Primer debat: Perd Hereu

A les 20:30h arribàvem a TVE - Sant Cugat. O no hi havia estat mai o feia molts i molts anys que no hi havia estat. Núvol de càmeres i fotògrafs a l'entrada on coincidim amb la delegació d'ICV, també amb representació gracienca, amb el Jordi Farriol.

Ens reben i ens acompanyen a la sala on hauríem de seguir el debat. Acompanyem al Xavier Trias una dotzena de col·laboradors, bàsicament els qui havíem preparat amb ell el debat més la seva dona, la Puri. Els moments previs al debat, excepte un molt breu assaig dels punts fonamentals de la intervenció inicial, la més important, són de distensió, dedicats bàsicament a menjar, arrassar segons ens deia el Trias, les safates amb entrepans i canapès que ens havíen portat, i inclús a fer una ulladeta als futbols que hi havia, el Manchester - Milan i el partit del Barça a Egipte.

Visita del Lorenzo Milà, de diverses persones de l'equip de TVE i finalment del Jordi Hereu acompanyat del Joan Ferran, President del PSC-PSOE a Barcelona, visita que semblava la salutació que fa el porter al jugador que li ha de llençar el penal just abans de tirar-lo, això sí, l'Hereu simpàtic i elegant.

Uns quants acompanyem al Trias al plató, bàsicament per veure com era aquest, viure l'ambient del debat fins que aquest començava... Allà descobreixo més representació gracienca, amb el Pep Gorgori, Cap de premsa del Grup Parlamentari del PSC-PSOE al Parlament de Catalunya i a qui dedico el post anterior.

Ens fan fora a tots, comença el debat, cada equip a la seva sala...

Per mi, en general, el debat és un triomf de l'oposició davant el tripartit. Trias i Alberto Fernàndez s'en surten bé davant de molts problemes del tripartit que, en contra del que esperàvem, actua amb estratègies separades a diferència del que havíen fet sempre darrerament.

De millor a pitjor:

Xavier Trias: Molt bé en el missatge inicial i en general bé en tot el debat, col·locant els missatges en els escassos moments que aquest tipus de debat et proporciona. Inclús acaraments victoriosos amb Mayol i un Hereu que s'amaga. En general el missatge de canvi després de 28 anys de governar els mateixos i la contraposició de models (Seguretat - civisme - governar diferent - serveis - habitatge enfront de grans esdeveniments - show i espectacle - urbanisme dur - prepotència i disbauxa al carrer) queda clar amb les intervencions del Trias. L'Alberto Fernàndez xafa part de la intervenció final del Trias copiant alguns dels missatges clàssics de CiU.

Alberto Fernàndez: Mala intervenció inicial però de pitjor a millor, Es refà i acaba col·locant el seu clàssic discurs, basat únicament i obsessiva amb seguretat. L'efecte Ciutadans es nota i l'Alberto està fatxa i inclús parla en castellà part del debat, que li haurà servit per afiançar vots seus però no per treure'n als altres excepte algun als socialistes.

Jordi Portabella: El millor en imatge tot i que s'ho creu massa. Llenguatge un esglaó o dos per sobre de la mitjana de la humanitat, o sigui que no se l'entén de res vaja, excessivament intel·lectual. Les seves primeres frases del debat, quelcom així com "vivim un paradigma de la humanitat..." passaran a la història com allò que mai s'ha de fer en un debat. Quan està millor és en l'apartat d'economia en una encertada defensa de la classe mitja.

Imma Mayol: Sempre bona en debats, ahir va ser el pitjor que li he vist mai. Comença bé amb el seu discurs però acaba embrancada amb acaraments amb el Fernàndez i el Trias, perdent-los tots. Acaba els acaraments amb un "vostè no té credibilitat" davant d'una allau de xifres i evidències de la mala gestió del tripartit i d'ICV en especial en polítiques socials i habitatge a Barcelona. Malament al final quan acaba demanant el vot per ella amb l'únic argument que és una dona.

Jordi Hereu: Desaparegut, tò baix de veu, mirant al presentador sempre, sense repsondre els adversaris i utilitzant un discurs de continuitat del model, "mateix model", o sigui d'Hereu del Clos, sense més novetat. Fluix, contingut, desaparegut... Estratègia errònia. Suposo que li hauríen repetit mil vegades allò de "sobretot no facis errors", que marca el grau d'"ambició" i "il·lusió" dels socialistes en aquestes eleccions municipals. I ell va obeir, no va fer grans errors, no va ensopegar, però va anar tan lent que va arribar l'últim, va perdre vaja.


Tot i calcular que no deuria tenir gaire audiència (competia amb dos futbols de nivell i House), en resum el debat va servir per si algú encara no creia que Xavier Trias pot ser perfectament Alcalde el proper 27 de maig, ahir ho veiés clar, és molt millor que l'Hereu, i les ganes i ambició de CiU molt superiors a les d'un PSC-PSOE amb molta molta por. Per alguna cosa serà.

En resposta a Pep Gorgori: Perquè soc nacionalista

En Pep Gorgori, periodista gracienc a qui conec fa temps i amb qui compartim feina al Parlament, ell de cap de premsa del PSC i jo d'assessor de CiU, ha escrit un article, publicat a L'independent, on descriu les raons perquè ell és socialista. És un article descriptiu, que no mira d'al·ludir ningú sinó d'explicar els orígens de la seva ideologia. Més que una resposta al seu article, per tant, aquest post pretén ser, un complement.

Està bé que algun gracienc significat com ell descrigui perquè és socialista, però el seu article podria fer-lo amb les mateixes paraules exactes un socialista de Santander, o un de Toledo, per dir dos exemples. Res denota en la seva descripció que es tracta d'un socialista català. Per això el meu complement. De la lectura de tots dos posts sí que algú pot fer-se una idea dels principals eixos de la política catalana.

De petit jo rebia influències ideològiques de l'escola i companys de l'escola, cosa que vol dir influències bàsicament espanyolistes, bé peperes (majoria) o del PSOE, doncs els alumnes que érem del barri, sociològicament aquests sí catalanistes, érem minoria. El segon canal d'influències éren les familiars, on hi havia de tot, però majoria d'esquerres i catalanista. Com ja he dit altres vegades els meus pares eren marxistes convençuts i nacionalistes catalans.

M'interessava molt la política i jo anava agafant d'aquí i d'allà, conformant la meva ideologia. Recordo especialment tres fets que segur van marcar aquesta de manera important:

El primer és quan el meu pare em va portar a la manifestació que s'havia organitzat en defensa de Jordi Pujol, parlem de primers dels 80, jo tenia tots just 11 ó 12 anys. Llavors Pujol ja era President de la Generalitat de Catalunya, el PSC havia intentat incriminar-lo judicialment pels fets de Banca Catalana, allò que no van aconseguir a les urnes miràven d'aconseguir-ho via jutjats. Centenars de milers de persones van acudir a aquella manifestació de la qual no recordo massa bé el recorregut, però diria que més o menys anava del Parlament a la Plaça Sant Jaume. Una riada de gent entre els quals recordo veure la figura del Miquel Roca a qui vaig saludar emocionat. Imatges emocionants de catalanisme al carrer responent a un atac de l'estat, amb complicitat dels d'aquí, a la figura del nostre President. Poc després CiU aconseguria la seva primera majoria absoluta de manera aclaparadora.

El segon moment és precisament del dia en que CiU aconseguí la primera majoria absoluta, aquella del "Fem i Farem", de la mítica cançó del Santi Vendrell, junt amb l'harmònica socialista a Barcelona, les dues millors cançons electorals que he viscut mai. Aquell dia vaig baixar, acompanyat dels meus pares, al carrer Provença, on aleshores hi havia la seu de CiU, a celebrar la victòria. Recordo que teniem un 600 i amb ell vam baixar enarbolant una senyera. El carrer era ple de cotxes amb senyeres i estelades celebrant la victòria nacionalista. El carrer Provença era un tumult de gent, estava a rebentar, tot el carrer i adjacents, centenars, alguns milers de persones. Recordo l'entusiasme i els crits de "PSC Botifler" i "Pujol President, Catalunya Independent" que entonava un públic amb una mitjana d'edat no superior als 30. Jo al·lucinava, m'hi sentia plenament identificat. L'altre que al·lucinava era el meu pare, recordo encara els seus comentaris de sorpresa, admiració i satisfacció en descobrir realment que aquella gent era nacionalista, i no de dretes com al seu partit difonien.

El tercer, i segurament els dic desordenats, és una Diada de l'11 de setembre, també a principis dels 80, quan tots els partits es manifestàven unitàriament per la tarda. Hi vaig acudir també amb el meu pare. Era l'any que els socialistes havien promogut la LOAPA. Tot i això van participar a la manifestació, va ser el darrer any que van fer-ho. Recordo que érem a la vorera, mirant, no participant, i quan va passar el bloc de la manifestació del PSC-PSOE la xiulada va ser eixordidora, no protagonitzada per quatre brètols com avui dia, sinó que era unànim. Recordo gent gran, famílies amb criatures... tothom xiulava fins que van començar a volar ous i tomàquets, que queien a sobre dels manifestants socialistes, especialment a la capçalera de la manifestació. La gent se'ls encarava, els deia de tot, la indignació era màxima. Els pobres militants socialistes aguantaven com podien. Jo m'ho mirava, tinc força imatges gravades d'aquest moment que se'ns dubte em va impressionar i segur vaig fer un important interrogatori al meu pare sobre perquè aquella gent tirava ous i xiulava als socialistes. Resumint, el meu pare m'explicà que éren uns traidors, que malgrat ser gent d'esquerres, no entenien Catalunya ni el sentiment catalanista ni per extensió el problema català.

Tots aquests fets, i d'altres lògicament, van impactar-me molt, i em van fer identificar amb els qui defensàven Catalunya, els nacionalistes catalans, descobrint amb el temps que la millor política social és precisament el nacionalisme, doncs cada pas que dóna Catalunya camí de la sobirania, és una competències més, o menys diners que marxen a fóra, i per tant més diners per millorar la vida de més catalans i catalanes.

L'altra conclusió d'aquells fets de principis dels 80, que marquen decisivament la meva configuració ideològica, és que la gent que era d'esquerres i nacionalista, com els meus pares, ho tenien magre: Van perdre la batalla ideològica interna al PSUC. I el PSC era, com ara, espanyolista, per tant diametralment oposat a la ideologia que tota aquesta gent defensava. Finalment, el gruix d'aquesta corrent ideològica va ser absolutament pionera en descobrir que el fangar d'ERC més valia no trepitjar-lo, perque també t'enfonsa en l'espanyolisme. Més valia doncs saltar-lo i acabar a CDC, partit que no és d'esquerres, però que acull gent d'esquerres, i on han pogut desenvolupar segur el seu nacionalisme, i també influir en valors d'esquerres i progressistes en general. A CDC Gràcia mateix, la Magda Oranich n'és el millor exemple, entre molts d'altres com l'històric Salvador Guasch, que en pau descansi, o el Josep Cazes i tants altres que vénen del PSUC, que s'uneixen a tants i tants militants que vénen del PSUC, i milers de votants de CiU que, mirant-s'ho més de lluny, van fer la mateixa trajectòria, entre ells un bon grapat de representants de la meva família.

Amic Gorgori, com tu mateix reconeixes, el teu anàlisi és massa simplista, la política catalana és molt més complexa.

Vots a canvi de salsitxes

Al segle XIX, als inicis de les primeres experiències modernes de sufragis electorals (encara no universals perque les dones encara no podien votar), l'absoluta manca de cultura política, de pràctica electoral, l'abrumador analfabetisme que hi havia i les fortes relacions de dependència social, eren terreny abonat a tot tipus de pràctiques caciquils a la recerca del vot.

Entre moltíssims exemples, em vé a la memòria un que vaig veure en una pel·lícula, impossible recordar quina, potser inclús era una sèrie, de la qual l'únic que recordo és el que ara explico. Representava unes eleccions locals, crec que era a Anglaterra, i situava la ficció en el segle XIX. De casa d'un dels candidats, un cacic ric de la ciutat, sortien 4 ó 5 col·laboradors seus carregats amb cubells plens de salsitxes amb els quals es dirigien al bar popular del poble, ple a rebentar de treballadors amb pinta de passar certa gana. En entrar al bar, i sense cap tipus de rubor ni precaució, es posaven a cridar que aquelles salsitxes eren per a ells, una per cadascun, només a canvi d'una cosa, que immediatament anessin a votar al candidat X que era qui els les oferia. Com un sòl home, i plena d'entusiasme, la massa s'abraonava sobre els cubells de salsitxes entre crits d'adhesió al candidat que els les oferia, que acabava guanyant les eleccions de carrer, deixant amb un pam de nas l'altre candidat.

Ja no som al segle XIX, ni en una ciutat anglesa dels principis de la revolució industrial. Som a Barcelona al segle XXI, però algunes de les pràctiques d'algun candidat recorden a la dels vots per salsitxes. Com Jordi Hereu amb l'obertura del Metro una nit a la setmana.

Deixo de banda l'exagerat ressò mediàtic que ha tingut la iniciativa, propi d'estats amb escassa democràcia, on als mitjans surt el que diu el que mana i tots a creure, ignorant per complet l'oposició.

L'obertura del Metro una nit a la setmana, i en període de proves durant només uns mesos i després ja es veurà, sona a salsitxa del segle XIX. Quan porten 28 anys governant, ha de ser un mes abans de les eleccions més complicades que tenen, que obren el Metro una nit a la setmana, mesura reclamada per molta gent fa molt temps i que sempre havia rebut la resposta de que era impossible fer-ho. Però a més es fa com qui porta els crios a un parc d'atraccions, per entretindre'ls una estona i després ja està, doncs la mesura és, insisteixo, una prova i que durarà només uns mesos.

Hereu obre el Metro un dia a la setmana per entretindre el personal, que estigui content, el voti i després treure-li aquesta distracció que tan li ha agradat. O sigui exactament igual que les salsitxes del segle XIX. La diferència és que malgrat els socialistes s'ho pensen, i tracten als barcelonins i barcelonines amb el despreci altiu del despotisme il·lustrat, els ciutadans de Barcelona no som analfabets ni menjadors de salsitxes - trampa, sinó que tenim criteri per votar.

Xavier Trias va proposar enmig de la voràgine mediàtica del Metro nocturn, que si és Alcalde hi haurà servei de Metro i bus 24 hores al dia 365 dies l'any, objectiu a anar assolint al llarg de la duració del mandat. Algú se'n ha assabentat? ben pocs. Curiós no?

Els resultats reals de l'enquesta del Govern

Aqui van els resultats reals del Baròmetre del Govern fet públic abans d'ahir. Veient-los s'entén perque el Govern els va amagar només donant la intenció directa de vot i ocultant la projecció real de vot (veure post anterior). No és un càlcul massa difícil de fer, a CiU l'hem encarregat i ahir mateix ja el teniem, s'adjunta al quadre de sota.

A desgrat d'uns quants i alegria de la majoria, la imatge que il·lustra aquest post, tornaria a repetir-se i amb millors resultats per a CiU:

El primer resultat és el que els partits van treure el passat 1 de novembre a les eleccions generals, al costat, en negreta, el resultat que dóna l'enquesta del Govern feta pública abans d'ahir:

CiU----------------- 31'5%------------------------- 32'53%

PSC-PSOE---------- 26'8% -------------------------28'81%

ERC -----------------14'1% -------------------------12'08%

ICV ------------------9'6% --------------------------10'61%

PP ------------------10'6%-------------------------- 9'46%

C's -------------------3'0% --------------------------2'72%

Podem veure doncs com, segons la pròpia enquesta del Govern, amb les dades reals (projecció de vot) i ocultades pel Govern, i amb el dubte sobre si la mostra escollida era correcta, doncs sembla ser que estava esbiaixada sobrerepresentant els votants socialistes, CiU tornaria a guanyar les eleccions de manera clara, inclús incrementant en un punt el seu resultat.

El PSC-PSOE milloraria resultat, segons l'enquesta, en 2 punts. ERC segueix enfonsant-se poc a poc i tots els altres n'anem rebent els rèdits, també ICV que passaria a ser quarta força per davant del PP.

Intenció directa de vot: La gran manipulació

Ahir es van fer públics els resultats del darrer baròmetre del Govern de la Generalitat. Com sempre, des de que els socialistes manen a la Generalitat, l'enquesta només va fer pública la intenció directa de vot.

La intenció directa de vot és només una part intermitja de l'enquesta, és com entregar l'enquesta a mig fer (al final del post hi escric l'explicació tècnica). La dada final de qualsevol enquesta, excepte les del Govern català i les de l'Ajuntament de Barcelona, és la projecció de vot, que és la dada que surt després de tractar totes les dades recollides.

Perquè el Govern amaga la projecció de vot que és la dada final de qualsevol enquesta? doncs perque CiU surt per davant del PSC-PSOE.

Perquè el Govern només dóna l'estudi a mig fer? perque és una dada que els permet dir, de manera falsa, que el PSC-PSOE guanya les eleccions.

El més sorprenent però, és perquè tots els periodistes s'empassen la mentida i creuen i repeteixen a ulls clucs el que la manipulada presentació de l'estudi preten?. Vull creure que és que no són capaços de veure o haver detectat la òbvia diferència entre intenció directa de vot i projecció de vot, i no vull pensar en altres factors.

Un exemple molt simple de que intenció directa de vot i projecció de vot no és el mateix: A les eleccions del novembre els resultats van ser 31% CiU, 26% PSC-PSOE, ERC 14%, PP 10%, ICV 9%... la suma de tots fa 100% més o menys.

A l'estudi del Govern els percentatges que s'hi mostren són 20% PSC-PSOE, 19% CiU, 9% ERC, 7% IC-V, 4% PP..., la suma fa 60% com a molt, i els altres 40%? s'han volatilitzat?. Tots els partits baixen 10 punts i ningú veu que això no s'aguanta presentat com a dada final?.

Tot plegat té a veure amb aquest món de les enquestes socialista: El Director del Centre d'Estudis i Opinió (CEO) de la Generalitat, que és l'organisme responsable d'aquests estudis, és el Gabriel Colomé, que al marge dels seus inqüestionables coneixements sobre la matèria i que vaig poder veure com a alumne seu, és l'ex-responsable d'enquestes del PSC-PSOE, ex membre de la seva direcció i militant socialista de tota la vida. És l'home de les enquestes del PSC-PSOE i el teòric de Maragall en la reclamació d'una persona un vot que pretenia deixar sense pràcticament representació política a les demarcacions de Lleida, Girona i Tarragona.

Més enllà del Govern existeix l'ICPS (Institut de Ciencies Polítiques i Socials), organisme "independent" a qui s'encarreguen estudis i enquestes. Endevineu qui el presidia?, doncs sí, Gabriel Colomé, que en plegar ho ha deixat a Joan Marcet, destacat militant socialista, i si no m'equivoco inclús ex diputat socialista.

L'organisme que hauria de vigilar la correcta i ètica elaboració i publicació de les enquestes polítiques hauria de ser el COLPIS (Col·legi de Ciències Polítiques i Sociologia), tradicionalment un niu de socialistes i iniciativeros incapaç de moure un dit per vetllar per la professionalitat i bon fer del sector.

Aquest és el xiringuito socialista en matèria d'estudis i enquestes a Catalunya. I ningú ho denúncia?, ningú diu res?.

El resum del que ha passat ahir i avui és que el Govern fa un estudi que diu que CiU guanya les eleccions, però només presenta un tros, l'enquesta a mig fer, per dir que el PSC-PSOE guanyaria les eleccions. Tots els periodistes s'ho empassen i publiquen l'estudi manipulat, i la pobra ciutadania llegeix el que els periodistes posen. I tot això amb diners públics.

És normal tot això en un país europeu i teòricament democràtic?. No són motius suficients per demanar la dimissió del Gabriel Colomé?. Recordeu el linxament que va patir el David Madí per no se quina acusació que després s'ha demostrat falsa?. Perquè ara tothom calla?

Una empresa que col·labora amb nosaltres ens està fent el càlcul de la projecció de vot que el Govern amaga. Prometo que quan ho tingui i si em deixen, ho publico aquí.

Finalment l'explicació de la diferència entre intenció directa de vot i projecció de vot:

La "intenció de vot" surt d'una pregunta directa que es formula a la gent sobre "què votaria avui si demà fossin les eleccions", aquí hi ha un percentatge de gent que et diu clarament un vot, però com més lluny és la data electoral i menys "soroll" electoral es dóna, hi ha un alt percentatge de gent que diuen que "no ho saben", "depèn de la campanya", o simplement, "no volen dir el vot". També pot passar que en alguns moments no estigui ben vist dir que es votarà per un determinat partit (cas del PP a Catalunya abans del 1995-6 i ara), o qualsevol altre factor que pugui distorsionar aquesta resposta.

Però l'enquesta té altres paràmetres per corregir aquesta potencial ocultació de vot que es donaria només amb la pregunta directa "d'intenció de vot", la projecció de vot, que es fa a partir d'aplicar ponderadors i correctors davant els "indecisos" / "ocultació de vot", per tal de veure a partir de les respostes a altres preguntes de l'enquesta, la veracitat sobre el que s'ha dit. La projecció de vot és la dada final de qualsevol enquesta.

Unió Europea: 50 anys

Recentment hem celebrat (val a dir que amb escassos actes conmemoratius aquí a Catalunya) els 50 anys de la Unió Europea, amb els diversos noms que ha anat tenint. És moment doncs d'anàlisi del que ha estat aquest mig segle i del moment en què ens trobem de l'anhelat procés d'Unió dels països d'Europa.

Ben diferent és l'anàlisi si parlem dels 50 anys o del moment actual. En el primer cas podem considerar el balanç com a positiu en general, doncs aquella quimera d'aconseguir una unió política dels diferents estats d'Europa s'ha aconseguit, almenys en la seva fase inicial, i no és poca cosa.

Ara bé, si parlem del moment actual, aquest no és positiu, segurament la Unió Europea passa per la crisi més gran des de la seva constitució, i resumint en destacaria cinc raons: Estatisme, economia, llunyania, inflació i pressa:

Estatisme: D'Estats. Els estats europeus han cedit certa sobirania per fer realitat la Unió Europea, però a costa de controlar el procés fins al punt de pràcticament asfixiar-lo. La Unió Europea és avui dia, quan reclama un pas més, la suma de vigilants voluntats estatals més que no pas una entitat en sí mateixa. Aquest factor és el que impedeix una política exterior realment comuna, l'elaboració d'una Constitució Europea amb poder real, una vertadera unió política i el reconeixement de les realitats nacionals europees entre altres. És aquí on entra en crisi el somni català de desempallergar-se d'Espanya gràcies a, i tot entrant a la Unió Europea, doncs els estats controlen, i Espanya dels que més. Soc dels que segueixo creient en aquest somni però, malgrat la crisi que atravessa no hem d'abandonar aquesta estratègia.

Economia: L'Economia ha passat molt per davant de la política en el procés d'Unió Europea. La idea era que primer vingués l'economia i això comportaria la unió política. La realitat és que mentre els estats han vist oportunitats en la unió econòmica, i l'han permès, han vist molt recelosament la unió política, i l'han alentit o impedit al màxim. La Unió Europea econòmica ja està feta, i demana a crits el pas a la unió política que els estats impedeixen.

Llunyania: Malgrat a les escoles s'estudien les institucions europees, i malgrat cada 5 anys hi ha eleccions europees, no es percep el que fan, com afecten i quines són aquestes institucions, més simbòliques que reals excepte en algun camp concret. El mateix procés d'elaboració de la recent embarrancada Constitució Europea, ha estat un exemple de llunyania considerable malgrat les aparences de participació que s'hi han volgut donar.

Inflació: Per l'Euro. El major èxit dels 50 anys d'Unió Europea, l'Euro, s'ha convertit en un problema no reconegut. La inflació que la unió monetària ha produit ha estat galopant, i no es veu reflexada en les estadístiques oficials, però si en la percepció i les butxaques ciutadanes. El pitjor és el no reconeixement i la manca d'explicació clara a aquest evident factor.

Pressa: La pressa per créixer massa ràpidament i desmesurada. Guiats per l'economia, que com he dit és la que mana a la Unió Europea, s'ha buscat l'extensió territorial com a teòric factor de consolidació del projecte, i com a real factor de cerca de més mercats econòmics. El resultat és una desmesurada annexió de nous estats, a un ritme superior al digerible per la Unió, amb l'entrada d'estats alguns dels quals de dubtosa europeitat, i una agenda amb inclús Turquia com a proper candidat, estat que té d'Europeu el que jo d'espanyol, malgrat l'evident connexió cultural, històrica i econòmica de Turquia amb Europa i inclús l'europeitat geogràfica d'una petita part del seu territori. La seva entrada a la Unió Europea acabaria per desnaturalitzar aquesta i per provocar el tall de digestió per gormanteria a la Unió Europea.

La solució passaria per, seguint els cinc factors exposats: Reduir el pes dels estats i incrementar el de la Unió com a ens propi, facilitant així el seu creixement polític, fent pedagogia real de cada pas i prioritzant la consolidació dels estats actuals al projecte abans de mirar l'extensió territorial del projecte.

Pisos a dit?

Remenant per la xarxa he descobert un interessant post escrit per Jordi Manils, d'ICV de Montmeló. El que hi explica és una mostra clara, un exemple eloqüent, del que passa a un municipi quan porta un munt d'anys governat pel mateix partit, especialment si aquest partit és el socialista. Dels vicis i costums que s'adquireixen.

El curiós és que aquest post de denúncia vingui d'algú d'ICV, cosí germà i crossa permanent del PSC-PSOE a tot arreu. Com deia una frase d'un post que he llegit "a determinats municipis els socialistes presenten de candidat una escombra i els seus la voten i Iniciativa hi dóna suport". Frase bastant aplicable al que ha passat a les eleccions nacionals amb la única diferència que al Montilla gairebé no el van votar ni els seus.

En tot cas el post és bó i un bon exemple de la necessitat de canvi en municipis anestesiats de socialistes durant un munt d'anys. El transcric textualment perque val la pena:


La setmana passada, a Montmeló es sortejàven 24 pisos en règim de protecció oficial que l'Ajuntament de Montmeló havia concedit a la cooperativa de la UGT "Qualitat Habitatge Social".

A les 18:00, el pavelló poliesportiu acollia prop d'un miler de persones que esperaven el resultat del sorteig públic davant de notari. Més de 400 persones s'havien inscrit a la recerca d'un dels 24 pisos que es sortejaven.

Primera noticia; Dels 24 pisos que s'han construit només en sortejarem 21. I això per què? Doncs simplement perque la UGT i l'Ajuntament així ho van acordar en el conveni signat (i en totes les promocions que fa aquest sindicat arreu del territori) es reserven el dret sobre 3 dels habitatges construits per a assignar-los a "persones de confiança del sindicat" (segons declaracions del responsable d'UGT al diari El 9 Nou).

Comença l'espectacle!! L'omnipresent alcalde apareix en escena entre crits i xiulets. Intenta fer el discurs electoralista de sempre, però aquest cop no troba recolzaments sinó retrets, insults i més xiulets. Nerviós, li cauen tots els papers i fa un mutis pel fons bastant humiliant.

El sorteig, realitzat amb un ordinador, dóna els resultats que tothom esperava. Dels 21 pisos que la UGT havia permès (magnanímament) sortejar, prop de la meitat van a parar a mans de militants o familiars de militants de la UGT i el PSC. Com per cop de gràcia i picaresca de l'atzar, tot repetint l'escena d'anteriors sorteigs similars, la sort afavoreix la gran familia socialista montmelonina.

El públic es tensa encara més, alguns exaltats s'encaren amb els responsables del repartiment, la gent escridassa i insulta l'alcalde i els regidors socialistes que fan el paripè.

A dia d'avui la llista d'adjudicataris no és pública. Només, una llista de números que ningú pot desxifrar. Aquesta és la transparència d'UGT i PSC.

Des d'ICV-EUiA de Montmeló tenim molt clara una cosa... exigirem explicacions al PSC, i si cal, demanarem una auditoria del sorteig i del procés d'adjudicacions.

Perque amb la democràcia i amb la transparència no s'hi juga.

Nou conflicte lingüístic

Al supermercat Caprabo del carrer Sant Antoni Maria Claret de Barcelona, al voltant del número 330, hi ha una caixera que no t'atén, perque no t'entén, si et dirigeixes a ella en català.

Aquest cas però obre un debat important, doncs la pobra no és massa culpable. Fa només tres mesos que ha arribat aquí i l'han posada directament a un lloc d'atenció al públic sense explicar-li res del català ni de res.

Evidentment es tracta d'una il·legalitat, aquesta persona no pot estar al lloc de treball que ocupa, ara bé, costaria ben poc que la situació esdevingués legal. Tan poc com fer-li un petit curset, que amb 2-3 hores n'hi hauria més que de sobres, on se li expliqués que a Catalunya es parla català, i se li ensenyessin les coses més bàsiques que necessita per fer de caixera, o sigui simplement els números en català, les principals frases que poden dir-li, que no són més de 10, i el nom en català dels productes del supermercat.

Amb una simple classe i una petita "xuleta" que pugui utilitzar al lloc físic on treballa, n'hi hauria prou. Cosa que és aplicable amb més senzillesa encara als bars on es trobin amb el mateix problema.

Aquest cas apunta doncs a una responsabilitat més gran per part de l'empresa que no pas de la treballadora.