De Closferran a Hereumartí més del mateix

Aquest passat cap de setmana ha tingut lloc el Congrés, i conseqüent relleu, al capdavant del PSOE de Barcelona. Del tàndem Clos - Ferran, s'ha passat al tàndem Hereu - Martí.

Quan ja fa anys, uns quants per cert, que el model socialista de Barcelona està més que esgotat, cosa que fins i tot ells mateixos reconeixen, és difícil trobar una pitjor manera de reflexar una teòrica aposta socialista per superar l'esgotat model que tenen per la ciutat.

El suposat relleu no existeix, i més enllà d'un canvi només de cares, els perfils polítics dels substituts són calcats als dels substituïts, cosa que reflexa la ceguesa política i la incapacitat del PSC-PSOE per superar un model concret de ciutat que ens té farts als barcelonins. Incapacitat que es reflexa també quan del Congrés del PSC-PSOE de Barcelona no n'ha sortit cap missatge concret estratègic, o de canvi, més enllà del canvi de cares, només de cares.

Jordi Hereu fa bó el seu cognom, i exerceix d'autèntic hereu de Joan Clos. Més enllà d'una més bona dialèctica i preparació, i de tenir més cura amb les excentricitats, Hereu és Clos. En què ha canviat la gestió, el model, els projectes, la ciutat...? en res. Seguim absolutament en la dinàmica d'estirar i arrossegar un model de ciutat esgotat sense projecte alternatiu per part del "nou" Alcalde de Barcelona. Era de preveure després de la campanya electoral d'Hereu i el PSC-PSOE a les municipals de Barcelona, on no van fer cap proposta i es van limitar a defensar-se atacant totes les propostes que anava llençant Xavier Trias.

Més gran encara és el calc de perfil polític i personal entre Joan Ferran i Carles Martí. Tant de l'un com de l'altre es podria allò de que si es mosseguen la llengua moren enverinats. Conegut és Joan Ferran per la seva faceta agressiva gratuita, com Carles Martí per perdre els nervis a la mínima que algú expressa una opinió diferent a la seva. Per tant tenim garantida la continuitat d'un determinat i trist estil al capdavant dels socialisme barceloní.

Encara més, els dos són autors de famoses frases que els fan dignes mandataris del PSOE a Barcelona, mentre Ferran és famós per la frase sobre la crosta nacionalista, Martí va deixar clars també els seus plantejaments amb la de "Barcelona capital d'Espanya".

En suma, de Clos a Hereu i de Ferran a Martí i tiro perque em toca, resultat Trias Alcalde.

La política exterior del tripartit II

El títol ja és generós amb l'anàlisi, ja que si hagués posat "política exterior del President Montilla", el post s'hauria acabat tal com comença, perque José Montilla no considera que aquest apartat fonamental de la política catalana ni tan sols existeixi, per tant ni hi creu, ni ha fet res, ni creu que s'hagi de fer res.

Montilla no considera Catalunya nació, i a més no vol fer res que incomodi el PSOE, la combinació d'ambdues coses deixa en nul·la aquesta vessant política del President.

La visió de la política exterior catalana del President Montilla és la mateixa que pugui tenir el President de la Comunitat Autònoma de Múrcia, o de Melilla, o sigui zero, més enllà d'assistir a alguna fira o event exterior on Catalunya (com farien els Presidents de Múrcia o Melilla) hi és representada d'alguna manera.

Renunciant Montilla, la política exterior queda en mans del Conseller en Cap (mai vicepresident), Carod-Rovira, persona que, com és sabut, no contempla la gestió com una de les facetes de la política. Per tant la política exterior de Catalunya, en conseqüència, no és gestionada.

És un trist però real anàlisi d'aquesta àmbit imprescindible per Catalunya i qualsevol nació, més encara si parlem d'una nació sense estat.

No hi ha estratègia política exterior catalana, no hi ha gestió, no hi ha planificació. Tot rematat amb constants canvis a l'organigrama, amb errors repetits de manera fins i tot sorprenent, com el cessament dues vegades en 2 anys de Maria do Carmo Pinto, o la petició per carta (per part dels mateixos casals exteriors catalans) de dimissió o denúncia d'actuació nociva, de la persona del Govern català encarregada de gestionar la "relació" amb els Casals Catalans exteriors.

La política exterior catalana ha viscut de la representació a les fires de Guanajuato i Frankfurt, i amb la única bona notícia de l'anunci (de moment només anunci) d'obertura d'algunes oficines exteriors a llocs clau del món, això sí, després de tancar-ne vàries amb el Tripartit I, i que ja veurem si realment s'obren, i què vol dir exactament oficina exterior de la Generalitat, aspectes tots que lògicament vigilarem amb lupa des del Grup Parlamentari de CiU.

En suma, la política exterior del Tripartit II, com correspon a una política exterior regional, i no nacional, està mancada de dos aspectes sense els quals és directament inexistent, una estratègia pròpia per Catalunya en política exterior, i l'establiment d'una mínima xarxa de relacions internacionals que ens situin, fins allà on sigui possible, al mapa del món.

Els catalans vam votar a les urnes que volíem un Departament de política exterior, cosa que defensàven els programes tant de CiU com d'ERC, i ens trobem això.

Moviments internacionals en temps de crisi

L'evolució de la crisi econòmica i els seus intents de resolució, permeten veure quins són els principals pols del mapa internacional del moment.

La crisi neix bàsicament als Estats Units, després arriba a Europa, i després a l'Àsia Oriental. Ja tenim definits els tres pols econòmics mundials bàsics. Enlaire queda el paper de Rússia, amb una economia encara en definició i que sembla no ressentir-se tant de la crisi.

Les solucions venen marcades novament pels Estats Units, i el procés d'expansió d'aquestes receptes, segueix el mateix camí evolutiu que l'expansió de la crisi. Se'ns confirma l'escenari mundial del moment.

Estats Units, Europa, Àsia Oriental i falta veure el paper de Rússia i la Xina. Aquest és el món avui dia. en clau de potències parlant.

Ull però amb Europa, amb la Unió Europea més en concret, la distància amb la creixent Àsia Oriental és cada vegada més curta, amenaçadora ja. La Unió Europea segueix sense assolir el suficient grau d'unitat com per reaccionar amb celeritat i eficàcia, i segueix sent un conjunt d'estats barallant-se entre ells pel protagonisme. Si badem serem superats per Àsia, i a curt termini.

I el que no pinta res ni en aquest escenari, ni tan sols dins de la Unió Europea, és el senyor Rodriguez Zapatero i l'Estat Espanyol. Zapatero recull ara l'absolut fracàs de la seva indefinida política exterior.

Cert és que la política exterior d'Aznar era errònia, i que a canvi de protagonisme internacional renunciava a tots els principis bàsics estatals i europeus en política exterior. Cert és que això havia de canviar i corregir-se. Sí, però no simplement anular-ho. Calia definir una alternativa al model de política exterior Aznarià, i no hi és. No se quina és l'aposta de Zapatero i l'Estat en política exterior, més enllà de quatre tòpics que venen sols.

Fruit d'aquesta política sense definir, sense rumb, i erràtica, Espanya ara és fora de joc, no pinta res, i Zapatero menys. No val ara suplicar ser present en les reunions on es decidirà l'economia del futur, ja és tard. I a més què hi dirà allà?. Hi ha plantejament o només és foto?.

Adéu neoliberals ¡¡¡

Si una cosa ha quedat clara amb aquesta crisi econòmica, és la confirmació del que la gran majoria defensàvem, i és que el sistema econòmic necessita de factors reguladors, de mesures que assegurin l'atenció i oportunitats per als que no poden seguir, i que evitin que el mateix sistema, per imprevisible, s'enfonsi i se'ns emporti a tots.

Dit d'un altra manera, aquesta crisi està demostrant que l'economia de mercat, deixada sola, amb una política de no intervenció total, porta al fracàs segur, per la mateixa imprevisibilitat i imperfeccionisme del sistema.

Això suposa l'enfonsament o crisi absoluta i replantejament de les anomenades polítiques neoliberals, o evolució de les teories econòmiques liberals, portades al màxim extrem.

Enfonsat el neoliberalisme econòmic, que sí tenia uns plantejaments prou clars, el liberalisme es veu forçat, ara sí, a definir-se o morir.

La ideologia liberal, nascuda inicialment al segle XIX, i que va ser la que va fer front a les ideologies i estructures socials encara post medievals, aconseguint la llibertat real i l'arribada de la democràcia a la societat, ha evolucionat, des de llavors, en diversos camins, alguns força diferents entre ells, arribant alguns fins al conegut com a neoliberalisme. El liberalisme avui dia agrupa gent tan progressista, com d'altres de la dreta més extrema, definint-se alhora com una ideologia de centre. Havent per tant, des del meu punt de vista, una gran confusió avui dia sobre què és realment ser liberal. El ventall és massa ample des dels qui et defensen coses molt similars al liberalisme inicial del segle XIX adaptat a avui dia, fins als qui et defensen un liberalisme extrem tan en el terreny econòmic com individual.

Teòricament és una ideologia basada en el màxim respecte a la llibertat individual de la persona, principi bàsic i perfectament compartible fins que la democràcia es consolida, a partir de llavors l'únic que fomenta és l'individualisme a la nostra societat, cosa de la que precisament en va més que sobrada, oposant-lo a més als necessaris principis de comunitat i solidaritat.

Aplicat al terreny econòmic defensa el mínim d'intervenció estatal en el sistema econòmic, en considerar-lo, per tant, perfecte, o quasi perfecte. L'actual crisi econòmica qüestiona aquests plantejaments, on no acabo de veure com hi pot encaixar una persona d'ideologia progressista en l'àmbit econòmic.

En suma, tocat de mort el neoliberalisme, el liberalisme crec que representa una confusió massa gran de termes i paràmetres. Pateix una indefinició que el fa atractiu, però que alhora suposa un greu perill per a la seva mateixa evolució i pervivència. Arribat el punt on som avui dia, crec que només pot salvar-se i trobar espai, definint-se de manera clara. Que m'expliquin què vol dir exactament ser liberal, i sabré fins a quin punt ho soc o no.

Montilla i Zapatero KO

Si un Govern és sòlid, i té projecte i rumb clar o no, es posa en evidència en situacions complicades, en crisis polítiques que inevitablement, aviat o tard, surten d'una o altra forma. En aquest cas, la crisi econòmica i la seva gestió, posen en evidència que ni el Govern català de José Montilla, ni l'espanyol de Jose Luís Rodriguez Zapatero, responen a aquestes característiques.

Presentar-se a unes eleccions amb l'únic missatge de la por al PP, o sigui no haver-se treballat, ni presentar, cap projecte clar, té unes conseqüències, i les està patint ara mateix el Govern del President Zapatero. Primer negant la crisi per interessos electorals, després negant-la per desconeixement absolut, després assumint-la sense fer res, i acabant a remolc dels esdeveniments europeus.

Pel que fa al Govern català, ja posat en evidència en totes i cadascuna de les crisis hagudes i per haver (aeroport, Carmel, RENFE, apagada de llum...), doncs ja en suma una més. Simplement desconec per complet qualsevol declaració, iniciativa o mesura del Govern català al respecte, més enllà d'avisar-nos als catalans que ens preparem per patir.

No és d'extranyar doncs, que ens les enquestes Rajoy, que ha fet un bon lifting personal i d'imatge del seu partit, i el PP, atrapin a Zapatero i el PSOE, i que a Catalunya el tripartit ja no sumi si ara hi haguessin eleccions.

Inútils tots ¡¡

No dic que acabar amb la violència al futbol sigui fàcil, però sí que em sorprén la ineptitud de tots els estaments polítics i esportius per trobar un sistema, un protocol, per acabar amb aquesta xacra.

Des del meu punt de vista, com a mínim trobar aquest protocol, no és gens difícil, i portem quasi 30 anys i encara no s'ha trobat. Seria tan senzill com aplicar la històrica fórmula del "qui la fa la paga".

Els sistemes de videovigilància instal·lats als estadis de futbol, o les gravacions que realitzan les forces i cossos de seguretat, són més que suficients per identificar sobradament quins són els individus que provoquen incidents o actuen violentament tan a dins com a fora dels estadis.

La solució és tan simple, ridicula i senzilla com que qui hagi provocat aquests incidents, no pugui entrar mai més, o com a mínim en 15 anys, a qualsevol estadi de futbol, no ja de l'estat, sinó d'Europa. A banda de les consequències judicials, penals, o el que s'en derivi de les seves accions.

Tan senzill com això. Tan difícil és? o es que no es vol aplicar per alguna raó que segur se m'escapa?. Recentment hem hagut de sentir que es presenti com la gran i revolucionària sanció, el fet que els qui van llençar bengales a Montjuic, siguin condemnats a la ridicula sanció de 5 anys sense entrar a estadis de futbol. I d'aquí 5 anys què?, llençar bengales un altra vegada?. Per què han de poder tornar a entrar d'aquí 5 anys?. Qui va controlar i escorcollar l'entrada d'aquests salvatges?, com poden colar bengales a un camp de futbol?.

També hem hagut de sentir recentment com un grup de Biri's (Ultres del Sevilla C.F.) van ser interceptats amb 42 bats de beisbol passejant per Madrid. Em pregunto què els ha passat, i sé la resposta, res de res, és més, alguns d'ells eren a l'Estadi Vicente Calderon presenciant el partit de futbol que havíen vingut a veure sense cap problema.

A qui se'l trobi acundint a un estadi de futbol amb un bat de beisbol no l'hi ha de passar res?. Judicialment potser ha de fer anar el bat de beisbol perque passi alguna cosa, futbolísticament però, n'hi hauria d'haver prou amb la possessió perque aquesta persona no entri als estadis de futbol, com a mínim en 15 anys.

La solució no és difícil, l'incomprensible és perquè no s'apliquen solucions. Hi poso d'exemple l'històrica evolució d'aquest fenòmen a Can Barça. A principis dels 80 els Boixos Nois eren un grup que reunia milers (sí, milers) de joves culés procedents de totes les zones de l'estadi per passar-s'ho d'allò més bé i crear una animació, llavors inigualable, al Camp Nou. Era un grup sa, composat pel conjunt de la gent jove que acudia a l'Estadi. L'aparició de les primeres pomes podrides que van aparèixer al grup, a mitjans dels anys 80, van provocar unes mesures de control per part de la directiva de Josep Lluís Núñez, que lluny de fer fora els violents i mantenir la gent sana que hi acudia va aconseguir exactament el contrari, arribant a l'època Laporta en què ja no quedava ni una sola poma sana i sí totes podrides als Boixos Nois, i per tant ja no calia ni seleccionar, fent-los fora a tots l'encertava segur. Tothom al Camp Nou sabia identificar els individus violents i que causaven incidents, i resulta que eren precisament els que allà quedàven a mesura que les mesures teòricament s'endurien.

És el fracàs absolut històric de les mesures antiviolència a l'Estadi. Ara mateix, tot i que el públic anima més del que es diu, fruit del llegat positiu que han deixat a les graderies de Can Barça els grups de joves diversos que hi ha hagut en els darrers quasi 30 anys, al Camp Nou no hi ha pràcticament grada jove, amb estrepitosos ridícols de l'afició culé al seu propi estadi com va passar per exemple davant del Boca Juniors o en diverses visites d'equips de la Champions League, on l'afició culé rep banys, lliçons d'animació, al seu propi estadi, per part d'aficions foranes. Per no dir que comparativament són múltiples les aficions que aconsegueixen una animació més potent al seu estadi que els culés al Camp Nou, i no cal anar gaire lluny, a camps com el del Racing, Osasuna, Cadiz, Atlètic de Madrid, Sevilla, també l'Espanyol amb la Curva Jove... i no diguem estadis europeus, l'animació es molt més potent que al Camp Nou.

Aprofito doncs també per reivindicar la Grada Jove al Camp Nou, una Grada Jove sana i controlada, controlada amb les mesures de seguretat reivindicades al principi, o sigui el "qui la fa, la paga", tota persona que sigui identificada provocant incidents a dins o fora de l'Estadi, o en possessió d'armes blanques, ha de tenir prohibida l'entrada al Camp Nou o qualsevol recinte esportiu per sempre, o com a mínim per 15 anys. Les càmeres de vídeo o accions policials fan senzill aquest control, i documents com el DNI, senzilla la identificació dels personatges. Si no s'apliquen no és perque no sigui senzill aplicar aquestes mesures. I si us plau, que es tornin a deixar entrar banderes als estadis, recuperant aquells ambients dels anys 80, és ridícol pensar que deixar entrar banderes als estadis provoca més incidents, quan les aficions estan controlades, i amb la teòrica aplicació de mesures sancionadores fortes per qui faci del pal de les banderes un ús indegut que gairebé mai he vist a cap estadi de futbol.

Sana enveja

Tot i que Obama és una gran façana a qui li falta omplir bé l'interior, McCain és el típic cas americà de persona que de jove no estava polititzat, i això es nota sempre, i Sara Pallin directament s'ha trobat en política sense tenir-ne ni idea.

Tot i les enormes despeses que fan en les seves campanyes, cosa que suposo deu escandalitzar a més d'un, també als Estats Units.

Tot i els peròs i mancances que es vulgui, sento una sana enveja per la campanya electoral dels Estats Units

Com ja va passar a França, als Estats Units s'està produint un debat d'alçada, entre dos projectes, un contrast de valors, un contrast de personatges, de maneres de fer i de trajectòries. Un debat que té interessada i implicada la gran majoria de la societat nordamericana, conscient segurament d'escollir President en un moment clau, una important cruilla per al poble nordamericà.

I el més important, el respecte amb que la gent mira la classe política i el conseqüent debat, la gent hi creu, respecta, recolza, treballa colze a colze i així és com es genera l'èpica, la il·lusió i al final l'ànim col·lectiu per tirar un país endavant.

Tristament, que lluny tot això d'aquí, i amb aquí em refereixo aquesta vegada tan a Catalunya com Espanya. Els liders polítics d'aquí no tenen res a envejar als d'allà, però tot el que els envolta és radicalment diferent: Pessimisme, passotisme, desprestigi gairebé intolerable de la classe política, egoisme, incomprensió, desànim, baixa autoestima...

I les campanyes electorals tristes, on destrossar l'adversari és el principal objectiu de moltes d'elles, campanyes d'insult, desqualificació de l'adversari, on dificilment es dibuixa un perfil propi. Exemples paradigmàtics són la darrera campanya del PSOE on simplement apel·la a la participació per la por al PP, o la darrera de les eleccions nacionals catalanes, on l'estratègia dels qui ja governàven era esperar que el principal partit de l'oposició fés alguna proposta per destrossar-la, i a això en diuen campanya.

En aquest terreny doncs, molt a aprendre dels Estats Units.

Debat de Política de General

Abans de començar el Debat de Política General, un dels debats i riscos que hi havia, era fins a quin punt aquest havia de quedar protagonitzat, fins i tot tapat, pel paral·lel debat sobre el finançament.

La meva opinió al respecte era que, tot i que era inevitable el protagonisme, com a mínim parcial, del finançament, aquest no podia ocupar del tot el debat, tapant així les carències de la gestió del darrer any Montilla, anàlisi del darrer any que és la raó per la qual es fan els debats de política general.

En aquest sentit, era de l'opinió que les nostres xifres sobre finançament, les xifres concretes que defensem, havíem de fer-les públiques abans del debat, per evitar aquest taponament del debat real sobre la gestió general del tripartit.

Al final, efectivament les nostres xifres van sortir abans, però això no ha evitat que el finançament tapi, gairebé per complert, la resta del debat de política general. Ocultació que, d'altra banda, semblava gairebé inevitable si tenim en compte l'espectació i data límit que nosaltres mateixos havíem marcat, per arribar a alguna mena d'acord palpable que permetés dotar d'algun contingut mínimament sòlid, una suposada unitat de les forces polítiques catalanes, que sense allò era merament de façana.

Dit això, crec que el Debat de Política General ha tingut dos aspectes fonamentals a destacar, el finançament, i la desaparició de la resta de forces polítiques davant del protagonisme Mas - Montilla.

Crec que el discurs ideal d'un debat de política general, des del punt de vista del President, és el que sap dibuixar un horitzó de país, un projecte concret, desgranant en cada punt tractat, les actuacions que el Govern ha fet al respecte. En aquest sentit Montilla no va saber fer la primera part del que he dit, doncs en cap cas dibuixa un horitzó i un projecte, i es limita a fer una mena d'advertència de patiment a la societat catalana, com qui intenta fer un consell paternal, d'efectes nuls en no tenir el President cap paternalisme sobre la societat catalana. La resta del seu discurs va ser un desordenat llistat d'actuacions del Govern.

El discurs ideal en un debat de política general, per al cap de l'oposició, des del meu punt de vista, ha de ser el de dibuixar una alternativa de Govern, en forma d'horitzó de país i projecte propi, desgranant, en aquest cas, el que el Govern no ha fet bé en cada àmbit. Artur Mas va ajustar-se molt més a aquest guió, que Montilla al del seu discurs ideal. Mas fa unes referències al projecte de país, i sobretot desmunta amb arguments clars i contundents l'acció del Govern tripartit. Especialment, aspecte que ha passat desapercebut, quan Mas demana al Govern el percentatge d'execució pressupostària a Catalunya del Govern de l'Estat pel 2007, xifra bàsica per saber el que Catalunya ha de rebre en els pressupostos del 2009 segons van signar els dos governs. Montilla simplement no sabia ni el que li preguntàven, i els membres i diputats del seu Govern, tampoc.

Més enllà d'aquest anàlisi detallat, la dialèctica d'un i altre està a anys llum, l'agarrotament de Montilla al costat de la soltura i lideratge en la parla de Mas, es fa patent només començar a parlar un i altre lider polític.

Al final però, la foto del debat de política general, i d'això ja s'han encarregat de fer-ho així els serveis de comunicació del Govern, és únicament la de l'acord i suposat bon rotllo en finançament, que tapa totes les carències del Govern tripartit, de les quals en surt bastant indemne del debat.

Per tant, qui ha guanyat el debat, no s'ha visualitzat tan al mateix debat, com es visualitzarà quan i com es resolgui la qüestió del finançament, i Montilla te la pilota a les seves mans. El President català ha d'escollir entre Catalunya i PSOE, trencant motllos per a ell i el seu partit si escull la primera opció, i confirmant les sospites més negatives si escull la segona opció.

Consell Plenari: 1 any de Govern municipal

El més destacat des del meu punt de vista:

1 any de Govern

Curiosament fa un any des de que es va constituir l'Ajuntament de Gràcia, però ja fa un any i mig de les eleccions municipals, també 1 any i mig que el Regidor Espriu exerceix, i només fa 6 mesos que tenim Pla d'Actuació del Districte (PAD). Disfuncions de temps que no ajuden ni a una correcta gestió, ni a superar la desconfiança dels ciutadans vers la política. Disfuncions que caldrà corregir.

Des de CiU vam posar èmfasi en que Espriu sí pensa en Gràcia i és a Gràcia, assistint a molts actes, reunint-se molt i veient molta gent. Actitud positiva a valorar, però que si no va acompanyada d'un projecte clar per Gràcia, d'unes actuacions concretes, d'una agenda política municipal clara i d'un rumb polític que tots poguem veure, queda clarament coixa.

Espriu ha de fer el que fa amb la societat civil, però l'agenda del Regidor i de l'Ajuntament no la pot marcar la societat civil, l'Ajuntament ha de tenir projecte i agenda pròpia.

L'anar fent i la gestió només del dia a dia, ens deixa que com a grans projecte de progrés per Gràcia, només tenim les 2 noves escoles bressol, la futura biblioteca de Penitents i l'espai OSI. Balanç molt pobre per una Vila de 115.000 habitants.

I paral·lelament multitud d'assumptes que no són assumits i van quedant aparcats, alguns d'ells enquistant-se: Pla de mobilitat, incivisme nocturn, sorolls, obres de Lesseps, reducció carrils Travessera de Dalt, reforma Avinguda Vallcarca - Bolivar, reforma Avinguda Vallcarca - Farigola, Park Güell, Llei de dependència...

Tot plegat trufat amb la manca de qualitat democràtica (Comissions que no es reuneixen mai, participació baixíssima de la ciutadania als òrgans on ho pot fer, incompliment dels acords de la Junta de Portaveus i del Plenari, preguntes per escrit no respostes...) i amb la poca confiança que Espriu demostra al seu equip de Consellers Municipals.


Festes Majors

Em remeto al post que vaig publicar fa poc, només afegint la interessant intervenció al final del Plenari de Ricard Estruch, President de la Federació de la Festa Major de Gràcia.

Referent a les festes del nord està bé en unificar-les o agrupar-les, però no n'hi ha prou amb dir-ho, cal treballar-ho i crear-ne les condicions òptimes, cosa que no s'ha fet correctament com es va poder veure al pregó.


Escoles bressol

Hauríen d'haver creat ja 200 noves places segons la Llei de Qualitat de l'Escola Bressol, i se n'han creat 80, això sí, amb previsió d'incrementar-se en breu.

No s'està fent tot el que caldria, però cal reconèixer que en aquest terreny podem avançar força.


Zona antic Hospital Militar

Està bé aprofitar macroespais per fer-hi de tot, i més davant la manca d'espais que patim a Gràcia per poder fer-hi coses. Ara bé, avaluem una mica les conseqüències. A la zona de l'antic Hospital Militar i adjacents, hi ha, s'hi estan fent, o es faran, 3 hospitals, 2 comissaries, una escola, 1 residència d'avis i una poc definida zona comercial. Tot barrejat. Les conseqüències pel veinat i la mobilitat de la zona poden ser, i ja són, molt importants, i cal estudiar-les i preveure-les.

En aquest sentit, l'equip de Govern va acceptar una proposta del Grup Municipal de CiU per estudiar, i redefinir si cal, la mobilitat de la zona.


Laguna Lanao

Es va aprovar una Proposició d'ERC segons la qual les obres de l'aparcament de la Plaça Laguna Lanao i la urbanització de la Plaça es faran totes seguides. Una proposta que sembla força lògica.

L'interès d'aquest punt no és el contingut de la resolució, que també, sinó l'actitud de l'equip de Govern. La Proposició es va aprovar amb els vots a favor dels tres partits de l'oposició (CiU, ERC i PP) i el vot en contra de l'equip de Govern, que ni tan sols va intervindre, es va limitar a votar NO, sense dir cap argument. Es que pensen incomplir l'acord com tantes altres vegades?.

Una mostra més de que el bipartit PSC-PSOE - ICV-EUIA encara no s'ha adonat que governa en minoria a Gràcia, i no serà per les vegades que se li ha retret aquest aspecte al Regidor Guillem Espriu.


Pla Integral de Millora de l'Espai Públic

És un Pla que s'ha aprovat a nivell de Casa Gran, i que engloba aspectes que poden considerar-se menors, però que són importants i generen preocupació i maldecaps a la ciutadania, fins al punt que la majoria de queixes, suggeriments i qüestions que rebem els grups municipals, fan referència a aquests aspectes. Són: la renovació del parc d'enllumenat, l'adequació lluminosa, accessibilitat dels carrers, soterrament del cablejat, renovació del clavegueram, reducció del soroll dels paviments, millora de la infrastructura dels parcs i plantació de nou arbrat.

Per evitar que aquesta aprovació sigui simplement l'habitual cortina de fum mediàtica del Govern per després no aplicar-lo, el Grup Municipal de CiU va aconseguir tirar endavant una Proposició segons la qual les Comissions de Manteniment i Medi Ambient tindran sempre, com a primer punt de l'ordre del dia, el seguiment d'aquest Pla de Millora.


Al final doncs, tenint en compte que el PP va veure també aprovada la seva Proposició per a l'elaboració d'un Pla d'Equipaments per Gràcia, l'oposició va aconseguir tirar endavant totes les seves propostes, algunes amb el vot del Govern en contra. Nova lliçó per a l'equip d'Espriu, governar en minoria vol dir negociar, no incomplir i imposar.