La via escocesa
Recordo aquella època en que l'Steve Archibald jugava al Barça, i que es va posar de moda animar al Barça amb benderes escoceses, la del fons blau amb la creu blanca, jo en portava una, que no se si encara està per casa. Banderes que prèviament netejades, van tornar a servir per animar al Tenerife en aquells anys en que ens regalava lligues destrossant al Real Madrid a l'última jornada. La bandera de Tenerife i l'escocesa és la mateixa.
Aviat els catalans tindrem alguna cosa més per enmirallar-nos amb Escòcia, fins al punt que Escòcia obrirà un important debat a la societat catalana, especialment entre el nacionalisme català. I es que en breu hi ha eleccions a Escòcia, i qui va per davant en les enquestes és l'SNP, el Partit Nacionalista Escocès, que té un plantejament programàtic molt clar, si guanya i governa, demanarà en breu la convocatòria d'un referendum d'autodeterminació per mirar d'esdevenir un país lliure al món.
Sorprèn, a diferència de la cavernària Espanya, la reacció anglesa, doncs simplement, de moment no hi ha reacció, el que cal interpretar com un símptoma de respecte cap a Escòcia, entreobrint-se la possibilitat de que Anglaterra acceptés el referèndum i Escòcia pugués esdevenir, efectivament, una nació lliure.
Us imagineu el terravastall que això pot suposar a Catalunya?. Entraria en crisi la via gradualista per assolir la sobirania, ja suficientment en crisi per la situació política actual d'inici de bloqueig de l'Estatut, ofensiva espanyola i sotmetiment del Govern català, i obriria el debat sobre la millor via per assolir la sobirania.
L'SNP, de moment amb el suport majoritari de la societat escocesa, ha arribat a aquesta conclusió després d'uns anys de prosperitat econòmica que han fet d'Escòcia un país suficientment fort com per aguantar i progressar al món sense el paraigües del Regne Unit de la Gran Bretanya. A Catalunya tenim superat aquest estadi de fa temps, és evident que som més forts econòmicament que l'Estat, i que la fortalesa de la nostra economia i el caràcter emprenedor dels catalans ens situaria en condicions favorables al món sense el paraigües, aquest cop limitador i que actua més de rèmora que no pas d'impuls, de l'Estat espanyol.
Comencem-nos-ho a plantejar doncs. Jo començo a mullar-me. Realment, si l'Estatut s'encalla per les maniobres del Govern i poder fàctics centrals, amb la connivència del tripartit, tot sigui dit de passada, haurà deixat sense sortida i sense massa sentit la via gradualista, la qual cosa obliga a pensar altres mètodes. I perque no la via escocesa?.
La teoria de l'avenç lent, pas a pas, amb el gruix de la societat, fins arribar un dia en que la fruita estigui prou madura com per assolir la sobirania via referendum i via adveniment amb l'Estat espanyol ha estat vàlida, almenys fins ara. Ara bé, potser s'ha esgotat, potser des de l'estat han sabut trobar-li els punts febles i ens la frenen sempre. Perquè no passar a un altre estadi?. Potser ja estem madurs per al referèndum d'autodeterminació a curt termini, ja són molts anys fent cohesió social i nacional i ja n'hem debatut prou com perque la societat catalana tingui madurs els elements per anar a les urnes amb una pregunta tan trascendental. I qui diu que perdriem? perquè? difícil seria però no tenim perque perdre. I si perdés l'opció secessionista què passaria? doncs quedariem igual com ara, per tant no perdriem gaire tampoc.
Perque un escenari així sigui factible falten un mínim però de 7-8 anys. És evident que amb l'actual Govern espanyolista a la Generalitat és impossible crear les condicions per a un escenari d'aquest estil. Cal primer que el catalanisme torni al Govern de la Generalitat, i un mínim d'una legislatura per crear les condicions necessàries per després encarar aquest escenari del referèndum d'autodeterminació.
Comencem a pensar en aquest escenari. Els esdeveniments a Escòcia poden precipitar aquest debat.
1 Comments:
Certament, si el tribunal constitucional? atura l'estatut, el mutila o fa que s'hagin de fer lectures restrictives en el seu desplegament, tot plegat obligarà a prendre altres camins, altres estratègies, s'haurà acabat la negociació perquè una part, espanya, haurà trencat les regles del joc. Tal com esmentes Carles, haurem de programar una via cap a un referèndum d'autodeterminació, no pas demanar que ens el deixin fer com algú pretén, fer-lo quan haguem creat xarxa, lligams amb la societat civil però sobretot entre les persones, enfortit el nacionalisme a partir de l'autoestima i la defensa pel propi autogovern. Quan hi torni a haver una majoria nacionalista governant el nostre país, l'ambigüitat nacional caldrà que desparegui en favor d'una normalitat nacional en tots els aspectes, socials, econòmic i ambientals. Aquest és el punt de sortida d'Escòcia. Si transmetem la voluntat d'una normalitat nacional, les seves ventatges, deslliurar-se de de càrregues feixugues, el referèndum el podrem convocar més aviat, sense por a perdre o la por inherent al fet que no ens el deixin fer. El farem i començarem un camí, emmirallem-nos amb el Quebec i seguim alerta a Escòcia i el País Basc. De ben segur que amb un altre govern, d'aquí a 8 anys és possible plantejar aquest escenari. I potser, aquest camí començarà a Barcelona. Els espanyols no són els anglesos, ni els escocesos els catalans, però en un món globalitzat tot és possible, les idees i les iniciatives troben molt més forat i és molt més difícil fer callar les causes nacionals fetes des de països democràtics.
Som i Serem
Publica un comentari a l'entrada
<< Home