28 de desembre 2006

El Corte Inglés i el català

El Nadal, amb les inevitables i tradicionals compres, passejades etc... és un bon moment per veure com està el català a nivell de carrer i als nostres comerços, grans i petits.
L'experiència és més aviat preocupant, val a dir que més preocupant quan més gran és el comerç. L'ús del català és habitual i sense problemes a la gran majoria de comerços petits, empitjora a mesura que l'establiment és més gran i és absolutament preocupant a nivell de grans superfícies. Un d'aquests grans comerços que he visitat diverses vegades aquestes darreres setmanes és El Corte Inglés, i la situació lingüística allà és per llogar-hi cadires.
Dirigin-te sempre en català als treballadors d'El Corte Inglés, resulta preocupant com el 90% et contesta sempre en castellà, i només un 10% sent generosos, que vol dir un parell d'individus, et segueixen en català. Es tracta a més de gent de totes les edats, gent de 20, 30, 40, 50 i 60, i els percentatges es reprodueixen de manera preocupant a totes les edats, 90 a 10 si fa no fa.
El cas més increible, i amb el que m'hi he trobat més d'una vegada, és el que et dirigeixes a ell en català, et contesta en castellà, tu segueixes parlant en català, ell en castellà, i quan ja vas a pagar o ja has pagat, a còpia d'haver-te dirigit a ell com 10 vegades en català, llavors al final et contesta en català, en un més que bon català. Resulta absolutament increible, que es que es pensen que han d'atendre els clients en castellà i sinó els passarà alguna cosa?.
Un altre fet curiós és que una de les úniques 2-3 persones que sí m'han contestat en català en aquests grans magatzems, era francesa, i no de la Catalunya Nord, sinó de França de veritat, és de les poquíssimes que et contesta en català al Corte Inglés de la Diagonal, amb accent francès, però perfecte català. Què porta a tenir més consciència d'on es viu als que vénen de fora que als propis d'aquí?.
En favor d'El Corte Inglés val a dir que mai m'han demanat canviar d'idioma i en català m'han entès sempre, que és el mínim exigible. Això no treu però que l'absència evident de directrius lingüístiques per part dels responsables d'aquests grans magatzems és intolerable, i més en uns establiments ja amb arrelament i certa història a Catalunya.
Aquest fet em porta a preguntar com pot ser que hi hagi tanta i tanta gent que tot i viure i haver estudiat aquí, teòricament amb el català de llengua vehicular a l'escola, ni tan sols el parla, ni els cal ni s'en preocupen.
Com pot ser doncs que tinguem partits com Ciutadans, el PP o el mateix Carod-Rovira que defensin el lliure mercat lingüístic, o sigui la no politització, no intervenció política en la qüestió de la llengua i que sigui la mateixa societat la que decideixi quina s'utilitza i quina no. És més que evident, i passejant aquests dies ho veureu, que deixar la qüestió lingüística al lliure mercat de la societat comportaria un efecte evident, la desaparició del català.

22 de desembre 2006

M'ha arribat que...







- La representant d'ERC a un programa de tertúlies d'Onda Rambla va dir textualment que "nosaltres sempre escollirem socialisme abans que nacionalisme". Ho certifico perque jo mateix era el representant de CiU en aquell programa. Curiosament, una de les darreres enquestes públiques aparegudes, entre moltes altres dades, diu que el 84% dels votants d'ERC voten ERC perque és nacionalista. Curiós no?, prenguin nota els votants. Sovint Ricard Martinez, Regidor del Districte de Gràcia, al igual que Joan Puigcercós, afirmen que "nosaltres no som nacionalistes".

- El representant d'IC-V al programa de tertúlies de Ràdio Gràcia dels dimecres, va afirmar, justificant-la, que l'okupació és fruit de l'evolució de la societat. Igual que abans les persones treballàven 15 hores i ara 8 al dia, igual que abans les persones no utilitzaven la via pública i ara sí, doncs l'okupació d'espais era com això, un nou avenç social, fruit de l'evolució social.

- Josep Lluís Carod-Rovira ha dit públicament que cal despolititzar la llengua, el català. O sigui que cal deixar la llengua al designis del lliure mercat lingüístic.

- El representant d'IC-V a no se quin programa de Ràdio Gràcia, va preguntar-se quin futur tindria una coneguda Obra Social de Gràcia amb seu al Camp d'en Grassot, ara que l'Ajuntament assumiria els serveis socials i que el Govern anunciava la pujada de les pensions mínimes.

No ho dic jo, ho diuen ells mateixos, són declaracions públiques d'ells mateixos. Perque sapiguem qui ens està governant exactament.

19 de desembre 2006

... i l'espina segueix clavada

Avui va de Barça, primer post de futbol des de que funciona aquest blog. Els qui no us agradi el futbol deixeu-me esvargir-me una mica. Recordo la primera final de la Intercontinental que vam perdre. Era l'any 1992, l'any més mític de la meva vida per múltiples factors. Es va jugar de matinada, dissabte de matinada. Era l'època de les farres boges setmanalment, i vam sortir per Lloret fins a l'hora del partit, que deurien ser les 4 o les 5 de la matinada. El vam veure al bar que coneixiem amb el nom de Nou Cal Xavi, que mai va tenir l'èxit del Cal Xavi. Recordo el Bar ple, el gol de l'Stoitxkov, i al final perdre.

La d'aquest any serà la final que recordaré pel dinar amb els amics de Mollet, el dinar que va començar tard, i que vam fer tard per poder veure la final del Barça que aquesta vegada es jugava pel matí. La final que havíes de veure mentre et dutxaves, vesties, vesties els nens.... El resultat el mateix, derrota.

Perquè va perdre el Barça la final de l'ara Mundial de Clubs, antigament Copa Intercontinental?. Jo crec que principalment per 5 raons:

1- Ritme de partit: El partit es va jugar al ritme que exactament volia l'Inter de Porto Alegre, un ritme lent, de molt toc, de molt migcampisme, poc perill. Tocar, tocar i tocar sense que passés res a l'espera del gol al moment oportú, que va arribar. Plantejament de ritme de partit errat per part del Barça.

2- Gudjohnssen: Sento personificar-ho en un jugador, i no és cert que sigui culpa d'un sòl jugador, però el bó de Guddy no va estar precisament entonat. Lent, sense aparèixer, sense lluitar les pilotes, inclús molestant al joc del Barça. Gudjohnsen no és un davanter centre nat, en tot cas és un migcampista molt ofensiu. Juga mal posicionat al Barça, i això es nota, ho nota ell en negatiu i sovint també l'equip.

3- Messi i Eto'o: Des de que no estan Messi i Eto'o potser és el primer partit que realment se'ls ha trobat a faltar. És més, jo crec que aquesta final amb Messi i Eto'o hagués anat d'un altra manera. Haguessin donat la mobilitat i verticalitat que li va faltar a la davantera del Barça.

4- Preparació: El mateix mal de Mónaco. L'altre equip sembla boníssim, el Sevilla llavors, l'Inter de Porto Alegre ara, i no ho són tant, el que passa és que sí que han preparat el partit a consciència, tàcticament i a consciència, com si d'una gran final es tractés, perque d'una gran final es tracta. El Barça no prepara aquests partits més enllà de la preparació d'un partit normal, i surt al camp creient-se guanyador amb la màxima de que és superior i alguna cosa passarà (Ronaldinho, Deco...), alguna virgueria i alguna cosa passarà i el Barça guanyarà perque és millor. Aquesta màxima resumida en aquella famosa frase de "sortiu a disfrutar", ja ens va costar perdre la final d'Atenes 4-0 i no n'aprenem, ens va costar el 3-0 de Mónaco i ara l'1-0 del Japó. I París portava el mateix camí, sort que Rijkaard aquesta vegada sí que va encertar amb els canvis i el partit va canviar. A veure quan aprenem que les finals són molt difícils i molt importants i que cal preparar-les sumament a consciència, també tàcticament.

5- L'àrbitre. No és raó decisiva i la poso la cinquena i última, però per mi també va influir. Curiosament ningú treu aquesta raó, però per mi hi va ser. A la primera part hi va haver dos penals, com a mínim dubtosos, a favor del Barça, més unes quantes faltes on el criteri de l'àrbitre era bastant qüestionable. Per tant també va influir.

16 de desembre 2006

Comença el trist espectacle

Per als que diuen que Convergència i Unió no fa oposició. Aqui teniu una llista de les coses que en el poquíssim temps que porta el tripartit 2 al Govern ja han fet malament.

Podem resumir l'inici del Govern en 5 grans línies: 1- De la Catalunya nació a la Catalunya regió, estan gestionant com si fos una Diputació, no una nació, simple gestió sense ànima de país; 2- Baralles: Ja han estat moltes i varides com es pot apreciar al llistat d'aquí sota. 3- Espanyolització: Montilla va fent mentre Carod toca l'arpa des del balcó del seu despatx. 4- La mordassa. S'han conjurat tant a no barallar-se públicament i a no fer errors que actuen completament compungits, passant de puntetes, sense arriscar el més mínim, cap projecte interessant, no sabem on anem, només gestió pura i dura, com la d'un Consell comarcal o una Diputació. 5- Mediocritat: Fruit de la mordassa, les poques ganes de gestionar de bona part dels protagonistes d'aquest Govern i de l'escassa preparació de molts alts càrrecs, el perfil baix i la mediocritat s'imposen.

No creiem que aquesta legislatura hi hagi errors del tipus corona d'espines, viatges a Perpinyà o 3%, potser per això sí que servirà la mordassa, ara bé, baralles, inconcrecions, projectes aturats etc... ja estan a l'ordre del dia, ja són notícia diària quan no porten ni un mes. En suma, el resultat serà el mateix que el del tripatit 1, tot aturat i sense projecte, pitjor encara, perque és un tripartit clarament més espanyolista que l'anterior. Tot cofat amb un President amagat perque no es vegi que no dóna la talla i que no coneix ni té projecte de país més enllà de convertir-lo en una Comunitat Autònoma més.

Un Govern amb personatges com Carod, Saura, Puigcercós, Huguet o Montilla, no pot ser un Govern tranquil. Del Dragon Khan al Circ Tripartit 2, patirem pel país però estarem ben distrets:

En menys d'un mes tot això ja:

-No creació de la Conselleria de Relacions Exteriors.

-Les competències d’exteriors novament trossejades: Carod té les relacions exterior però sense ni Brussel·les ni Madrid. I l’Institut Europeu de la Mediterrània estarà en mans de Governació.

-No creació del Departament d’Universitats Recerca i Societat de la Informació DURSI (crítiques dels rectors de les universitats públiques i incompliment d’una promesa).

-Baralles per qui porta política lingüística. Acord mal tancat.

-La CCRTV diuen que dependrà de Cultura. No pot ser, la CCRTV depèn del Parlament.

-Conseller d’Interior Joan Saura. Els alternatius dirigint a la policia. Saura haurà de gestionar alguna cosa tot i que s’hi resisteix: Vol dirigir interior des de Palau, després parla de política d’interior "progre". Per llogar-hi cadires.

-Creació d’una macroconselleria en mans de l’Huguet. L’acumulació i diversitat de temes que tindrà aquest departament (comerç, turisme, indústria, innovació, internacionalització, universitats i recerca) provocarà un segur descontrol en aquestes matèries.

-Oblit del sector pesquer i del sector ramader, que fins i tot desapareixen del nom del Departament (Agricultura, Alimentació i Món Rural).

-Desequilibri territorial en l’origen dels consellers (només n’hi ha un de les comarques de Tarragona. No n’hi ha cap ni de les Terres de l’Ebre ni de les comarques de Lleida).

-Ús del Parlament de Catalunya per a la presentació del Tripartit 2 abans de la constitució del Parlament.

-Es nomena Secretari general d’Interior Joan Boada, una persona que va demostrar ser incapaç de guardar un secret de la Sindicatura de Comptes (informació confidencial sobre els plans de pensions de FGC).

-L’Institut Català de les Dones deixa de dependre de Presidència. Ja no serà un ens transversal a tota l’acció del Govern sinó només un ens sectorial.

-La Secretaria General de Joventut deixa de dependre de Presidència. Ja no serà un ens transversal a tota l’acció del Govern sinó només un ens sectorial.

-Es crea la vicepresidència, una figura espanyola, que a Catalunya no ha existit mai i que el nou Estatut no recull.

-El nou tripartit representa la continuïtat del primer (8 dels 14 consellers repeteixen i 3 més ja ocupaven càrrecs d’alta responsabilitat).

-Incompliment d’una de les seves promeses: el Govern no és paritari. Només 4 dels 14 consellers són dones. A nivell de secretaris generals, només un 19% són dones.

-Manifestació contra la Línia elèctrica MAT amb presència de dirigents d’ERC i IC-V.

-TV3 més espanyolitzada que mai (només parlen del ZP).

-Cimera hispano-francesa a Girona sense presència de cap tipus del Govern català.

-L’oficina de Roma consideren que no fa falta, perquè ja es portarà la relació des de Madrid (Francisco Vàzquez és l’ambaixador!!!).

-Montilla fa rectificar Puigcercós per tenir al Departament només la senyera.

-Discrepàncies amb el Quart Cinturó. Huguet parla la Cinqué Cinturó.

-Tura considera que la conselleria d’Interior hauria d’estar en mans del PSC-PSOE.

-IC-V organitza campanyes contra la RENFE mentre el Govern, on ells hi són, no fa res per fer efectiu el traspàs.

-ERC renuncia a gestionar gairebé la meitat del pressuposat públic que gestionava amb el tripartit de Maragall.

-Creix la sensació d’inseguretat ciutadana sense que es produeixi una resposta efectiva des d’Interior.

-Passen part del departament de Benestar i Família (l’antiga DG d’Acció Cívica i Actuacions comunitàries) en contra del que va votar ERC al propi Parlament.

-Montilla treu a ERC les competències en consum (sancions ús del català en els comerços) i en energia (interconnexió elèctrica) i les traspassa al departament d’Economia.

-Reial Decret que aprova el govern Zapatero sobre augment del nombre d’hores d’ensenyament en castellà. PSC-PSOE el defensa i ERC i ICV amenacen amb recórrer aquest decret. El model català lingüístic d'ensenyament en perill, la llengua catalana en perill.

-La supressió de la cimera de la UE sobre l’habitatge sense que hi hagi hagut reaccions per part del govern de la Generalitat, és més, Montilla ho relativitza.

-Montilla assisteix a la festa espanyola d’aniversari de la Constitució sense que ERC digui res. Feia 18 anys que cap President català assistia a aquest acte de pleitesia.

-Reacció davant de l’okupació de Can Ricart (Carod proposa que es busqui una solució dialogada).

-Saura no fa cap declaració al voltant de Can Ricart.

-Desaparició TVE en català.

-Polèmica Huguet sobre els festius. Critica la Puríssima com una imposició dels sectors catòlics tradicionalistes.

-Adopcions al Congo.La nova consellera vol solucionar-ho viatjant al Congo però després no hi pot anar per problemes burocràtics.

-Augmenta el rebut de la llum l’any 2006.

-Huguet contradiu el decret de rebaixes al fixar el diumenge de rebaixes el 14 de gener enlloc del 7 de gener.

-Polèmica sobre la mesura dels 80km/h a les rodalies de Barcelona entre Baltasar i Nadal.

12 de desembre 2006

Guanya l'esquerra

Abans de tot uns aclariments. Ja he dit i deixat clar en diversos posts que el tema dreta - esquerra per mi és obsolet i secundari. Obsolet perque ja no respon a la realitat política i social d'avui dia, són uns termes que van servir per explicar i analitzar la política al segle passat, però ja no avui dia. Són termes vàlids per l'època de la República, els anys 30, la Guerra Civil, el franquisme... però obsolets avui dia. Evidentment hi ha famílies polítiques, assimilables segons com al terme dreta - esquerra, o l'evolució desenvolupada d'aquests, hi ha conservadors, socialistes, comunistes, post-comunistes, socialdemòcrates, liberals, democristians, algunes famílies que segur em deixo i la combinació d'algunes de les que he dit: socialcristians, socioliberals... varietat molt més rica i actualitzada que la rovellada definició dreta - esquerra.

Secundari perque no vivim en un país normal, vivim en un país, Catalunya, la prioritat del qual és esdevenir normal, o sigui lliure entre totes les nacions lliures del món. Un cop això passi llavors ja podrem parlar prioritàriament de conservadors, liberals, socialdemòcrates etc..., però mentre això no passi el fet nacional està molt per sobre d'aquestes dicotomies.

Dit això, i deixant clar que per mi són termes desfassats i secundaris, l'esquerra ha guanyat la batalla ideològica a la dreta, almenys a Catalunya. La gran majoria de la població es situa cap a l'esquerra; tots els partits i tothom fuig del terme dreta, gairebé un insult, en canvi és un privilegi que t'anomenin d'esquerres. El temps ha associat l'esquerra amb la defensa de la gent més necessitada, la gent treballadora, normal, mentre la dreta no ha sabut convèncer amb la teoria que la bonança econòmica que porta l'economia de mercat acaba afavorint a tots per si sola, i se l'ha acabat associant als grans interessos econòmics i grans empresaris. El franquisme i les rèmores històriques del segle passat han fet la resta, situant les dretes com els dolents i les esquerres com els bons.

Guanyada la batalla ideològica per l'esquerra, les forces polítiques que no són estrictament d'esquerres o que es mouen en altres paràmetres, tenen una dificultat per expressar-se, un handicap que els costa superar, i del qual s'en aprofiten els que s'identifiquen amb el desfassat paràmetre esquerra. Això és així i caldrà donar-hi voltes.

Més enllà de la reflexió política, aquesta victòria ideològica de l'esquerra comporta efectes absolutament perversos, com allò de que un cop ets d'esquerres ets el bó i ja no cal fer res, perque ets d'esquerres, torno a citar l'article d'Anasagati perque és boníssim en aquest sentit http://ianasagasti.blogs.com/mi_blog/2006/11/la_izquierda_ab.html. Això aplicat als càrrecs públics és la pervesió absoluta de tot plegat, i està passant al nostre govern. O sigui la idea de que un càrrec públic és simplement per ocupar-lo, com ets d'esquerres no cal fer res, ets el bó, la maquinària ja farà les polítiques, i tu a viure, a fer articles, declaracions, anar a la ràdio... com ets d'esquerres ets el bó, no cal fer res. Investigueu per exemple els horaris que fan alguns alts, altíssims càrrecs sobretot d'ERC i IC-V, que són els que apliquen aquesta màxima, es pot ser alt càrrec i treballar només pels matins? alguns creuen que sí, us ho asseguro, d'altres justifiquen públicament la no gestió, "on hi ha tècnics que s'apartin els polítics" he sentit dir a algú d'ERC. Carod i Saura en serien els màxims exponents, Carod és el paradigma de tot això que acabo de dir, algú creu que Carod gestionarà alguna cosa?, i el pobre Saura a Interior, quin gol li han colat els sociates, encara no sap ni on és, vol dirigir el Departament d'Interior des de Palau, diu que farà una política de seguretat "progre", i de moment ha creat l'inevitable i inoperant òrgan participatiu allà dins. Pobre Saura, ara haurà de gestionar alguna cosa, quin problemot.

Així que ja ho saps, si ets d'esquerres apunta't a ERC i IC-V, amb sort no trigaràs a tenir un càrrec públic i tranquil, no cal saber-ne, no cal tenir ni idea de la matèria que dirigiràs, ni projectes, ni idees, ni et demanaran raons, ni cal que gestionis, ni plans d'acció, ni projectes, simplement ocupa el càrrec, com ets d'esquerres ets el bó i per tant ja ho hauràs fet bé sense necessitat de fer res.

07 de desembre 2006

Les urnes sempre tenen la raó?

La meva opinió és que evidentment sí, les urnes sempre tenen la raó. És un dels principis, sinó el principi, bàsic de la democràcia. Les urnes sempre tenen la raó, una urna és democràticament sagrada, i el que diu la urna democràticament sagrat. En algunes ocasions és cert que les urnes llencen missatges complicats d'entendre, en aquests casos i en qualsevol altre, mai cal buscar la culpa en la gent, sinó en què no ha fet bé, o bé la classe política en general, o bé els partits que no surten ben parats del veredicte electoral.

A banda de respectar i creure en el missatge de les urnes, també és molt important saber-lo interpretar, ja que si no s'interpreta bé també s'està fent un frau a la democràcia, legal perque la llei potser ho permet, però frau democràticament parlant si no s'està respectant la voluntat del poble. Com el cas de Catalunya, on dues vegades seguides el missatge del poble a les urnes ha estat el desig de govern nacionalista, encapçalat per CiU però clarament condicionat, missatge que posteriorment han interpretat com els ha donat la gana un parell o tres d'il·luminats per afavorir els seus interessos.

Aquest post no va dirigit però a la política catalana, sinó a alguns casos que darrerament fa que la societat es plantegi la pregunta que li dóna títol: sempre tenen raó les urnes?. I sí, la tenen, tot i que a vegades el missatge que deixen anar és complicat d'entendre.

És el cas de Veneçuela per exemple, on Hugo Chavez ha revalidat la seva majoria amb un percentatge superior al 60% dels vots, en un procés electoral sembla que net, doncs estava vigilat internacionalment i no hi ha hagut acusacions de frau. Chavez ha guanyat legítimament i democràtica. Podem parlar d'inici de dictadura democràtica, doncs les notícies que arriben d'allà fan posar els pèls de punta: Objectius de partit únic, organització d'una milicia immensa preparada per fer front als Estats Units, nacionalitzacions... De tota manera mentre cada x raonable temps el poble de Veneçuela pugui revalidar o no a les urnes la revolució Bolivariana de Chavez, aquest estarà legitimat per seguir fent.

Una explicació a l'èxit electoral de Chavez la podem trobar no tant en mèrits propis, sinó en demèrits d'altres, i aquests altres serien els partits tradicionals de Veneçuela, que com en tants i tants altres països de Sudamèrica han fracassat estrepitosament. Són partits creats a imatge i semblança dels partits i ideologies europeus, copiant estil, formes, ideologia, polítiques i objectius, quan Europa no té res a veure amb Sudamèrica, i el que és bó per Europa no té perque ser-ho necessàriament a Sudamèrica. Els governs dels partits tradicionals a Veneçuela i altres països de la zona, simplement han perpetuat les desigualtats, governant de manera inteligible només per als més formats i occidentalitzats, sent incapaços d'entrar a resoldre els problemes interns més enquistats. En aquests casos la reacció del poble és buscar altres sortides, i davant la incapacitat de la classe política de generar-ne de noves, s'obre pas el populisme, que té mil cares, a Veneçuela Chavez, i que mira de donar respostes a aquest problemes enquistats, al principi amb cert èxit, simplement perque s'atreveixen a emprar fórmules noves en no estar lligats a ideologies que allà no serveixen segons com es plantegin, a la llarga però, acostumen a acabar en fracàs, sinó amb desgràcia, perque no deixen de ser això, pur populisme sense base ideològica clara.

Recentment s'han produït altres exemples ,que no per diferents, que ho són i del tot, no deixen de tenir una explicació similar. Marbella o Andratx ens són més propers. Em pregunto com pot ser que el poble marbellí escollís successivament a un personatge com Jesús Gil d'Alcalde amb amplíssimes majories, i posteriorment reescollís a tota una cohort de successors cada vegada més degenerada, que a més s'han anat apunyalant entre ells, i que arribava al punt de degeneració absolut amb personatges sense cap tipus d'ideologia ni plantejaments, liderats per cabareteres. A certa distància hi ha Andratx, on un ex - Guàrdia Civil, Eugenio Hidalgo, d'ideologia difícil d'interpretar també però que va barrejar negocis i política ja des del mateix moment d'entrar a l'Alcaldia.

Fins aquí són dos casos evidentment diferents de Chavez, ni són Chavez, ni Marbella, Andratx o Telde també, no són Veneçuela, però l'explicació seria similar, cal trobar-la en el fracàs dels partits tradicionals o en els liders normals dels partits tradicionals. Com ho han degut de fer de malament PSOE, PP i companyia a Marbella perque el GIL i successors tregués les majories que treia. O com ho han degut de fer de malament tots a Andratx perque el tal Hidalgo fés i desfés sense problemes.

Més a distància queda, però una mica d'això també té, el cas de Berlusconi a Itàlia. S'enfonsa per corrupte i inútil tot el sistema de partits, i el nou ordre que neix va escollir com a lider a Silvio Berlusconi, que pressumptament pot ser mereixedor com el que més de tots aquests adjectius.

02 de desembre 2006

On són Òmnium Cultural i altres?

Soc soci d'Òmnium Cultural, perque vull que hi hagi entitats sorgides de la societat civil que defensin la llengua i cultura catalanes en tots els terrenys. També he col·laborat moltes hores amb la Plataforma Pro Seleccions Nacionals, per exemple recollint un bon grapat de les més de 500.000 signatures recollides en favor de l'oficialitat de les nostres seleccions, perque és important que la societat civil lideri aquests processos.

Quan els nacionalistes érem al Govern notava l'alè al clatell d'aquestes entitats i moltes altres de la societat civil que no ens en deixaven passar ni una, especialment dur fou el marcatge els darrers anys de Govern de CiU, i ben fet, feien la seva tasca, la tasca que des de la mateixa societat civil els encomanàvem.

El que em sorpren és que precisament ara que els nacionalistes ja no som al Govern, doncs ara aquestes entitats hagin desaparegut de l'escena política. No hi ha hagut cap posicionament a favor d'un Govern nacionalista, ni absolutament cap reacció davant el fet històric que un delegat del PSOE assumeixi directament la Presidència de la Generalitat per primera vegada a la història, amb el risc evident que això comporta per a la llengua i cultura catalanes i els nostres anhels de llibertat. Un delegat del PSOE que en el seu discurs d'investidura deixa ben clar que la reivindicació nacional s'ha acabat, i on no diu ni una sola paraula sobre seleccions nacionals, aparcant el tema. I tots aquests, inclòs Òmnium Cultural i la Plataforma Pro Seleccions Nacionals Catalanes, callats igualment. Per cert, la única que no ha callat, la única que ha mostrat la seva preocupació per la deriva del nou Govern ha estat una de les que teòricament es considerava precisament més polititzades, Sobirania i Progrés, que curiosament té el mateix nom que la Ponència marc d'un dels darrers congressos de la JNC als qual jo vaig participar com a militant.

Se'm acudeixen dos tipus d'explicacions força evidents: 1-) ERC s'ha infiltrat fins a la mèdul·la en bona part d'aquest moviment associatiu, polititzant el que havia de ser simplement societat civil organitzada. 2-) En conseqüència, l'abandonament de la reivindicació nacional per part d'ERC ha anorreat completament totes aquestes entitats de la societat civil catalanista.

No només han callat, sinó que sembla que alguns dels seus dirigents passaran a rebre ordres del Montilla al Govern català, igual que determinats periodistes, dels que semblaven entendre o compartir la causa, la causa de la pela és clar, o sigui de l'Euro, és la única que finalment entenen.

El catalanisme ha tingut sempre la seva força en la societat civil, en els múltiples moviments organitzats de la societat catalana, que l'han acabat conformant, i dels quals, en deriva el braç polític. Si ara resulta que, per les raons que sigui, les principals entitats de la societat civil catalanista han desaparegut, fins i tot callen davant dels evidents riscos als quals ens exposem durant aquesta legislatura, és que aquestes entitats ja no serveixen, n'hauran de sortir de noves que recullin el sentiment catalanista de reivindicació nacional, ara bàsicament fora del Govern.

Jo ja faig un pas. Si Òmnium Cultural no reacciona d'alguna manera en els propers dies ja poden començar a tramitar la meva baixa.