I ara Barcelona

I ara Barcelona. El repte ara és aconseguir l'alcaldia de la ciutat de Barcelona. Tenim una oportunitat única per aconseguir-ho. Des d'aquell any en que Miquel Roca es presentava contra Pasqual Maragall i va perdre 18 a 17 que no hem tingut una oportunitat similar, amb l'afegit d'un més que evident esgotament del projecte socialista després de 28 anys de Govern del mateix color.

A 4 mesos de les eleccions la prioritat no és cap altra que aquesta. Prioritat personal, per l'Agrupació de Gràcia, per la Federació de Barcelona i pel partit també a nivell nacional.

A nivell d'Agrupació de Gràcia, les activitats d'aquests propers més de gener i febrer ja venen molt marcades per la inminent cita electoral, amb una Assemblea on aprovarem el programa electoral de CiU Gràcia i escollirem la terna de precandidats a representar-nos a les llistes i on parlarem també del programa electoral a nivell de ciutat; un sopar a nivell de ciutat que servirà de tret de sortida per la precampanya; visites del Xavier Trias a Gràcia; constitució del Comitè electoral a mitjans de febrer (ja comencem a parlar sobre la seva composició)...

Convergència i Unió ens presentem a la cita electoral per aconseguir l'alcaldia, amb el Xavier Trias de candidat, un candidat que suma inclús per sobre de la marca CiU, i s'ho ha guanyat a pols. Han estat més de 6 anys en que Xavier Trias ha treballat per Barcelona fins a l'extenuació, passejant, coneixent, parlant, escoltant, treballant, construint l'alternativa. Un Xavier Trias que quan va ser designat candidat, alguns van voler vendre'l com una persona de despatx, un gestor desconeixedor de la dinàmica de partit i de ciutat, i com un home poc nacionalista i més aviat de dretes. Com s'equivocaven ¡¡¡ no hi ha ningú que avui dia, amic o enemic, proper o llunyà, que mantingui aquesta descripció del Xavier Trias. Ha demostrat ser un home proper, afable, de carrer, alhora que bon gestor, o sigui el perfil perfecte per a un Alcalde, a més de ser un home bàsicament de partit, molt nacionalista i amb perfil socialdemòcrata. Ingredients tots ells que creen les millors condicions per aspirar a l'Alcaldia.

CiU ens presentem a aquestes eleccions a la ciutat de Barcelona després d'haver treballat molt aquests darrers 4 anys, haver construït alternativa, 4 anys en que s'ha literalment enfonsat el projecte socialista amb la fugida de Joan Clos i el desastre del Fòrum, curiosament l'han fet Ministre, així paguen els fracassos els socialistes. El desgast i baixada socialista semblen més que factibles, la qüestió serà si només CiU apareix com a receptora d'aquest esgotament, o sigui si és percebuda com la única alternativa, o d'altres també s'en aprofiten. La decisió d'ERC d'entregar Catalunya al PSOE suposa un arma de doble fulla per a CiU a Barcelona, d'una banda és una bona oportunitat perque tots els que es van sentir enganyats amb aquesta decisió, votessin o no CiU, mostrin el seu enuig i la seva força, si tots ho féssin Trias és Alcalde de sobres. L'altra cara de la fulla és la desmobilització que pot produir el desencant amb la política, aquella gent, que n'hi ha, i de moment molta, que et diu que no votaran perque no serveix de res, guanyen uns i governen els altres, i per tant el tripartit tornarà a reeditar-se.

A aquests cal dir-los-hi que les diverses enquestes sembla que ens donen un empat tècnic amb el PSOE a Barcelona, més o menys a 12 ó 13 regidors, una xifra encara justa, però ull, amb 14 regidors és molt possible que el tripartit quedi ja trencat i Trias sigui Alcalde, cosa que segur passaria amb 15, només estem a 1 ó 2, per tant a l'abast de la ma. I si el tripartit no es trenca confiem en el fet que ERC Barcelona no és el mateix que ERC Catalunya, aqui no hi ha Carods gràcies a Déu, no té perque haver doncs odi atàvic a CiU. Portabella sembla més raonable i obert i no és ben bé de la corda de Carod, també l'Oriol Amorós sembla una persona més raonable. I per lògica a ERC li ha d'interessar compensar la dolorosa decisió de l'1 de novembre.

Un altre argument favorable és el propi resultat de les eleccions nacionals de l'1 de novembre, a Barcelona amb victòria clara de CiU i enfonsament de consideració tan d'ERC com del PSC-PSOE, enfonsament de magnituds bastant superiors a la baixada que aquestes forces han tingut a nivell nacional.

El PSC-PSOE es presenta amb Jordi Hereu al capdavant. Després de 28 anys d'un mateix projecte que vé arrossegant-se esgotat des de l'any 1992, i amb una darrera legislatura per llogar-hi cadires, amb el fracàs del Fòrum, que ens ha costat a tots un dineral, i un Alcalde, Joan Clos, que semblava tret de programes de riure més que no pas de l'arena política, no hi havia dia que no fiqués la pota. Han intentat un lifting de darrera hora amb Jordi Hereu, però no ha estat més que això, un intent de lifting. Hereu ha aconseguit frenar el ridicol diari de Clos, almenys no s'en parla, però a nivell de gestió el resultat és nul respecte Clos, cap cosa nova, s'ha limitat a autopromocionar-se, gastar i poca cosa més. Hereu és un personatge, conservador, clarament a la dreta de Xavier Trias, conservador en les formes i en el comportament, conservador per ideologia ancorada en el passat, per manca d'iniciativa novedosa, per política especuladora, per poc valent, per oferir el mateix que fa 30 anys. L'oportunitat d'Hereu és fer creure que ha superat l'etapa Clos, difícil quan ell era el número 2 de Clos, portant les àrees més polèmiques, com seguretat o mobilitat (àrea verda), i oferir alguna novetat de discurs, alguna mínima sensació de canvi d'etapa.

En tercer terme trobem al PP, un PP que lluny del que s'esperava no ha evolucionat gens des de Jose Maria Aznar, Rajoy és igual que Aznar, un PP dur, dreta pura i dura, espanyolistes cavernaris fins al final, i que a Barcelona es presenten precisament amb una cara d'aquestes, Alberto Fernandez Diaz. No sembla el millor moment ni el millor candidat per aparèixer com alternativa als socialistes. La seva oportunitat rau en les ganes d'enduriment de la seguretat ciutadana i del compliment taxatiu de la normativa després de la disbauxa socialista, però això també ho garanteix Trias des de postures no dretanes.

ERC, amb Jordi Portabella, llastrada per la dinàmica nacional, on ha optat, no ja només per entregar Catalunya al PSOE, sinó directament per satel·litzar-se a ells per evitar les disputes al Govern de l'anterior legislatura. Molts votants seus desencantats tindran l'oportunitat per mostrar-los el seu desencís. Portabella és cara i creu, d'una banda una fama de mal gestor i mala persona, de l'altra una cara jove que sap vendre's. Veurem com acaben de quadrar tots aquests factors.

IC-V amb Mayol al capdavant, gestió absolutament desconeguda, fixeu-vos, porten habitatge, el tema que més preocupa i on no fan res de res, i parcs i jardins, com estan els parcs i jardins propers a casa vostra?. I tot i així en surten indemnes, clar, perque són d'esquerres, ecologistes i no se que més, i amb això n'hi ha prou, no cal gestionar. A la part positiva el que puguin pescar de la caiguda socialista.

I finalment Ciutadans, entraran o no? aquesta és la qüestió, de moment no tenen ni candidat, però les enquestes indiquen igualment que poden acostar-se a entrar. La barrera a les municipals és del 5%, al contrari del 3% de les nacionals, per tant els costarà més, i no sembla que sapiguen estructurar una candidatura a Barcelona. Se la jugaran a la campanya, una bona campanya pot portar-los a l'Ajuntament, sinó crec que no entraran.

Comença la batalla política per Barcelona, duració 4 mesos, solució el 27 de maig, o potser més tard, depen dels pactes.