El Pla d'Actuació del Districte 2007 - 2010 de CiU a Gràcia

Aquests són els 10 punts, que són el resum del programa electoral de CiU Gràcia per a les eleccions municipals, que Convergència i Unió de Gràcia, primera força política a l'Ajuntament de Gràcia, ha presentat com a Pla d'Actuació del Districte 2007 - 2010.

Aquests 10 punts s'han fet arribar a la societat civil gracienca i al Regidor (Alcalde) Guillem Espriu (PSC - PSOE), que governa en minoria i sense ser la força majoritària a Gràcia (L'Alcalde de Barcelona designa a dit el regidor - Alcalde de Gràcia independentment dels resultats electorals a la Vila). De la mesura en que quedin recollits aquests punts en el PAD de l'Ajuntament, en dependrà el vot de CiU al mateix, dimarts que vé al Consell Plenari.

Us demanem ens feu arribar les vostres opinions i suggeriments al respecte:


1. Tolerànica zero contra les okupacions violentes i que generen malestar amb els veïns. Volem que l’Ajuntament es presenti com a part al costat dels veïns en les causes que s’obrin. Pla d’eliminació del botellot a les places de Gràcia.

2. Solució als Tres Turons: Consolidació dels edificis construïts abans del PGM del 1976.

3. Obertura d'una Oficina Municipal Informació al Consumidor al districte de Gràcia, que hauria d'estar dotada, com a mínim, d'un inspector de consum.

4. Resolució durant aquest mandat de la zona urbanística de Vallcarca – Lesseps – Travessera:
- Revisió de la reforma de Vallcarca – Farigola amb disseny del nou barri.
- Finalització de les obres del Passeig de Bolivar – Avinguda de Vallcarca.
- Finalització de la reforma amb reducció de carrils a la Travessera de Dalt.
- Finalització de les obres de la Plaça Lesseps.

5. Garantir a tots els carrers participants en la Festa Major de Gràcia un espai on poder desenvolupar les seves activitats i preparació dels decorats.

6. Park Güell obert i integrat urbanísticament al barri garantint major netedat i seguretat.

7. Increment fins a 1 assistent social per cada 1.000 habitants del personal dels serveis socials de Gràcia.

8. Cobriment de la Ronda de Dalt.

9. Més escoles bressols a Gràcia, amb horaris conciliadors.

Planificació i obertura, en acabar la legislatura, de les següents Escoles Bressol Municipals:
- 2 EBM a El Coll (avui no n'hi ha cap), per arribar a 2
- 1 EBM a Vallcarca - Penitents (a part de les 2 en construcció), per arribar a 3
- 3 EBM a La Salut (avui no n'hi ha cap), per arribar a 3
- 4 EBM a la Vila de Gràcia (avui n'hi ha 2, 3 a la part dreta del Torrent de l'Olla), per arribar a 6
- 3 EBM al Camp d'en Grassot (avui no n'hi ha cap), per arribar a 3

En qualsevol cas, es posaran en marxa les mesures necessàries per ampliar les places d'escola bressol amb finançament públic elaborant concerts amb l'actual xarxa d'escoles bressol impulsades des de la societat civil.

10. Aplicació del Pla de Mobilitat de Gràcia permetent l’arribada dels vehicles a tots els carrers i atenent totes les casuístiques derivades de la seva aplicació. Completar la xarxa d’aparcaments de Gràcia. Garantir un lloc d’aparcament en superfície o pàrquing per a tots els cotxes del Districte.

El fracàs de Josep Maria Àlvarez

Farà uns 10 anys, Josep Maria Àlvarez, Secretari General de la UGT de Catalunya, va fer una crida a obrir el sindicat, i sobretot fer-ho a sectors catalanistes. Deixar de ser el sindicat exclusivament socialista per passar a ser un sindicat, també, d'índole catalanista. L'avançada d'aquesta nova política la van fer els Avalots, joventuts d'UGT, creades ja amb un xip molt posat en aquesta nova dinàmica. La crida la vam rebre amb satisfacció poc o menys tots els partits de l'espectre catalanista, que poc o molt vam fer els nostres esforços en aquesta línia, i molta gent hi va creure, i no pocs s'hi van afiliar.

Jo vaig ser dels que s'ho va creure, dels que, en situació de minoria al meu partit, defensava com a creible aquesta opció. Recordo a l'històric i ja traspassat Ramon Juncosa defensant també aquesta opció.

10 anys després haig de dir solemnemet que, en opinió meva, aquesta aposta de Josep Maria Àlvarez ha fracassat. Els gestos de la UGT ja van desaparèixer fa temps, però un encara hi creia. Els recolzaments públics i notoris a Maragall primer i Montilla després ja van fer mal. El límit, i per tant mort d'aquesta operació d'obertura, la trobem aquests dies quan la UGT calla miserablement davant tot el caos de rodalies, quan els afectats són precisament treballadors dels que la UGT hauria de defensar, i sociològicament, a més, propers al partit socialista.

Silenci de la UGT, i no participació (fet insòlit) a la manifestació pel dret a decidir en infrastructures amb el curiós argument de que aquesta manifestació afavoreix al PP. Ha estat la sentència definitiva al projecte engegat per Àlvarez i en que molts hi vam creure.

Crec que la clau ha estat que aquest era precisament un projecte de Josep Maria Àlvarez, però no de la UGT de Catalunya, a qui, de fet, mai va aconseguir involucrar. Una llàstima, jo soc dels que hi creia, ara ja no.

Catalunya democràtica?

Evidentment a Catalunya tenim un règim democràtic, però la democràcia no és una cosa que es tingui si o no, sinó que hi ha gradacions entre la zero democràcia i la democràcia total, avui dia podríem dir que inexistent encara en estat pur al món.

De fet, hi ha alguns estudis internacionals al respecte, que fan públics de tant en tant rànquings de democràcia arreu del món. Quan estudiava al "cole" recordo que el clàssic exemple de país que estava a mig camí entre democràcia i dictadura era Mèxic, ara ja més democràtic, potser ara l'exemple del que abans era Mèxic ara és Rússia.

La pregunta és, on seria Catalunya en aquests rànquings?. Actualment hi ha una sèrie de factors que em fan pensar que, tot i la tradició democràtica, al moment actual Catalunya no estaria a dalt de tot d'aquestes classificacions:

- Recentment, a les passades eleccions municipals, es van comprar alcaldes. Un partit concret va comprar alcaldes, el PSC-PSOE. És un fet demostrat, va ocupar una portada de Telenotícies. S'han comprat alcaldes prometent-los coses, a nivell personal i polític pel poble, sempre i quan es presentessin pel PSC-PSOE. Una desena es van vendre. La notícia va durar un parell de dies, es va anar oblidant, i increiblement com si aquí no hagués passat res.

- Amenaces a periodistes. No només passa a les pitjors dictadures, a Catalunya també. És sabut i notori que el cap de premsa del Senyor Montilla, Antonio Bolaños, amenaça públicament, i no públicament, periodistes, enviant també cartes amenaçadores al més pur estil mafiós, a directors de mitjans de comunicació. Hi ha sospites també de depuració de periodistes concrets i d'influència del Govern en promocions a mitjans de comunicació privats. Davant tot això, aquí no passa res.

- Ja més a nivell general, la justícia espanyola, i de retruc la catalana encara que aquesta menys, està absolutament desprestigiada per la seva absoluta politització i manca d'independència. Poc diu de la justícia catalana que no actui davant d'evidències com les abans explicades.

- La corrupció, aquí molt lligada la majoria de vegades, a finançament dels partits polítics, però no sempre, és un fantasma que també flota constantment sobre la política amb sensació d'escàs control mediàtic, públic i per part de la justícia.

- La manca de poder decisori, la part de sobirania que ens té segrestada Espanya, és una merma democràtica de primer ordre.

- El fet evident, reconegut, i escassíssimament denunciat, de que moltes de les resolucions, propostes d'acord i mocions del Parlament simplement no es compleixen, perque no dóna la gana al Govern de torn, tot i l'evident obligació de fer-ho.

- Finalment l'escassa democràcia interna dels partits polítics, amb sovint curioses polítiques de promoció i valoració de la gestió dels seus càrrecs, i amb manca de transparència als congressos. És també un camp on cal avançar.

La Casa Gran del Catalanisme

El perquè

El Catalanisme polític ja ha assolit, no sense dificultat, tots els objectius que s'havia marcat al llarg del segle XX: Recuperació de les institucions nacionals de Catalunya, pervivència com a nació i regenerar Espanya.

La situació actual d'empatanament de la política catalana, amb alta dosi de partidisme, manca de projectes, submissió de Catalunya a Espanya i inici de decadència n'és una mostra.

El projecte de la Casa Gran del Catalanisme vol ser la refundació, amb noves idees, nous objectius i nous horitzons, del catalanisme.


L'escenari

La històrica i solemne conferència ha tingut lloc al Palau de Congressos de Catalunya, amb capacitat per a 2.500 persones i assistència de 4.500. Seients plens, passadissos a rebentar, calor sufocant, sala annexa absolutament plena, els adjacents també. Fins i tot s'ha hagut d'impedir l'entrada de gent al propi vestíbul del Palau de Congressos doncs tampoc s'hi cabia.

Discurs de 47 fol·lis i 75 minuts de duració.


El Contingut

Artur Mas ha fet un exhaustiu i perfectament relligat repàs a la història del catalanisme polític, describint-ne els objectius i les fites aconseguides, totes. Motiu per iniciar-ne la refundació.

El primer que cal preguntar-se és si en una conferència que anuncia la refundació del catalanisme, s'hi deixen anar els continguts suficients com per fer bó aquest anunci. I la resposta és sí: Hi ha estructuració, hi ha lògica, hi ha discurs, hi ha continguts, hi ha reflexió i hi ha propostes. Es podrà criticar la proposta, però no el gruix i solidesa de la mateixa

Ha situat quatre eixos bàsics de discurs:

- Passar de la pervivència de la nació a la nació plena.

- Passar de la modernització a un país capdavanter.

- Passar de regenerar Espanya a situar Catalunya al món.

- Passar d'autonomia a dret a decidir.

Tot plegat superant el partidisme i el tacticisme a curt termini per presentar un projecte obert a tota la societat catalana, al 60% que se sent catalanista i a tots els altres que vulguin sumar-s'hi.

Nova definició del fet de ser català, drets i deures per l'immigració, estratègia de catalanització dels catalans, defensa de l'estat del benestar, l'empresa com a signe d'identitat de Catalunya, incorporació de nous valors com la sostenibilitat, regeneració democràtica i full de ruta si l'Estatut és retallat al Tribunal Constitucional, són la resta de continguts que m'han cridat l'atenció.


La percepció

El que jo he percebut és, a banda de la reformulació i actualització dels plantejaments i objectius, un canvi d'esquema mental i polític del catalanisme.

De la pedagogia i regeneració d'Espanya, sempre amb el seny per davant, el pactisme, el peix al cove, resistir el mal dels cops rebuts i acceptar el fet de ser una part més d'Espanya amb personalitat pròpia.

Passar a una situació en que, assolits els objectius marcats a principis del segle XX, Catalunya ja és nació madura com per exercir per si sola. Això comporta dret a decidir sobre tot allò que és nostre. Valentia en la defensa d'allò que ens pertoca. No actuar com una part de, sinó com un tot i situar Catalunya al món.


La sensació

L'espectativa general i personal era molt gran amb aquest discurs, i francament han quedat més que colmades.

En un moment de submissió de Catalunya a Espanya, d'evident crisi de Catalunya i del catalanisme polític, de desconcert (un independentista situant un espanyolista de President de la Generalitat), de crisi de la política, de desencís, d'enfangament, de tacticisme, de partidisme, de pura lluita pel poder, de crisi de confiança, d'individualisme... l'Artur Mas ha sabut plantejar un projecte molt per sobre de totes aquestes baixeses, i que ens obre tota una nova etapa il·lusionant per recórrer.

Avui ens hem desempallegat de molts dels complexos que ens impedien dir el que pensàvem, i ho fem amb uns continguts plenament realistes i assumibles pel gruix de la societat catalana. Qui pot negar a Catalunya el dret a decidir en allò que és nostre? Qui ha de decidir sobre les nostres coses sinó nosaltres?.

El ressò mediàtic de moment és bó, però ara caldrà aguantar i gestionar bé el xàfec que ens caurà de la Brunete mediàtica catalana (llegeixis mitjans de comunicació no catalanistes), que no costa gaire endevinar per on aniran. Els representants del quart poder partidaris d'una CiU simplement centrista, moderada, "que contribuya a la governabilidad", "ajena a los radicalismos y ajetreos", d'una CiU que simplement gestioni la situació, caldrà que entenguin que les coses canvien, que els temps canvien i evolucionen, i en lògica consonància CiU també evoluciona, i crec que evoluciona junt amb la societat catalana deixant antiquats aquests plantejaments que potser fins ara havíen estat vàlids, i que potser alguns ho segueixen sent, però no per si sols, no com a projecte, sinó com a part dels atributs d'un projecte.

20 de novembre de 2007, el dia en que el "gen" convergent ha evolucionat, ha canviat. Sobre els ciments del que el catalanisme polític ha construït al segle XX, avui hem fet un pas més. El 20 de novembre de 2007 marca un abans i un després al catalanisme polític i a CDC - CiU.

Interioritats de la compareixença del Montilla sobre rodalies des del punt de vista d'un assessor

Vam celebrar dues reunions prèvies amb el Josep Rull per preparar la documentació per la compareixença. Bàsicament vam preparar una proposta de relat, amb els principals punts que recomanàvem a l'Artur Mas per a la seva intervenció, document de punts forts i febles nostres i dels socialistes, i dades destacades.

Divendres de la setmana passada reunió del Josep Rull i els tres assessors que hem ajudat en el tema, amb l'Artur Mas, reunió a la que també assisteixen l'actual Portaveu del grup i el recent antic, o sigui l'Oriol Pujol i el Felip Puig. Es decideix una línia d'intervenció bàsicament basada en posar-se a la pell dels usuaris afectats, en l'evitabilitat de l'aturada del servei, en la dependència del PSOE i manca de lideratge del Montilla i en l'acceleració irresponsable de les obres per poder-les inaugurar abans de Nadal, i sobretot, abans que el TGV arribés a Valladolid i Màlaga. El que es dirà finalment ja es veurà, doncs serà òbviament l'Artur Mas qui prepararà la seva intervenció. El gran handicap és que només disposarà de 10 minuts per la intervenció, un temps irrisori en el qual només podrà situar els temes bàsics. L'Artur ens demana 4 coses que li preparem els dies següents, entre ells la foto del Morlán a la Festa de la Rosa dels socialistes, on el van presentar com un heroi, que és el que es pensàven que era.

Arriba el dia. A la tribuna de convidats del Parlament jo i el Ricard Font (l'altre assessor en temes d'infrastructures) seiem de costat, tots dos amb paper i bolígraf preparat per apuntar el més interessant. Per sorpresa nostra comença parlant l'Artur Mas, és per presentar la sol·licitud de compareixença. La presenta, es vota, i s'aprova per unanimitat, bé, per unanimitat no, el Carod s'equivoca una vegada més a la vida i vota en contra.

Paraula pel Montilla. Més que seguir la seva intervenció fil per randa, miro de captar-li errors que ens puguin ajudar. Intervé més o menys en els termes esperats. Bàsicament assumpció de la responsabilitat que toca però repartint culpes als antics governs d'aquí i d'allà, relat de la gestió de la crisi, defensa de la gran inversió en infrastructures que s'està fent a Catalunya etc... Es fàcil saber el que dirà, només calia llegir el discurs del Zapatero l'altre dia en la seva compareixença a Madrid per saber els arguments que esgrimiria el Montilla, i efectivament.

En el meu rastreig d'errors en la intervenció del Montilla en destacaria tres: 1- Comença el relat el 20 d'octubre, quan els catalans fa més d'1 any que patim el desastre de RENFE i rodalies. 2- Diu que és el conductor d'un tren dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya qui s'en adona que el túnel del Gornal té problemes. 3- S'atribueix un paper de cert lideratge en la gestió de la crisi, paper totalment fals perque s'ha amagat del tot.

Interrupció d'1/4 d'hora, que s'aprofita per fer reunió de bona part del Grup Parlamentari per parlar dels últims detalls de la intervenció de l'Artur Mas, a qui toca intervindre ara. Reunió molt ràpida en que bàsicament el Josep Rull mostra el seu enfoc. De tot el que he apuntat jo només puc fer el comentari del conductor del tren, que segur ja havia percebut més d'un. És aquí on apareix, almenys per mi, el document del Ferrocarrils de la Generalitat que indica que, a 15 d'octubre, ja es feien advertències que aquell túnel no anava bé. És una bomba. Això giraria la responsabilitat cap a Montilla i el seu Govern.

Intervenció de l'Artur Mas. Hi ha tanta distància entre el Montilla i ell, tanta, que la sola comparació de liders es fa insultant. Quan estàs allà escoltant-los penses en com pot ser que el Montilla sigui President de Catalunya i el Mas no, més quan les urnes així ho havíen dit. Carod, la història t'ho farà pagar. El problema és que 10 minuts són irrisoris, per molt que el Mas hàbilment els allargui a 15 amb certa permissivitat del Benach. L'Artur Mas situa l'evitabilitat de la crisi, la manca de lideratge i desaparició de Montilla i el seu Govern en la crisi, l'acceleració de les obres per inaugurar, la submissió per ni tan sols ser capaços de demanar la dimissió de la Ministra Àlvarez i el relat de l'usuari afectat.

Marxo perquè tinc feina. Mentre sortia quedo astorat escoltant els primers compassos de la intervenció del Miquel Iceta. Amb un tò altíssim i desconsiderat, es posa a parlar únicament de l'Artur Mas, com si ell fós el responsable de la crisi de rodalies, i en això acaba basant tota la seva intervenció. Quin cinisme aquests sociates ¡¡. Però qui els vota???.

Posteriorment m'assabento que el tema del document dels FGC el treu l'Artur Mas en la seva rèplica i fem roda de premsa per presentar-lo. Per mi això és la gran notícia del debat.

Arribo al despatx i clico de tant en tant el web del Telenotícies per veure el ressò. Quan aquest apareix observo com el Bolaños ha fet ja la seva feina, el titular és "Montilla acusa a CiU i PP de la crisi de rodalies", barroer però directe. No m'ha donat la impressió que el Montilla posés l'accent tant en això, però clar, no sap marcar el titular i li ha de fer la feina el Bolaños. Només una petita ressenya del Mas, al final de la notícia, de les menys important que es podien treure.

Ressò mediàtic molt injust que només s'arregla una mica per la tarda quan el tema del document dels FGC apareix mig compartint titular amb el del Montilla del matí. A mesura que passen les hores això del document va guanyant pes. En qualsevol país democràtic aquest document seria la notícia.

L'endemà al matí tiro l'ull al quiosc de sempre per veure el ressò dels mitjans. Únicament el Punt s'atreveix a titular això del document, la resta o mig ho treuen, o ho amaguen, o els fan amagar-ho. Finalment però hem aconseguit que part de l'atenció es centri en aquest punt que demostraria la ineficàcia en la gestió de la crisi per part, també, del Govern Montilla.

Divendres definitivament se li gira la torna al Montilla i un, segons m'han dit, desesperat Bolaños. El PSC-PSOE és incapaç ni amb tot el que ha passat de desobeir el PSOE i demanar la dimissió de la irresponsable Magdalena Àlvarez, queda sòl a la votació, i la resta de Parlament en demana la dimissió. És la notícia del dia, titular a tot arreu, junt amb la curiosa absència del Montilla del debat. Adornat amb un rumor que té el seu orígen en el President d'Aragó, Marcel·lí Iglesias, i que parla d'un acord Montilla - Iglesias pel retorn de l'arxiu de la Corona d'Aragó a l'Aragó.

Sobre les quotes a les llistes electorals

Vagi per davant el meu suport a la "Llei d'igualtat", com a Llei que ha de permetre la igualtat entre l'home i la dona a la societat. El meu suport a tota la Llei, excepte el punt de les quotes obligatòries per sexes a les llistes electorals.

La igualtat efectiva home-dona l'aconseguirem creant les condicions necessàries per anar superant els elements que generen la desigualtat. Superant els estrictes rols que cada sexe ha heretat d'una història marcada per la desigualtat en contra de la dona. Sensibilitzant i creant les condicions en cada camp perque home o dona puguin desenvolupar tots els papers de la societat que desitgin en igualtat de condicions, independentment del seu sexe.

Exactament el contrari del que fomenten les quotes per sexes a les llistes electorals, quotes que obliguen a posar un percentatge de cada sexe a les llistes, deixant en un segon pla la vàlua, els mèrits, el suport i la preparació dels candidats, que és, amb tota lògica, el que hauria de comptar.

Dic això des de l'absoluta tranquilitat de creure per supost en la plena igualtat home-dona, i d'haver treballat sempre amb equips de gent majoritàriament composats per dones, i no perque hagi escollit dones als meus equips per garantir cap paritat, sinó perque per mèrits propis sempre he treballat més amb dones que amb homes.

Val a dir que, en privat, podria comptar amb els dits de mitja mà el número de persones que m'han defensat aquesta mesura de les quotes a les llistes electorals.

Deixant clar que la immensa majoria de persones escollides a les llistes electorals són perfectament vàlides per als seus càrrecs, també deixar clar que hi ha homes i dones no vàlids per als càrrecs que han estat escollits, i que exemplifiquen els perversos efectes secundaris d'aquesta mesura, efectes secundaris que gens ajuden a superar el distanciament entre política i societat.

Un exemple gràfic és aquest vídeo, en aquest cas d'una dona, però segur que també n'hi ha d'homes. Mireu el vídeo, almenys els 2 primers minuts i el darrer, i digue-me en què ajuda això a la igualtat efectiva entre homes i dones.

Joan Laporta, quasi tot bé

Pensava escriure aquest post abans de disputar-se el Getafe - Barça, i evidentment abans de saber quin seria el resultat d'aquest partit. Per tant el publico igualment, i de la mateixa manera que pensava fer-lo. Ara bé, deixeu-me dir com a prèvia, que crec que, o bé Rijkaard demostra molt a curt termini, d'aquí a Nadal per exemple, que la seva idea de Barça va més enllà del "sortiu i disfruteu", o per mi l'etapa Rijkaard al Barça s'haurà acabat.

La balança de la gestió de Joan Laporta al capdavant del Barça s'inclina, per mi, de manera clara del costat positiu, amb algun aspecte negatiu al qual també cal referència:

Al balanç positiu, que com dic clarament pesa més, hi destacaria:

Gestió esportiva: Laporta va agafar un equip que, com a molt, era de la part mitja alta de la classificació a la Lliga espanyola, i directament no apareixia als rànquings europeus. En pocs anys va aconseguir, com prometia, una de les plantilles més competitives d'Europa. Una de les claus és que, per fí, després de que els equips punters i no punters d'Europa fés 15 anys que tenien director tècnic, el Barça va descobrir que n'havia de tenir, i la gestió de Txiqui Begiristain, a més, ha estat més que bona i bàsica per assolir aquest objectiu.

Gestió econòmica: L'explicació sobra, i més per algú poc entrat en assumptes econòmics. D'un Barça endeutat fins a extrems que crec no arribarem mai a saber, a un Barça sanejat i potent. Ferran Soriano té clarament part de culpa en tot això.

Màrqueting: D'un Barça bàsicament només català, s'ha passat a un Barça internacional. D'un Barça amb uns 10 milions de seguidors, s'ha passat a un Barça que diuen que en suma ja més de 200 milions, amb tot el benefici social i econòmic que això representa.

Catalanisme: D'una directiva que, a contra natura, tothom indentificava com propera al PP, passem a un Barça que recupera el vessant nacional català com un dels seus trets distintius i indestriables.

Gestió social: Aquí comença a haver-hi els primers clarobscurs. La gestió social és en general bona, el soci ha recuperat protagonisme, s'han organitzat millor els desplaçaments dels afeccionats, i la remodelació de l'Estadi és un encert que han dut ben en secret, no esperava ningú, i és perfectament oportuna. Per altra banda però queda pendent el compromís de la Grada jove, ningú sap encara exactament com s'escullen els compromisaris a les assemblees en un àmbit que fa encara massa "tufillo", i tenim en aquest camp, també, l'escàndol de les entrades de la final de París.

Equip: Laporta, tot i la marxa de Rossell i els seus, ha aconseguit un gran equip. Gent com Ferran Soriano, Marc Ingla, Txiqui Begiristain, Xavier Cambra.. i molts que m'en deixo injustament, són un extraordinari equip en molts dels camps, a anys llum dels "equips" de gent, si es que n'hi havia, que rodejaven Gaspart o Núñez.

A la balança negativa, que també n'hi ha i és bó analitzar i no ignorar, hi trobem:

L'escàndol de les entrades de París: A l'habitual robatori que la UEFA realitza de les entrades per les finals europees, s'hi va afegir aquesta vegada, per sorpresa i desgrat inesperat de tothom, el saqueig que van fer-ne els directius i jugadors del club i el RACC. Fet que va costar el meu vot (en forma de signatura preelectoral) a les darreres eleccions a Joan Laporta.

Les seccions: Fer fora Pesic, per portar Valero Ribera, per marxar aquest al cap de ben poc, va ser un error de tal bulto, que encara paga el rendiment d'algunes seccions, Handbol i Bàsquet especialment.

Mania persecutòria: La malaltissa mania persecutòria de Laporta i la seva junta directiva els porta a tal nivell d'obsessió que els fa caure en errades monumentals que deterioren massa sovint la imatge del propi Laporta. Ni hi ha quinta columna contra ells, ni Rossell mou tant i és tan perillós, ni res semblant. La pròpia gestió de Joan Laporta hauria de valer com per anar-se'n a dormir cada dia sense preocupacions.

RACC: Vestigi del nuñisme a eliminar encara, és el negoci que l'Agència de viatges del RACC fa, a costa de la il·lusió en els desplaçaments del socis del Barça, en cada desplaçament de l'equip.

Grada jove: Al Camp Nou es troba a faltar una Grada jove, basada en l'animació sana (tifo en el llenguatge futbolístic) i allunyada de tota conducta violenta. Al Palau Blaugrana en tenim un bon exemple amb els Dracs i Sang Culé, i el contraexemple al Camp Nou, actualment amb la supervivència mínima de les restes de tot de grups que han acabat agonitzant per les baralles entre ells i per la permissivitat en l'espiral violenta que agavafa sobretot un d'ells.

Votar PSC-PSOE

Sincerament, no s'em acut cap motiu perque un català o catalana voti el PSC-PSOE a les properes eleccions espanyoles del mes de març. Bé, només un, un de sòl, la por al PP. Malgrat això les enquestes indiquen que tornaran a ser molts els catalans que escullin aquesta opció.

El talant i simpatia de Zapatero ha resultat ser simplement la pell de corder del mateix llop que representava Jose Maria Aznar i el PP. Zero patatero per Catalunya, zero, amb Z de Zapatero. Incompliment de la promesa de l'Estatut, l'Estatut ara encallat al Tribunal Constitucional, descens constant de la inversió de l'estat a Catalunya, el caos de rodalies, la impossible arribada del TGV a Barcelona, esvorancs i més esvorancs, el caos de l'estiu passat d'un aeroport que se'ns queda petit i Zapatero impedeix que gestionem, atribució de la gestió de la nova terminal a Iberia, les úniques polítiques socials són de xec amb marcat regust electoralista..., ni el Castell de Montjuïc vaja. Res de res al sac positiu, tots al negatiu. La balança no pot ser pitjor.

A més és el partit de José Montilla, el sucursalista President de la Generalitat de Catalunya, el protagonista del silenci, de la grisor, de la marxa enrera, de la desconfiança, de la caiguda de Catalunya.

El PP és el dimoni absolut per Catalunya, representant de l'Espanya centralista i cavernària, d'acord, però resultat per resultat és el mateix amb uns que amb els altres, si m'apureu treiem molt més suc del PP quan els teniem apretats per allò que no es pot dir. No entenc doncs com un català pot votar aquests dos partits, com pot votar partits d'obediència no catalana.

No m'agraden els arguments de blanc o negre en política, són els que allunyen a la gent de la política, prefereixo els entremitjos, són més inteligents i raonats. Ara bé, és que de veritat que no s'em acut res positiu de votar Zapatero i PSC-PSOE a Catalunya, res de res. Que algú m'ajudi a trobar arguments, si n'hi ha digueu-me'ls si us plau, vull entendre-ho.

Roberto Dueñas i Cristina Peri Rossi

Roberto Dueñas és un esportista madrileny que aquest passat diumenge ha rebut un merescut homenatge amb la retirada del seu dorsal de bàsquet, el 12, al Palau Blaugrana. Ell s'ha cultivat com a esportista d'èlit, aprofitant sobretot la seva impressionant alçada.

Cristina Peri Rossi és una escriptora uruguaiana que va haver de fugir del seu país per la dictadura instal·lant-se a Catalunya després de tenir no menys problemes amb la dictadura franquista. Peri Rossi ha cultivat el seu intelecte a través d'una ampla obra literària i periodística.

Roberto Dueñas ha sabut integrar-se perfectament a Catalunya, viu a Catalunya, parla català, entén els problemes que patim els catalans, és un exemple d'integració a seguir per molts altres, i en lògica conseqüència és una persona molt estimada a Catalunya.

Cristina Peri Rossi fa 35 anys que viu a Catalunya, no parla ni un borrall de català perquè no li ha donat la gana d'aprendre'l, ella diu que viu a Espanya, mai a Catalunya, i paga l'acollida que li han dispensat els catalans amb campanyes d'incomprensió cap a Catalunya, la llengua catalana i el fet diferencial català, agafant com a models coneguts anticatalans com Mario Vargas Llosa o Albert Boadella. Curiosa manera d'integrar-se doncs, fomentar l'odi contra els qui tan acollit.

A vegades les aparences enganyen, qui dels dos cultivava l'intelecte i qui dels dos no? ja no m'enrecordo.

Catalunya, l'ós hivernant

El nou Portaveu del Grup Parlamentari de CiU, l'Oriol Pujol, va definir l'altre dia Catalunya com un ós que hiverna. Crec que és una definició prou encertada, o vull creure que és encertada, ja que l'alternativa és que estigui morta.

Amb tot el que està passant: Rodalies, TGV, Estatut, aeroport, inversió de l'estat... i la societat civil segueix dormitant. On són les organitzacions socials de Catalunya?, on és la gent?, com es manifesta la protesta?. No puc creure que les persones que s'han de llevar 2 i 3 hores abans del normal i arribar a casa tardíssim amb totes les molèsties en els trasllats, estiguin tan tranquils, arribin a casa tranquils com sempre, arribin les eleccions espanyoles, votin i a més votin PSC-PSOE de manera majoritària. No puc creure que l'esquema de la gent sigui aquest.

Recomano un interessant article del company Josep Montmany al respecte.

La qüestió és que amb la que està caient, en unes condicions on seria fàcil portar més d'un milió de persones al carrer, Catalunya només és capaç de canalitzar les seves protestes amb una manifestació surrealista de 1.000 persones a la Plaça Sant Jaume, composada per unes 15 faccions diferents, completament enfrontades entre elles, incapaces inclús de cridar res tots junts alhora, i que no va acabar arribant a les mans de miracle.

No sé què ens està passant. Confio amb la teoria de la hivernació. De fet la reacció catalana sempre ha estat peculiar, mai és una reacció immediata (post 1714 per exemple) , sinó latent i que acaba trobant el seu moment per sortir. Confio que surti.

En aquest sentit crec que el meu partit hauria de tenir més en compte el component societat civil. Opino que sovint ens basem excessivament en l'estratègia comunicativa en sentit estricte, o sigui faristol, notes i rodes de premsa, i deixem massa de banda el treball amb la societat civil.