I ara Gràcia

Juntament amb l'objectiu Barcelona, òbviament hi ha l'objectiu Gràcia: I ara Gràcia ¡¡¡.

Primer de tot hem de començar però preguntant-nos fins a quin punt existeix realment l'objectiu polític de governar Gràcia per si sòl, i la resposta no és massa positiva. El fet que el procés de descentralització cap als Districtes sigui encara més simbòlic que real, el limitat poder dels Ajuntaments de Districte i la no elecció directa dels Consellers Municipals, fa que l'arena política gracienca sigui important però simbòlica.

Parlant clar, desgraciadament el 95% (i sent generosos) dels vots que es produiran el proper 27 de maig a Gràcia, vindran determinats per factors externs a Gràcia. Vindran determinats per la batalla política de Barcelona, i també la nacional o estatal, inclús la internacional, recordem fa 4 anys quantes persones van anar a votar a les municipals únicament en clau del "No a la guerra" farcint de vots els partits que més s'hi havien oposat, sobretot Iniciativa, i també ERC. Així doncs els Trias, Hereu, Mas, Montilla, Carod, Portabella, Saura, Mayol i companyia són els que acabaran decidint el 95% dels vots de Gràcia.

L'altre 4 ó 5% restant és el que si es decidirà en funció de l'arena política gracienca, són simplement uns pocs centenars de vots, que si es decidiran en funció de si el Ricard Martinez ho ha fet bé o no, de les estratègies polítiques i mediàtiques dels partits de Gràcia, de si l'oposició ha fet bé el seu paper, de la campanya electoral local... i a aquests pocs vots va dedicat aquest post.

L'objectiu és clar, governar Gràcia, que el Regidor de Gràcia sigui convergent, i òbviament si és un dels tres que hem sortit a la terna de precandidats de CDC Gràcia molt millor. Tot i els tradicionals empats a Gràcia entre CiU i PSC-PSOE a les municipals, a vegades victòries de CiU, només un regidor ha estat de CiU, Daniel Fabregat. Anem a pel segon, i per aconseguir-ho haurem d'aconseguir una victòria clara a Gràcia.

Partim d'unes dades que no es poden ignorar, i són les de les eleccions nacionals del passat 1 de novembre. En aquestes eleccions CiU obté una clara victòria a Barcelona i encara més clara a Gràcia. És evident que aquestes eleccions no tenen res a veure amb les municipals i els resultats no són ni molt menys extrapolables. Però el que sí queda a Gràcia d'aquestes passades eleccions nacionals és un bon resultat de CiU i un descens de PSC-PSOE i ERC per sobre de la mitjana del que han baixat tan a Barcelona com a nivell nacional, un PP que aguanta a la baixa, IC-V a l'alça recollint el que perden els altres dos del tripartit, i la irrupció de Ciutadans. El quadre municipal ja veureu com no variarà gaire d'aquest, falta traduir-ho però en xifres, en xifres de regidors a la ciutat, i de Consellers municipals al Districte.

A les darreres eleccions municipals CiU va quedar a només 300 vots del PSC-PSOE a Gràcia, això amb un resultat a Barcelona de 15 a 9 regidors a favor dels socialistes. Ara les enquestes parlen d'un empat a 12 ó 13 entre CiU i PSC-PSOE a Barcelona, per força això s'ha de traduir a Gràcia amb una victòria de CiU. És més, dit al revés, si CiU no guanya a Gràcia, i no guanya bé, Trias ja pot oblidar-se de ser Alcalde. Així doncs Gràcia, igual que passa a Sants-Montjuïc i en menor mesura a Ciutat Vella, són Districtes decisius per veure si el PSC-PSOE aguanta pels pèls, o simplement no aguanta. I així arribem a aquesta cita.

A CiU estem contents amb l'oposició que hem fet, marcatge intens, coneixement i contacte amb tot el mapa associatiu gracienc, forta presència mediàtica i pressió als errors de l'equip de Govern potser són els aspectes que més destacaria.

El PSC-PSOE es presenta a Gràcia amb un període extrany, on no han governat per primera vegada en molt temps, almenys amb la titularitat de la regidoria que ha recaigut en ERC, amb certa divisió interna entre els Esprius, els Musons, Montillistes, Maragallistes, espanyolistes, catalanistes... escassa visualització del que han aportat a l'obra de Govern. Escenari difícil que no els resta molt però tampoc els suma. No han estat a primera plana, ni pel bó ni pel dolent.

ERC arriba també després d'un període especial, molt especial, i a la inversa dels socialistes, venen de governar. S'han fet coses, indubtablement, s'han atacat alguns temes històrics com Lesseps, Travessera de Dalt..., s'ha engegat el Pla de mobilitat, s'ha aconseguit començar a superar la greu crisi de la Festa Major, el seu equip municipal ha millorat molt respecte el de l'inici de legislatura... ara bé, no sé si quatllarà més això o el dur caràcter del Regidor, que ha espatllat més d'una fita d'aquestes, l'increment del problema okupa, lligat a l'empitjorament de la imatge de Gràcia, l'aparició del problemes dels sorolls amb molta força, el fracàs de la participació ciutadana, i el sectarisme i baralles entre el tripartit amb que ja ens tenen acostumats a d'altres en altres àmbits. Em temo que aquest segon bloc pesarà més, i això junt a la dinàmica nacional, després del fracàs del tripartit 1 i de que ben pocs entenguin la decisió d'ERC de fer el tripartit 2, menys encara en territori nacionalista com Gràcia, em sembla que ERC patirà bastant a Gràcia.

IC-V, els que viuen de les etiquetes sense gestionar. A Gràcia tres quarts del mateix, tres quarts, no més, almenys el Jordi Farriol i l'Eusebi Barbet estic convençut que gestionen més que la Imma Mayol i els seus companys a Barcelona. És per riure, a Barcelona porten parcs i jardins, habitatge... els temes que pitjor estan, però és igual, ells es creuen els bons en base a les etiquetes que llueixen. I els serveix, sembla que rebran descontents de les altres forces del tripartit.

El PP ja va donar mostra el darrer Consell Plenari que no les tenen totes amb el fenòmen de Ciutadans. Veure al moderat Alberto Belon fent de fatxa Zaplanista no va ser una experiència agradable i sí és molt indicativa de per on pensen anar. El Belon és un baluart a Gràcia, els aguanta una imatge més o menys tolerable i penca com pocs, algun vot els arrossegarà segur sinó perden els papers com al darrer plenari.

La incognita és Ciutadans, a nivell d'arena política de Gràcia tot just s'han presentat, però no s'han visualitzat enlloc, no sembla dels llocs on més forts estan.

I així arribem tots a la precampanya. La resposta final el 27 de maig.

Consell Plenari: Perd el PP

Sobre el Consell Plenari d'ahir de Gràcia en destacaria 5 punts:

- El comiat de la Dolors Martinez (ERC), que s'en va de regidora a Barcelona: Va ser un d'aquells moments entranyables que té la política, on rivals polítics es donen les gràcies i s'agraeixen la feina feta. La meva relació amb la Dolors ha estat de complicitat nacional, però amb la distància i també tensions que hi ha entre Govern i oposició. Va ser definida com a militant del fet gracienc i militant de carrer, i això és, i és positiu que gent amb aquest perfil arribi a la Casa Gran. Com a portaveu d'ERC la substitueix l'Àlex Lopez (ERC), amb un important bagatge intel·lectual i projecció política, veurem com va. Ambdos es defineixen com a independentistes, no dubto que ho siguin, en tot cas és sorprenent que siguin independentistes i d'ERC, algun dia ens explicaran com es mengen aquestes dues coses juntes, no es pot ser del Barça i del Madrid alhora.

- La Memòria del 2006: Discurs trimfalista del Regidor del Districte, Ricard Martinez (ERC), que va arribar a dir que Gràcia dóna lliçons a tot Catalunya sobre com fer una Festa Major, que cap Ajuntament de Catalunya té la participació ciutadana del de Gràcia, o que mai a la història s'havien fet tants edificis històrics com ara s'estava fent a Gràcia. Excessiu potser no?. Li vam recordar el tema dels okupes, la lentitud o aturada dels grans temes de Gràcia (Güell, Lesseps, Bolivar, Vallcarca - Farigola, xarxa wi-fi, Travessera de Dalt...), els problemes amb el pla de mobilitat, la manca de ritme polític de l'Ajuntament, el fracàs de la participació ciutadana...

- El protagonisme del Ricard: No va acabar amb l'informe de gestió, sinó que després va acaparar l'ordre del dia presentant ell mateix el protocol festiu i el Pla del Comerç no Alimentari de Barcelona, temes que per lògica tocava fer respectivament a l'Albert Musons, Conseller de Cultura (PSC-PSOE) i al Josep Anton Vinyals, Conseller de comerç (PSC-PSOE). Aquest excés de protagonisme del Regidor ens consta ha provocat malestar a les files socialistes. No veig per enlloc el pretés rendiment que el Ricard Martinez creu treure presentant aquests temes, més aviat la imatge va ser lletja.

- Protocol festiu: El gran error del PP. En un tema molt sensible a Gràcia, coneguda per les seves associacions, festes, cultura popular, i també pel seu nacionalisme, fer bandera d'aquest tema a la contra resulta poc menys que una provocació. L'Alberto Belon (PP), en una sortida de tò impròpia d'ell, va fer la primera intervenció en castellà que se li recorda, just en aquest punt, si l'hagués fet en qualsevol altre la cosa quedaria com al típic numeret del PP, però fer-ho en el protocol festiu va provocar la indignació de tots els partits polítics i del públic de la sala que li ho va recriminar. No acaba aquí la cosa, sinó que la intervenció de l'Alberto, demanava per exemple que el 12 d'octubre figurés en el protocol festiu, entre altres, acusant el protocol d'anticatòlic i d'independentista, quan simplement recull el que hi ha a Gràcia. Potser són els primers efectes de l'existència de Ciutadans de Catalunya, un PP nerviós que radicalitza el seu discurs. Cara a part dels seus potser va quedar molt bé, però respecte el 95% de la població de Gràcia molt malament i aillats. Tots vam replicar, a mi em tocava el primer, i vaig dir que si al PP el protocol festiu li semblava tot això, que aquest segur que estava de conya, i per això el votariem a favor, amb gran indignació del Javier Basso, Regidor adscrit del PP a Gràcia i amb qui compartim amors territorials per la platja de Fenals (Lloret de Mar), on ambdos hi anem sovint de tota la vida.

- I finalment les dues declaracions de grups, una Declaració de grups i una Declaració Institucional per ser més exactes, les dues a proposta de CiU. La primera posiciona Gràcia contra el maleït Decret que pretén incrementar les hores de castellà a l'escola, amenaçant el model d'immersió lingüística i per tant amenaçant la mateixa existència del català. Suport de tots menys del PP. Cal agrair el suport del PSC-PSOE, doncs no a tot arreu han votat a favor d'aquest tema i el propi Conseller Maragall s'ha mostrat a favor del Decret, amb postura matitzada falsament a posteriori. La segona és pionera, converteix Gràcia en abanderada en la lluita contra el canvi climàtic, i demana a l'Ajuntament de Barcelona que compleixi amb escrupolositat totes les mesures en aquest sentit. La Carme Sales (CiU) no va sortir, amb raó, contenta perque no va poder llegir ella la Declaració de Grup, si hagués estat Proposta d'acord, com era al principi, l'hagués llegit ella, però la baralla de la Junta de Portaveus va tenir com a solució que passés a Declaració Institucional, i llavors l'ha de llegir el President. Consti però que la va fer la Carme, i se la va treballar molt, no és una Declaració Institucional qualsevol, sinó que està treballada, amb comparació legislativa, citació de precedents i tots els ets i uts, cal reconèixer-li el mèrit i almenys jo ho faig des d'aquí.

I ara Barcelona

I ara Barcelona. El repte ara és aconseguir l'alcaldia de la ciutat de Barcelona. Tenim una oportunitat única per aconseguir-ho. Des d'aquell any en que Miquel Roca es presentava contra Pasqual Maragall i va perdre 18 a 17 que no hem tingut una oportunitat similar, amb l'afegit d'un més que evident esgotament del projecte socialista després de 28 anys de Govern del mateix color.

A 4 mesos de les eleccions la prioritat no és cap altra que aquesta. Prioritat personal, per l'Agrupació de Gràcia, per la Federació de Barcelona i pel partit també a nivell nacional.

A nivell d'Agrupació de Gràcia, les activitats d'aquests propers més de gener i febrer ja venen molt marcades per la inminent cita electoral, amb una Assemblea on aprovarem el programa electoral de CiU Gràcia i escollirem la terna de precandidats a representar-nos a les llistes i on parlarem també del programa electoral a nivell de ciutat; un sopar a nivell de ciutat que servirà de tret de sortida per la precampanya; visites del Xavier Trias a Gràcia; constitució del Comitè electoral a mitjans de febrer (ja comencem a parlar sobre la seva composició)...

Convergència i Unió ens presentem a la cita electoral per aconseguir l'alcaldia, amb el Xavier Trias de candidat, un candidat que suma inclús per sobre de la marca CiU, i s'ho ha guanyat a pols. Han estat més de 6 anys en que Xavier Trias ha treballat per Barcelona fins a l'extenuació, passejant, coneixent, parlant, escoltant, treballant, construint l'alternativa. Un Xavier Trias que quan va ser designat candidat, alguns van voler vendre'l com una persona de despatx, un gestor desconeixedor de la dinàmica de partit i de ciutat, i com un home poc nacionalista i més aviat de dretes. Com s'equivocaven ¡¡¡ no hi ha ningú que avui dia, amic o enemic, proper o llunyà, que mantingui aquesta descripció del Xavier Trias. Ha demostrat ser un home proper, afable, de carrer, alhora que bon gestor, o sigui el perfil perfecte per a un Alcalde, a més de ser un home bàsicament de partit, molt nacionalista i amb perfil socialdemòcrata. Ingredients tots ells que creen les millors condicions per aspirar a l'Alcaldia.

CiU ens presentem a aquestes eleccions a la ciutat de Barcelona després d'haver treballat molt aquests darrers 4 anys, haver construït alternativa, 4 anys en que s'ha literalment enfonsat el projecte socialista amb la fugida de Joan Clos i el desastre del Fòrum, curiosament l'han fet Ministre, així paguen els fracassos els socialistes. El desgast i baixada socialista semblen més que factibles, la qüestió serà si només CiU apareix com a receptora d'aquest esgotament, o sigui si és percebuda com la única alternativa, o d'altres també s'en aprofiten. La decisió d'ERC d'entregar Catalunya al PSOE suposa un arma de doble fulla per a CiU a Barcelona, d'una banda és una bona oportunitat perque tots els que es van sentir enganyats amb aquesta decisió, votessin o no CiU, mostrin el seu enuig i la seva força, si tots ho féssin Trias és Alcalde de sobres. L'altra cara de la fulla és la desmobilització que pot produir el desencant amb la política, aquella gent, que n'hi ha, i de moment molta, que et diu que no votaran perque no serveix de res, guanyen uns i governen els altres, i per tant el tripartit tornarà a reeditar-se.

A aquests cal dir-los-hi que les diverses enquestes sembla que ens donen un empat tècnic amb el PSOE a Barcelona, més o menys a 12 ó 13 regidors, una xifra encara justa, però ull, amb 14 regidors és molt possible que el tripartit quedi ja trencat i Trias sigui Alcalde, cosa que segur passaria amb 15, només estem a 1 ó 2, per tant a l'abast de la ma. I si el tripartit no es trenca confiem en el fet que ERC Barcelona no és el mateix que ERC Catalunya, aqui no hi ha Carods gràcies a Déu, no té perque haver doncs odi atàvic a CiU. Portabella sembla més raonable i obert i no és ben bé de la corda de Carod, també l'Oriol Amorós sembla una persona més raonable. I per lògica a ERC li ha d'interessar compensar la dolorosa decisió de l'1 de novembre.

Un altre argument favorable és el propi resultat de les eleccions nacionals de l'1 de novembre, a Barcelona amb victòria clara de CiU i enfonsament de consideració tan d'ERC com del PSC-PSOE, enfonsament de magnituds bastant superiors a la baixada que aquestes forces han tingut a nivell nacional.

El PSC-PSOE es presenta amb Jordi Hereu al capdavant. Després de 28 anys d'un mateix projecte que vé arrossegant-se esgotat des de l'any 1992, i amb una darrera legislatura per llogar-hi cadires, amb el fracàs del Fòrum, que ens ha costat a tots un dineral, i un Alcalde, Joan Clos, que semblava tret de programes de riure més que no pas de l'arena política, no hi havia dia que no fiqués la pota. Han intentat un lifting de darrera hora amb Jordi Hereu, però no ha estat més que això, un intent de lifting. Hereu ha aconseguit frenar el ridicol diari de Clos, almenys no s'en parla, però a nivell de gestió el resultat és nul respecte Clos, cap cosa nova, s'ha limitat a autopromocionar-se, gastar i poca cosa més. Hereu és un personatge, conservador, clarament a la dreta de Xavier Trias, conservador en les formes i en el comportament, conservador per ideologia ancorada en el passat, per manca d'iniciativa novedosa, per política especuladora, per poc valent, per oferir el mateix que fa 30 anys. L'oportunitat d'Hereu és fer creure que ha superat l'etapa Clos, difícil quan ell era el número 2 de Clos, portant les àrees més polèmiques, com seguretat o mobilitat (àrea verda), i oferir alguna novetat de discurs, alguna mínima sensació de canvi d'etapa.

En tercer terme trobem al PP, un PP que lluny del que s'esperava no ha evolucionat gens des de Jose Maria Aznar, Rajoy és igual que Aznar, un PP dur, dreta pura i dura, espanyolistes cavernaris fins al final, i que a Barcelona es presenten precisament amb una cara d'aquestes, Alberto Fernandez Diaz. No sembla el millor moment ni el millor candidat per aparèixer com alternativa als socialistes. La seva oportunitat rau en les ganes d'enduriment de la seguretat ciutadana i del compliment taxatiu de la normativa després de la disbauxa socialista, però això també ho garanteix Trias des de postures no dretanes.

ERC, amb Jordi Portabella, llastrada per la dinàmica nacional, on ha optat, no ja només per entregar Catalunya al PSOE, sinó directament per satel·litzar-se a ells per evitar les disputes al Govern de l'anterior legislatura. Molts votants seus desencantats tindran l'oportunitat per mostrar-los el seu desencís. Portabella és cara i creu, d'una banda una fama de mal gestor i mala persona, de l'altra una cara jove que sap vendre's. Veurem com acaben de quadrar tots aquests factors.

IC-V amb Mayol al capdavant, gestió absolutament desconeguda, fixeu-vos, porten habitatge, el tema que més preocupa i on no fan res de res, i parcs i jardins, com estan els parcs i jardins propers a casa vostra?. I tot i així en surten indemnes, clar, perque són d'esquerres, ecologistes i no se que més, i amb això n'hi ha prou, no cal gestionar. A la part positiva el que puguin pescar de la caiguda socialista.

I finalment Ciutadans, entraran o no? aquesta és la qüestió, de moment no tenen ni candidat, però les enquestes indiquen igualment que poden acostar-se a entrar. La barrera a les municipals és del 5%, al contrari del 3% de les nacionals, per tant els costarà més, i no sembla que sapiguen estructurar una candidatura a Barcelona. Se la jugaran a la campanya, una bona campanya pot portar-los a l'Ajuntament, sinó crec que no entraran.

Comença la batalla política per Barcelona, duració 4 mesos, solució el 27 de maig, o potser més tard, depen dels pactes.

5 coses que no sabeu de mi

Aquest post respon a una mena de cadena que funciona entre els blogs graciencs i de la qual dec ser dels pocs que encara no ha participat. La inicia el Guillem, que és diguem qui m'ha passat la pilota, i posteriorment m'ha insistit L'Àlex, amb qui avui ja m'he barallat en el seu debut com a Portaveu d'ERC. Injust, perque val a dir que és una persona a qui respecto i valoro, és més, els dards d'avui a la Junta de Portaveus no anaven ben bé cap a ell, sinó cap algú que lluny de representar el paper institucional que li toca en aquesta reunió, es pensa que representa a un partit, el sisè partit de Gràcia, en una mostra barreja de desconeixement, mala educació i manca d'alçada política. Evidentment no parlo del Ramon Nicolau, tot un senyor, ni de la Blanca, que sap el que ha de fer i ho fa més que bé.

Entrant en la cadena, procedeixo a citar cinc coses que teòricament no sabeu de mi:

1- Vaig fer les pràctiques de final de carrera (Ciències polítiques) d'assistent parlamentari del Jordi Portabella, quan era Diputat al Parlament de Catalunya i abans d'entrar jo a CDC. D'ell vaig apendre moltes coses, de les quals li estic agrait, i que m'han servit de molt, per exemple ara que treballo d'assessor precisament al Parlament de Catalunya. Vaig ser espectador privilegiat de la creixent tensió entre l'aleshores President del Grup d'ERC, Àngel Colom, i un destacat diputat, Carod-Rovira, que conspirava a l'0mbra. Tots sabem com va acabar tot poc després.

2- M'agrada molt la història, de fet soc mig historiador, doncs vaig fer tres anys d'història. M'apassiona la història sobretot del segle XX, i per tant no és extrany que sovint llegeixi tot tipus de llibres d'història del segle XX.

3- Al menjador de casa meva, que casualment ara és la mateixa casa on vaig viure sempre amb els meus pares, es celebraven als anys 70 reunions d'una important cel·lula de Bandera Roja (OCBR) de la qual en formava part el meu pare, l'escriptor Carles Hac Mor. També es reunia l'anomenat Grup de Treball i un grup de cinema, reunions i grups també amb objectius polítics antifranquistes. Jo assistia a les reunions sentat en una cadireta de nen, quan hi havia reunió, agafava la cadireta i seia allà. Entre els personatges que formaven part d'aquestes reunions hi havia en Jordi Solé Tura, Alfonso Carlos Comín, els avui Ciutadans Felix de Azua o Carlos Trias, també Carles Santos, Pere Portabella i atenció....l'aleshores Bandera Roja Federico Jimenez Losantos ¡¡¡¡ tranquils, el sofa ja no és el mateix, les cadires tampoc, ni el terra, i hem pintat la paret, ja no queden petjades del pas d'aquest monstre per casa meva.

4- M'agraden molt els jocs d'estratègia per a PC, l'Empire Earth o el City life són el que he jugat més darrerament.

5- Tinc un sobrenom. Fora dels àmbits polítics tothom em diu Mekong, m'el va posar el meu pare en honor a un personatge de còmic dels anys 50-60, que segur que el Guillem Espriu ha de saber identificar. Una pista, era el dolent dels còmics de Diego Valor.

El majordom

Fins ara, quan un President de Catalunya anava a Madrid a reunir-se amb el President de l'Estat, hi anava d'igual a igual, com a President d'una nació que anava a veure al President d'un altra nació, de la qual de moment hi formem part.

Les tres visites de Montilla a Madrid des de que és President de la Generalitat deixen ben a les clares que això s'ha acabat. A la Catalunya regió, o sigui la d'ara, el President de la Generalitat va de subordinat i amb igual rang que els altres 16 presidents de les Comunitats Autònomes.

Montilla va assistir a l'acte de pleitesia de celebració de l'aniversari de la Constitució espanyola, cosa que feia 18 anys que cap President de Catalunya feia. Avui assisteix al senat a la Conferència de Presidents autonòmics diluit entre els Presidents de Múrcia o Melilla entre altres, o sigui sense cap plantejament diferenciat per Catalunya. El més greu però va ser la primera entrevista oficial amb Jose Luís Rodriguez Zapatero com a Presidents tots dos.

Montilla va anar amb la simple idea de no destorbar el PSOE en moments difícils després de l'atemptat d'ETA a Barajas. La primera conclusió que expressa de la reunió és suport a Zapatero en el tema d'ETA, tema que, més enllà de la solidaritat amb Euskadi i la implicació en la governabilitat de l'Estat, no compet als interessos de Catalunya. La segona és dir que de finançament aquest any res de res, i la tercera acordar la constitució de tres Comissions bilaterals a l'Abril, Comissions que Maragall i Zapatero ja havien acordat crear a l'abril quan Maragall era President. O sigui tres ordres de Zapatero que Montilla acata i trasllada a través dels microfons com a conclusions de la trobada.

Aquest és el país que tenim. Zapatero ordena i el seu delegat a Catalunya obeeix. Quan a Zapatero se li planteja un problema amb Catalunya, com el decret sobre l'ensenyament en castellà, el finançament... la seva resposta és: "lo hablaré con Montilla", i ja ho té tot arreglat, ell ordena i el nostre President obeeix. Com l'amo i el seu majordom. Té alguna garantia una negociació entre un majordom i la persona a qui serveix?.

No per esperat, el més sorprenent és l'absoluta desaparició d'ERC de l'escena política. Carod no existeix, al Govern no existeixen, el Conseller Tresserras és l'únic que treu el cap. Les informacions que ens arriben indiquen que mentre el Departament de Presidència del Govern ja funciona a tot rendiment, ja se sap qui és qui, qui mana i qui no, i qui fa cada cosa, el Departament de la Vicepresidència és un absolut solar, no se sap res de res encara i no funciona. On és la ERC que havia de condicionar Montilla?. Ah ja ho entenc, Carod és el majordom del majordom.

Carles Fontserè

La mort de Carles Fontserè ha coincidit amb que el llibre que estava i estic llegint són precisament les seves memòries, un dels tres volums que sembla que hi ha, concretament el dedicat als convulsos anys 30.

És un llibre recomanable per a dos tipus de persones, els amants del cartellisme, bé sigui publicitari o polític i els que els agrada la història, especialment del segle XX. A mi m'agraden les dues coses, els cartells polítics d'aquella època, i la història, especialment del segle XX. Així doncs el llibre m'escau i l'estava llegint.

"Memòries d'un cartellista del 36" té tres vessants, la del cartellisme, on Fontserè parla de com va descobrir i es va formar en aquest aspecte; relats de la vida familiar i política del cartellista i finalment el relat sociopolític de l'època.

En aquests moments no he arribat ni a la meitat del llibre, però les perfectes descripcions de Fontserè de la societat i el moment polític que es vivia als anys trenta, acompanyats de minuciosos relats i fotografies de l'època i dels llocs dels quals parla, ja permet entendre la visió descriptiva però també personal, que ens trasllada.

Fontserè va fer una evolució política del carlisme, l'ideologia del seu pare, fins a l'anarquisme. Evidentment no comparteixo cap d'aquestes dues ideologies ja pràcticament caduques ambdues, però sí que hi ha aspectes del llibre de Fontserè que m'han cridat l'atenció tot relacionant-los amb el moment polític actual a Catalunya.

D'una banda Fontserè sempre va ser catalanista, tan quan era carlí, com quan era anarquista, i mira que és o era difícil ser carlí i catalanista o anarquista i catalanista, però ell ho era, ho traspua profundament en tot el que expressa el llibre. Missatge: El catalanisme és absolutament transversal, interclassista, independent de dretes, esquerres o qualsevol altra ideologia.

La societat que vivia Fontserè, la dels anys 30 del segle passat, és la societat en la que encara es pensen que viuen Carod, Saura i companyia, i llegir el llibre ajuda a entendre moltes coses en aquest sentit. Fontserè relata els anys en què la societat política es dividia efectivament entre una dreta pura i dura, amb valors com l'ordre i la tradició davant de tot, agrupats sota el Front Català d'Ordre; i una esquerra directament revolucionària, o sigui partidària d'una revolució, si bé no es posaven d'acord entre ells sobre què volia dir revolució exactament.

Convido a llegir el llibre doncs per veure si hi ha alguna similitud entre aquella societat política i la d'ara. Carod, entre altres, confon directament una i altra societat, i Catalunya, en conseqüència, va agafant els camins que ens designa aquest visionari guiant-se per paràmetres com els descrits, més la seva inevitable vessant psicològica, que com sempre he defensat guia també les seves decisions polítiques.

Volia fer el post per descriure aquests paralelismes, però també en reconeixement a Carles Fontserè, de qui recomano veure i llegir la seva obra.