El paper del missatger en la crisi de la política

El nou context de crisi econòmica ha provocat un nou episodi en la crisi de la política, protagonitzat per una part dels mitjans de comunicació, que si no n'hi havia prou amb l'època d'inestabilitat i inseguretat que vivim, doncs n'afegeixen més.

Denunciar en temps de crisi els excessos de la despesa pública, personals o de l'administració, és correcte i necessari. N'hem tingut exemples, com els informes del tripartit, el cas Correa que afecta al PP, diversos casos d'irregularitats urbanístiques, increment desmesurat de funcionariat, alguns sous polítics certament excessius per acumulació de diverses remuneracions etc...

Al costat però d'aquesta pràctica correcta, en trobem un altra de demagògica i contraproduent. Posats a denunciar es denuncia tot, i s'ocupen pàgines i pàgines sobre els sous dels polítics, linxaments polítics entorn a vestits, compra de cadires o passejos en iots. En algun d'aquests casos, les denuncies voregen el ridicol i afecten directament la credibilitat dels mitjans que utilitzen aquestes pràctiques.

Hem arribat a veure com un mitjà denunciava a la seva portada que els diputats cobraven 3.500€ bruts, remuneració ridicola per la responsabilitat que desenvolupen. Hem vist la clàssica denúncia de que els diputats no assisteixen al Parlament o al Congrés, sense explicar que no és necessari, i és una pèrdua de temps contraproduent per a la seva pròpia tasca parlamentària restar sentat al seu escó tota l'estona que dura la sessió. Hem vist com part del resultat d'unes eleccions, les gallegues, es decidia arrel de la denúncia d'un mitjà de comunicació al voltant del passeig en iot d'un candidat, o de la compra d'un cotxe oficial i d'unes cadires per part d'un altre, accions tot el desafortunades que es vulgui, i més en temps de crisi, però d'aquí a que juguin un paper tan fonamental en uns resultats electorals fa pensar.

Tot aquest absurd i demagògic acarnissament, l'únic que ha provocat és més crisi de la política, que no porta enlloc.

Com ja he dit altres vegades, els polítics no són només els 4 liders que surten per la televisió, som tots. I els partits polítics no són els seus liders públics, sinó milers i milers de persones normals del carrer, que cada dia dediquen un munt d'hores al seu partit, per una ideologia, treient el temps de les seves hores lliures i sense rebre absolutament res a canvi.

Per què no surten aquests als diaris?