions constants d'alts càrrecs, errors, baralles, més d'un discurs al Govern...).

Ara aquest senyor ens surt amb l'ocurrència del referèndum el 2014. Després de tot el que hem vist, té credibilitat per fer-ho?. No és una mala idea fer el referèndum el 2014, però per fer-lo cal anar creant les condicions per a l'èxit del mateix i la preparació de la societat catalana per ser lliure. Em fa l'efecte que amb l'actual Govern estem precisament creant el contrari, i si el procés l'ha de liderar Carod-rovira, amb els antecedents que presenta, més val que anem en compte.

Acebes + Zaplana = ZP President

Mariano Rajoy va cometre el greu error de quedar-se com a lloctinents els principals causants de la derrota d'Aznar l'any 2004, Angel Acebes i Eduardo Zaplana. Ambdos representants de la dreta espanyola més extrema i carrinclona, amb fonaments ideològics basats en els elements més primaris d'aquesta dreta, inclosa la influència clerical més retrògrada.

No només se'ls va quedar com a lloctinents, sinó que a més a més han marcat l'estratègia d'un Mariano Rajoy a qui, de fet, no hem pogut veure, no l'han deixat. El que hem vist és el duet Acebes - Zaplana, amb l'allargada ombra d'Aznar al darrera, i un Rajoy que únicament posava la cara.

La qüestió és que, tot i que la política dóna moltes voltes i com el futbol fins a darrera hora no es pot dir res, ara com ara, el resultat de les elecciones espanyoles està més que cantat, i és de victória del ZP i el PSOE, amb més possibilitats de majoria absoluta pel PSOE que no pas de victòria del PP.

El motiu és l'estratègia Acebes - Zaplana del PP. Embolicats en la bandera d'Espanya, no se sap massa si la constitucional o la d'abans, i amb l'únic discurs de l'Espanya que es trenca i de la lluita antiterrorista. Mirant de posar un nom a tot allò que va malament, "Zapatero", estratègia que els va funcionar amb un Felipe Gonzalez ja de tornada, però que no té perque funcionar sempre. O sigui, tot d'elements que apel·len a sentiments però molt i molt lluny de la problemàtica quotidiana de l'electorat. I això que la gestió de ZP és d'allò més justeta i sense projecte com analitzarem un altre dia.

L'error és doble. Primer, Espanya ja no és el país cavernari d'abans. Poc o molt s'ha modernitzat, i el discurs aquest tan primari de l'estratègia Acebes - Zaplana pot posar dret a uns quants cavernaris que encara queden, fins a equilibrar forces amb el PSOE si voleu, però no superar-lo.

El segon error és que, mira que ens consideren espanyols sempre, però per aquesta estratègia sembla que, puerilment, no comptin que Catalunya, el País Basc, i també altres Comunitats amb certa idiosincràsia pròpia com les Illes Balears, València, Galícia, Canaries, Navarra... també voten. I aquest discurs tan primari del PP l'únic que fa és excitar el vot anti-PP, sobretot cap al PSOE, però també cap als partits nacionalistes.

La suma dels dos errors és derrota segura del PP.

Pel que fa a Catalunya, el gran risc del PSC-PSOE és un relaxament del seu electorat davant l'evident victòria del PSOE. D'això ja s'encarreguen els dos diaris més llegits del país, que curiosament un dels dos alguns situen proper a CiU (?). Aquest darrer sortia, la setmana passada, amb l'habitual enquesta de més que dubtosa reputació, on amb poc més de 100 entrevistes a Catalunya i marges d'error de més de 10 punts en algunes demarcacions (una aberració insultant des de qualsevol punt de vista científic) s'atrevien a sortir amb un titular que si li donen a escollir al José Zaragoza no sap escollir-ne un de millor: "El PP se acerca". El titular ideal per als interessos del PSC-PSOE. Així doncs els Zaragozas, De Madres, Montillas i aparell vari del PSC-PSOE a Catalunya ho té "atado y bien atado".

L'esquerra més antiga d'Europa

Els que m'heu seguit recordareu que vaig donar suport públic a Ségolène Royal, per tant soc poc sospitós de Sarkozynista.

El cas però, és que una vegada iniciada la campanya electoral francesa, Sarkozy va demostrar tenir més idees més enllà de la porra a la mà, i Royal va titubejar en els seus plantejaments per fer equilibris amb les faccions cavernàries del seu partit i amb l'extrema esquerra, encara amb certa presència sociològica a França.

Sense variar el meu suport a Ségolène Royal, Sarkozy va dir coses dignes de ser escoltades. Mireu sinó aquesta part del mateix discurs d'investidura. No comparteixo cert tò que utilitza Sarkozy, tampoc la literalitat del que hi diu, i jo crec que la revolta del maig del 68 va tenir aspectes positius. Salvades aquestes distàncies però, diu coses en que quanta raó té, francament.

Parla de França lògicament, però no us sona una mica aquí?. Crec que molts d'aquests principis que diu Sarkozy serien aplicables aquí Catalunya, on patim una de les esquerres més antigues d'Europa:


Hem derrotat la frivolitat i la hipocresia, el pensament únic del que ho sap tot, del que condemna la política mentre la practica.

No permetrem mercantilitzar un món en el que no quedi lloc per a la cultura. Des de 1968 no es podia parlar de moral, ens havíen imposat el relativisme, la idea de que tot és igual, allò vertader i allò fals, allò bell i allò lleig, que l'alumne val tant com el mestre, que no s'han de posar males notes per no traumatitzar els mals estudiants.

Ens van fer creure que la víctima compta menys que el delinqüent, que l'autoritat estava morta, que les bones maneres havien acabat, que no hi havia res sagrat, res admirable. Era l'slogan del maig del 68 a les parets de la Sorbona: "VIURE SENSE OBLIGACIONS I GAUDIR SENSE TRABES".

Van voler acabar amb l'escola de l'excelència i del civisme. Assassinaren els escrúpols i la ètica. Una esquerra hipòcrita que permetia indemnitzacions milionàries als grans directius i el triomf del depredador per sobre de l'emprenedor. Aquesta esquerra és a la política, als mitjans de comunicació, a l'economia. Li ha pres el gust al poder. La crisi de la cultura del treball és una crisi moral. Rehabilitaré el treball.

Van deixar sense poder les forces de l'ordre i van crear una frase: "S'HA OBERT UNA FOSA ENTRE LA POLÍCIA I LA JOVENTUT". Els vàndals són els bons i la policia dolenta, com si la societat fós sempre culpable i el delinqüent innocent.

Defensen els serveis públics, però mai utilitzen un transport col·lectiu. Adoren l'escola pública, però els seus fills estudien en col·legis privats. Diuen estimar els suburbis, però mai hi viuen. Signen protestes quan s'expulsa a algun okupa, però no accepten que s'instal·lin a les seves cases.

És aquesta esquerra la que, des del maig del 68, ha renunciat al mèrit i a l'esforç, la que atia l'odi a la família, a la societat i a la nació.

A peu de carrer

Una de les acusacions més injustes que sovint es fa als polítics es que no estan al carrer, que només hi van quan s'acosten eleccions. És una injusta falsedat, perque tant els de dalt, com els de baix, com els del mig, passem una bona part de la nostra jornada al carrer, alguns havent-s'ho de combinar amb els horaris de feina, o sigui després de la feina, quan els que tan critiquen, per mi incults incapaços de generar opinió pròpia i que viuen de l'opinió creada, segurament estan estirats al sofà de casa.

I què sentim els polítics al carrer? que sento ara jo mateix quan a política a nivell nacional?:

1- Costa moltíssim, per no dir que no he trobat a ningú, que parli bé del President Montilla. No dóna la talla, es nota que l'han posat allà, no està preparat, està sotmès, és una titella... són les principals opinions que es senten a peu de carrer. Més una de realment preocupant, la de "no em representa", crisi de legitimitat del President Montilla, lògica després d'esdevenir President havent perdut les eleccions. L'únic atribut que se li atribueix és el de treballador.

2- Del tripartit sí que trobes algú que t'en parla bé, però costa, són una clara minoria. Critiques i apatia vers el tripartit. Pacte de perdedors, baralles constants, són molt diferents, espanyolistes. Fins i tot hi ha un sector de gent indignada, revoltada, a qui no costaria gaire anar a llençar pedres a la Plaça Sant Jaume si algú encengués la metxa. A la part positiva és que es barallen menys que el tripartit 1, i la suma d'opinions diferents considerada com a positiva per a un Govern.

3- Crisi molt gran amb la política. La distància política - societat és ara més gran que mai, i si no ens preocupem seriosament podem acabar tenint una crisi impressionant. Grans crítiques als partits i al món polític en general i sense excepcions. Us adreçaria als posts que vaig escriure a finals de juliol d'aquest mateix any.

4- No us penseu que ara diré que CiU i Artur Mas apareixen com la gran alternativa al carrer. No és veritat. Per la raó que sigui no apareixem encara com a tals, i les trifulques internes darrerament viscudes, no ajuden gens. D'altra banda la lluita en el món nacionalista, entre CiU i ERC bàsicament provoca, més que res, una abstenció creixent al món nacionalista.

Aquest és el pols del carrer ara mateix. Almenys el que percebo jo.

Consell Plenari: Ricard Martinez marca territori

Segon Consell Plenari de l'actual mandat. Plenari bastant de transició, sense teca, cap cosa per aprovar i simplement informes preceptius sobre el Pla d'Actuació del Districte (PAD) i el de ciutat (PAM). Debat molt tècnic per al públic en general. Més suc tenia l'informe de gestió del Regidor, el primer que feia, abarcant el seu període i part de l'anterior.

Per mi els punts de més interès del Consell Plenari van ser Guillem Espriu, Ricard Martinez, ERC, PAD-PAM, la gran apagada, festa major i okupes. M'explico:

Guillem Espriu (PSC-PSOE): Debut com a Regidor. L'Espriu més fluix que he vist mai. Descentrat, llegint els informes, oblidant-se coses, a la defensiva i amb excés de bonisme. Crec que no tenia el millor dia, alguna cosa li passava. Ell val molt més. Sensació de bona persona però no es visualitza cap projecte, una mica com el Zapatero.

Ricard Martinez (ERC): Debut com a President. No va defraudar. Bé en el control de la sessió, però ja va donar mostres del que volia dir amb allò de que arribaria als límits de les seves competències, fins i tot les ultrapassa. Una de les notícies del Plenari és l'autoatribució, per part del Ricard Martinez, de la funció de proposar un nou format de celebració de la Diada, que és un dels aspectes que més ha treballat el Guillem Espriu en el que porta de mandat. No vaig veure la cara del Guillem en dir això el Ricard, però me la puc imaginar. El duet Espriu - Martinez a Gràcia promet distracció.

ERC: Debut a l'oposició. Incòmode perque el Ricard Martinez és President i perque encara és massa recent la seva presència al Govern. L'Àlex Lopez és el millor portaveu que ha tingut ERC de fa molt temps, parla bé, o massa bé, no li agrada seguir un guió prefixat i això fa que es perdi en algunes explicacions. Paper molt digne però. Llàstima que ho esguerra tot quan defineix l'oposició que farà ERC com a "republicana". Algú sap que vol dir això?, potser defensarà que Gràcia sigui una república i no una monarquia?. Després ens queixem que la gent no ens enten i no ens vota.

PAD-PAM: Debat molt tècnic sobre un document inicial fluix i precari. Sembla la continuació de la campanya de l'Hereu, a la defensiva, sense idees. Així mateix es mostrava Espriu. L'equip de Govern va reconèixer, de fet, la limitació del document inicial.

L'apagada: La de llum, a l'estiu passat. Resulta absolutament increible que el Guillem Espriu no mencionés aquest aspecte en l'informe de gestió, de fet quadra amb el fet que s'ho va treure de sobre quan ja era regidor i va haver l'apagada. Crec que tota l'oposició vam coincidir a demanar-li més implicació, amb coincidència d'arguments entre CiU i ERC. L'Alcalde de Gràcia ho és per tot Gràcia, territorialment i temàticament, s'ha d'ocupar de tot independentment de les estrictes competències que tingui el Districte. Guillem Espriu novament a la defensiva.

Festa Major: Balanç en general positiu excepte a Vallcarca. Des de CiU vam situar la crisi dels locals i el debat sobre la massificació, com els dos aspectes clau a debatre aquest hivern.

Okupes: Desconec discurs i mesures de l'equip de Govern en aquest aspecte, que és un dels claus a Gràcia. Això no presagia res de bó. Menys encara quan es rebutja la moció del PP sobre la negativa de donar permís per fer festa major als alternatius que no compleixin la normativa, cosa que a Barcelona s'havia aprovat. O sigui, perque ens entenguem, dit al revés, el tripartit, que encara mig funciona a Gràcia tot i que ERC estigui a l'oposició, va aprovar donar permís per fer festa major als alternatius que no compleixin la normativa legal vigent. Tota una declaració de principis. Els incidents de Vallcarca, la muerte... constantment va ser present, i de manera transversal en tots els punts, el problema alternatiu i okupa, quedant clar que serà un dels punts estrella de la legislatura, on Guillem Espriu se la juga i on Ricard Martinez va fracassar.

L'hora de canviar l'himne

Ara que es reformarà el Camp Nou als 50 anys de la seva construcció, és un bon moment per plantejar-se altres renovacions, i una d'elles és l'himne del Barça.

És cert que és tot un emblema del barcelonisme i de més enllà del barcelonisme, i que és una de les primeres cançons que tots els nens i nenes aprenen a cantar, però també és cert que toca renovar i adaptar-se als nous temps.

No proposo exactament carregar-me l'himne. Defensaria dues opcions: O bé mantenir l'himne del Barça tal com és, introduïnt però un altra cançó emblemàtica que pogués cantar tot l'estadi; o bé canviar l'himne, fer de la cançó emblemàtica el nou himne oficial, i mantenir l'antic himne perque el canti l'afició com a crit d'ànim quan cregui oportú, cosa que segur es seguiria fent. M'inclino més per aquesta segona opció.

Crec que un himne del Barça del segle XXI s'addiu més a cants de l'estil del "You'll never walk alone", himne del Liverpool i del Celtic de Glasgow. Una cançó per si sola ja preciosa, però que cantada alhora per desenes de milers de persones, senzillament posa els pèls de punta i intimida del tot el rival. Veieu aquest vídeo i imagineu-vos el Camp Nou tot sencer cantant alhora una cançó similar.



Altres equips de la Lliga espanyola estan provant amb èxit coses similars, com el Celta (Rianxeira) o Mallorca (Sa Balanguera). No fer-ho és no adaptar-se als temps i no aprofitar les possibilitats que ofereix el Camp Nou. Això ho hauria de liderar una grada jove, ara pràcticament inexistent per culpa de l'espiral extremament violenta en que van entrar els Boixos Nois. Això però serà motiu d'un altre post.