La crisi del socialisme espanyol i català

De socialismes n'hi ha molts, uns amb futur, altres ja no.

Hi ha el socialisme entès encara com a marxista, producte agònic heretat d'un altra època.

Hi ha el definit com a socialisme del sexle XXI, que fa fortuna a sudamèrica liderat per Chaves, que és el mateix d'abans però dotat d'un populisme que li dóna cert pa per avui i gana per demà.

Hi ha el socialisme més sociademòcrata, el que ha aconseguit desempallegar-se de l'herència marxista i es presenta com una esquerra moderna, post marxista, amb plantejaments reals de segle XXI, moderns i amb futur. És el model de socialisme amb futur. És el de Ségoléne Royal, Toni Blair, amb menys fortuna el de Gordon Brown o el de les versions socialdemòcrates escandinaves, i en certa manera, salvant les distàncies ideològiques i continentals, seria també el de Barack Obama.

I finalment hi ha un socialisme que no se sap si està encara en el marxisme o se n'ha sortit, que no innova i no té idees, i que simplement s'aferra al que al passat li va donar èxit i que davant d'aquest desfassament i falta d'inventiva s'aboca a la simple i pura lluita del poder pel poder amb la màxima del tot s'hi val. És el cas del socialisme espanyol i sobretot encara més del català.

Hi ha dos imatges que sempre m'han cridat l'atenció i que crec defineixen a la perfecció el que vull dir opinant que els socialistes espanyols i catalans viuen del passat gloriós. Als reportatges i documentals que tots hem vist mil vegades sobre la transició espanyola, davant les primeres eleccions democràtiques de l'any 1976, amb una cultura democràtica popular encara molt escassa, es pregunta a la gent del carrer sobre diversos aspectes. En un moment donat el periodista pregunta a una ciutadana opinió sobre el partit socialista, responent aquesta que "está muy bien que alguien quiera defender a los pobres", al mateix serial, un altra persona parla de la "defensa de los trabajadores", sempre m'ha cridat l'atenció que s'atribueixi aquesta paraula només a a una part de la societat, potser els que desenvolupen feines físicament més dures, com si la resta de la societat no treballés.

En qualsevol cas, aquests dos ítems van donar ales al PSOE i al socialisme democràtic en aquells moments, la identificació de socialisme amb classe treballadora i pobres va permetre al PSOE convertir-se en referent inqüestionable de bona part de la societat que s'identificava amb aquests ítems. I així fins avui dia, no tenen cap idea, cap aportació, cap inventiva, cap regeneració ideològica, res... segueixen vivint d'aquella identificació amb els pobres i la classe treballadora.

Viuen de la identificació, però no del resultat polític. La política social és molt fluixa, o en qualsevol cas idèntica, com a mínim, a la que aplicaria qualsevol altre partit al Govern. En l'únic que destaquen és en engreixar inútilment i clientelar l'administració pública: 80.000 funcionaris més a Catalunya des que governa el tripartit, despeses ingents en festes (Sanitat, Hereu al palauet Albèniz, Lesseps...), campanyes caríssimes, propaganda, despeses de representativitat, contractes blindats etc... Podríem afirmar, sense temor a equivocar-nos, que si destinessin totes aquestes despeses a erradicar la pobresa de Catalunya, aquesta ja no existiria. Curiosa paradoxa per als qui es diuen defensors dels pobres.

L'associació però de PSOE amb pobres i classe treballadora és indestriable per molts, herència d'aquella època, i que mantenen fidel el seu vot al partit socialista independentment de com ho facin, del que diguin i a qui presentin de candidat. La força del PSOE vé doncs del passat, d'una fórmula màgica produida als anys 70 i que encara dura, sumada a allò encara més caduc del dretes i esquerres i que encara tenen la barra de fer servir. En aquest sentit és impagable la imatge i discurs del recent destituit Alcalde de Vilafranca del Penedès, Francisco Romero, al seu discurs de comiat, amb l'habitual aspecte de sheriff xulesc dels alcades socialistes, amb un discurs tan buit com prepotent, no se li acut altra cosa que acusar el nou Govern de CiU (amb el progressista Pere Regull al capdavant), ERC i CUP de Govern conservador i ells de progressistes. Vilafranca li ha vist els peus al llop, tan de bó així ho vagin fent altres municipis catalans.

Com des dels anys 70 fins avui no hi ha res i encara viuen d'allò, l'estratègia del partit socialista passa per mantenir el poder pel poder, com sigui, a qualsevol preu, mirant de destruir l'adversari més que no pas triomfar tu amb les teves idees. És l'estratègia del cinisme, del titular de l'endemà i del tot s'hi val que perfectament encarnen els Zaragoza, Montilla, Corbacho, Chacón, Daniel Fernández i la resta de dirigents de l'actual PSC-PSOE.

La crisi però és evident, i és la manca d'idees. Amb la fórmula màgica dels anys 70 + cinisme + lluita del poder pel poder no es pot pretendre construir un projecte polític. Si no hi ha res més, el model socialista català s'anirà esllanguint lentament, tan lentament com ens allunyem dels anys 70, els de la fórmula màgica.