Governar contra les classes mitges

A totes les enquestes que es realitzen, al voltant d'un 65% dels catalans i catalanes es consideren de classe mitja. O sigui que dos de cada tres s'en consideren, la gran majoria de la població, dins de les gradacions que hi pugui haver dins d'aquesta classe mitjana.

A tot país, i és teoria econòmica bàsica, una classe mitjana forta i dinàmica és sinònim d'economia en marxa i amb perspectiva de creixement. A Catalunya tenim la sort de cimentar la nostra societat i economia en la classe mitjana, activa, treballadora, emprenedora, sempre s'ha parlat del petit empresari català, que vol dir el petit negoci, la botiga... parlem per tant de classes mitjanes.

El lògic és doncs que un Govern ajudi i fomenti aquesta fortalesa i mentalitat en les classes mitjanes, i el sorprenent seria el contrari. Aquest fet sorprenent el trobem desgraciadament aquí Catalunya. Entre els prejudicis ideològics que guien l'acció del tripartit, hi ha el de considerar les classes mitjanes com a rics, i per tant excloure'ls dels ajuts socials i veure'ls com una mena d'enemic a batre dins la mentalitat d'anys 30 del segle XX en que viuen instal·lats. Per cert, molts d'ells no es que siguin de classe mitjana com la majoria del poble, és que són de classe alta, altíssima, i de fa generacions alguns, encara que ho dissimulin o amaguin.

La manca d'ajuts evidents, l'exclusió conscient i pensada de les classes mitjanes de molts ajuts i beneficis, l'impost de successions i donacions, eliminat a moltes Comunitats Autònomes de l'Estat governades pel PP i pel PSOE, i que carrega únicament les classes mitjanes, la política d'habitatge, l'intervencionisme salvatge, la manca en general de polítiques dirigides a aquest 65% de la població catalana, van en aquesta línia.

La situació actual d'una família de classe mitjana, que vol dir d'una família normal i corrent de Catalunya, és la d'arribar cada vegada més just, o ja no arribar, a finals de mes, i amb sous no precisament baixos en molts casos. Averigüeu pel vostre voltant i està ple d'exemples, parelles o persones amb dos sous prou dignes que no arriben a finals de mes: La hipoteca, les despeses fixes, el crèdit, el cotxe, si vius a Barcelona l'inevitable escola concertada (a més ara ja no pots ni escollir on portar els teus fills), la mútua sanitària que molts encara veuen imprescindible i que de fet ajuda a alleugerir la sanitat pública etc... fan impossible arribar a finals de mes, i el que és pitjor, fruit de la política del Govern, cada vegada més impossible.

Aquesta política no és banal, això tindrà conseqüències econòmiques i socials al país, pregunteu sinó als economistes. El debilitament de les classes mitjanes és l'avantsala a una forta crisi econòmica. És això el que busquen?. Tan els poden l'odi i els prejudicis?.

Tinc una amiga de qui no diré el nom però que si llegeix això se sentirà identificada. Podríem situar-la com a independentista i més aviat de dretes. En política econòmica ens barallem, en tot cas fora d'aquest àmbit les seves preocupacions són les clàssiques de la classe mitjana, la llibertat d'elecció de centre escolar, l'impost de successions i donacions... Alhora de parlar del vot però, els seus arguments es queden en "El Mas no m'agrada perque es veu distant", "però tu no ets nacionalista, vols llibertat d'elecció de centre, eliminar l'impost de successions, ajuts per les classes mitjanes...?" li dic jo. Quantes com ella deu d'haver?. Això donaria o donarà per un altre post, en tot cas les raons que ens fan votar una o altra opció política mereixen un profund anàlisi, molta gent no és conscient o no analitza prou el valor d'allò que està votant, què representarà en polítiques pràctiques per cadascú. Aqui hi ha una de les raons de la crisi de la política.

Magdalena Alvarez dimissió ¡¡¡

El que està passant amb RENFE a Catalunya no té nom. És un fet inèdit al món desenvolupat, inclús part del sotsdesenvolupat. És un insult a les persones i a Catalunya.

Hem de sumar-hi la qüestió de l'Aeroport, que volen convertir-nos-el en un de segona divisió, la manca d'inversió de l'Estat, l'incompliment dels pressupostos, el retràs en l'arribada del TGV...

Què més ha de passar?. Un aspecte curiós d'aquesta història és el paper de la Ministra espanyola Magdalena Alvarez, totalment amagada. Pràcticament ningú sap trobar el responsable polític de RENFE, o sigui la Ministra Alvarez, que com a bona socialista és tota una experta en amagar-se (recordem Nadal a Catalunya). Que s'amagui no vol dir que no sigui ella la màxima responsable de tot aquest vergonyós desgavell.

El més sorprenent és com pot ser que ningú en demani la dimissió. Després ens preguntem perque la gent no va a votar, no participa i viu tan allunyada de la política. Hi ha algun cas més evident d'exigència de la màxima responsabilitat política que tota la llista d'abans, encapçalada pel funcionament de RENFE?.

El PSC és el PSOE, per tant el partit d'Alvarez, per tant no demana la dimissió, primer el PSOE i després Catalunya ja ho sabem. Ho ha deixat clar el "President" Montilla, delegat del PSOE a Catalunya, dient que les avaries de RENFE són inevitables.

ERC primer és la cadira i després Catalunya (i les JERC manifestant-se demanant el traspàs de RENFE, es pot ser més cínic?), no demanaran la dimissió per no incomodar el seu germà PSOE.

IC-V és l'altre germanet petit dels socialistes, tot queda en família.

Sorpren que el PP no en demani la dimissió, quan en la seva estratègia desestabilitzadora dubtosament democràtica, a la mínima, basant-se en qualsevol especulació o mentida, ja demanen la dimissió de tothom. Com Alvarez fa mal a Catalunya ja els deu estar bé.

I no em deixo a CiU, el meu partit, no entenc francament a que esperem per demanar la dimissió de la Ministra, i des d'aquí modestament sol·licito a Convergència i Unió que demani la dimissió d'aquesta Ministra per una qüestió ja de dignitat nacional. En breu obrirem aquest debat a CiU Gràcia i personalment espero el traslladem més amunt del partit per mirar d'aconseguir-ho.

Faig una crida als blocaires de tots els partits catalans a fer pressió des de la xarxa per buscar la responsabilitat política que pertoca per l'escàndol de RENFE: Magdalena Alvarez dimissió¡¡¡.

La via escocesa

Jo soc dels no pocs catalans que quan hi ha un Mundial de futbol la meva selecció és l'escocesa, i si Escòcia no hi és em sento orfe en aquell Mundial.

Recordo aquella època en que l'Steve Archibald jugava al Barça, i que es va posar de moda animar al Barça amb benderes escoceses, la del fons blau amb la creu blanca, jo en portava una, que no se si encara està per casa. Banderes que prèviament netejades, van tornar a servir per animar al Tenerife en aquells anys en que ens regalava lligues destrossant al Real Madrid a l'última jornada. La bandera de Tenerife i l'escocesa és la mateixa.

Aviat els catalans tindrem alguna cosa més per enmirallar-nos amb Escòcia, fins al punt que Escòcia obrirà un important debat a la societat catalana, especialment entre el nacionalisme català. I es que en breu hi ha eleccions a Escòcia, i qui va per davant en les enquestes és l'SNP, el Partit Nacionalista Escocès, que té un plantejament programàtic molt clar, si guanya i governa, demanarà en breu la convocatòria d'un referendum d'autodeterminació per mirar d'esdevenir un país lliure al món.

Sorprèn, a diferència de la cavernària Espanya, la reacció anglesa, doncs simplement, de moment no hi ha reacció, el que cal interpretar com un símptoma de respecte cap a Escòcia, entreobrint-se la possibilitat de que Anglaterra acceptés el referèndum i Escòcia pugués esdevenir, efectivament, una nació lliure.

Us imagineu el terravastall que això pot suposar a Catalunya?. Entraria en crisi la via gradualista per assolir la sobirania, ja suficientment en crisi per la situació política actual d'inici de bloqueig de l'Estatut, ofensiva espanyola i sotmetiment del Govern català, i obriria el debat sobre la millor via per assolir la sobirania.

L'SNP, de moment amb el suport majoritari de la societat escocesa, ha arribat a aquesta conclusió després d'uns anys de prosperitat econòmica que han fet d'Escòcia un país suficientment fort com per aguantar i progressar al món sense el paraigües del Regne Unit de la Gran Bretanya. A Catalunya tenim superat aquest estadi de fa temps, és evident que som més forts econòmicament que l'Estat, i que la fortalesa de la nostra economia i el caràcter emprenedor dels catalans ens situaria en condicions favorables al món sense el paraigües, aquest cop limitador i que actua més de rèmora que no pas d'impuls, de l'Estat espanyol.

Comencem-nos-ho a plantejar doncs. Jo començo a mullar-me. Realment, si l'Estatut s'encalla per les maniobres del Govern i poder fàctics centrals, amb la connivència del tripartit, tot sigui dit de passada, haurà deixat sense sortida i sense massa sentit la via gradualista, la qual cosa obliga a pensar altres mètodes. I perque no la via escocesa?.

La teoria de l'avenç lent, pas a pas, amb el gruix de la societat, fins arribar un dia en que la fruita estigui prou madura com per assolir la sobirania via referendum i via adveniment amb l'Estat espanyol ha estat vàlida, almenys fins ara. Ara bé, potser s'ha esgotat, potser des de l'estat han sabut trobar-li els punts febles i ens la frenen sempre. Perquè no passar a un altre estadi?. Potser ja estem madurs per al referèndum d'autodeterminació a curt termini, ja són molts anys fent cohesió social i nacional i ja n'hem debatut prou com perque la societat catalana tingui madurs els elements per anar a les urnes amb una pregunta tan trascendental. I qui diu que perdriem? perquè? difícil seria però no tenim perque perdre. I si perdés l'opció secessionista què passaria? doncs quedariem igual com ara, per tant no perdriem gaire tampoc.

Perque un escenari així sigui factible falten un mínim però de 7-8 anys. És evident que amb l'actual Govern espanyolista a la Generalitat és impossible crear les condicions per a un escenari d'aquest estil. Cal primer que el catalanisme torni al Govern de la Generalitat, i un mínim d'una legislatura per crear les condicions necessàries per després encarar aquest escenari del referèndum d'autodeterminació.

Comencem a pensar en aquest escenari. Els esdeveniments a Escòcia poden precipitar aquest debat.

Joaquim Nadal, el Conseller de les esquerdes

Difícilment un Conseller ha acumulat mai tantes desgràcies i desastres, i segur que enlloc del món, cap Ministre ha seguit al càrrec amb només la meitat de desastres que li han passat a Joaquim Nadal.

A Nadal li passa de tot, i no se com surt mig indemne. El fet de ser un membre de pes de la burgesia gironina, el bagatge polític acumulat tants anys a Girona i el fet de ser gairebé ja l'única cara amb cert perfil suposadament catalanista al PSC-PSOE, el va salvant de la crema.

I es que no se que més li pot passar. La seva gestió s'acosta a la nulitat quant a resultats efectius. Cap gran obra inaugurada o prevista que hagi sorgit del seu mandat, només vendes de fum com l'Eix Transversal Ferroviari que en el millor dels casos trigariem 20 anys a veure. L'únic del que presumeix és de la Llei de barris, que amb un altre nom i projecte ja existia als governs de CiU: ADIGSA, nuclis antics... A banda d'aquest del tren, cap gran projecte nou o previst a curt o mitjà termini.

El Conseller Nadal és el Conseller a qui, entre altres, se li enfonsa el Carmel, el del caos i vergonya mundial a l'Aeroport del Prat l'estiu passat, el de la liquidació del projecte de la Línia12 que pretenia unir Barcelona amb el Baix Llobregat, el de l'aturament constant de la Línia 9 del Metro, el de les esquerdes a Horta i Gràcia, el de les esquerdes al Prat, el del TGV per sota la Sagrada Família sense que hi hagi estació del TGV al centre de Barcelona, el de l'ensorrament d'un dic del port de Barcelona que reparar-lo costarà més que tot el tema del Carmel, el de la vergonya de RENFE, el de l'enfonsament del Túnel de Vielha, el qui aconsegueix la inversió més baixa de l'estat a Catalunya en molts anys, el dels endarreriments en l'arribada del TGV a Barcelona i Catalunya en general, i sobretot, el de la crisi de l'obra pública, per la història quedarà el seu mandat com en el que va néixer per primer vegada en més de 100 anys i de tot el món només a Catalunya, la por a l'obra pública, la por al túnel per sota de casa.

En tots aquests incidents, pregunteu-vos si l'heu vist sobre el terreny treballant en els fets. Hi era Nadal a Vielha?, recordeu gaires imatges d'ell al Carmel, sobretot els primers dies?, hi era a l'Aeroport del Prat? hi és en les crisi de RENFE?. Ell viu al seu despatx des d'on des de les alçades planifica el millor per tots nosaltres, simples peons d'un mapa on ell planifica. No som dignes però de que ens vingui a veure quan passen desgràcies, en actitud pròpia del despotisme il·lustrat tan lligat al Partit Socialista de Catalunya.

I aquesta és la seva actitud, lluny de ser humil i baixar a mirar de solucionar el que va passant, l'actitud és despòtica, xulesca, desafiadora i gens rectificadora, com així va ser en la primera compareixença parlamentària seva al Parlament d'aquesta legislatura. Des de l'alçada ens ensenyava als plebeus els seus centenars de plans que pobres de nosaltres no érem capaços d'entendre perque simplement volem que s'ocupi dels nombrosos incendis oberts (RENFE, aeroport...). Ensenyant-nos que abans d'ell tot era el desert, i que amb ell va arribar la solució.

Expliquen que en acabar la darrera sessió parlamentària, un ofès Nadal va dirigir-se al Diputat de CiU Josep Rull, per dir-li que no aconseguirien penjar-li la llufa de ser el Conseller de les esquerdes, qui gosa qüestionar el gran Nadal. Aquesta actitud pueril demostra que ja té la llufa de les esquerdes i altres desgràcies, molt grossa, i se l'ha guanyada a pols.

Sobre TV3, la seva

D'entrada deixar clar que jo no soc d'aquests que penso que TV3 és absolutament horrorosa, 100% sectària i impossible de veure-la. Alguna cosa d'aquestes hi ha, però no tan hiperbòlicament.

TV3 està molt espanyolitzada i és una eina utilitzada pel tripartit com a desnacionalitzadora, ara bé, no tot és dolent. TV3 té un comportament podríem dir guadianesc, per exemple és sensible a les pressions que li llencem des del Grup Parlamentari de CiU, on hi ha dos assessors que som força obsessos en el control a la Televisió pública catalana, jo i el Jordi Moreso. A vegades es mostra com força neutra i almenys respectuosa amb tot plegat, i segons com, agafa una deriva espanyolitzadora, i socialista sectària que fa por. Moment de pressionar amb tot tipus de preguntes i de mecanismes parlamentaris, i TV3 torna més o menys i no sempre a la situació de respecte.

Deixar clar que no comparteixo el criteri de tanta gent de ni mirar TV3 i passar-se a Tele5 o similars. Primer que cal tenir estomac per mirar Tele5, Antena 3 o aquestes coses, i a més jo ho veig com un exercici de sadomassoquisme, ja que allà sí que tot és en castellà i a nivell espanyol, ni sents a parlar de Catalunya. Flac favor fem al nostre país i la nostra llengua i cultura si deixem de mirar TV3 i engruixim les files d'aquests canals privats encara més al servei dels partits polítics espanyols.

TV3 va ser creada pel Govern nacionalista de Catalunya, entre altres coses, com a eina de reconstrucció nacional. Què millor per arribar a tots els ciutadans de Catalunya que un canal de televisió, a través del qual pots apendre la llengua, conèixer què és Catalunya, la seva història, tradicions... Des de que hi ha el tripartit aquests objectius ja no existeixen, sinó que més aviat s'han invertit.

Com va dir en privat un periodista de TV3 que encara és allà dins "TV3 no serà mai el que era simplement perque no la senten com a seva". I així ha estat. Han girat els objectius com un mitjó, i ara mateix és una magnifica eina de desnacionalització, on el català s'aguanta com a idioma perque l'han heretat, però on es cultiva l'absoluta espanyolització de tot i la frivolització dels elements nacionals catalans, tot ben amanit amb el clàssic sectarisme dels governs socialistes. Alguns exemples comprovables cada dia:

- L'òptica espanyola dels informatius. Fixeu-vos que pràcticament només parlen del Zapatero, especialment del Zapatero, amb Rajoy, tot el que passa a Espanya i Madrid. Com si no hi hagúes política catalana, que certament n'hi ha poca, i TV3 contribueix a l'estratègia Montilla de com menys aparèixer millor, treuen al Zapatero que és qui millor rèdit els dóna. Com fi fóssim a Segovia o Soria.

- La lenta aparició i extensió del castellà. Programes on s'entrevista gent tot en castellà amb l'excusa de que l'entrevistat no entén el català, personatges que parlen en castellà a les sèries de més audiència, cada vegada més anuncis en castellà...

- Català poc cuidat. Faltes d'ortografia infantils en els escrits, errors en la parla, espanyolització de les paraules. Estic fart de sentir a parlar d'AVE i no de TGV a TV3 per exemple.

- Desaparició dels símbols catalanistes. Ja no sentireu a parlar mai dels Països Catalans, i si sentireu a parlar del sud de França referit a la Catalunya nord.

- Identificació amb Espanya, com seguiments inaudits de la selecció espanyola de futbol o altres esports, o del Fernando Alonso. Sentireu a dir més d'una vegada "el nostre país" referit a Espanya.

- Sectarisme amb publireportatges sobre alguna obra concreta de dubtosa notícia que ha fet el Govern o mencions a iniciatives d'ajuntaments sempre del tripartit.

- Apreten amb les nomenclatures, obviament obeïnt dictats concrets dels cervells tripartits. Observeu que sobretot a nivell internacional, però també estatal, tot el que no és esquerra son els conservadors. L'esquerra i els conservadors, o sigui bons i dolents. Els liberals són conservadors?, democristians són conservadors? centristes de diversa mena i procedència són conservadors?, tot va al mateix sac?. Jo ho tinc clar, els conservadors són ells, l'esquerra antiga ancorada en els anys 30 ó 60 del segle passat, aquests són els carques i conservadors, que fan polítiques de dretes com a Barcelona, sense polítiques socials i amb l'especulació per bandera.

Segur que hi ha més exemples. S'em oblidava, gràcies Carod una vegada més.

OPA a Catalunya

En el terreny econòmic hem viscut un dels exemples més il·lustratius i indignants de la relació entre Catalunya i l'Estat espanyol.

Davant una empresa en crisi, que necessitava un reforç extern, com en aquest cas era ENDESA, es produeix una OPA de Gas Natural, que de portar-se a terme hagués convertit l'empresa catalana en un gegant de l'energia amb tamany per fer-se un forat a la primera divisió mundial d'aquest àmbit econòmic.

La reacció de part de la societat espanyola, amb Endesa al capdavant, i el Senyor Manuel Pizarro al capdavant d'Endesa, va ser sorprenent, o potser no tan sorprenent. Barrejant aquesta qüestió amb el debat de l'Estatut, i amb el ràpid recolzament del Partit Popular i la seva caverna - brunete mediàtica, van presentar l'OPA de Gas Natural com una mena d'invasió de Catalunya a Espanya, d'agressió a l'Estat, denunciant el fet amb un estil obertament anticatalà, barroer i d'altres temps. Públicament, l'estratègia seguida per aquests sectors, amb Pizarro de cabdill, ha estat la d'aconseguir qualsevol altra oferta de qualsevol origen i lloc abans que una catalana.

Un Govern socialista a Madrid (Govern amic diuen alguns), amb Ministre català al ram (José Montilla, per tant segons alguns amb la millor situació possible), va intentar de manera escadussera redreçar la situació i afavorir l'OPA de GAs Natural. Ho van fer tan bé que aquesta OPA ha estat impossible. A Montilla se li desconeix cap gestió positiva i un munt d'errors, i Zapatero defensava l'OPA de "boquilla" fins que va vendre Gas Natural en una reunió amb Angela Merkel, a canvi de pal·liar la seva més que qüestionable política exterior.

Zapatero ha avalat i ajudat l'altra OPA, la d'E.On, i Montilla amb el seu silenci també, com a bon defensor que és de Zapatero (no dels catalans) a Catalunya. Trist és el silenci polític i de la societat civil a Catalunya sobre aquest fet, únicament CiU, i de manera massa tímida, s'hi ha pronunciat. En un tema que és mostra d'indignació i conversa popular allà on vagis. La gent potser no entén el tema econòmic, però ha entès perfectament el polític.

I Gas Natural, i els catalans, amb un pam de nas, una vegada més. Hi ha mostra més evident que aquesta del despreci i del sentiment anticatalà que hi ha a Espanya?. És lògic que prefereixin una OPA alemanya a una de dins del propi Estat espanyol?. S'entendria aquesta mateixa situació a qualsevol altre país?. Algú necessita alguna mostra més?. Amb aquests sentiments i aquestes regles de joc algú em pot dir quin sentit té que Catalunya segueixi formant part de l'Estat espanyol? algú em sap dir una sola raó?.

Il·lustratius sobre aquests fets són l'editorial de fa pocs dies de l'e-notícies: http://hemeroteca.e-noticies.com/edicio-1752/editorial/opa-i-anticatalanisme-17966.html i el comunicat de renúncia a l'OPA emès per Gas Natural: http://portal.gasnatural.com/servlet/ContentServer?gnpage=1-10-1¢ralassetname=1-NOT-010207-OPAFINAL&centralassettype=Noticia.

Primer toc d'atenció a Rijkaard

El Barça està en crisi, crisi temporal, potser no greu, però crisi, ara ja és una evidència.

En tota la temporada l'equip no ha trobat el ritme. És normal que costi trobar-lo, també és normal que hi hagi alts i baixos, però no és tan normal que en 4 mesos, i anem cap al cinquè, l'equip no hagi trobat mai el ritme, tendint a més cap a una situació cada vegada més preocupant.

És evident que falten Eto'o i Messi, a qui al principi de les seves lesions no trobàvem a faltar gaire, però ara mateix esdevenen quasi imprescindibles per superar els moments difícils. Poc diu d'un equip en que se suposa que els 11 o els 22 són bons jugadors. Si tan depenem de dos, que, a més, quan vinguin, no jugaran com abans de cop, sinó que hauran de trobar el ritme, és que la cosa no va bé.

A banda de l'exposat hi ha tota aquesta filera de raons que se'm acudeixen com a explicatives:

1- Apatia, manca de tensió. El Barça ja no pressiona com abans, no té aquell ritme trepidant i demolidor, o només els mostra 10 minutets (així va ser contra el Celta i contra el Saragossa). Els jugadors (potser excepte Deco i Puyol) no entren al tall amb la mateixa força.

2- Gran error deixar marxar Larsson, i gran error no recuperar-lo al mercat d'hivern. Era evident que si es lesionava Eto'o patiriem sense el Larsson, dit i fet, sort que el Saviola aguanta el tipus.

3- Són ja dues finals perdudes, Mònaco i Japó, dues finals que, encara que es vulgui vendre el contrari, són importants, molt importants, i s'han perdut de la mateixa manera, contra un rival que s'ho havia preparat a consciència sabedor del que es jugava, i un Barça amb la única preparació de creure's guanyador d'entrada. I ahir amb el Saragossa quelcom hi ha d'això, no de creure's guanyador, ja que per mi el Saragossa era el favorit de l'eliminatòria des de que es va fer el sorteig, sinó d'apatia, de jugar un partit poc preparat, com si fos un partit qualsevol, contra un rival que sí s'havia mentalitzat pel que es jugava.

4- Problemes físics. No se què passa amb la preparació física però els jugadors van justets de forma. S'ha parlat de sortides nocturnes, lesions...

5- Mentalment no estan bé tampoc. L'any passat era un equip imbatible que sortia amb la mateixa mentalitat jugués contra el Madrid o contra el Numància de Soria, i guanyava, aquest any la mentalitat ja no és aquesta, ja no hi ha aquella tensió.

6- La gira d'EE.UU. segur que no va deixar preparar bé la temporada. Planifiquem bé les pretemporades i no només econòmicament.

7- Hi ha grans figures en estat de forma preocupant, Ronaldinho i Marquez en són els màxims exponents.

8- Els nous fitxatges no donen el rendiment esperat. Gudjonhsen no és davanter centre nat, i està lent i fallador. Thuram compleix justet i Zambrotta va renèixer ahir contra el Saragossa, però fins llavors no se l'havia vist gaire.


Tot aquest cúmul de circumstàncies fa patir, i tot i que no tenen un únic responsable, Rijkaard n'és el màxim. Com a simple soci i aficionat li dono el primer toc d'atenció, li queden molts per mi, se'ls ha guanyat, però el primer jo ja li ensenyo.