100 dies de Tripartit 2

Fa 100 dies de la decisió de Carod-Rovira de llençar la senyera i l'estelada i embolicar-se amb la rojigualda. En només 100 dies ja s'han fet evidents les conseqüències polítiques d'aquesta històrica i simbòlica decisió.

El passat 1 de novembre els catalans i catalanes acudiem a les urnes de manera avançada, després de 3 anys convulsos marcats pel nou Estatut i pel desgovern protagonitzat pel tripartit.

El veredicte de les urnes fou clar, victòria de Convergència i Unió amb més de 100.000 vots d’avantatge i 11 diputats sobre un PSC-PSOE que segueix en la caiguda lliure en que s’ha situat des de fa anys.

L’aritmètica parlamentària però, va decidir per Catalunya un destí diferent al que havíen deparat les urnes, i el tripartit es va reeditar, aquesta vegada amb José Montilla al capdavant.

El resultat ha estat la continuitat de les polítiques del tripartit, però ara sense el paraigües del debat estatutari que copsava tota l’atenció. La no existència d’aquest paraigües deixa més al descobert les característiques d’aquest Govern, que segueixen sent molt similars en el fons a les del primer tripartit: Renúncia nacional i incapacitat per resoldre els problemes de la gent.

El primer aspecte, el de la renúncia nacional, el de la desnacionalització, apareix en aquest mandat de manera més crua i destapada, és un objectiu pràcticament reconegut pels liders del tripartit. Montilla, Carod i Saura han parlat públicament d’arraconar la reivindicació nacional prioritzant unes suposades polítiques socials que no arriben mai. Fruit d’aquest arraconament tenim l’Estatut aprovat pel poble català en perill de mort i sense una defensa clara per part del Govern català, més preocupat per defensar el PSOE i Zapatero que no pas Catalunya. L’altra conseqüència greu, en només 100 dies, és l’atac a la nostra llengua, a través del qüestionament del model d’immersió lingüística amb la imposició, a la pràctica admesa pel Govern català, de la tercera hora en castellà a les escoles, fet que ha motivat l’alarma sobre l’estat social de la llengua. Altres aspectes com l’arraconament del català en la representació a la Fira de Frankfurt o la desaparició de la reivindicació de les seleccions nacionals, són motivats per aquesta línia política del Govern.

La justificació a l’arraconament de la reivindicació nacional és el de les polítiques socials, unes polítiques socials absents, que no arriben mai, únicament de discurs.

El segon aspecte que defineix el tripartit 2 és la incapacitat per resoldre els problemes de la gent. A la inexistència de cap política social concreta impulsada pel Govern català, s’uneix l’absoluta incapacitat per defensar les nostres infrastructures. L’intolerable caos de RENFE és respost pel President Montilla dient que les avaries són inevitables, i el futur de l’Aeroport del Prat amb un acte de pleitesia del nostre President cap a un inconcret Zapatero que l’únic que demana és paciència als catalans i catalanes, que portem 350 anys de paciència.

El tripartit i les seves polítiques segueixen sent doncs les mateixes, l’estil de Govern miren de canviar-lo, maldissimulant les diferències internes. Després de 3 anys de Dragon Khan, el tripartit 2 s’ha posat com a trista finalitat del seu Govern el no fer soroll, simplement no ser notícia, no generar res, ni de negatiu, ni de positiu, i si això atura el país, és igual, l’important és no fer soroll després de l’experiència del tripartit 1. Responent a aquesta finalitat hi tenen un expert al capdavant, José Montilla, a qui el seu perfil baix i gris quadra amb l’objectiu.

Montilla no farà soroll, perque la seva prioritat no és Catalunya, sinó la defensa del PSOE a Catalunya. És el que passa quan es posa de President de la Generalitat un delegat del PSOE a Catalunya, un governador civil atent en les tasques de vigilància de que aquí, nacionalment, no es mogui res.