Debat de Política de General

Abans de començar el Debat de Política General, un dels debats i riscos que hi havia, era fins a quin punt aquest havia de quedar protagonitzat, fins i tot tapat, pel paral·lel debat sobre el finançament.

La meva opinió al respecte era que, tot i que era inevitable el protagonisme, com a mínim parcial, del finançament, aquest no podia ocupar del tot el debat, tapant així les carències de la gestió del darrer any Montilla, anàlisi del darrer any que és la raó per la qual es fan els debats de política general.

En aquest sentit, era de l'opinió que les nostres xifres sobre finançament, les xifres concretes que defensem, havíem de fer-les públiques abans del debat, per evitar aquest taponament del debat real sobre la gestió general del tripartit.

Al final, efectivament les nostres xifres van sortir abans, però això no ha evitat que el finançament tapi, gairebé per complert, la resta del debat de política general. Ocultació que, d'altra banda, semblava gairebé inevitable si tenim en compte l'espectació i data límit que nosaltres mateixos havíem marcat, per arribar a alguna mena d'acord palpable que permetés dotar d'algun contingut mínimament sòlid, una suposada unitat de les forces polítiques catalanes, que sense allò era merament de façana.

Dit això, crec que el Debat de Política General ha tingut dos aspectes fonamentals a destacar, el finançament, i la desaparició de la resta de forces polítiques davant del protagonisme Mas - Montilla.

Crec que el discurs ideal d'un debat de política general, des del punt de vista del President, és el que sap dibuixar un horitzó de país, un projecte concret, desgranant en cada punt tractat, les actuacions que el Govern ha fet al respecte. En aquest sentit Montilla no va saber fer la primera part del que he dit, doncs en cap cas dibuixa un horitzó i un projecte, i es limita a fer una mena d'advertència de patiment a la societat catalana, com qui intenta fer un consell paternal, d'efectes nuls en no tenir el President cap paternalisme sobre la societat catalana. La resta del seu discurs va ser un desordenat llistat d'actuacions del Govern.

El discurs ideal en un debat de política general, per al cap de l'oposició, des del meu punt de vista, ha de ser el de dibuixar una alternativa de Govern, en forma d'horitzó de país i projecte propi, desgranant, en aquest cas, el que el Govern no ha fet bé en cada àmbit. Artur Mas va ajustar-se molt més a aquest guió, que Montilla al del seu discurs ideal. Mas fa unes referències al projecte de país, i sobretot desmunta amb arguments clars i contundents l'acció del Govern tripartit. Especialment, aspecte que ha passat desapercebut, quan Mas demana al Govern el percentatge d'execució pressupostària a Catalunya del Govern de l'Estat pel 2007, xifra bàsica per saber el que Catalunya ha de rebre en els pressupostos del 2009 segons van signar els dos governs. Montilla simplement no sabia ni el que li preguntàven, i els membres i diputats del seu Govern, tampoc.

Més enllà d'aquest anàlisi detallat, la dialèctica d'un i altre està a anys llum, l'agarrotament de Montilla al costat de la soltura i lideratge en la parla de Mas, es fa patent només començar a parlar un i altre lider polític.

Al final però, la foto del debat de política general, i d'això ja s'han encarregat de fer-ho així els serveis de comunicació del Govern, és únicament la de l'acord i suposat bon rotllo en finançament, que tapa totes les carències del Govern tripartit, de les quals en surt bastant indemne del debat.

Per tant, qui ha guanyat el debat, no s'ha visualitzat tan al mateix debat, com es visualitzarà quan i com es resolgui la qüestió del finançament, i Montilla te la pilota a les seves mans. El President català ha d'escollir entre Catalunya i PSOE, trencant motllos per a ell i el seu partit si escull la primera opció, i confirmant les sospites més negatives si escull la segona opció.