El Consell Plenari més curt de la legislatura

Del Consell Plenari de l'Ajuntament de Gràcia d'ahir en destacaria tres temes: Fí d'etapa, Saura a Interior i la Barcelona dels barris.

Un dels arguments amb que el Grup Municipal de Convergència i Unió ens presentàvem ahir al Consell Plenari era el d'evidenciar que l'equip de Govern, o sigui el Tripartit gracienc, ha decidit finiquitar la legislatura 9 mesos abans de que aquesta acabi. Algú, conscientment o inconscient, va pensar abans de l'estiu que empalmant estiu - campanya electoral de les eleccions nacionals - Nadal - campanya electoral municipal - eleccions municipals, aquí ja no calia fer res més. El plenari d'ahir va ser una evidència d'aixó:

1- Un ordre del dia buit de temes, on l'única cosa que s'aprovava estrictament decidida a Gràcia era el nom d'un carrer, amb tot el respecte per la importància de la figura de Dolors Lleonart, que és qui serà titular d'aquest nou vial. La Barcelona dels barris és un tema, que com el seu nom indica, vé de la Casa Gran.

2- L'assistència de públic, amb prou feines una vintena de persones. Clar indicatiu de que estan portant ja la legislatura per via morta.

3- Una Audiència Pública sense ni una sola intervenció, fet inèdit en la història de les audiències públiques, ni una sola intervenció.

4- L'informe de gestió del Regidor Ricard Martínez, un simple llistat dels temes de gestió diària que s'estan portant a terme al Districte, al més pur estil Montilla, o sigui de gerent, no de màxima autoritat política a la Vila.

5- La resposta del Regidor a la pregunta oral del nostre grup on demanàvem quins eren els principals projectes d'aquí a final de legislatura, incapaç de dir-ne cap.

6- El que dóna títol al post. Va ser el Plenari més curt de la legislatura, i potser el més curt que recordo de sempre, 1 hora i 50 minuts, increiblement abans de les 21h ja érem cap a casa.

Segon tema: El Grup de CiU vam expressar la nostra preocupació pel fet que Joan Saura i IC-V-EUIA es faci càrrec a partir d'ara de la Conselleria d'Interior, o sigui de la seguretat de tots els catalans i catalanes. Un grup polític que s'ha caracteritzat per la seva connivència i defensa dels moviments alternatius en general i dels okupes en particular, amb declaracions del tipus "jo també soc okupa". Sense anar més lluny, fa escassos dies, en el desallotjament de la Makabra, l'advocat dels okupes era un conegut militant d'IC-V, i entre les persones que es manifestàven en contra, hi havia, no ja militants de la coalició, sinó directament Agrupacions de la mateixa manifestant-se.

En treure el tema, l'Àlex Lopez (ERC) i Conseller Municipal de Seguretat a Gràcia, es va estendre en la resposta, crec que una bona resposta des dels seus arguments, però amb arguments de fàcil rebat. L'Àlex Lopez va venir a dir que això no era un tema de Gràcia. Àlex, el Conseller Saura serà Conseller d'Interior de tot Catalunya, per tant de Gràcia, que és Catalunya, i a Gràcia tenim Mossos, una dotació específica per cert, i okupes, aldarulls nocturns... i tu ets el màxim responsable en matèria de seguretat a Gràcia a nivell municipal, crec que el lligam de tot plegat és més que evident, no et treguis temes de sobre, temes sobre els quals, insisteixo, n'ets la màxima autoritat municipal a Gràcia, no devaluis tu mateix les teves atribucions i per tant indirectament les de l'Ajuntament de Gràcia. Si parles amb la gent i les entitats, que ja ho fas, veuràs com aquest és un dels temes de principal conversa aquests dies a Gràcia. I dius que no és un tema de Gràcia?.

El més important és que el mateix President del Districte, Ramon Nicolau, tot un senyor, va desacreditar els arguments de l'Àlex Lopez, doncs ell sí que va assumir el tema com un tema gracienc, i va donar la resposta que volia i pretenia sentir el grup de CiU, calmant a la població, argumentant la preparació del Conseller Saura per al càrrec etc... Em sembla que cal una millor coordinació entre els antics i els nous membres del Tripartit gracienc. Pel mig va haver una de les clàssiques intervencions del Regidor Ricard Martínez en forma dels habituals exabruptes, que traduïda a llenguatge humà em va semblar interpretar que anava en la línia de l'Àlex Lopez.

Com caiguda del cel apareix avui una notícia al respecte publicada a e-noticies i que aconsello llegiu per després opinar si aquest és o no un tema de Gràcia: http://www.e-noticies.com/actualitat/saura-va-proposar-despenalitzar-els-okupes-quan-era-diputat-14607.html

I finalment la Barcelona dels barris, o la Gràcia dels barris. Vam aprovar, amb l'abstenció nostra, una nova divisió de barris de Gràcia. CiU està a favor de la divisió proposada, però creiem que, ja que féiem aquest pas, calia dotar-la de contingut, una planificació d'equipaments de cada barri, quins instruments de participació hi haurà, quina estructura, quines eines. Ahir simplement vam traçar la línia divisòria, sense més, sobre el mapa, línia divisòria amb la qual hi estem d'acord, però li manca el contingut, per això l'abstenció.

El més important és la unió de Penitents i Vallcarca. El barri de Penitents, amb només 1.000 habitants i una estructura tan social com geogràfica molt dispersa, tindrà ara una excel·lent oportunitat d'organitzar-se i fer sentir la seva veu, així com proposar les idees de futur, amb l'altaveu que li han de proporcionar les associacions veïnals de Vallcarca, molt més potents i organitzades. Cal aprofitar-ho.

El dia de la infàmia

Tota nació té marcades amb lletres de foc dates que han passat a la història, en positiu o en negatiu. El 24 de novembre del 2006 és una d'elles. És la data de la renúncia, la data en que, per primera vegada a la història, serà investit President de la Generalitat de Catalunya un personatge d'ideologia espanyolista, un delegat del PSOE a Catalunya, un Ministre d'Espanya. Una persona anti-catalanista, perque anticatalanistes són els seus orígens polítics, i no pot dissimular que també ho són els actuals. Una persona que veu Catalunya com una gran Diputació o simple ens administratiu el qual gestionar. Ja no caldrà mirar de reull a Madrid a cada decisió que es prengui com feia el Govern Maragall, simplement perque Madrid ja s'ha colat dins del propi despatx de la Generalitat de Catalunya, en forma de delegat de Zapatero.

El nou president de Catalunya és una persona que ha estat incapaç de catalanitzar el seu nom; que ha anat dient durant la campanya que ell serà el 7è President de la Generalitat quan serà el 128è; que signa en castellà al llibre d'honor de Montserrat; que no sap què és el Virolai; que no sap quines són les comarques de Catalunya ni per supost la majoria de capitals; que no ha sortit de l'àrea metropolitana ni ganes té de fer-ho; que no hi era ostentòriament al Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005 quan Catalunya aprobava el seu Estatut; que no s'ha preocupat per conèixer correctament la nostra llengua; que no té ni el detall simbòlic d'escriure els seus cognoms en forma catalana, separats per una i; que ha fet una campanya obertament lerrouxista intentant aconseguir vots sense importar-li si això trencava la convivència i unitat dels catalans...

Un President al que els catalans han dit NO a les urnes i que ahir va deixar ben a les clares les seves intencions, en tot el seu discurs una sola frase referida a la identitat nacional de Catalunya, per dir que amb la consecució del Nou Estatut ja hem arribat al final del camí i aparcar definitivament aquesta qüestió en favor de les polítiques socials, sense entendre que una cosa va lligada a l'altra. I Carod aplaudint des del seu escó... Llegiu l'editorial d'e-notícies al respecte: http://www.e-noticies.com/editorial/advertiment-a-esquerra-14331.html

Avui, després dels esforços que durant segles, i amb tantes dificultats, tants i tants personatges històrics hi han dedicat, el catalanisme polític passa a l'oposició, queda relegat a l'oposició, i amb això, frenada i en reculada tota la reconstrucció nacional, tot el procés d'alliberament nacional, en pos d'una fase de dependència i sotmetiment absolut a Espanya. Entrem en un període gris, negre de la història de Catalunya, com tants i tants períodes negres hi ha hagut. Situacions de les que Catalunya n'ha ressorgit sempre i ara tornarà a fer-ho amb seguretat.

I arribem a aquest dia no per la voluntat dels catalans i catalanes, majoritàriament escèptics, rabiosos o simplement distants a parts iguals davant la nova situació, sinó per la decisió d'uns pocs personatges. La història jutjarà el paper de Josep Lluís Carod-Rovira a la política catalana, en tot cas jo crec que es tracta d'un dels personatge que més mal ha fet a Catalunya, entesa com a nació amb anhels de llibertat, en tota la seva història, dels que tornen a donar tot el sentit del món a la paraula botifler, que desgraciadament recuperem dels anals dels temps. Un personatge que ha fet President Montilla per poder tenir un titular de premsa, que dura un dia, on hi diu que el problema el té Espanya que no pot tenir un President català mentre Catalunya sí que en pot tenir un d'andalús, Montilla és català Senyor Carod, no ho oblidi. O per tenir un argument de progre dels 60 fent President a ún català d'orígen forà, quan aquest no és el problema, el problema és la seva ideologia. Com ells són d'esquerres i independentistes poden fer-ho tot perque no passa res, són d'esquerres i independentistes: http://www.ianasagasti.blogs.com

José Montilla va citar ahir Roosevelt en el seu discurs d'investidura, jo també el cito, el discurs més famós de Franklin Delano Roosevelt es va titular "El dia de la infàmia".

Ségolène Royal

Vagi per davant el meu suport a la candidata del Partit Socialista Francès a la Presidència de França, Ségolène Royal, en unes eleccions on molt probablement s'enfrontarà a una dreta cavernària representada per Nicolas Sarkozy i que sembla basar tot el seu discurs en la duresa aplicat a tot.

Ségolène Royal és la candidata del Partit Socialista Francès, però les seves idees i ideologia són el més clar exemple, si n'establim comparació, del tronat, caduc i mediocre discurs en el qual està instal·lada la teòrica esquerra de Catalunya. I no em refereixo a una possible comparació entre Royal i Montilla, que gairebé és un insult a la història política, sinó a les idees.

La diferència entre l'esquerra que representa Ségolène Royal, que podríem qualificar d'esquerra moderna, i l'esquerra d'aquí, la cavernària, és que la lider dels socialistes francesos és una persona sense cap tipus d'ancoratges en el passat, en idees que daten de fa 100 anys en alguns casos.

Ségolène desenvolupa la seva ideologia basada en un clar component social, però superant la dialèctica dreta - esquerra i donant respostes puntuals a cada problemàtica, no basant-les en prejudicis antiquats lligats a ideologies tronades. Ségolène Royal és capaç de ser progressista i socialista amb un discurs clar per exemple en matèria de seguretat, anunciant mesures contundents. O en matèria d'immigració, dient que a França no hi cap tothom i parlant de drets i deures dels immigrants, ben lluny del papers per a tothom de l'esquerra d'aquí. És capaç d'obrir el mercat econòmic si aquest es troba massa encorsetat, sense això treure cap component social als seus plantejaments.

I ho pot fer perque no té anclatges i hipoteques ideològiques, com la teòrica esquerra d'aquí, que abans de pendre cap decisió i proposar qualsevol idea, ha de mirar als anys 30 o als anys 60 del segle passat, per veure si la idea lliga amb els plantejaments de llavors.

Ségolène Royal és tot un exemple per la teòrica esquerra d'aquí, tot un exemple a seguir, de la travessia pel desert ideològica que han de fer i faran malgrat Carod-Rovira els doni el Govern cada vegada fent-los un flac favor fins i tot intern. Mentrestant ells renuncien a aquests models, l'altre exemple és Tony Blair al Regne Unit. Alguna vegada heu sentit a algun socialista d'aquí fer seu el model de Tony Blair? sentireu alguna vegada a algun socialista d'aquí fer seu el model de Ségolène Royal?. La resposta és no, pels motius que ja he explicat.

Mentre ells no ho fan, l'únic polític que ha dit emmirallar-se en la tercera via d'Anthony Giddens, la qual té a Tony Blair com a principal alumne, i a Ségolène Royal com a nova generació, ha estat Artur Mas, i l'únic partit Convergència Democràtica de Catalunya.

Així segueixin. Ségolène President ¡¡¡¡

Ja no puc tenir el tercer fill

La Mar i jo tenim dos fills, l'Arnau i l'Àlex, i el desig era o és tenir-ne almenys un tercer. La nostra economia però arriba on arriba, i ara mateix ens arriba pels 4 que som però no per un cinquè membre a la família. Devem ingressar segur menys de la meitat del que ingressa la parella Saura - Mayol, o molt menys de la meitat del que ingressa la parella de germans Nadal, o la parella de germans Maragall, o la parella de germans Carod, i no tenim el patrimoni que tenen ells, només el nostre pis hipotecat i el nostre cotxe.

La planificació que teniem era posar-nos-hi un cop l'Artur Mas fos President i per tant tornés a haver polítiques socials, entre altres l'anunciada de 4.000€ anuals pel tercer fill, que complementa una sèrie d'ajuts per al naixement de fills i foment de la natalitat. Aquests 4.000€ haguessin estat suficients per llençar-nos a l'aventura d'un cinquè membre a la família.

Doncs ja no podrem, el manteniment del tripartit al Govern ens ho impedirà, perque d'ajuts socials no n'esperem cap. De les primeres mesures que va fer el tripartit 1 va ser reduir els ajuts per als recien nascuts, de 4 a 3 anys, i no han fet res més. Creieu-me si espero exactament zero ajuts socials del tripartit. Per tant amb l'ajut de l'administració ja no hi podem comptar.

Les despeses en menjar, en roba, la hipoteca, el cotxe, els impostos, els bolquers, l'escola dels nens (concertada, perque on visc jo no hi ha pública, deuen pensar que som tots rics) etc... consumeix mensualment tot el que ingressem. Així que ara com ara no hi ha espai pel cinquè membre a no ser que fem miracles econòmics.

No tenim les segones i terceres residències a l'Alt Empordà o a la Cerdanya de què disposen els Saura, Nadal, Maragall... tampoc venim de famílies milionàries de l'alta burgesia com els Maragall, Nadal, Ribó i per tant no vivim de rèdits. No tenim xarxes d'empreses que ens donin cobertura o més possibilitats econòmiques i joc laboral, com el Ribó.

I resulta que ells són les esquerres progressistes, els dèbils, els desemparats, i nosaltres, o sigui la Mar i jo, com a convergents, la dreta, els poderosos diuen, lligats a imperis empresarials i interessos econòmics.

Curiós era també veure als mitjans, l'altre dia, com els desemparats i pobres, d'esquerres i progressistes entraven al Liceu baixant dels seus cotxes oficials i seguits d'una cohort de gent al seu servei, mentre a l'altra banda de carrer centenars de "rics" i "poderosos" que protestaven per la traició d'ERC de fer President de Catalunya al Montilla els cridaven "burgesos", "botiflers" i els acusaven d'haver venut el país mentre eren empesos pels Mossos d'Esquadra.

Curiós país Catalunya no?. I mentres, el tercer fill a esperar, perque segur que no hi haurà cap, cap, cap ajut social dels que diuen ser els d'esquerres i defensar la Catalunya social. Haurem d'esperar, però no esperarem a que CiU torni al Govern i per tant tornin les polítiques socials, el tercer fill vindrà abans, no se com, ja ens espavilarem, perque els catalans som espavilats i treballadors, vindrà sense ajuts socials.

Sí que hi ha país

En el meu primer post després de les eleccions em preguntava si hi havia país, doncs aquest no havia reaccionat, com sempre havia reaccionat, davant una amenaça evident i que al final s'ha transformat en realitat, com és que el Montilla sigui President del nostre país després de perdre les eleccions de manera estrepitosa.

Avui tinc la resposta, o la meva opinió sobre la resposta, i és que sí que hi ha país, tot i que aquest ha reaccionat tard, massa tard. En comptes de reaccionar a les urnes, com és el lògic, com ha fet fins ara, el país ha reaccionat una vegada formalitzat el que era evident, l'entrega de Catalunya al PSOE per part d'ERC i l'arribada de José Montilla a la Presidència de la Generalitat. El perquè el país ha reaccionat després de la votació i no a les urnes ha de ser motiu de reflexió del món nacionalista, i també, perque no, d'autocrítica nostra.

Aquí la Seu Nacional de Convergència estem rebent centenars i centenars de correus electrònics, trucades, visites... de gent desesperada, que no és ni capaç d'assumir la situació actual, d'assumir l'espanyolista Montilla com a President de la Generalitat després de perdre les eleccions. La majoria són votants de CiU, però també hi ha força votants d'ERC i alguns que no han votat que ens escriuen i ara es posen les mans al cap, però si era evident que si sumavem 68 farien això¡¡¡, aquests són els que estan més fets pols. I també, en menor grau, correus de votants del PSC-PSOE inclús algun d'IC-V, solidaritzant-se amb nosaltres i lamentant la situació actual.

S'està organitzant un moviment civil que déu n'hi dó, amb el que avui costa moure la societat civil per alguna causa comuna, doncs déu n'hi dó el que s'està movent. Desenes de correus convocant a tot tipus de concentracions, dilluns passat, ahir dijous, dissabte..., sembla que dissabte a les 18h s'en prepara una de grossa a la Plaça Sant Jaume, que si banderes amb crespó negre als balcons, cassolades, vagues generals, cartells pels carrers al·lusius a la qüestió, blogs sobre el tema com aquest http://www.maspresident2006.com o aquest http://www.tripartit.net o aquest altre http://soncomson.blogspot.com, que no sabem ni d'on surten però surten espontàniament.

Els correus i trucades: Hi ha els que simplement donen ànims expressant ràbia per la situació actual, els que van més enllà i demanen mobilitzacions i que no acceptem la situació actual, els que s'enrabien tant i diuen que no votaran mai més (flac favor es fan a ells mateixos així), i inclús els que es volen fer andorrans per fugir davant la impossibilitat d'assumir la situació.

Tot això és reacció popular, això és reacció de país, reacció d'una Catalunya que no admet una situació legal però injusta i que posa en perill el procés de reconstrucció nacional fins al punt de recular clarament en aquest sentit. Llàstima que hagi estat massa tard, sinó un altre escenari tindriem ara.

L'acord tripartit és legal, poden fer-ho, cal acatar-ho i assumir-ho, però això no treu que sigui injust. Segons totes les dades que hi havia abans de les eleccions, la majoria de votants d'ERC volien a Artur Mas president, i especialment si hi havia una victòria clara de CiU, i també la majoria preferien un acord nacionalista. Entre els votants del PSC-PSOE la gran majoria apostaven per la sociovergència.

Per tant ens trobem un escenari on només una minoria de votants d'ERC, una minoria de votants del PSC-PSOE i posem que el gruix dels d'IC-V, volíen una reedició del tripartit i veure al Montilla President. Fent quatre números veiem com aproximadament només un 25% de la població catalana que va anar a votar, sent generosos, accepta l'actual situació de tripartit i Montilla President, i el 75% no, i això dels que van votar. Aqui es veu la crisi de legitimitat del projecte i s'entenen les reaccions contràries.

Per cert, no té desperdici llegir l'argumentari d'ERC en el qual justifiquen l'acord i fer President al Montilla. No us el perdeu, llegiu-lo, imprimiu-lo i emmarqueu-lo, és un document històric, el document de la renúncia, el podeu llegir aquí, és una versió reduïda, no s'han atrevit a penjar la llarga: http://www.esquerra.cat/web_nova/arxius/raonsGovernEntesaW.pdf

Guiats per l'odi

La decisió d'ERC, o més concretament de Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós, de fer President José Montilla, era més que previsible i esperada sempre i quan el tripartit sumés almenys 68 escons l'1 de novembre.

No per això però, ahir i avui, és un dels dies políticament més dolorosos per a un nacionalista. No es facin il·lusions els d'ERC, no dolorós per a CiU, que a la fí i al cap és una eina per fer país, sinó per Catalunya. Catalunya haurà de patir la presidència, no ja d'algú depenent del PSOE, com era Maragall, sinó directament d'algú del PSOE. Catalunya haurà de patir un període més de tripartit, però un tripartit més espanyolitzat, per Montilla, amb menys pes d'ERC i més bloquejador de tot, pel fort pes d'IC-V.

I com s'explica tot això? quina explicació lògica hi pot haver en la decisió d'ERC?. Se'm acudeixen 4 raons:

1-) La fonamental, l'odi a CiU. Carod, Puigcercós... i tota l'actual direcció d'ERC, provinent de sectors del teòric independentisme radical, i segur extrema esquerra, han crescut i cimentat la seva opció política en un cec odi a CiU. L'ideologia de l'actual ERC és una novetat en el món, l'odi a un altra força política com a far de totes les decisions.

2-) Revolució. Les seves llavors ideològiques encara són presents, i contenen il·luminacions visionàries de revolucions pseudomarxistes, lluites de classes, rebelions de la classe obrera. A la seva manera ells fan la revolúció. Com pitjor, millor. A més lio més satisfets. La preocupació, confrontació, crisi social, per ells és revolúció, i com més millor.

3-) Escassa democràcia. Lligant amb el punt 2. La seva cultura política, pels seus orígens, és escassament democràtica, democràticament justeta. D'aquí que el no respecte als resultats de les urnes, el maquiavelisme, l'escassa legitimitat i factors semblants, que farien plantejar-s'ho a qualsevol demòcrata mig, a ells no els afectin. No patiu, dormen ben tranquils segur.

4-) La por a Artur Mas. Els problemes psicològics de Carod, de sentiment d'inferioritat, messianisme, victimisme... entre altres, i que són els que guien totes les seves decisions ben barrejats amb l'odi a CiU, ja el van fer decidir per Maragall, i ara per Montilla. Creu Carod que de fer President Artur Mas aquest es consolidaria i allargaria el seu mandat empetitint-lo a ell i a ERC. Maragall era gran d'edat, no havia de ser un problema, i Montilla tota una mediocritat sense suport a la societat catalana, per tant no ha de ser tampoc un problema.

En les 4 raons, o les que sigui, algú n'observa alguna que sigui pensant en el benefici de Catalunya? curiós que no n'hi hagi no?.

I mentres, degut al simple odi a CiU, haurem de tenir un President del PSOE a Catalunya, aplicarem l'Estatut amb algú que no hi creu al capdavant del Govern, perd ERC l'oportunitat de fer un "sorpasso" al destrossat PSC-PSOE català, perdem l'oportunitat d'una majoria nacionalista al Parlament i d'una majoria nacionalista que podria condicionar-ho tot al Congrés dels Diputats.

L’arribada al poder dels hereus del PSAN, MDT i companyia, no podia acabar de pitjor manera, amb l’entrega de Catalunya al PSOE, després d’una gestió de tres anys nefasta, i amb el període més gris i de més dependència d’Espanya des del franquisme, i un dels períodes més tristos de la història de Catalunya, no se si pitjors, però sí més tristos segur.

Hi ha país?

Més enllà de si els resultats de les eleccions han anat bé o malament a un o altre partit, una pregunta flota en l'ambient, hi ha país?. Vull dir els catalans que creiem en la Catalunya nació, amb màxim autogovern, cultura i llengua pròpies, identitat... hem respost a les urnes?.

La resposta fa una mica de por, perque la aquesta seria que hi ha país però pels pèls. Tradicionalment el país havia respost sempre davant d'agressions o el risc real de que el nostre Govern acabés en mans foranes, així passava amb suports massius a Jordi Pujol quan el Guerra intentava excitar la immigració dels anys 60, així passava a la República com a reacció a Lerroux, així va passar també l'any 2003 davant el risc real que la Generalitat passés a mans del PSOE i en una reacció final CiU va guanyar les eleccions.

Aquestes eleccions de l'1 de novembre éren una sèria amenaça pel país, amb possibilitats reals de que la Presidència de la Generalitat acabés en mans d'un delegat del PSOE a Catalunya, que a més ha fet una campanya descaradament Vidalquadrista, o sigui amb la intenció d'enfrontar i dividir els catalans creant conflictes inexistents i innecessaris per esgarrapar 4 vots.

I davant d'aquesta amenaça, francament m'esperava una reacció de país més contundent, davant d'aquesta amenaça CiU només puja 2 escons i ERC en baixa 2, sumant justet majoria al Parlament, i havent-se quedat a casa molts electors, també teòricament nacionalistes, que per alguna raó no han detectat el perill. Cert és però que el PSC-PSOE s'endú una bona clatellada, i això també és reacció, per altra banda però entren 3 diputats feixistes al Parlament de Catalunya, trista i lamentable notícia.

la reacció de país, que sempre hi era davant l'amenaça, ha estat aquesta vegada justeta, massa justeta, i això i és el més preocupant dels resultats electorals d'ahir.