Crònica de campanya 8: Debat

Avui ha estat el dia del debat a TV3, i això ha marcat i condicionat tota l'agenda de campanya.

Més enllà del debat teniem l'acte de comerç, on Tremosa ha defensat una transposició correcta i no viciada de la Directiva de Serveis, la que pot garantitzar la pervivència del model de comerç urbà català i europeu, que no espanyol.

També hi havia diversos actes per tot el territori, tots saldats, en la línia d'aquesta campanya, amb unes mobilitzacions importants tractant-se de les eleccions europees. 300 persones a Figueres a l'acte d'Artur Mas, 250 a Reus amb Duran i Sedó, 200 no se on més... en actes desenvolupats tots alhora. En qualsevol cas multiplicant exponencialment les assistències a la campanya de fa 5 anys, que no va ser de grans mobilitzacions.

I el debat. Per mi ha tingut dues parts, una primera on Vidal - Quadras i Maria Badia, seguint les indicacions dels estrategues dels seus respectius partits, miraven d'imposar tots dos a una el debat dreta - esquerra i monopolitzar-lo, amb Romeva ajudant Badia i Tremosa i Junqueras parlant de propostes i elevant el tò de la conversa. El nivell del debat dreta - esquerra era d'una superficialitat, trivialitat i puerilitat que feia fredar, jo esquerres bó, tu dretes dolent etc...

A la segona part, que ha estat la de les propostes, la del debat que interessa, la de l'economia, infrastructures i Catalunya a Europa, ha quedat completament trencat el debat en clau esquerra - dreta, i no és per res, però és Tremosa qui no només l'ha trencat, sinó que ha aconseguit centrar el debat. L'ha trencat a Maria Badia amb el corredor mediterrani, demostrant que el Govern espanyol no hi aposta i que aposta per la Travesia Central de los Pirineos per Aragó. Badia s'hi ha enganxat i ha acabat reconeixent que és França qui atura aquest projecte i no el Govern espanyol.

Amb Vidal - Quadras s'hi ha enganxat amb la llengua, que és el terreny on el popular perd absolutament els papers. Tremosa ha deixat en aquest camp fora de joc Badia amb un sòl comentari, i es que Badia, que va de defensora de la llengua, no defensa l'oficialitat del català a Europa.

Romeva i Junqueras han quedat bastant fora de joc en aquesta fase.

Un a un:

Ramon Tremosa: De llarg qui millor domina els temes. Lluny de la insultant superficialitat d'alguns dels altres candidats, ell ha demostrat ser expert en economia, logística, infrastructures, benestar etc... Ha sabut donar el tomb al debat i emportar-se'l en capitalitar la segona part amb economia, infrastructures i llengua.

Maria Badia: Una bona persona, però molt per sota del nivell polític dels altres quatre candidats. Tira d'argumentari de partit i això serveix amb candidats del seu nivell però no amb quatre bons polítics com tenia davant. Falta de formació, obvietat i superficialitat. Fora de joc quan els temes anaven una mica més enllà de la simple superficialitat. La part positiva per ella és que és una bona persona i no fa la ràbia que si fan altres dirigents socialistes quan adopten el paper de debat.

Alejo Vidal - Quadras. És un geni de la ironia. M'ha fet riure més que el Polonia i el Crackovia junts, segurament s'ha equivocat de professió i hauria de protagonitzar monòlegs humorístics perque seria un geni. Sap capitalitzar el debat però perd el papers completament quan es comença a parlar de Catalunya i llengua.

Oriol Junqueras: Bones intervencions com correspon a una persona culta i formada, però desenganxat del debat, tant a la primera com a la segona part, on anava a remolc de Tremosa. Oblida que ERC és al Govern tripartit, pel que diu sembla que no hi sigui.

Raul Romeva: la binarietat del seu llenguatge no està a l'alçada de la seva preparació i bona dialèctica. Sempre repetint el mateix i massa simple. També oblida que el seu partit governa a tot arreu i en alguns llocs porta més de 20 anys fen-t'ho. De qui deu ser culpa també la crisi doncs?

Crònica de campanya 7: Rua

Dia marcat per la rua i celebracions vàries del Barça, cosa que ha tapat, si cap més que ahir, la campanya electoral.

Dia fluix políticament, dia light també, en el que han passat coses, però queden en un segon terme absolut.

La notícia del dia són les sorprenents declaracions de Zapatero i Montilla rient i frivolitzant sobre el finançament, enmig de la final de la Champions. Com si la qüestió del finançament fos per riure, i fos perque riguessin precisament Zapatero i Montilla.

L'altra notícia era la cua de la reunió d'ahir Zapatero - Berlusconi, a la mateixa hora que el PSC-PSOE presentava la segona fase de la seva campanya contra la "dreta", tres dies després que es fés públic el previ pacte entre PSC-PSOE i PP a Catalunya, i el mateix dia que Rajoy acudia al País Basc per felicitar Patxi Lopez per les seves polítiques. Per llogar-hi cadires tot plegat.

Més enllà d'aìxò preparació del debat de demà divendres a TV3, que demà prepararem de manera intensa, i hem fet també l'acte d'Universitats amb l'adhesió de CiU al Pla Bolonya.

I francament res més, més enllà de Barça, Barça i Barça.

Crònica de campanya 6: Barça

Independentment de que el Barça hagi guanyat, avui la jornada de campanya ha vingut totalment marcada pel Barça.

Ressò mediàtic mínim, dificultat enorme per col·locar missatges... el Barça ho tapava tot.

Això ha fet que al Comitè Electoral fóssim menys, que durés menys, que hi hagués menys feina, menys correus electrònics, menys trucades i poc abans de les 17h els nervis m'han atenallat de tal manera que ja he hagut de plegar i començar a viure la final.

I això que avui era un dia amb suc, Zapatero rendia pleitesia i dinava amb Berlusconi, a qui ridiculitzen als seus propis cartells electorals. Exercici de cinisme digne del millor Zaragoza. I es que en realitat van a una, tots dos defensen l'Europa conservadora dels estats centralistes.

Hem tingut la roda de premsa de seguretat on Tremosa ha defensat la integració dels Mossos a l'Europol reconeguda al propi Estatut, i l'entrevista del Tremosa al programa del Cuní a TV3. Tan a una cosa com a l'altra ha estat a un gran nivell, cada vegada es va sentint més còmode.

Poc a poc s'acosta el debat de divendres a TV3.

La imatge ofensiva (per no utilitzar un altre adjectiu) del dia, ha estat qui protagonitzava l'entrega de la Copa d'Europa al Barça, dos personatges que en res, ben al contrari, tenen a veure amb el Barça i menys amb Catalunya, què hi feien allà? què pretenien?.

I bona nit. Agrair el dia d'avui als jugadors i cos tècnic del Barça que han fet possible el que estem vivint. I també deixeu-me fer un agraiment als qui tenien, sense haver-les demanat, entrades de Roma de les de "compromisos" del Joan Laporta, i les han rebutjat, que també n'hi ha.

Crònica de campanya 5: Amagant

Després de que ahir es descobrís el principi de pacte secret entre PP i PSC-PSOE, avui (i ja ahir) l'estratègia socialista, partidista i mediàtica, ha estat amagar-ho, amagar-ho al màxim. I curiosament, per molt que insistim nosaltres a que aclareixin aquest tema, surten altres coses nostres, però no aquesta.

Avui hem presentat les nostres propostes en política social, mirant de demostrar la falàcia del tripartit i del PSC-PSOE, tenen d'esquerres el que jo de merengue. Catalunya a la cua en despesa social d'Europa, la Llei de dependència sense aplicar etc... Hem demanat aplicar IVA reduit als productes de primera necessitat, no pot ser que hi hagi el mateix IVA si anem a un hotel que si anem a una residència d'avis.

Internet ha començat a jugar el seu paper a la campanya, comencen a córrer productes de màrqueting viral (com el d'aquí dalt), i han començat a arribar mails de gent del carrer opinant sobre coses, curiosament fins ara no n'arribaven gaires. Tenen diferents temes i procedències, potser la majoria ens demanen més contundència.

S'observa també com sobretot ERC i PSC-PSOE els tenim a remolc. ERC ja ens ha anat al darrera amb la limitació del dèficit fiscal i amb el corredor mediterrani, fins i tot parlant de Catalunya porta d'Europa, el projecte Tremosa, benvinguts. Per la seva banda Maria Badia i el PSC-PSOE s'han tret un programa electoral de la màniga i ara fan veure que tenen propostes, que es nota d'un hora lluny que són creades la nit abans. Per la seva part Maria Badia insisteix a parlar de dretes i esquerres, de frenar la dreta, de polítiques socials sense explicar quines... un discurs absolutament primari i indigne d'un partit que representa tants catalans.

Observo bona campanya del Raul Romeva d'ICV, de barrio sésamo, limitada, simplista, antiquada, però clara i dirigida al seu públic. El mateix que deu passar a Vidal Quadras, excita i tensa al seu públic, però evidentment es posa barreres insalvables perque el voti qualsevol que no sigui el seu públic.

Finalment divendres hi ha el debat de candidats a TV3, i hem començat a preparar-lo.

Crònica de campanya 4: La bomba

El quart dia esclata la bomba mediàtica del pacte PSC-PSOE - PP a Catalunya. Un rotatiu català destapa, contactes i llarges trobades entre Montilla i Sanchez Camacho i altres dirigents menors.

No és casualitat doncs el pacte pel Castell de Montjuic, no és casualitat el pacte PP - Tripartit per l'Oficina antifrau a la Junta de Portaveus del Parlament, no és casualitat el pacte PSC-PSOE - PP al Consell de Garanties Estatutàries... tot formava part d'una estratègia. Una estratègia que porta a un pacte centralista a Catalunya entre PSC-PSOE i PP, i que si encara no s'ha fet no és per falta de ganes sinó d'aritmètica.

Paral·lelament, un altre rotatiu català poc afí al nacionalisme aplana el terreny amb una enquesta on justifica el pacte PP-PSOE a Euskadi posant èmfasi en que els catalans ho veuen bé (?).

Certament, que s'hagi destapat el que ja estava cantat, el pacte PSC-PSOE - PP, trenca la campanya d'aquests dos partits, que a veure què faran ara. Dues campanyes, la de l'un i l'altre, que eren com una de sola, anaven coordinades, les dues sense programa, les dues espanyolitzades, les dues entorn Zapatero i les dues amb idèntics missatges, votar-se l'un o l'altre i ignorar la resta.

Tot això passa el dia després que Maria Badia demanés a Tremosa que no fes "coses rares" amb el PP, en una intervenció pública de les més fluixes que he vist en força temps.

Més enllà, avui he vist la tramesa censal, la que arriba a les cases, d'ERC i PP. La del PP directament només en castellà (després parlen de bilingüisme) i amb Mayor Oreja i Rajoy, i ningu més als escrits. Cal reconèixer que almenys van de cara.

He vist també les paperetes electorals, el PSC-PSOE amaga tots els candidats excepte Lopez Aguilar que apareix primer, amb Maria Badia segona, quan en realitat va quarta. Qui sí amaguen és a Magdalena Alvarez, com no. El més sorprenent és però, com les llistes del PSC-PSOE apareixen directament en castellà i amb un espanyolitzat i castís "Doña" Maria Badia. Sense comentaris.

Nosaltres hem fet roda de premsa d'ocupació amb un paquet de mesures altament qualitatiu, dels que ja agradaria tenir a aquests partidets autoanomenats d'esquerres i que no fan programa electoral. Flexiseguretat com a model de contractació, Erasmus laboral, excedències per formació, europeització dels horaris laborals i marc europeu de relacions laborals han estat les principals mesures.

Ah, i hem fet forat al PSC-PSOE, tant dir-los que no tenen programa s'han posat nerviosos. Han agafat una mena de manifest de 16 pàgines i fet a corre-cuita i li diuen programa electoral, per dir que en tenen. No podem comparar però això, amb una feina de mesos i el gruix físic i intelectual que suposa el programa de CiU, elaborat per cert, a través de procés participatiu obert a tota la ciutadania.

Finalment, a nivell d'estat, Zapatero ha dit que considera Andalusia el motor d'Espanya. Ara ja coneixem l'aportació de Magdalena Alvarez a la llista socialista i els resultats d'allò del Govern amic. Fa riure, o plorar... costa de creur un sòl català votant al PSC-PSOE, dignitat catalans si us plau, dignitat.

Crònica de campanya 3: Gràcia

Avui hem fet l'acte central a Gràcia, a la Plaça Lesseps, amb intervencions dels dos candidats graciencs Luca Bellizzi i Francesc Gambús, i una enorme intervenció de l'Oriol Pujol que ha cridat l'atenció no només dels presents sinó també dels qui per allà passaven.

El ressò i espai madiàtic de les eleccions europees s'incrementa, i es pot seguir minimament la campanya pels mitjans. Hem vist a tots els candidats, amb en Tremosa a les terres de Lleida defensant el Canal Segarra - Garrigues i a l'Ebre demanant que PP i PSOE deixin d'utilitzar d'una vegada Catalunya per als seus interessos.

ERC ens ha copiat la proposta de limitar el dèficit fiscal de les regions, anunciada per Ramon Tremosa no fa ni una setmana. Destacar també uns talls de veu lamentables de Maria Badia, una bona persona però poca cosa més, el seu discurs és tan obvi, superficial i pueril que fa fredar, és lògic, no tenen ni programa electoral. Millor sort mediàtica ha tingut el PSOE, amb les clàssiques imatges d'un pavelló poliesportiu molt gran i molt plé.

Més enllà he vist un altra vegada l'anunci del PP. He vist el nostre que francament m'agrada, més música, més imatge, més emoció i menys paraules. També he vist el d'ERC i un molt bon anunci del Partit Republicà Català.

Crònica de campanya 2: Felipe Gonzalez

Ahir al vespre teniem l'acte de l'Hospitalet, que sembla va anar prou bé, de gent i de missatge. Aquest matí hem tingut l'acte d'infrastructures, el tema estrella de Ramon Tremosa, la reivindicació del corredor mediterrani com a eix fonamental per poder fer de Catalunya la porta d'Europa.

Avui al vespre teniem l'acte de la Seu d'Urgell, del qual francament no en tinc inputs.

Així tenim estructurada la campanya, roda de premsa sectorial al matí i acte territorial al vespre amb missatge més general.

Amb l'inici de campanya s'ha notat, i menys mal, un cert canvi als mitjans de comunicació, que presten, ni que sigui una mica, més interès a la campanya. Això ha permès col·locar alguns missatges, com un molt bon tall de Ramon Tremosa sobre infrastructures i algun altre de més genèric. He vist fins i tot un Telenoticies de TV3 obrint amb eleccions europees.

L'únic espot que he vist a la tele és el del PP, m'ha semblat força simple, antiquat i rígid.

El segon dia de campanya vé marcat per la irrupció de Felipe Gonzalez. Montilla havia demanat la seva presència amb una frase que diu molt del moment de desconcert socialista "Felipe necesitamos tu voz", i Maria Badia l'havia proposat per presidir la Unió Europea.

Doncs bé, ha aparegut, i amb força, responent per triplicat a Montilla i Badia. Primer recomanant la recuperació per a l'Estat central de competències autonòmiques per fer front a la crisi, segon negant que vulgui ser President de la Unió Europea, i tercer criticant la gestió de la crisi que està fent Zapatero.

D'això se'n diu irrompre.

Crònica de campanya 1: Primer acte

Ahir vam donar el tret de sortida a la campanya electoral amb un acte al Pavelló de l'Illa Diagonal, on hi vam portar el triple de gent que fa 5 anys, indicatiu de que els ànims estan prou bé.

El dia d'ahir va transcórrer entre reunions de darrera hora i els preparatius de continguts i mobilització de l'acte d'ahir al vespre que va sortir prou bé.

Aquest matí hem tingut la roda de premsa d'economia. No és casualitat que comencem per economia i que el nostre candidat sigui economista. Tremosa ha proposat un IVA adaptat a les regions - nacions d'Europa, o sigui flexible.

L'equip de programa electoral, composat per 12 persones, i que tinc la sort de coordinar, ens hem constituit, una vegada aprovat el programa, en equip de continguts de campanya, i certament no parem.

Comença la campanya de les eleccions europees amb dues característiques importants:

Fredor ambiental: Poc interès, escassa sensació d'eleccions i sobretot, sorprenent desinterès dels mitjans de comunicació. Trobar espai mediàtic per als nostres missatges és una quimera. Caldrà adaptar la campanya a aquestes circumstàncies.

Espanyolització i bipolarització: Tot i estar penjat el finançament, l'Estatut, la resposta contra la crisi, i estar penjat, de fet, tant el Govern ZP com el Tripartit, han aconseguit espanyolitzar, almenys de moment, les eleccions al màxim, doncs els mitjans hi juguen del tot, fins i tot els més d'aquí. Tan indignant com sorprenent resultava ahir la portada del Telenotícies, que donava prioritat a l'enquesta del CIS amb el titular d'empat PP - PSOE a les europees, que a
l'enquesta del CEO (El CIS català) on curiosament deia que CiU superaria el tripartit a les eleccions nacionals catalanes. I això que és "la nostra", si arriba a ser la seva...

Ens presentem amb el catedràtic d'economia Ramon Tremosa com a candidat, un dels màxims experts del país en matèria de finançament, logística i economia regional, tot un luxe que dóna qualitat, obertura i frescor a la nostra campanya. Sobretot qualitat de discurs, en aportar Tremosa una solució a la crisi dins del que es coneix com a "Catalunya porta d'Europa". Dificilment es pot trobar algú que expliqui de manera tan amena i inteligible aspectes normalment tan complicats com és la logística econòmica.

Tota aquesta qualitat però, queda mig ofegada pel soroll mediàtic, la bronca, els crits i les baralles dels altres. És curiós, i fa pensar, que Ramon Tremosa hagi fet propostes tan interessants com l'Erasmus laboral o la limitació al 4% del dèficit fiscal entre les regions d'Europa i l'endemà no en surti ni una sola ratlla, i sí els insults, grolleria i desqualificacions entre PP i PSOE, més quan en realitat van de la mà en totes les votacions importants produides darrerament.

Trencar aquest interessat bipartidisme serà un aspecte clau d'aquesta campanya, està clar que ni PP ni PSC-PSOE pensen en ni defensaran Catalunya, i els altres no tenen força per fer-ho. Per defensar Catalunya cal votar Tremosa i CiU.

Pel que fa als adversaris tenim al davant tres partits polítics i una organització sense ideologia experta en arreplegar poder.

Començo pel final, l'Organització sense ideologia experta en arreplegar poder es presenta sobre les històriques sigles del PSC-PSOE. No tenen programa electoral, ni propostes, ni candidat (Maria Badia és la 4 de la llista del PSOE), ni campanya (entesa com a debat polític i propostes), i han portat a l'extrem allò de que vé el llop, en unes eleccions on no vé cap llop. S'han passat de frenada que diria aquell, i en comencen a ser conscients. Tot el seu missatge està basat en treure's les puces de sobre del que en són corresponsables, o més responsables que altres en ser Govern fa anys, com és la crisi econòmica. L'atribueixen al llop, que curiosament no governa, un llop al que anomenen "dreta" (definició amb la que als anys 30 i 70 del segle passat es coneixia els seguidors del dictador Franco i als seus successors).

El PP no té cap candidat català. És tal la inexistència d'un PP català que ja ni cal posar candidat, no en tenen. Fan passejar per Catalunya el militant del PP de Madrid Alejo Vidal Quadras i al recent ex Conseller d'esports de la Comunidad de Madrid Santiago Fisas. Missatge centrat en atacar Zapatero i proposar solucions a la crisi, que és el que no fa Zapatero. Desconec però quines són les solucions que proposen a la crisi.

ERC presenta l'historiador Oriol Junqueras, de bona dialèctica i bon historiador, però a qui costa situar missatges, no n'arriba cap. Junqueras haurà de batallar i salvar els mobles en moments tan durs per a un partit com és patir una escissió.

Finalment ICV presenta en Raul Romeva, un candidat jove, amb presència i bona dialèctica, llàstima que tingui inserit només el CD de Barrio Sésamo: crisi de dretes solucions d'esquerra. Curiosament governen a tot arreu fa molts anys, però clar, ells no són els causants de la crisi.

Ciutadans no sembla tenir cap opció amb la seva crisi interna motivada precisament per la candidatura europea i la seva aliança amb l'euroescèptica Libertas.

Avui m'ha quedat llarg, era el primer, prometo que les properes cròniques seran més curtes.

Radiografia de l'escàndol: PSC-PSOE i PP de la mà a Madrid

PROPOSTES DE RESOLUCIÓ DEL DEBAT DE POLÍTICA GENERAL.


RESOLUCIONS CiU.


• Finançament i traspassos: Rebutjada. PSC, PSOE i PP en contra. ERC a favor.

Els 25 diputats del PSC van votar en contra d’instar al Govern de l’Estat a :

o La immediata concreció bilateral d’un sistema de finançament que s’atengui íntegrament al que determina l’Estatut

o A complir estrictament el que disposa la Disposició Addicional de l’Estatut en el que fa referència a les inversions de l’Estat a Catalunya

o A denunciar la paràlisis en el desplegament de l’Estatut

o A la presentació dels Projectes de Llei que han de permetre desenvolupar allò que preveu l’Estatut en l’àmbit del Poder Judicial

o Al Traspàs de beques i recursos per a la formació contínua

o A l’exclusió de Catalunya de l’aplicació dels decrets d’ensenyaments mínims en educació primària i secundaria que contravenen l’Estatut (3ª hora)


• Rodalies: Rebutjada. PSC, PSOE i PP en contra. ERC a favor.

Els 25 diputats del PSC a Madrid van votar en contra de:

o Incloure el traspàs dels serveis ferroviaris de de mitjana distància, tal com preveu l’Estatut

o Traspassar trens, vies i estacions, a més de la gestió del servei

o Revisar les previsions d’inversió a la xarxa catalana en 2.135 milions d’€, d’acord amb les mateixes demandes presentades per la Generalitat

o Encomanar a la Generalitat la Gestió de les inversions de l’anomenat Pla de Rodalies (incloent-hi les cuadruplicacions de via i ampliació d’estacions)

o Renovar els trens amb més de 25 anys d’antiguitat

o Concretar inversions emblemàtiques com són: l’estació de La Sagrera, l’eiminació del viaducte de Girona, el soterrament de la via a Figueres, a Vilanova i la Geltrú o a Sitges, o també la 3ª via des de Martorell.


• Gestió aeroports: Rebutjada. PSC, PSOE i PP en contra. ERC a favor. FA REFERÈNCIA A LES RESOLUCIONS 50/VIII APROVADA PEL PARLAMENT.

CiU va presentar el text en la moció 50/VIII, sobre la participació de les institucions catalans en la gestió de infrastructures aeroportuaries aprovada pel Parlament de Catalunya amb data 15 d’abril de 2009, fa només un mes, relativa a:

 la creació d’un consorci al Aeroport de Barcelona participat per la Generalitat, les Administracions Locals pròximes, el sector privat i l’Administració General de l’Estat, on la part catalana ha de tenir la majoria determinant a l’òrgan rector.

 La desclasificació dels Aeroports de Girona, Reus i Sabadell i el seu traspàs a la Generalitat.

Els 25 diputats del PSC a Madrid van votar en contra.

• Corredor mediterrani: PSC, PSOE a favor; PP abstenció. ERC a favor i PNB també.
• Pla RENOVE (amb emena PP): PSC, PSOE en contra, PP a favor.



RESOLUCIONS ERC.

• Dependència i immigració: Rebutjada. PSC, PSOE i PP en contra. CiU a favor.

• Rodalies, traspàs i millora: Rebutjada. PSC, PSOE i PP en contra. CiU a favor.

• Model de finançament per a Catalunya: PSC, PSOE i PP en contra. CiU a favor. FA REFERÈNCIA A LA RESOLUCIÓ 301/VIII APROVADA PEL PARLAMENT.

• Gestió aeroportuària i traspàs dels aeroports: PSC, PSOE i PP en contra. CiU a favor. FA REFERÈNCIA A LES RESOLUCIONS 50/VIII I 87/VIII APROVADES PEL PARLAMENT.

• Matrícules amb distintiu autonòmic (amb esmena de CiU): PSC, PSOE i PP en contra. CiU a favor.

• Desenvolupament Estatut d’Autonomia: PSC, PSOE i PP en contra. CiU a favor.

• Reconeixement de la pluralitat de l’Estat: PSC, PSOE i PP en contra. CiU a favor.


En resum, propostes de Resolució rebutjades amb el vot en contra comú de PP i PSOE (inclosos els 25 Diputats del PSC):

Sobre finançament de Catalunya, inversions i Estatut.
Rodalies.
Aeroports.
Ocupació.
Dependència i Immigració.
Matrícules.
Pluralitat Lingüística i Seleccions Esportives.

El paper del missatger en la crisi de la política

El nou context de crisi econòmica ha provocat un nou episodi en la crisi de la política, protagonitzat per una part dels mitjans de comunicació, que si no n'hi havia prou amb l'època d'inestabilitat i inseguretat que vivim, doncs n'afegeixen més.

Denunciar en temps de crisi els excessos de la despesa pública, personals o de l'administració, és correcte i necessari. N'hem tingut exemples, com els informes del tripartit, el cas Correa que afecta al PP, diversos casos d'irregularitats urbanístiques, increment desmesurat de funcionariat, alguns sous polítics certament excessius per acumulació de diverses remuneracions etc...

Al costat però d'aquesta pràctica correcta, en trobem un altra de demagògica i contraproduent. Posats a denunciar es denuncia tot, i s'ocupen pàgines i pàgines sobre els sous dels polítics, linxaments polítics entorn a vestits, compra de cadires o passejos en iots. En algun d'aquests casos, les denuncies voregen el ridicol i afecten directament la credibilitat dels mitjans que utilitzen aquestes pràctiques.

Hem arribat a veure com un mitjà denunciava a la seva portada que els diputats cobraven 3.500€ bruts, remuneració ridicola per la responsabilitat que desenvolupen. Hem vist la clàssica denúncia de que els diputats no assisteixen al Parlament o al Congrés, sense explicar que no és necessari, i és una pèrdua de temps contraproduent per a la seva pròpia tasca parlamentària restar sentat al seu escó tota l'estona que dura la sessió. Hem vist com part del resultat d'unes eleccions, les gallegues, es decidia arrel de la denúncia d'un mitjà de comunicació al voltant del passeig en iot d'un candidat, o de la compra d'un cotxe oficial i d'unes cadires per part d'un altre, accions tot el desafortunades que es vulgui, i més en temps de crisi, però d'aquí a que juguin un paper tan fonamental en uns resultats electorals fa pensar.

Tot aquest absurd i demagògic acarnissament, l'únic que ha provocat és més crisi de la política, que no porta enlloc.

Com ja he dit altres vegades, els polítics no són només els 4 liders que surten per la televisió, som tots. I els partits polítics no són els seus liders públics, sinó milers i milers de persones normals del carrer, que cada dia dediquen un munt d'hores al seu partit, per una ideologia, treient el temps de les seves hores lliures i sense rebre absolutament res a canvi.

Per què no surten aquests als diaris?

Impressions de València

I no va de futbol, sinó de les meves impressions en la recent i fugaç visita a València.

Per resumir em quedo amb dues impressions:

Primer la catalanitat, o valencianitat, com preferiu. El mite diu que València és una terra completament espanyolitzada i hostil a tot allò català. Res més lluny de la realitat, almenys és la impressió que en vaig treure l'altre dia. El català o valencià és una llengua perfectament estesa i parlada a València. Pràcticament tothom amb qui vam tractar parlava valencià, a la pastisseria, al taxi, pel carrer, al Restaurant, al Bar.... per no parlar de l'amabilitat i complicitat de pràticament tothom amb qui vam parlar.

En segon lloc, València és una ciutat encara amb molt per fer. La seva rerafaçana, quan hi arribes amb tren, a l'igual que passa en moltes ciutats, és per posar-se a tremolar, la imatge és de ciutat derruida i abandonada. Molt per fer en aquella zona.

Més enllà, tret del centre, la platja i la zona recuperada a la llera del Túria on hi ha una ben aprofitada zona verda i la meravella arquitectònica de l'Oceanogràfic i la Ciutat de les Arts, a la resta, molt per fer, molt espai per aprofitar i millorar. També econòmicament, amb el potencial del seu port.

La final més difícil

Crec que demà el Barça juga la final més difícil de les "tres" que ha de disputar per assolir la triple corona, i ho crec per diversos motius.

Guanyada aviat o tard la Lliga, la final de Roma és la típica igualadíssima, entre els dos millors equips europeus del moment, qualsevol pot guanyar. I la de València és la clàssica final trampa que sovint se li atravessa al Barça.

La primera i fonamental raó és completament a les mans de Guardiola. Quin equip treurà?. El Barça té un gran primer equip, de 12-14 jugadors, però un força mediocre equip B, el que ha jugat no pocs partits de copa, i que ha hagut de ser rescatat pels titulars en el transcurs dels partits. Quin sortirà demà?.

Si Guardola surt amb l'equip titular lògic, com a màxim amb Pinto i Bojan, el normal és que el Barça guanyi. Ara bé, si l'experiment de Guardiola a la Copa continua, i surt amb Gudjonhsen, Hleb, Cáceres i companyia, crec sincerament que l'Athlètic és el favorit. A les mans de Guardiola queda la decisió, i no sembla que tota una final de Copa, la primera en 9 anys, i imprescindible per assolir l'històric i inèdit triplet, sigui el moment per fer cap experiment.

El segon motiu, l'autosuficiència. Abans del cop del Vila-real es donava per guanyada la final, perill enorme per al Barça tal com s'entesta a demostrar la història. El gol del Vila-real al darrer sospir del partit de l'altre dia al Camp Nou encara haurà ajudat a esvair aquest peril.

Tercer, l'esgotament de l'equip. No se quants partits decisius portem jugats cada tres dies, i això passa factura, factura física (lesions) i factura psicològica. L'equip sembla justet de forces ara mateix, tot i que sempre pot renèixer com va fer al Bernabeu.

I quart, el rival, molt il·lusionat, un rival molt rocós, que sortirà a trencar, molt dur, tancat al darrera i esperant l'oportunitat, exactament el tipus de partits que se li han atravessat al Barça (Espanyol, Chelsea, València...).

Esperem que l'oportunitat històrica del triplet ens ajudi a superar tot això i ens fem amb la final. D'il·lusió no en falta.

Tota decisió entre A i B és política

Tota decisió entre una opció A i una opció B és política. Tots fem política davant de qualsevol decisió que prenem al llarg del dia. I per suposat, les famílies, les empreses, les associacions, les entitats, totes fan política, prenen decisions sobre cap a on anar. I són decisions, en pràcticament tots els casos, amb afectació directa a la vida pública.

Tota ideologia és política, qualsevol sentiment és política. Em fa gràcia quan una persona diu que a ella no li agrada la política, perquè aquella persona està fent política a cada moment i tota ella és política. A algú que us digui això pregunteu-li si vol una societat comunista o una de capitalista, o sobre el debat lingüístic a Catalunya, o si creu que Catalunya ha de ser independent o no. Segur que es posiciona davant d'aquestes qüestions i moltes altres, deixant sense cap sentit la seva afirmació inicial.

Em sorpren doncs, per incorrecte, quan la gent diu que no li agrada la política. Ho afirmava l'altre dia una amiga meva, que a diari pren decisions d'importància en un destacat banc català, que se sent només catalana i defensora d'una economia liberal, tota ella i tot el que fa és política.

El cas més absolutament sorprenent el vaig patir fa un parell de mesos, en un programa de ràdio a Punto Ràdio, en un debat on em va tocar lidiar amb el número dos de Ciutadans, prepotent, arrogant, xulesc, maleducat i fatxa, i qui es va atrevir a dir, en públic, que ell no era polític, perque la política era dels qui viuen de la política, amb comentaris despectius cap a la política. Ell no és polític i és el número dos de Ciutadans, increible.

El descrèdit de la política ha portat la societat a, teòricament, treure's de sobre aquesta definició i aplicar-la exclusivament als personatges que veuen per la tele, quan en realitat tots som política i tot és política. Siguem-ne conscients i i actuem com a tal.

El Plenari de Gràcia en 10 ítems

El Plenari de l'Ajuntament de Gràcia d'ahir resumit en 10 ítems:

Barris

Els vots de CiU i ERC, amb l'abstenció del PP, van rebutjar la proposta de l'Ajuntament de Barcelona de crear 73 noves estructures administratives als barris. Més administració, més despesa, més funcionaris i més control és el que s'amaga darrera d'aquesta proposta.

Format

Erroni. Amb els recents canvis introduïts no l'hem encertada, cal tornar-ne a parlar. La intenció era reduir el Plenari i fer-lo més àgil i amè, i vam aconseguir just el contrari. Ahir va durar quatre hores, dues de les quals dedicades al punt que volíem reduir, el de les mesures de Govern.

Pel que fa als polítics com si dura 10 hores, cap problema, per això estem, per servir a la comunitat malgrat indignantment molta gent pensi el contrari, però no és de rebut que per poder fer una intervenció mínima, els veïns hagin d'esperar 4 hores. El resultat és no més de 50 persones a la sala, i a l'hora de l'Audiència Pública, la part més interessant, en quedàven una vintena amb prou feines.

Català

Els Vots de CiU, ERC i ICV van permetre aprovar la moció de CiU en defensa de la llengua, en denúncia pels atacs que rep i de reforçament de la seva protecció. La notícia però, no està en els vots a favor, sinó en les abstencions, PP i PSOE es van abstindre de defensar el català. Els arguments del PSOE per abstindre's no tenen desperdici, són la denúncia del "Manifiesto en defensa de la lengua común" que feia la moció, i l'aparició de la paraula Països Catalans a l'exposició de motius del text. Ai si ho hagués vist en Musons aixó ¡¡

Crisi

El drama de la crisi econòmica va fer ahir acte de presència al Ple de l'Ajuntament de Gràcia en forma de Laureà Poch, un soldador del Coll en atur qui ens anunciava la seva dramàtica situació personal, alhora que denunciava les remeses organitzades de treballadors de fora que ocupen les feines de les obres públiques d'aquí. Certament una cosa és la lliure circulació de persones, i l'altra que arribin remeses organitzades de centenars de treballadors d'algun país concret ocupant tota la mà d'obra pública existent. No sembla de rebut i mirarem què passa.

Especialment frívola, greu i demostrativa de l'escassa sensibilitat social de la gent que s'autoanomena d'esquerres va ser la intervenció del President del Districte Ricard Martinez, just després de la intervenció del Sr Poch, quan va recomanar a la gent comprar plantes i animals.

Sorprenent també la no consciència de situació de crisi per part de l'equip de Govern al llarg de tot el Plenari, és com si visquessin en un altre món. Especialment punyent va ser comprovar-ho als seus discursos sobre comerç i habitatge, ni una menció a la crisi, cap política concreta.

Comerç

El Conseller a qui es va desenmascarar ahir va ser Josep Anton Vinyals (PSC-PSOE), Conseller de comerç. Ja n'hi ha prou que la política de comerç d'aquest districte sigui només parlar de les Jornades de comerç al carrer, que a més organitza la societat civil i no el Govern. Brillants intervencions en aquest sentit de Francesc Gambús (CiU) parlant d'inèrcia i de la Consellera Velez (ERC) parlant de situació de bucle de la política de comerç de l'Ajuntament de Gràcia.

Tres Turons

Vam votar-hi en contra però es va aprovar perque ERC hi va votar a favor. Ens hi vam oposar perquè no s'ha informat els veïns, perque desconeixem els arbitraris criteris de les afectacions, perque no s'aposta pel Parc mixt i perque no hi ha pla de manteniment ni de seguretat previstos.

Polítiques socials

Anàven sortint tot el plenari, perquè CiU feia propostes i en demanava seguiments i l'equip de Govern en parlava i s'autoetiquetava sense concretar cap actuació ni proposta.

Equips

Els Consellers de Govern tenien ahir una gran oportunitat per mostrar la seva feina amb el nou punt de l'ordre del dia d'accions dels Consellers, surrealistament i demostrativa de molt, apartat del d'accions de Govern. Tret a l'aigua. Sorprenent que els tres temes escollits fossin la constitució d'una Comissió de sanitat (i fins ara què s'ha fet?), la jornada de comerç al carrer (que la fa la societat civil i no el Govern) i el protocol festiu (que porta més de dos anys arrossegant-se i és un paper que es podria fer en una setmana). Sorprenent i demostratiu de que Espriu no compta amb el seu propi equip.

Deixeu-me mostrar novament la satisfacció que em va produir ahir el paper del nostre Grup Municipal, amb brillants intervencions de l'Esther Padró, l'Eugeni Rodoreda, el Francesc Gambús i la Francina Vila. Tenim equip, dels bons, i dels que està liderant la política a Gràcia davant la inhibició del Govern.

Participació

Hi parlen però no hi creuen. Per PSC-PSOE i ICV-EUIA participació vol dir crear òrgans, sense anar més lluny ahir ens en volíen crear 73 de cop, ho vam rebutjar. Però de participació real res de res. Al Plenari érem els de sempre, a les Comissions també. Cap esforç en política comunicativa exterior, ni hi creuen ni hi volen creure.

Cal agrair especialment la claretat del Conseller d'Urbanisme Carles Maggi (PSC-PSOE), quan va reconèixer que la política de l'equip de Govern és ensenyar als veïns els plans urbanístics quan aquests ja estan fets i consensuats. Tal qual ho va dir, i es va quedar tan ample. Gràcies per la claredat, em penso que ja us hem enganxat per molt de temps amb aquest argument.

Companyon

Els darrers Plenaris sempre acabem enganxats en confrontació dialàctica amb el Conseller d'EUIA David Companyon. Companyon, que és una persona políticament formada, amb clares inquietuds i bona dialèctica, té una concepció de la política de les que jo anomeno de Barrio Sésamo, blanc - negre, amunt - avall, dreta - esquerra. Segons el seu pensament ell és l'esquerra, per tant els bons i els que es preocupen de la gent i les polítiques socials. I la resta dels que no som ell som la dreta, per tant els dolents, i que no sé ben bé perque fem política, per beneficiar els rics o alguna cosa així. El Sr Companyon, que insisteixo és una persona vàlida i que mereix tot el meu respecte, sembla una figura política dels anys 30 o 70 del segle passat teletransportada en el temps als Plenaris i discussions polítiques del Segle XXI.

Ell és l'esquerra i les polítiques socials, això sí, de gestió ni parlar-ne, quina mandra ¡¡, si ja són els bons, per a què fer gestió?. És el responsable de serveis socials i hem de suar sang i tinta perque convoqui la Comissió una vegada cada dos anys, i en temps de crisi.

Adéu Itàlia

Observo amb sorpresa i desencís la lenta però continuada decadència d'Itàlia, un país proper, germà de cultura llatina i que sempre m'ha caigut bé, també futbolísticament (també aquí està en clar retrocés), aspecte en el que segur soc minoria.

Un país amb inventiva, imaginació, inquietud, energia, emprenedor, internacionalitzat, lider en alguns sectors concrets i que ha sabut vendre's i exportar-se com cap... però que recula.

Itàlia era un país més desenvolupat i més obert, internacionalitzat i econòmicament més fort que Espanya. Els darrers anys però, la decadència d'un i el creixement de l'altre ha capgirat aquesta posició, mereixent l'estat espanyol l'accés al G-8, no ja per sensació, sinó per pura xifra objectiva i real.

Recordo l'antic sistema polític italià, fragmentadíssim, ingovernable, amb constants crisis de Govern a les que els italians s'havien ja acostumat a viure. L'aposta va ser passar a un sistema majoritari, que obligava els nombrosos partits a unir-se en grans aliances. Aquest període ha donat més llargada als Governs, però no més estabilitat, i sobretot no ha redreçat el rumb. Menys quan la gran sortida a la múltiple corrupció i inestabilitat d'abans, va ser donar les regnes del país al rei de tangentòpoli, Silvio Berlusconi.

El penúltim drama va ser el fracàs en gestió del Govern de centre - esquerra de Romano Prodi, una de les poques esperances d'Itàlia, però potser ja molt de tornada.

I l'últim té nom i cognom, Silvio Berlusconi. Algú s'imagina Jesús Gil dirigint el Govern de l'estat espanyol?, això és el que passa ara mateix a Itàlia, sobren les explicacions i exemples. El més greu però és la manca de reacció de la societat italiana. Berlusconi, tot i el ridicol setmanal de vergonya aliena i que arrossega lentament Itàlia a un evident retrocés en l'escala potencial mundial, té un índex de popularitat altíssim i en creixement, situat ara mateix per sobre del 70%, senyal de que alguna cosa no marxa bé, ni a la política ni a la societat italiana.

Barcelona va omplint-se cada vegada més d'italians, estudiants o ex-estudiants, que això ens expliquen, i així sembla que passa, i aquí prefereixen quedar-se a viure.