Adéu Itàlia

Observo amb sorpresa i desencís la lenta però continuada decadència d'Itàlia, un país proper, germà de cultura llatina i que sempre m'ha caigut bé, també futbolísticament (també aquí està en clar retrocés), aspecte en el que segur soc minoria.

Un país amb inventiva, imaginació, inquietud, energia, emprenedor, internacionalitzat, lider en alguns sectors concrets i que ha sabut vendre's i exportar-se com cap... però que recula.

Itàlia era un país més desenvolupat i més obert, internacionalitzat i econòmicament més fort que Espanya. Els darrers anys però, la decadència d'un i el creixement de l'altre ha capgirat aquesta posició, mereixent l'estat espanyol l'accés al G-8, no ja per sensació, sinó per pura xifra objectiva i real.

Recordo l'antic sistema polític italià, fragmentadíssim, ingovernable, amb constants crisis de Govern a les que els italians s'havien ja acostumat a viure. L'aposta va ser passar a un sistema majoritari, que obligava els nombrosos partits a unir-se en grans aliances. Aquest període ha donat més llargada als Governs, però no més estabilitat, i sobretot no ha redreçat el rumb. Menys quan la gran sortida a la múltiple corrupció i inestabilitat d'abans, va ser donar les regnes del país al rei de tangentòpoli, Silvio Berlusconi.

El penúltim drama va ser el fracàs en gestió del Govern de centre - esquerra de Romano Prodi, una de les poques esperances d'Itàlia, però potser ja molt de tornada.

I l'últim té nom i cognom, Silvio Berlusconi. Algú s'imagina Jesús Gil dirigint el Govern de l'estat espanyol?, això és el que passa ara mateix a Itàlia, sobren les explicacions i exemples. El més greu però és la manca de reacció de la societat italiana. Berlusconi, tot i el ridicol setmanal de vergonya aliena i que arrossega lentament Itàlia a un evident retrocés en l'escala potencial mundial, té un índex de popularitat altíssim i en creixement, situat ara mateix per sobre del 70%, senyal de que alguna cosa no marxa bé, ni a la política ni a la societat italiana.

Barcelona va omplint-se cada vegada més d'italians, estudiants o ex-estudiants, que això ens expliquen, i així sembla que passa, i aquí prefereixen quedar-se a viure.