En resposta a Pep Gorgori: Perquè soc nacionalista

En Pep Gorgori, periodista gracienc a qui conec fa temps i amb qui compartim feina al Parlament, ell de cap de premsa del PSC i jo d'assessor de CiU, ha escrit un article, publicat a L'independent, on descriu les raons perquè ell és socialista. És un article descriptiu, que no mira d'al·ludir ningú sinó d'explicar els orígens de la seva ideologia. Més que una resposta al seu article, per tant, aquest post pretén ser, un complement.

Està bé que algun gracienc significat com ell descrigui perquè és socialista, però el seu article podria fer-lo amb les mateixes paraules exactes un socialista de Santander, o un de Toledo, per dir dos exemples. Res denota en la seva descripció que es tracta d'un socialista català. Per això el meu complement. De la lectura de tots dos posts sí que algú pot fer-se una idea dels principals eixos de la política catalana.

De petit jo rebia influències ideològiques de l'escola i companys de l'escola, cosa que vol dir influències bàsicament espanyolistes, bé peperes (majoria) o del PSOE, doncs els alumnes que érem del barri, sociològicament aquests sí catalanistes, érem minoria. El segon canal d'influències éren les familiars, on hi havia de tot, però majoria d'esquerres i catalanista. Com ja he dit altres vegades els meus pares eren marxistes convençuts i nacionalistes catalans.

M'interessava molt la política i jo anava agafant d'aquí i d'allà, conformant la meva ideologia. Recordo especialment tres fets que segur van marcar aquesta de manera important:

El primer és quan el meu pare em va portar a la manifestació que s'havia organitzat en defensa de Jordi Pujol, parlem de primers dels 80, jo tenia tots just 11 ó 12 anys. Llavors Pujol ja era President de la Generalitat de Catalunya, el PSC havia intentat incriminar-lo judicialment pels fets de Banca Catalana, allò que no van aconseguir a les urnes miràven d'aconseguir-ho via jutjats. Centenars de milers de persones van acudir a aquella manifestació de la qual no recordo massa bé el recorregut, però diria que més o menys anava del Parlament a la Plaça Sant Jaume. Una riada de gent entre els quals recordo veure la figura del Miquel Roca a qui vaig saludar emocionat. Imatges emocionants de catalanisme al carrer responent a un atac de l'estat, amb complicitat dels d'aquí, a la figura del nostre President. Poc després CiU aconseguria la seva primera majoria absoluta de manera aclaparadora.

El segon moment és precisament del dia en que CiU aconseguí la primera majoria absoluta, aquella del "Fem i Farem", de la mítica cançó del Santi Vendrell, junt amb l'harmònica socialista a Barcelona, les dues millors cançons electorals que he viscut mai. Aquell dia vaig baixar, acompanyat dels meus pares, al carrer Provença, on aleshores hi havia la seu de CiU, a celebrar la victòria. Recordo que teniem un 600 i amb ell vam baixar enarbolant una senyera. El carrer era ple de cotxes amb senyeres i estelades celebrant la victòria nacionalista. El carrer Provença era un tumult de gent, estava a rebentar, tot el carrer i adjacents, centenars, alguns milers de persones. Recordo l'entusiasme i els crits de "PSC Botifler" i "Pujol President, Catalunya Independent" que entonava un públic amb una mitjana d'edat no superior als 30. Jo al·lucinava, m'hi sentia plenament identificat. L'altre que al·lucinava era el meu pare, recordo encara els seus comentaris de sorpresa, admiració i satisfacció en descobrir realment que aquella gent era nacionalista, i no de dretes com al seu partit difonien.

El tercer, i segurament els dic desordenats, és una Diada de l'11 de setembre, també a principis dels 80, quan tots els partits es manifestàven unitàriament per la tarda. Hi vaig acudir també amb el meu pare. Era l'any que els socialistes havien promogut la LOAPA. Tot i això van participar a la manifestació, va ser el darrer any que van fer-ho. Recordo que érem a la vorera, mirant, no participant, i quan va passar el bloc de la manifestació del PSC-PSOE la xiulada va ser eixordidora, no protagonitzada per quatre brètols com avui dia, sinó que era unànim. Recordo gent gran, famílies amb criatures... tothom xiulava fins que van començar a volar ous i tomàquets, que queien a sobre dels manifestants socialistes, especialment a la capçalera de la manifestació. La gent se'ls encarava, els deia de tot, la indignació era màxima. Els pobres militants socialistes aguantaven com podien. Jo m'ho mirava, tinc força imatges gravades d'aquest moment que se'ns dubte em va impressionar i segur vaig fer un important interrogatori al meu pare sobre perquè aquella gent tirava ous i xiulava als socialistes. Resumint, el meu pare m'explicà que éren uns traidors, que malgrat ser gent d'esquerres, no entenien Catalunya ni el sentiment catalanista ni per extensió el problema català.

Tots aquests fets, i d'altres lògicament, van impactar-me molt, i em van fer identificar amb els qui defensàven Catalunya, els nacionalistes catalans, descobrint amb el temps que la millor política social és precisament el nacionalisme, doncs cada pas que dóna Catalunya camí de la sobirania, és una competències més, o menys diners que marxen a fóra, i per tant més diners per millorar la vida de més catalans i catalanes.

L'altra conclusió d'aquells fets de principis dels 80, que marquen decisivament la meva configuració ideològica, és que la gent que era d'esquerres i nacionalista, com els meus pares, ho tenien magre: Van perdre la batalla ideològica interna al PSUC. I el PSC era, com ara, espanyolista, per tant diametralment oposat a la ideologia que tota aquesta gent defensava. Finalment, el gruix d'aquesta corrent ideològica va ser absolutament pionera en descobrir que el fangar d'ERC més valia no trepitjar-lo, perque també t'enfonsa en l'espanyolisme. Més valia doncs saltar-lo i acabar a CDC, partit que no és d'esquerres, però que acull gent d'esquerres, i on han pogut desenvolupar segur el seu nacionalisme, i també influir en valors d'esquerres i progressistes en general. A CDC Gràcia mateix, la Magda Oranich n'és el millor exemple, entre molts d'altres com l'històric Salvador Guasch, que en pau descansi, o el Josep Cazes i tants altres que vénen del PSUC, que s'uneixen a tants i tants militants que vénen del PSUC, i milers de votants de CiU que, mirant-s'ho més de lluny, van fer la mateixa trajectòria, entre ells un bon grapat de representants de la meva família.

Amic Gorgori, com tu mateix reconeixes, el teu anàlisi és massa simplista, la política catalana és molt més complexa.