Sobre la blogosfera socialista

Us heu fixa't que a bona part dels blogs socialistes no s'hi poden deixar comentaris?. Aquest és el seu concepte de participació. Podeu veure'ls, els seus i tots els altres, a Poliblocs.

Us heu fixa't també que bona part dels 200 i escaig que diuen tenir són blogs morts, inactius?.

Tot plegat són més mostres del gran engany socialista.

Alguns exemples il·lustres són Jordi Pedret, diputat socialista a Congrés dels Diputats, una de les persones més maleducades que he conegut mai, segur que el polític més maleducat que he conegut mai. És dels que només sap mossegar, mossega però amaga la ma, impossible deixar comentaris al seu blog.

Parlant de bulldogs de la política seguim amb el Joan Ferran, un altre que si no fos per les mossegades no podria estar en política, no en sabria. També mossega i amaga la mà, impossible deixar comentaris al seu blog.

Seguim amb el Miquel Iceta, de molt més nivell que els anteriors, guarda gelosament però la seva presumida intelectualitat, impossible deixar-hi comentaris.

Podria seguir amb molts més, però acabo amb un, un tal Xavier Dominguez, de Reus. En un llenguatge completament antiquat sembla entendre's que vol denunciar el fet que el candidat de CiU a Reus, Carles Pellicer, no té blog, argumentant amb això que tenir blogs és "d'esquerres" i no tenir-ne de "Dretes". Brillant conclusió digna d'estudi. Per morir-se de riure. La gràcia però vé quan, després de fer grans discursos de blogs, l'esquerra i la participació, no pots deixar comentaris al seu blog. Increible no?, però cert. El més fort és que alguns d'aquests realment es deuen creure tot allò que diuen.

Crònica de precampanya: Gràcia

La situació a Gràcia és de calma abans de la tempesta. Tothom està "vetllant armes" per la disputa electoral. A nivell municipal tot parat, no es mou res, com no s'ha mogut des de que vam tornar de l'estiu, i l'electoralisme envaeix ja tota decisió o moviment que es fa des de Rius i Taulet (Plaça de la Vila si ERC hagués volgut). S'han presentat ja totes les llistes dels partits a la ciutat i, val a dir, que hi ha una molt bona notícia per Gràcia, i es que, en general, hi ha una molt bona representació gracienca en les llistes de totes els partits, fins al punt de que el proper mandat pot haver-hi uns quants regidors graciencs a Barcelona.

CiU: Intueixo que, de llarg, estem preparant la millor campanya al Districte. No detecto als altres gaire summergits en la preparació de les seves campanyes i sí imbuits en debats interns estèrils. Mentre nosaltres portem ja un mes amb el Comitè Electoral constituït i fent feina, tenim ja el calendari força dissenyat i tots els diferents àmbits de la campanya (que òbviament no diré aqui quins són) amb responsables treballan-t'hi. El programa electoral el tenim enllestit des de fa ja dos mesos. Cada vegada som més ambiciosos amb la campanya de Districte, la prova és que sempre creiem que anem tard. Fa temps, els comitès electorals començaven a fer feina just un mes abans de les eleccions, ara ho fem tres mesos abans i considerem que anem tard, perque volem fer moltes més coses, anem millor planificats i amb més experiència. A nivell mediàtic liderem nosaltres sens dubte, i a nivell de carrer alguna incursió hem fet, sobretot aprofitant visites del Xavier Trias, però es pot dir que encara no hem sortit. A més la nostra llista té una representació gracienca molt gran, amb jo de 13, el Víctor Cullell de 31, la Carme Sales de 32, el Paco Gambús de 40, la Montse Marchante suplent i també la Francina Vila, que via JNC ha entrat la 10. Qui voti CiU a Gràcia que no pateixi, perque estarà ben representat doncs a nivell de Districte.

PSC-PSOE: Jo no els veig en campanya, no veig res de la seva campanya ni precampanya. Embrancats en la lluita soterrada Espriu - Musons, no he vist més enllà d'això, excepte la Convenció per escollir els candidats. Sí que han presentat la llista, val a dir que també amb bona representació gracienca, no numèricament, però sí qualitativament, doncs el Guillem Espriu en el número 13 pot acabar sortint. Sorpren l'absència i depuració de l'Albert Musons, un luxe per a qualsevol partit i que no ens importaria gens acollir-lo.

ERC: Són els que a nivell públic gracienc s'han mogut més, aprofitant l'Ajuntament. Els moviments forçats i mig amagats al PMU 14 A del Coll, l'aparició de l'Àlex Lopez a La Tortuga, la persecució del Consell Plenari de l'habitatge, o el fitxatge del Salvador Barrau, són moviments que s'han d'interpretar en aquest sentit. Una ERC doncs que aprofita els resorts de poder que ocupa per moure peces al territori en clau electoral. A nivell intern de partit estan bastant despistats però em sembla. Un aclariment sobre el fitxatge del Salvador Barrau: La nota sobre el tema que va treure ERC deia que el Salvador Barrau era fins ara militant de CiU, aclarir que, efectivament el Salvador Barrau havia estat militant de CDC, més concretament a l'Agrupació d'Horta - Guinardó, però que es va donar de baixa l'any 2004, poc després de perdre el Govern, no ara, les coses com són. També han presentat la llista i amb una molt bona representació gracienca, amb el Xavier Florensa de 3, el Ricard Martinez (que és de l'Eixample però suposo que també se l'ha de considerar mig de Gràcia) en el 4, a més de la Sandra Vélez al 9 i alguns més més avall. Tot plegat dóna a entendre que Gràcia és territori prioritari per a ERC Barcelona.

ICV - EUIA: A nivell de carrer - partit - precampanya, he vist més moviments d'EUIA que d'IC-V, cosa curiosa perque no deixa de ser un partit molt minoritari però pel que veig a Gràcia té més estructura de la que pensava. Algun acte esporàdic, no els veig més enllà d'això. A la llista no els han tractat tan bé, potser perque la mateixa Imma Mayol és de Gràcia, en tot cas els que es treballen Gràcia dia a dia no han estat tan premiats com als altres partits, doncs el Jordi Farriol va al número 11, sense opcions de sortir malgrat la Imma Mayol parli somiant dient que en treurà 10.

PP: Com a partit a Gràcia ni s'el veu ni existeix, sempre ha estat així. El PP a Gràcia és el que vagi fent l'Alberto Belón, que encara no sap si anirà o no a la llista tot i que la rumorologia el situa en un gens menyspreable número 8.

C's: Desconeguts i inèdits a Gràcia per sort, tot i que algú ahir comentava que el Julio Villacorta viu a Gràcia. Espero que no sigui veritat, i si ho és doncs demostrarem una vegada més que a Gràcia tenim de tot, també socialistes fatxes, dues paraules que desgraciadament a Catalunya cada vegada acosten més el seu significat nacionalment parlant.

La xiulada a Montilla al concert del Lluís Llach

Crònica de precampanya: Barcelona

Queden 62 dies perque el catalanisme polític aterri per fí a l'Ajuntament de Barcelona, i aquesta exercici com a capital de Catalunya.

La situació és ja clarament preelectoral. Ja s'han fet públiques pràcticament totes les llistes electorals, s'han començat a veure els primers rètols electorals, i més d'un candidat ha fet ja la seva posada de llarg. S'estan fent els darrers consells plenaris als Districtes i Casa Gran i les converses polítiques giren ja al voltant de les eleccions del proper 27 de maig.

CiU: Tinc la sensació que amb tot el follón de les llistes hem passat una etapa de cert "impasse", tot i que segur tinc la percepció distorsionada ja que un dels que més ha patit en aquest llarg procés de llistes he estat jo mateix. Un cop superada aquesta fase, s'està percebent amb força la segona onada de campanya electoral. Imatge del Trias lligat a canvi i proximitat als gratuits, autobusos..., nombrosos actes, i ressò mediàtic per fí en creixement. A la recerca de la onadeta que ens ha de donar 1-2 regidors més del que les enquestes ens donen ara, i que serien suficients per guanyar i governar. El principal enemic jo crec que el tenim a casa, en el nostre electorat i en menor mesura militància, doncs la tradicional dificultat de guanyar a Barcelona, i la possible reedició del tripartit encara que Trias guanyi les eleccions, provoca que no tots acabin de creure's la magnitud de l'oportunitat que tenim davant. I si no aconseguim una ampla mobilització del nostre electorat podem quedar-nos a les portes de l'objectiu. I es que ho tenim a tocar, com he dit, només 1-2 regidors més del que les enquestes ens donen ara i el Xavier Trias serà el nostre Alcalde. Hem fet pública la llista, amb una combinació de l'experiència d'alguns dels pilars del grup d'aquesta darrera legislatura i d'uns quants més joves que ens incorporem. És la llista més jove de totes les candidatures que es presenten.

PSC-PSOE: Segueixen amb la dinàmica de promoció brutal i exagerada del Jordi Hereu, i no a càrrec del partit, sinó a càrrec de l'Ajuntament, amb diners de tots. Hereu no governa, fa campanya, descaradament i amb diner públic, cosa que no passa desapercebuda a part de l'electorat. Més enllà d'això, Jordi Hereu ha aconseguit frenar el ridicol diari de Joan Clos, cosa que no era gaire difícil, per tant no resta, però tampoc suma res positiu. Cap proposta, cap actuació destacada, cap idea. Hereu apareix com el successor forçat de Clos que no aporta res nou i li costarà molt treure's aquesta imatge. Com a molt ha frenat la caiguda lliure, però no ha corregit el desgast socialista. Tot plegat amb una dosi de nerviosisme de consideració, plasmada per exemple diumenge passat en l'acte contra el traçat del TGV (veure post anterior), un assumpte que els pot suposar una sangria de vots. Han escollit ja la llista, on a banda d'aparell, repetidors, persones de vàlua desconeguda i pedaços (William i Bragado), les dues úniques novetats fresques i vàlides són Itziar Gonzalez i Guillem Espriu.

PP: Més presència que missatge. Fins i tot he vist alguna paradeta de l'Alberto Fernàndez pel carrer, però d'imatge i missatge no arriba res, van atrassats en aquest aspecte, el discurs sembla el mateix de sempre, fatxa i prou. Arriben sorolls de baralles internes per les llistes i poca cosa més.

IC: Semblen en estat de xoc després de tot el mal que els ha fet i està fent la contradicció de declarar-se okupes i dirigir el Departament d'Interior. Les declaracions pro-okupes i declarant-se antisistema de la Imma Mayol, junt amb l'evidència cada vegada més gran del fracàs d'IC en les àrees que gestiona a l'Ajuntament, de les pitjors valorades per la ciutadania (habitatge i zones verdes) i la contradicció entre l'estil i nivell de vida que practiquen la parella Mayol - Saura i els principis que diuen defensar, semblen haver deixat Iniciativa en estat de xoc i sense recuperar-se. Senzillament estan desapareguts.

ERC: Dels més espavilats, s'ha de reconèixer. Al Jordi Portabella cal reconeixer-li la seva capacitat per fer bones campanyes i generar una imatge fresca i jove, quan la seva gestió municipal no té res de fresca ni ell de jove, doncs comença a tenir els seus anys (47). Han dissenyat una campanya al voltant de la participació que a primera impressió té bona pinta, sinó fos perque la gent ja comença a veure que les essències, frescor i idees d'ERC apareixen només en campanya, desfent-se després com un terròs de sucre un cop escalfen les cadires dels càrrecs que aconsegueixen. Des de Gràcia tenim també un bon argument per desfer la imatge d'ERC doncs tot i que va començar bé, al final, la participació ciutadana, s'ha demostrat com un dels grans fracassos del Govern d'ERC a Gràcia, únic lloc on manen i on poden demostrar en que creuen i en que no i la seva capacitat de gestió. La seva llista també s'ha fet pública, continuitat absoluta dissimulada amb una 2 nova procedent de Ciutadans pel Canvi (m'agradaria saber quant independentista és), i 3 independents venuts a bombo i plateret però en llocs de decoració a la llista.

Ciutadans: Sembla que finalment es presenten, amb un parell de noies al davant i l'anticatalà i ex-socialista Villacorta de 3. Es tot el que se sap i es pot dir de moment de Ciutadans, que simplement han passat pel procés intern d'estructuració i saber si es presentàven o no.

El Gran engany

El Gran engany amb que, sobretot el partit socialista, es presenta a aquestes eleccions municipals, té una doble vessant, l'espanyolització i l'etern debat dreta - esquerra.

La situació actual del PSC-PSOE a Barcelona és la de fí d'etapa, fí de projecte, ni una sola idea nova, ni una sola iniciativa nova, ni rastre de renovació del projecte, nul·la gestió de Jordi Hereu, i sí molta propaganda, quantitats ingents de diner públic gastades a manta per un partit que es diu "social". I també molt nerviosisme, com es va poder veure a l'acte reivindicatiu de diumenge passat en protesta pel pas del TGV per sota la Sagrada Família, el traçat que defensa l'Hereu i el PSC-PSOE. Què hi feia l'Hereu allà? per cert rodejat d'una cohort de gent del seu partit, molt nerviosa, que van arribar de cop i van marxar de cop. Perquè tot un regidor de Sant Martí, Francesc Narvaez, com si d'un guardaespatlles cutre es tractés, mirant de tapar al Xavier Trias perque no l'enfoquessin les càmares. Què són tants nervis?.

Davant l'absència de tot, i el risc més que evident de perdre les eleccions municipals, tal com deia, només hi ha una doble arma, un doble engany: Espanyolització i eix dreta - esquerra.

Començo per aquest darrer punt. L'únic missatge és la por a la dreta, en un llenguatge de fa un segle però que es pensen que encara serveix. No crec en dreta - esquerra, és anacrònic, només serveix d'espantall per als que no tenen idees ni projecte. Sí existeix però progressistes i conservadors, així com liberals, socialdemòcrates etc...

Analitzem a Barcelona qui és conservador i qui és progressista: Un govern municipal que no fa habitatges de protecció social, que es ven el sòl públic, que fa 28 anys que són els mateixos amb el mateix projecte, amb polítiques socials completament desconegudes, amb despeses milionàries en esdeveniments absurds (pa i circ pel poble per tenir-lo entretingut) i en propaganda, amb un urbanisme poc sensible, un projecte de ciutat d'aparador, que no conta amb els que hi viuen, que imposa els projectes sense creure en la participació ciutadana (Glòries, Lesseps..), que té abandonades les zones verdes, amb un munt d'àrees municipals simplement sense gestionar. On és el progressisme aquí?, algú em pot indicar algun exemple de progressisme d'aquest govern?. No, són els conservadors. A més, un partit que, conservador com és, aposta perque Catalunya es quedi tal com està nacionalment parlant.

Al davant hi ha el Xavier Trias, un polític avalat per la seva trajectòria social, sobretot per la construcció del model sanitari català, exemple a tot l'estat i fora de l'estat. Una persona sensible, que aposta en el seu projecte per l'habitatge social, deixar de vendre sòl públic, que parla de les persones i els barris, de dependència, de gent gran, que té projecte per als nuclis històrics, que presenta una bateria de propostes en matèria de participació que els altres no han ni somiat mai, que aposta pel transport públic, que parla de pobresa zero, dels pisos pastera, d'inversions socials i de projecció de la ciutat. Està clar, aquest és el progressista. A més no es conforma amb l'actual status nacional de Catalunya, perque és progressista.

Qui és el conservador i qui és el progressista?

El segon engany és l'espanyolització. No és casualitat que PP i PSOE, aprofitant tristament les excuses d'ETA i les víctimes uns, i la Guerra a l'Irak els altres, justament ara vulguin fer sortir tothom al carrer. Recordeu fa exactament 4 anys el bé que els va anar a alguns que la gent anés a votar més pensant en la guerra de l'Irak que no en qui escolliem d'Alcalde per Barcelona, i a l'obrir els ulls ens vam trobar al Clos. Tornarem a caure tots en el mateix error?.

L'objectiu de tota aquesta escalada de tensió i mobilitzacions de carrer no és altre que tensar la corda cara a les eleccions i que anem tots a votar en funció de De Juana Chaos, Guerra a l'Irak, ETA, víctimes del terrorisme, Zapatero, Rajoy etc... i ens oblidem que el que realment anem a votar, en el cas de Barcelona, i aplicat amb els noms corresponents a cada municipi, és el nostre Alcalde, el nostre model de ciutat, seguir igual o canviar després de 30 anys, en una elecció importantíssima que no pot deixar-nos un altra vegada amb una còpia del Clos per 4 anys més.

Votem l'Alcalde de Barcelona, res més, no ho oblidem. Aquest és el seu doble engany, la doble trampa de la desesperació, de qui no té res més a dir.

Càncer

La recent mort d'un familiar és el que em motiva a escriure aquest post. Pràcticament tots tenim algun familiar, o algú del nostre cercle més proper, que ens ha deixat, sovint abans del que per edat hauria de tocar-li, per culpa del càncer.

Em sorprèn que amb els avenços tecnològics, socials, mèdics i de tot tipus que experimenta la nostra societat, el càncer encara derroti a la humanitat d'aquesta manera. Per què tan pocs avenços, o tan lents, en la curació mèdica del càncer?.

Crec que hauríem de prioritzar la inversió econòmica, política, científica i sanitària a l'objectiu de véncer aquesta malaltia que tan mal ens fa i massa sovint de manera inevitable.

12 + 1

No acostumo a escriure dos posts de cop, però l'acumulació de cirscumstàncies fa que avui n'hagi escrit dos, doncs ahir coincidia el Consell Plenari de Gràcia i l'elecció de la llista per l'Ajuntament de Barcelona del Xavier Trias.

I si, vaig 13. Com veieu no soc supersticiós, puc parlar de 13, he posat 12+1 perque és la "conya" que amb més d'una persona durant aquests dies hem anat utilitzant. Davant un fet personal tant i tant destacat com aquest no podia deixar d'escriure un post a l'Estel Blanc.

Sempre explico que quan Convergència i Unió, amb el President Pujol al capdavant, va guanyar les primeres eleccions nacionals l'any 1980, amb 9 anys, ja seguia amb interès els resultats, desitjant la victòria convergent, en territori hostil, a casa llavors eren del PSUC i ja els anava bé que el Reventós fos President. Els recomptes de llavors no es feien amb la rapidesa d'ara i vaig acabar dormint sense saber el resultat. Encara avui recordo l'alegria al despertar-me el meu pare i comunicar-me la victòria del nacionalisme català en aquelles eleccions, tot ensenyant-me una portada de diari amb la foto del President Pujol, crec que era l'Avui. Imagineu-vos doncs el que per mi representa, més de 25 anys després, poder ara ser jo candidat amb clares opcions de ser escollit, en aquest cas regidor a l'Ajuntament de Barcelona.

Ha estat un procés llarg, molt llarg, agònic fins al final, dur, també molt dur, tothom que ha estat implicat en processos d'eleccions de llistes sap que es dur, que es juga amb il·lusions i sentiments de persones i al final no tothom hi cap. L'agonia va ser fins al final. El passat dilluns, quan es va tancar la llista (que no aprovar encara) anava rebent missatgets d'sms felicitant-me, i jo encara, oficialment, no sabia res, fins que em va trucar el Trias, a les 19:50h, només 10 minuts abans de la reunió decisiva per dir-m'ho. Quin descans, després de 3 mesos d'aquest procés i d'una darrera setmana molt dura on la notícia no arribava mai.

El primer que haig de fer és agrair-li al Xavier Trias la confiança dipositada en mi, en nom meu i en nom de l'Agrupació de Gràcia, que feia un cert temps que no rebiem bones notícies en qüestions de llistes.

Perque anar 13 no és qualsevol cosa. Simplement era l'únic número lliure que hi havia si no ets dona (les llistes són paritàries per complir la Llei d'igualtat de la qual, en aquest sentit, em reservo l'opinió), d'Unió o ja regidor aquest darrer mandat. Com es pot suposar molta gent hi optava i al final el 13 és per Gràcia, per mi, cosa que incrementa la responsabilitat assumida.

I no seré l'únic, la candidata que finalment el Xavier Trias ha escollit de la JNC de Barcelona és la Francina Vila, també militant de CiU Gràcia, i anirà de 10, o sigui que serà regidora segur. El Víctor Cullell en el lloc 31, la Carme Sales en el 32 i la Montse Marchante de suplent, tanquem la representació gracienca, prou nombrosa i amb l'equip municipal d'aquesta legislatura representat al 100%, cosa que em fa especial il·lusió i és clar reconeixement a la feina feta.

I amb aquesta força, un cop acabats els Plenaris, pràcticament finalitzada la legislatura doncs, encarem a CiU de Gràcia la precampanya i campanya, amb molta il·lusió i força, amb Comitè Electoral ja constituït, amb gent més vàlida que mai i amb idees novedoses i revolucionàries (idees de campanya vull dir), disposats a contribuir a la nova etapa per a la ciutat, a renovar l'esgotat projecte que s'arrossega des de l'any 1992, i a aportar una nova manera de fer política, oberta, participativa, per les persones, a més de catalanitat, progrés i projecte de futur per Barcelona i per Gràcia.

Consell Plenari: Presos dels Okupes

El d'ahir va ser un Plenari llarg i incidentat. Sembla que des de que els presideix el Ramon Nicolau no hi ha terme mig, o són molt llargs o molt curts. Ahir va tocar la versió llarga i plena d'incidents.

El Plenari d'ahir coincidia amb l'aprovació de la llista del Xavier Trias per Barcelona, a la qual, entre la llargada del Plenari i els okupes que no ens deixaven sortir, doncs no hi vaig poder anar tot i escollir-me a mi en el número 13. No vaig poder votar-me a mi mateix, què hi farem. La coincidència d'aquests dos fets alhora francament va incomodar, abans del Plenari perque tothom que hi ha estat ficat sap que són els últims dies abans de tancar la llista, i durant perque el telèfon no parava de sonar o de rebre missatgets amb gent informant de com anava l'elecció de la llista, després felicitant-me etc... Tot plegat va dificultar la preparació del Plenari i el nostre paper al mateix, però d'hores n'hi ha moltes, i vam poder-lo preparar i anar prou bé.

Tot va començar ja abans del Plenari, amb Junta de Portaveus extraordinària per valorar la urgència o no d'una moció presentada per nosaltres (Carme Sales) sobre la Mostra d'Entitats. Uns 30 minuts de reunió en la qual ens rebutgen el poder presentar la moció, tot i que finalment només parlava de la necessitat de que l'equip de Govern presenti un informe sobre què va passar a la Mostra d'Entitats dissabte passat. Van votar que no era urgent, per tant en contra de presentar aquest informe. Ells sabran. La rumorologia, que de moment només és rumorologia, parla de carpes mal subjectades a terra i de tantes empreses subcontractades pel mig que costava aclarir-se. Ho anirem seguint.

Això va fer començar el Plenari tard, quan sempre som molt puntuals. El primer fet destacat és la intervenció de l'Eusebi Barbet després de la del Regidor a l'informe de gestió. El temps acordat per Barbet i tots els Consellers de Govern era de 2 minuts, no m'equivoco si en va parlar un mínim de 8, i clar, ja se sap, tothom va abonar-s'hi i tothom va parlar molt més del compte. Al Ramon Nicolau ahir se li va escapar el partit, com no va ensenyar targeta groga d'entrada al Barbet, ja no la va poder ensenyar en tota la sessió, derivant en intervencions extraordinàriament i inútil llargues, que van eternitzar el Consell Plenari innecessàriament. La conseqüència és que a l'Audiència Pública quedàvem 4 i el cabo, eren prop de les 12h.

A l'informe de gestió, des de CiU vam situar el tema de la Mostra d'Entitats, Tres turons, pla de mobilitat i Park Güell bàsicament.

Balanç del PAD, o sigui de legislatura, amb el regidor cenyint-se més o menys als temps, amb un PP acusant públicament de corrupció al Ricard Martinez i nosaltres situant l'escassa solidesa del document presentat, l'empitjorament de la imatge de Gràcia, l'erroni model de Vila, la seguretat, els okupes, el soroll, el fracàs de la participació ciutadana, l'àrea verda, la deixadesa del Park Güell i la manca de grans projectes com els passius de la legislatura. Parlant també dels millorables Pla de mobilitat i obres i projectes a l'entorn de Lesseps.

Enmig de tot això, el Víctor Cullell, que havia de marxar per motius professionals, marxa i torna al cap de 3 minuts dient que no podia sortir perque un grup d'okupes havia okupat Rius i Taulet i no deixava entrar ni sortir a ningú. Vaig fer arribar una nota al Nicolau i al Ricard Martinez i em van comentar que començaven a tenir-ho controlat, finalment es va controlar tot i moments de tensió, alguna que altra agressió al carrer, i una bona i indigna dutxa de pintura festuc per al nostre estimat Ajuntament.

Aquesta dels okupes és la imatge d'ahir, la imatge que simbolitza la legislatura. El Consell Plenari reunit, amb totes les entitats més representatives a dins, ahir amb bona assistència de públic, i literalment presos d'uns okupes que es fan els amos del carrer. Hi ha millor imatge que resumeixi la legislatura?, Va valer més que totes les paraules que durant quasi 5 hores vam dir-nos allà dins.

A banda de tot això tres aspectes més a destacar. Baixada de pantalons d'ERC davant del PSC-PSOE, com les que fan a nivell nacional però a Gràcia, amb el canvi de nom de la Plaça Rius i Taulet. Presenten moció perque es digui Plaça de la Vila, els socialistes els demanen que ho retirin perque la Comissió del Nomenclàtor (dirigida pel socialista Carles Martí) ja ha dit prèviament que no (?), i ells obeeixen a ulls clucs i retiren la moció. És que el Consell Plenari de l'Ajuntament de Gràcia no és sobirà per aprovar un posicionament concret independentment del que després diguin el nomenclator o qui sigui de fora de Gràcia?. Es veu que no.

Nova agressió del PP presentant una moció sobre les llengües maternes, que utilitza un acord de la UNESCO sobre el mateix tema però que res té a veure amb la finalitat que ells volen donar-li. L'aprofiten per denunciar la marginació del castellà a Catalunya etc... etc... El que hem de sentir, amb els difícils moments que viu la llengua catalana, sempre amenaçada. La cosa va acabar en bufetada al PP, tothom va votar-hi en contra amb arguments prou eloqüents.

I acabo amb les respostes que el Ricard Martínez va donar a preguntes orals dels grups de l'oposició (nosaltres sobre vandalisme a la Plaça del Diamant i sobre el futur de Vallcarca - Farigola), tan esqüestes com li era possible, amb dos - tres paraules, confonent la resposta escrita, on s'acostuma a utilitzar aquesta estratègia, amb la resposta oral, que es fa oral precisament perque els assistents puguin sentir-la i entendre-ho. Els assistents, sovint receptors de sonores bronques per part del regidor republicà, no van mereixer aquest respecte per part del Regidor republicà.

Fí del Plenari, tots a veure com havia quedat la façana del Districte després de l'agressió okupa i cap a casa a dormir que ja tocava.

Dos conflictes lingüístics més

El primer el va patir en persona la meva dona, la Mar. És d'aquells greus, dels que fa mal, perque el protagonista és la mateixa Generalitat, on el "Montillisme" avança.

Inspecció de treball a l'empresa on ella treballa. En anar a entregar documentació al Departament de treball els atén una tal Lurdes Barbal, qui a pesar de tenir cognoms i accent clarament català els aten en castellà. Malgrat la Mar es dirigeix a ella en català, li torna a contestar en castellà. A base d'insistir finalment canvia l'idioma i respon a la Mar en català, però a la resta de persones de la comitiva els seguia parlant en castellà. Per supost tota la documentació de la inspecció va ser tramitada en castellà. Això al Departament de Treball del propi Govern de la Generalitat de Catalunya. Gràcies Carod una vegada més.

El segon conflicte és a peu de carrer, a Gràcia. Ens situem a la Plaça de la Revolució de Gràcia, on aquest dissabte passat vam fer l'acte del dia de la dona. L'home del pàrquing situat una mica més amunt del Restaurant Niu Toc és qui va obrir les pilones de la Plaça, que no deixaven entrar a la comitiva que havia de muntar l'escenari, això sí, prèvia exigència de que es dirigissin a ell en castellà.

Aquests dos conflictes s'uneixen a l'article del Quim Monzó de divendres a La Vanguàrdia, on denunciava el mateix fet a un Bar de la Plaça Urquinaona, on una senyora, sembla ser no massa agraciada, practica el mateix esport d'escopir a la ma de qui els alimenta.

100 dies de Tripartit 2

Fa 100 dies de la decisió de Carod-Rovira de llençar la senyera i l'estelada i embolicar-se amb la rojigualda. En només 100 dies ja s'han fet evidents les conseqüències polítiques d'aquesta històrica i simbòlica decisió.

El passat 1 de novembre els catalans i catalanes acudiem a les urnes de manera avançada, després de 3 anys convulsos marcats pel nou Estatut i pel desgovern protagonitzat pel tripartit.

El veredicte de les urnes fou clar, victòria de Convergència i Unió amb més de 100.000 vots d’avantatge i 11 diputats sobre un PSC-PSOE que segueix en la caiguda lliure en que s’ha situat des de fa anys.

L’aritmètica parlamentària però, va decidir per Catalunya un destí diferent al que havíen deparat les urnes, i el tripartit es va reeditar, aquesta vegada amb José Montilla al capdavant.

El resultat ha estat la continuitat de les polítiques del tripartit, però ara sense el paraigües del debat estatutari que copsava tota l’atenció. La no existència d’aquest paraigües deixa més al descobert les característiques d’aquest Govern, que segueixen sent molt similars en el fons a les del primer tripartit: Renúncia nacional i incapacitat per resoldre els problemes de la gent.

El primer aspecte, el de la renúncia nacional, el de la desnacionalització, apareix en aquest mandat de manera més crua i destapada, és un objectiu pràcticament reconegut pels liders del tripartit. Montilla, Carod i Saura han parlat públicament d’arraconar la reivindicació nacional prioritzant unes suposades polítiques socials que no arriben mai. Fruit d’aquest arraconament tenim l’Estatut aprovat pel poble català en perill de mort i sense una defensa clara per part del Govern català, més preocupat per defensar el PSOE i Zapatero que no pas Catalunya. L’altra conseqüència greu, en només 100 dies, és l’atac a la nostra llengua, a través del qüestionament del model d’immersió lingüística amb la imposició, a la pràctica admesa pel Govern català, de la tercera hora en castellà a les escoles, fet que ha motivat l’alarma sobre l’estat social de la llengua. Altres aspectes com l’arraconament del català en la representació a la Fira de Frankfurt o la desaparició de la reivindicació de les seleccions nacionals, són motivats per aquesta línia política del Govern.

La justificació a l’arraconament de la reivindicació nacional és el de les polítiques socials, unes polítiques socials absents, que no arriben mai, únicament de discurs.

El segon aspecte que defineix el tripartit 2 és la incapacitat per resoldre els problemes de la gent. A la inexistència de cap política social concreta impulsada pel Govern català, s’uneix l’absoluta incapacitat per defensar les nostres infrastructures. L’intolerable caos de RENFE és respost pel President Montilla dient que les avaries són inevitables, i el futur de l’Aeroport del Prat amb un acte de pleitesia del nostre President cap a un inconcret Zapatero que l’únic que demana és paciència als catalans i catalanes, que portem 350 anys de paciència.

El tripartit i les seves polítiques segueixen sent doncs les mateixes, l’estil de Govern miren de canviar-lo, maldissimulant les diferències internes. Després de 3 anys de Dragon Khan, el tripartit 2 s’ha posat com a trista finalitat del seu Govern el no fer soroll, simplement no ser notícia, no generar res, ni de negatiu, ni de positiu, i si això atura el país, és igual, l’important és no fer soroll després de l’experiència del tripartit 1. Responent a aquesta finalitat hi tenen un expert al capdavant, José Montilla, a qui el seu perfil baix i gris quadra amb l’objectiu.

Montilla no farà soroll, perque la seva prioritat no és Catalunya, sinó la defensa del PSOE a Catalunya. És el que passa quan es posa de President de la Generalitat un delegat del PSOE a Catalunya, un governador civil atent en les tasques de vigilància de que aquí, nacionalment, no es mogui res.

Sant Medir: Un dia intens

La millor manera d'explicar què es Sant Medir és relatar el dia sencer: El dia comença ben d'hora, tot i que m'he adormit una mica i no m'he llevat fins que faltava poc per les 8h. Abans de les 8:30h l'Arnau i jo ja érem camí del Restaurant Sporting, seu social de la nostra colla "Les Tres Branques".

Anant cap a l'Sporting m'he parat a un quiosc i he vist l'enquesta que publica El Períodico sobre Barcelona, on descriu una victòria estreta però clara d'Hereu sobre Trias, sent CiU l'únic partit que puja. Tot i que fa pensar i pot afectar la moral de part de la tropa, ni cas, l'enquesta és del Periódico, cosa que ja diu molt de la validesa i esviaxament de la mateixa i no coincideix amb les nostres dades, ni empíriques, i el que és encara més important, tampoc amb la sensació que palpes a nivell de carrer, on es nota clarament la consolidació del Trias com a candidat i els problemes de l'Hereu per fer-se un lloc. Clàssica estratègia del Periódico per tensar els seus. Una dada, El Periódico és el diari que fa 4 anys va dir una setmana abans de les eleccions municipals que Clos treia 19-20 regidors, al final 15.

He fet allò que no s'ha fer mai, arribar quan ja quasi tota la feina estava feta, caramels carregats, decoració, globus inflats i posats... l'excusa real és el nen, arrossegant l'Arnau no puc fer segons què. Hem inflat quatre globus i ja hem passat a esmorzar. En el tema de conversa ha sortit l'enquesta, inclús durant el dia en alguna ocasió més.

A les 10h ha arrencat la nostra Colla. Jo al brec, amb l'Arnau, la Montse i el Víctor, de conductor el "Sanjurjo",aquest és el sobrenom que li posem. L'Arnau i jo hem estat fins 3/4 de dotze voltant amb la Colla i llençant carmels. La diferència d'aquest any és que Sant Medir era en dissabte, això s'ha notat amb absència dels clàssics col·legis de nens al carrer, però més presència lògicament de famílies senceres. Molta gent als balcons, molts encara amb pijama i bata, i llaganyes als ulls, doncs els despertàvem nosaltres amb la música de la banda que acompanya la Colla i també els crits dels que ja recollien carmels. De gent jo n'he vist similar al de sempre, en algunes zones com Torrent de l'Olla, Rius i Taulet i Travessera jo crec que més.

A 3/4 de 12 hem anat cap a Gal·la Placídia on jo deixava a l'Arnau i em recollia la Magda Oranich per anar cap a la Ermita. He trigat com 3/4 d'hora en arribar-hi, doncs el pas pels carrers de Gràcia era molt difícil, troban-te gentada i Colles fent carrers per tot arreu, a més de trobar-te algú conegut cada dos passos, curiosament molts d'ells no precisament graciencs, sinó d'altres llocs que s'havien acostat a Sant Medir per viure-ho. A més hem parat a la Seu del Districte per l'entrevista que m'havia de fer Ràdio Gràcia, on he coincidit amb el Jordi Farriol. He sortit 1 minut al balcó i cap a Gal·la Placídia. L'Arnau allà s'ha quedat i d'una revolada m'he ficat al cotxe de la Magda Oranich, amb el cabreig de la Mar a qui deixava sola amb els dos nens extremament excitats en l'agitació clàssica als carrers per Sant Medir.

Col·lapse brutral a Barcelona i hem arribat a l'Ermita tard, sobre les 13:20h, però deurien anar retardats d'horari perque just començava la missa quan hi hem arribat. Hem estat a la missa i a l'entrega de les llaçades, aquest any protagonitzada per la gran quantitat de regidors que hi havia a diferència d'altres anys on el protagonisme el teniem més els consellers municipals.. Calor molt intensa.

La baixada ben peculiar, al cotxe oficial amb la Magda Oranich i la Glòria Renom, crec que una i l'altra no han parat de parlar ni un sòl segon, assabentant-me de tot tipus d'històries des d'algunes interessants fins a xafardejos de tot tipus. Hem rigut una bona estona amb el xofer.

Hem arribat a dinar al Restaurant sobre les 15h i just començaven. 3 hores i mitja de dinar, menjant sense parar, un dels dinars més pantargruèlics que recordo en bastant temps, i ens hem aixecat perque s'havien ja de carregar caramels, jo anar a buscar a l'Arnau etc... Dinar francament bo i divertit, on l'enquesta ha sortit en un moment donat però de passada i després ja ha perdut tota la força comentant-ne el contingut. A nivell de carrer no sembla haver fet massa forat, la receptivitat de la gent era bona, inclús exigent, més d'un i de dos ens demanàven guanyar, parlant de gran oportunitat, d'ara o mai, i que sinó seria un desastre per Barcelona i també per nosaltres.

A buscar a l'Arnau i hem tornat arribant a temps per pujar als camions que ens portaven al lloc de sortida de la baixada de la tarda. El trajecte amb el camió ben animat, amb el camió ben ple de gent, cantant, animada, i fins i tot amb ampolla d'orujo rondant per allà.

A les 19:30h ja érem a Escorial - Joanic. Just llavors arribava el Trias, amb la seva dona, la Puri, i un net, l'Àlex. Ens hem instal·lat al brec jo amb l'Arnau, la Montse i els tres Trias, la resta del brec muntanyes de carmels perque no s'acabessin. Hem arrencat tard, molt tard, de les vegades que més tard recordo, passades les 20:30h. Poca gent al principi d'Escorial, més gent cap al final, i pleníssim com sempre ja a Sant Salvador i al carrer gran. El net Trias s'ha quedat adormit a l'arribar al carrer Gran i l'Arnau no massa després, rebentat, no ha fet migdiada i el dia havia estat intens. Així doncs anàvem al brec amb aquell soroll, aquella intensitat, aquella gentada i dos nens dormint.

Hem arribat a la tribuna d'autoritats gairebé a les 22h, l'apedregament de caramels entre la Colla i les autoritats ha estat d'autèntica consideració, protegint als nens com podíem, i destacant els "caramelassos" que s'han tirat l'un a l'altre el Trias i l'Hereu, no sé qui ha guanyat però he vist al Trias valent, dret i tot al brec, i l'Hereu patint a la tribuna. Aquest any els caramels ens han arribat bé, no es que ens hagin sobrat però no n'han faltat.

Gol del Barça uns 15 minuts abans d'arribar al Restaurant ja de tornada, ho hem sabut pels crits. Quan arribàvem a les 22:20h més o menys, penal a favor del Barça, Ronaldinho l'ha fallat. L'Arnau s'ha quedat dormint sobre dues cadires al Restaurant i no he esperat més, cap a casa. He tingut temps de veure quasi tota la segona part del Sevilla - Barça, el tros que he vist jo he vist un Barça desencertat, amb mala sort, que no li sortia res, i un àrbitre que no ha ajudat gens. Han acabat perdent. Perdem el liderat, greu, però per mi dels 4 partits clau que venen seguits el més important era el de Saragossa, ja que Liverpool jo ho veig mig perdut, i la "final" de Saragossa ja l'hem guanyada. La derrota a Sevilla és un simple accident que estem a temps de recuperar.

Rebentat, escric aquest post i a dormir totes les hores que em deixin els meus fills. Dia intensíssim físicament i mental, i ben divertit per supost... Sant Medir.