La teoria dels tabús

Fa uns mesos una persona m'explicava una teoria sobre la recent evolució de la política catalana. Més o menys era així, i francament, tot i ser una teoria simplement il·lustrativa, crec que és una molt bona manera d'explicar el que està passant.

El catalanisme, les essències de la catalanitat, al igual que moltes altres ideologies, es basen en una sèrie de premises infranquejables, com tabús que no poden ser violats, ferms murs que no poden ser franquejats, i això permet mantenir posicions. Si aconsegueixen trencar un d'aquests tabús has fet un pas endarrera, si tu en crees un altre, avances.

A Catalunya era tabú, impensable, que hi pogués haver un President que no fos d'un partit plenament català, o sigui amb el seu centre de decisió a Catalunya i no a Madrid. Mai havia passat. La decisió de Carod-Rovira de fer President Maragall, va trencar aquest tabú. Un pas endarrera.

A Catalunya era impensable que tinguessim un President, que a més de ser d'un partit amb centre de decisió a Madrid, fos d'ideologia centralista i espanyolista. Novament la decisió de Carod-Rovira va tornar a trencar un altre tabú. Un altre pas endarrera.

Per molt que El Periódico ens intenti fer creure el contrari, a Catalunya la selecció espanyola no cola, directament no cola a més o menys un terç de la població, un altre terç hi dóna suport mentre no hi hagi la catalana, i l'altre terç podem dir que sí s'hi sent identificada. La victòria a l'Eurocopa, volguem o no, ha normalitzat una mica el factor hispànic a Catalunya, com es podia veure aquest estiu amb força gent lluint els colors de la samarreta o màrqueting similar. Un altre pas endarrera.

A Catalunya era impensable que a TV3, la nostra, es parlés castellà i passés a ser la quarta en audiència. El tripartit ho ha aconseguit. Un altre tabú trencat. Un altre pas endarrera.

A Catalunya era impensable que el capità del Barça pogués cridar "Viva España" en una cèntrica plaça de Madrid, això ha passat, i ha contribuit a normalitzar Espanya i la selecció espanyola a Catalunya. Un altre pas endarrera.

Podríem seguir, però la llargada d'aquest escrit seria excessiva. Animo a trobar més exemples.

Qui pensi que aquests tabús, o barreres del catalanisme, són trencats o superats per casualitat és que és molt innocent. Hi ha una estratègia clara, que s'executa amb precisió, i a la que si no fem front aviat, haurà avançat ja massa.