Governar contra les classes mitges

A totes les enquestes que es realitzen, al voltant d'un 65% dels catalans i catalanes es consideren de classe mitja. O sigui que dos de cada tres s'en consideren, la gran majoria de la població, dins de les gradacions que hi pugui haver dins d'aquesta classe mitjana.

A tot país, i és teoria econòmica bàsica, una classe mitjana forta i dinàmica és sinònim d'economia en marxa i amb perspectiva de creixement. A Catalunya tenim la sort de cimentar la nostra societat i economia en la classe mitjana, activa, treballadora, emprenedora, sempre s'ha parlat del petit empresari català, que vol dir el petit negoci, la botiga... parlem per tant de classes mitjanes.

El lògic és doncs que un Govern ajudi i fomenti aquesta fortalesa i mentalitat en les classes mitjanes, i el sorprenent seria el contrari. Aquest fet sorprenent el trobem desgraciadament aquí Catalunya. Entre els prejudicis ideològics que guien l'acció del tripartit, hi ha el de considerar les classes mitjanes com a rics, i per tant excloure'ls dels ajuts socials i veure'ls com una mena d'enemic a batre dins la mentalitat d'anys 30 del segle XX en que viuen instal·lats. Per cert, molts d'ells no es que siguin de classe mitjana com la majoria del poble, és que són de classe alta, altíssima, i de fa generacions alguns, encara que ho dissimulin o amaguin.

La manca d'ajuts evidents, l'exclusió conscient i pensada de les classes mitjanes de molts ajuts i beneficis, l'impost de successions i donacions, eliminat a moltes Comunitats Autònomes de l'Estat governades pel PP i pel PSOE, i que carrega únicament les classes mitjanes, la política d'habitatge, l'intervencionisme salvatge, la manca en general de polítiques dirigides a aquest 65% de la població catalana, van en aquesta línia.

La situació actual d'una família de classe mitjana, que vol dir d'una família normal i corrent de Catalunya, és la d'arribar cada vegada més just, o ja no arribar, a finals de mes, i amb sous no precisament baixos en molts casos. Averigüeu pel vostre voltant i està ple d'exemples, parelles o persones amb dos sous prou dignes que no arriben a finals de mes: La hipoteca, les despeses fixes, el crèdit, el cotxe, si vius a Barcelona l'inevitable escola concertada (a més ara ja no pots ni escollir on portar els teus fills), la mútua sanitària que molts encara veuen imprescindible i que de fet ajuda a alleugerir la sanitat pública etc... fan impossible arribar a finals de mes, i el que és pitjor, fruit de la política del Govern, cada vegada més impossible.

Aquesta política no és banal, això tindrà conseqüències econòmiques i socials al país, pregunteu sinó als economistes. El debilitament de les classes mitjanes és l'avantsala a una forta crisi econòmica. És això el que busquen?. Tan els poden l'odi i els prejudicis?.

Tinc una amiga de qui no diré el nom però que si llegeix això se sentirà identificada. Podríem situar-la com a independentista i més aviat de dretes. En política econòmica ens barallem, en tot cas fora d'aquest àmbit les seves preocupacions són les clàssiques de la classe mitjana, la llibertat d'elecció de centre escolar, l'impost de successions i donacions... Alhora de parlar del vot però, els seus arguments es queden en "El Mas no m'agrada perque es veu distant", "però tu no ets nacionalista, vols llibertat d'elecció de centre, eliminar l'impost de successions, ajuts per les classes mitjanes...?" li dic jo. Quantes com ella deu d'haver?. Això donaria o donarà per un altre post, en tot cas les raons que ens fan votar una o altra opció política mereixen un profund anàlisi, molta gent no és conscient o no analitza prou el valor d'allò que està votant, què representarà en polítiques pràctiques per cadascú. Aqui hi ha una de les raons de la crisi de la política.