... i l'espina segueix clavada

Avui va de Barça, primer post de futbol des de que funciona aquest blog. Els qui no us agradi el futbol deixeu-me esvargir-me una mica. Recordo la primera final de la Intercontinental que vam perdre. Era l'any 1992, l'any més mític de la meva vida per múltiples factors. Es va jugar de matinada, dissabte de matinada. Era l'època de les farres boges setmanalment, i vam sortir per Lloret fins a l'hora del partit, que deurien ser les 4 o les 5 de la matinada. El vam veure al bar que coneixiem amb el nom de Nou Cal Xavi, que mai va tenir l'èxit del Cal Xavi. Recordo el Bar ple, el gol de l'Stoitxkov, i al final perdre.

La d'aquest any serà la final que recordaré pel dinar amb els amics de Mollet, el dinar que va començar tard, i que vam fer tard per poder veure la final del Barça que aquesta vegada es jugava pel matí. La final que havíes de veure mentre et dutxaves, vesties, vesties els nens.... El resultat el mateix, derrota.

Perquè va perdre el Barça la final de l'ara Mundial de Clubs, antigament Copa Intercontinental?. Jo crec que principalment per 5 raons:

1- Ritme de partit: El partit es va jugar al ritme que exactament volia l'Inter de Porto Alegre, un ritme lent, de molt toc, de molt migcampisme, poc perill. Tocar, tocar i tocar sense que passés res a l'espera del gol al moment oportú, que va arribar. Plantejament de ritme de partit errat per part del Barça.

2- Gudjohnssen: Sento personificar-ho en un jugador, i no és cert que sigui culpa d'un sòl jugador, però el bó de Guddy no va estar precisament entonat. Lent, sense aparèixer, sense lluitar les pilotes, inclús molestant al joc del Barça. Gudjohnsen no és un davanter centre nat, en tot cas és un migcampista molt ofensiu. Juga mal posicionat al Barça, i això es nota, ho nota ell en negatiu i sovint també l'equip.

3- Messi i Eto'o: Des de que no estan Messi i Eto'o potser és el primer partit que realment se'ls ha trobat a faltar. És més, jo crec que aquesta final amb Messi i Eto'o hagués anat d'un altra manera. Haguessin donat la mobilitat i verticalitat que li va faltar a la davantera del Barça.

4- Preparació: El mateix mal de Mónaco. L'altre equip sembla boníssim, el Sevilla llavors, l'Inter de Porto Alegre ara, i no ho són tant, el que passa és que sí que han preparat el partit a consciència, tàcticament i a consciència, com si d'una gran final es tractés, perque d'una gran final es tracta. El Barça no prepara aquests partits més enllà de la preparació d'un partit normal, i surt al camp creient-se guanyador amb la màxima de que és superior i alguna cosa passarà (Ronaldinho, Deco...), alguna virgueria i alguna cosa passarà i el Barça guanyarà perque és millor. Aquesta màxima resumida en aquella famosa frase de "sortiu a disfrutar", ja ens va costar perdre la final d'Atenes 4-0 i no n'aprenem, ens va costar el 3-0 de Mónaco i ara l'1-0 del Japó. I París portava el mateix camí, sort que Rijkaard aquesta vegada sí que va encertar amb els canvis i el partit va canviar. A veure quan aprenem que les finals són molt difícils i molt importants i que cal preparar-les sumament a consciència, també tàcticament.

5- L'àrbitre. No és raó decisiva i la poso la cinquena i última, però per mi també va influir. Curiosament ningú treu aquesta raó, però per mi hi va ser. A la primera part hi va haver dos penals, com a mínim dubtosos, a favor del Barça, més unes quantes faltes on el criteri de l'àrbitre era bastant qüestionable. Per tant també va influir.