28 de desembre 2009

Sobre la peatonalització de Gran de Gràcia

L'anunci d'inminent peatonalització de tot el carrer Gran de Gràcia, com a mínim caldria que passés un procés de maduració important.

Ni molt menys estic en contra de les peatonalitzacions, doncs s'han demostrat positives en no poques zones. Ara bé, la peatonalització de Gran de Gràcia suposarà, directament, l'expulsió del vehicle de Gràcia, i això no es pot fer d'un dia per l'altre.

Una peatonalització d'aquesta magnitud requereix que la xarxa de transport públic funcioni a ple rendiment i connecti perfectament la zona peatonalitzada amb la resta. També requereix un sistema de vies alternatives, no ja a Gràcia, però sí als voltants.

Crec que ni una cosa ni l'altra hi és, sobretot les vies alternatives. El caos que es podria produir als voltants de Gràcia, i de fet a tot Barcelona podria ser descomunal.

Crec, per tant, que abans d'implementar aquesta mesura cal primer un important procés de maduració.

27 de desembre 2009

La foto: Comerços tancats


Imatge de comerços tancats avui diumenge 27 de desembre.
Defenso el model de comerç urbà, de petit comerç de barri, enfront del model que buida les ciutats els caps de setmana per omplir les grans superfícies de l'extraradi, però crec que no obrir avui els comerços ha estat un error. Els carrers eren plens de gent amb ganes de comprar i no podia fer-ho. Per contra si van obrir el 13 de desembre sense fer massa caixa.

24 de desembre 2009

Més que mai Bon Nadal ¡¡¡¡

Us desitjo un Bon Nadal i Bones Festes amb una Nadala que no és meva, és la que ens ha fet arribar a tots la Consellera Municipal i Vicepresidenta de CDC Gràcia Marta Mulet, i que faig meva amb el seu permís:


Ens volen fer canviar, doncs no, jo no vull canviar el meu nen Jesús, ni la mula, ni els reis, ni el caganer.

Han crescut amb mi i plegats hem fet anys, un Nadal, un altre ….., quants Nadals hem compartit alegries i tristeses.

I és cert que esperem les festes per retrobar-nos amb la família i vells amics, i que, si només ens veiem un cop l’any, si això ens fa il•lusió i ens dóna felicitat. Benvingut sigui el Nadal i les seves festes.

Recordem els que ens han deixat i se’ns omple el cor de llum quan la família ha augmentat.

Endavant les neules, els torrons, les nous, les figues, la carn d’olla i el pollastre rostit.


És el meu Nadal, que no me’l prengui ningú.

Moltes felicitats, família i amics.

23 de desembre 2009

La foto: Façana nadalenca a CDC


Detall d'una de les novetats al Nadal gracienc d'aquest any, la il·luminació de Nadal de la Seu Nacional de CDC, situada al carrer Còrsega. Sobre la façana de l'edifici s'hi projecten representacions i imatges nadalenques.

La foto: Sedeta


Vista nocturna de la Plaça de la Sedeta, que està comportant un important debat a Gràcia.
És una de les places més utilitzades per la zona del Camp d'en Grassot, d'altra banda no massa sobrada d'espai públic. I curiosament està força deixada per part de l'Ajuntament.
Hi ha consens amb que hi cal una reforma, les diferències estan en si la reforma ha de prioritzar espai públic o més ciment, en forma de serveis socials i altres usos.

22 de desembre 2009

La foto: Nadal a Lesseps


Foto, des del darrera, de l'escenari que s'ha instal·lat a la part nord de la Plaça Lesseps per amenitzar les festes de Nadal amb tot tipus d'actuacions.
Una bona idea, però amb despesa innecessària. Perquè instal·lar un nou escenari quan a la part sud de la plaça hi ha un excel·lent auditori amb grades i totes les facilitats per fer-hi aquestes actuacions?.

La foto: Galets


Un dels famosos galets que l'Ajuntament ha instal·lat per tot Barcelona i que no han estat exempts de polèmica. A mi m'agraden.

21 de desembre 2009

Sobre l'Espanyol

El meu sentiment cap a l'Espanyol té dues vessants. Quan veig l'Espanyol de les banderes espanyoles, dels mal integrats a Catalunya, dels ressentits, em costa voler que guanyi.

Més fàcil ho tinc amb l'Espanyol català, l'Espanyol de la senyera i també de l'estelada, el club català rival del Barça però tan català com ell, el de molts amics meus, el de molta gent de Barcelona i de cadascun dels pobles de Catalunya.

La primera vessant de l'Espanyol és la minoritària, però majoritària a l'Estadi des de que a principis dels anys 80 la majoria de la Penya Juvenil Espanyolista s'escindeix, i junt amb els anomenats Eagle Korps, formen les Brigadas Blanquiazules. Des de llavors l'afició més catalana o catalanista de Sarrià va quedar marginada, fins i tot expulsada, i no sense violència.

Curiosament, aquesta darrera és la majoria de l'afició perica, però només apareix amb força en desplaçaments i finals de l'equip.

Atenent doncs al comentat, vull que l'Espanyol guanyi més que no perdi, tot i que a vegades costa. És la que vé a continuació doncs, una crítica constructiva i en positiu.

Crec que el problema de l'Espanyol rau en una de les pitjors gestions esportives que conec. I això res té a veure ni amb l'actual junta directiva ni amb les anteriors, doncs és un problema que s'ha mantingut sempre independentment de qui governés el club.

Des que tinc ús de raó la política de fitxatges estrangers de l'Espanyol ha estat sempre pèssima, amb jugadors desconeguts, mediocres o de segona fila, que normalment han passat sense massa pena ni glòria pel club, amb algunes honroses excepcions. La conseqüència ha estat resultats esportius per sota de les possibilitats del club.

La situació actual és un exemple més. Una plantilla que ja fa un parell d'anys que clama al cel per la seva renovació, sobretot per l'esgotat trident De la Peña - Luis Garcia - Tamudo, i que els responsables esportius del club es neguen a veure. Amb uns fitxatges que poc aporten o que no es saben aprofitar.

L'Espanyol, un Club amb 30.000 socis, no pot estar cada any patint per baixar a segona o baixant de tant en tant a segona, i exemples en té molts on enmirallar-se. Em vénen al cap dos de molt clars: El Vila-real, una ciutat amb 50.000 habitants i la meitat de socis que l'Espanyol. Una encertada política de fitxatges i de relacions internacionals, amb acords productius amb Milan, Boca Juniors o Celtic de Glasgow entre altres, han fet del Vila-real una de les plantilles més competitives d'Espanya. El fet que el seu President sigui propietari de Mercadona no és excusa, doncs de famílies amb pes, poder i gran empresa, l'Espanyol n'està ple.

L'altre model seria el Deportivo de La Corunya, un equip amb un nivell de massa social i número de socis molt similar a l'Espanyol. El Dépor, després de passar 25 anys seguits a segona divisió, a partir dels anys 90 va aconseguir situar-se a l'èlit del futbol espanyol, junt amb Barça i Madrid, guanyant Lliga i Copa, i esdevenint també referent mundial del futbol espanyol. La mal planificada renovació d'aquella espectacular plantilla l'ha fet recular algunes posicions els darrers anys, posicions però que ara va recuperant poc a poc.

En suma, l'Espanyol és un equip eternament i clara per sota de les seves capacitats, possibilitats i potencial, molt mal dirigit des de la vessant de la planificació esportiva. A problema localitzat solució més senzilla.

18 de desembre 2009

La guerra de l'Afganistan

Per fí comença a anomenar-se "guerra" al conflicte que hi ha a l'Afganistan. Fins ara només se l'anomenava "conflicte".

Els Estats Units, i en menor mesura els seus aliats, s'estan trobant a l'Afganistan amb una guerra que cada vegada més recorda a la famosa del Vietnam i que la història ha jutjat que els Estats Units van perdre.

En comptes de selva hi ha muntanyes i forats, però la sensació és idèntica. Per molts soldats i recursos bèl·ics que hi posen, no transformen la situació de zones senceres controlades per un enemic més o menys invisible i amb el que no es pot acabar.

En tota regla es tracta d'una guerra, la solució de la qual sembla realment complicada:

Si els EE.UU i aliats es retiren, les hores del Govern Karzai semblen comptades.

Si els aliats mantenen una ofensiva com la que s'ha vingut fent els darrers anys, o sigui amb presència militar però limitada per no semblar que s'invadeix directament el país, els talibans afgans tenen potencial per sobreviure.

Si l'ofensiva s'incrementa hi ha el risc de no ser acceptada per la població afgana per considerar-la ja directament invasora. Seria l'única manera de garantir un triomf, si més no bèl·lic, ja veuriem si polític i social.

Quina és la millor solució?.

15 de desembre 2009

Valoració del 13 - D

En síntesi:

- Crec que la valoració de la consulta és positiva però també amb dosis de realisme.

- La participació ha estat correcta. No es pot demanar a una organització voluntària, de la societat civil i sense campanya institucional, els nivells de participació de les eleccions oficials. Per tant, arribar quasi al 30% té el seu mèrit i missatge polític.

- Cal tenir en compte que és un 27% sobre els votants, però que és major si treiem els de 16-18 anys i els immigrants, que a les eleccions oficials no podríen votar.

- Els sectors espanyolistes es limiten a parlar de la participació, però més important és el resultat, 94% a favor del Sí. Ningú pot negar que el Sí tindria avui dia opcions fins i tot d'imposar-se en un referèndum d'autodeterminació.

- Participacions com la d'Osona, amb un 41% (48% si treiem els de 16-18 i immigrants) i on s'ha mantingut el percentatge del 94% de Sí, demostren la seriositat de l'opció autodeterminista a Catalunya. També demostra que en uns llocs la consulta es va organitzar millor que en d'altres.

- Montilla és President de Catalunya amb només un 14% dels vots dels catalans, per tant, ull amb quins anàlisis es facin amb la participació.

- El que passaria a l'Àrea Metropolitana de Barcelona en un referèndum d'autodeterminació segueix sent un misteri.

- El resultat del referèndum i el grau de participació ens demostra que l'independentisme ha crescut molt a Catalunya els darrers anys, però també ens llença un missatge de realisme i prudència, un missatge que ens diu que potser encara Catalunya no està preparada per a un referèndum d'autodeterminació vinculant, si bé a curt termini, abans del que pensàvem, sí que ho estarà.

14 de desembre 2009

La foto: Col·lapse a Barcelona


Els anys passen, però els habituals col·lapses a l'entrada i sortida de la ciutat de Barcelona segueixen produint-se. El que es va viure dissabte va ser digne de record.
Més transport públic o grans aparcaments de vehicles a l'entrada de la ciutat connectats amb la xarxa de transport públic, ajudarien a aminorar aquest problema.

La foto: Retrassos al Trambaix















Les freqüències de pas indicades no semblen tolerables en una tarda on hi ha partit del Barça. Si almenys es complissin...

Els 4 minuts d'espera indicats pel rètol per a la via 2 van triplicar-se, amb la conseqüent acumulació i nerviosisme de l'aglomeració de gent que esperava el Tram per anar cap al Camp Nou.

Altra cosa és també l'extrema lentitud amb que avança el Trambaix per la Diagonal. Entre els semàfors, les parades i altres aturades que va fent no se sap perquè, dóna la sensació que caminant ràpid s'hi arriba abans, cosa que treu tota la lògica i avantatge a un transport públic ràpid i lleuger com és el Tramvia.

La Foto: Nueva Rumasa


La campanya d'emissions de pagarés corporatius que està fent Nueva Rumasa, amb encartables no precisament barats en mitjans com La Vanguàrdia, i spots televisius a dojo, mostra, i segurament pretén mostrar, la fortalesa de la companyia, més enllà de la pròpia emissió dels pagarés.
Desconec xifres exactes, però sembla evident que Rumasa ha recuperat, com a mínim, bona part de la fortalesa que tenia abans de l'expropiació per part del Govern Gonzalez - Boyer.
En aquells moments la dimensió d'aquella empresa va espantar el Govern que la va expropiar. El monstre però ha regenerat el seu cap com una au fènix i no para de créixer. Veurem com afrontarà ara el repte el Govern de torn, si es que hi ha repte.

La Foto: Parlament Europeu


Imatge del Parlament Europeu de Brussel·les. En aquesta institució només s'hi celebren tres plens a l'any, la resta es fan a Estrasbrug. L'absurda herència de la història europea fa que hi hagi dos Parlaments Europeus, celebrant-se plens a un i altre, amb trasllat d'eurodiputats, funcionaris i paperassa cada vegada. Un absurd que ens costa als europeus un ull de la cara.

La Foto: Mani


El Passeig Albert II de Brussel·les, l'espai on va començar la històrica manifestació dels 10.000 catalans a Brussel·les per l'autodeterminació.

La Foto: L'arbre de Nadal


Immens arbre de Nadal i il·luminació musical nadalenda a la Grand Platz de Brussel·les.
A Barcelona li sobren experiments surrealistes i li falta un gran arbre de Nadal en algun lloc emblemàtic que cridi l'atenció de la gent i fomenti el passejar i visitar-lo.

La Foto: La nova terminal T1


La nova Terminal T1 de l'Aeroport del Prat, així com els nous accessos per carretera, pràcticament es pot dir que ens deixen un aeroport nou, modern i preparat per a la funció de hub. Ara només falta fer fora AENA i d'aquesta manera transformar la gestió de l'Aeroport de regional a internacional.

La foto: Arbre de Nadal


(Arbre de Nadal de la Plaça de L'Ajuntament de Lloret de Mar)
Això és un arbre Imma Mayol ¡¡ i no els arbres a pedals de Barcelona ¡¡.

11 de desembre 2009

El 13-D VOTA ¡¡

Aquest diumenge 13 de desembre més de 700.000 catalans tindran el privilegi de poder votar un referèndum d'autodeterminació de Catalunya. És un privilegi perque per molts és sentimentalment el màxim que es pot viure, però també és un privilegi per tots perque podem exercir democràcia directa, en aquest cas per votar sobre una cosa tan i tan important com és quin futur volem per Catalunya.

Ès per això que el més important és anar a votar el diumenge. Votar Si, votar No o votar en blanc, però votar. No votar és simplement una reacció contra la possibilitat de votar en referèndums sobre qualsevol temàtica, és una reacció contra l'aprofundiment democràtic, contra l'aproximació de la política al ciutadà.

En un moment on tothom demana precisament aquest aprofundiment democràtic i més participació, no anar a votar diumenge no té cap sentit.

Dit això, i deixant clar que el més important és anar a votar independentment del que es voti, jo demano el vot pel Sí. Demano el vot pel Sí bàsicament per dues raons:

En primer lloc com a reacció al maltracte que l'estat central i les seves institucions estan donant a Catalunya, encapçalats pel Tribunal Constitucional i la no sentència sobre l'Estatut. No respectar un Estatut que ha estat refrendat a les urnes pel poble català, que suposa un esforç d'entesa per part dels catalans, i que també ha estat aprovat pel propi Congrés dels Diputats espanyol, és una burla intolerable i sobre la qual diumenge hi podem donar una contundent resposta.

I en segon lloc demano el vot pel Si perque ha quedat demostrat que l'entesa amb Espanya és molt difícil, i ara com ara Catalunya només pot tenir reconeixement nacional real sent estat propi. El que als anys 80 era una utopia d'una minoria que no arribavem al 20%, avui dia és possible. Ha crescut la consciència nacional i s'ha normalitzat el debat i possibilitat de que Catalunya pugui ser independent, fins al punt de que no falten masses anys per a que la societat catalana estigui prou madura per exercir ja un referèndum real d'autodeterminació. És difícil trobar una sola raó que justifiqui que Catalunya hagi de seguir formant part d'Espanya, i això es va fent més evident cada dia.

La foto: Llums de Nadal















Il·luminació nadalenca a la Diagonal, que també es pot veure als principals carrers del centre de Barcelona, que no dels eixos comercials dels barris, que han estat marginats per l'Ajuntament.

L'austeritat o absència d'il·luminació de l'any passat, molt criticada, ha donat pas aquest any al debat sobre si l'Ajuntament aquesta vegada s'ha passat o no.

La meva opinió és que no. Crec que la il·luminació nadalenca és necessària bàsicament com a element dinamitzador de l'activitat social i comercial de la ciutat.

09 de desembre 2009

Carta d'un madrileny

Us transcric un correu electrònic, escrit per un madrileny, que hem rebut a CiU. Si tots fossin així, com diuen a Madrid "otro gallo cantaria":


Hola veïns,…,que tal, com esteu…?

Estimat….hoy me apetece mandaros este correo. Me apetece hacerlo porque si no, me ahogo: me duele todo lo que esta pasando.

Vaya por delante que yo, un madrileño de familia toledana, suscribo completamente el editorial de los periódicos catalanes de estos días. Ya sabéis a que corresponde mi ahogo. La deriva que esta tomando esta España, o Espanya, o Espainia…,no me gusta nada:

No creo en los trajes a medida, en los trajes rígidos inamovibles, no susceptibles de cambio. Las leyes están para reflejar la realidad de cada momento. Y si hace falta modificar, o si hace falta un traje nuevo, que se haga. Un traje donde todos podamos vivir. Pero, eso sí, que en ese nuevo traje, se respeten las distintas identidades, y que sea entendibles por todos, incluso conocidas y apreciadas, no como agresión o imposición, sino como una riqueza que debemos proteger escrupulosamente. Los símbolos de identidad como el idioma, la bandera, la actitud…etc,….son símbolos que no deberían pertenecer a nadie, son de todos. No deberían utilizarse para diferenciarse de los demás…o como arma arrojadiza, y esto, es lo que están haciendo muchos de nuestros indeseables políticos.

Tampoco creo en los artificios o vende humos creados por los políticos. Debemos reconocer que el nivel de los actuales ha bajado una barbaridad. Son políticos de regate corto. No tienen altura de miras. No tienen talento apreciable. Y esto también influye en la situación actual.

Yo, un madrileño, estudio euskera. Estoy en la Escuela Oficial de Idiomas de Madrid. Y lo hago, no ya porque me guste, que es un idioma apasionante, que me fascina....,sino porque también lo considero una actitud, un respeto…a una cultura, a una identidad que es “ vecina “, hermana,.., , y como tal, debo respetarla, y que menos que conocerla. Me siento orgulloso de vivir en un país de países, o nación de naciones, o estado confederado, o como queramos llamarlo,…,donde hay tanta identidad, tanta riqueza cultural. Mi pequeño reto que es estudiar euskera, es mi pequeño símbolo, mi granito de arena en esta sociedad tan compleja…,y muchas veces, desgraciadamente, intolerante. Pero, lo que si que tengo claro y creo, es que granitos a granitos se construyen montañas….

Me encanta el catalán, sobre todo como suena. Lo respeto. Me duele desconocerlo. Sin lugar a dudas cuando termine euskera, espero a tiempo, me pondré con el catalán. Y al fondo, está el gallego,…y por qué no el aranés…el bable…y por qué no ?...que hay de malo en conocer, y por consiguiente, respetar todo lo que tus vecinos aman…? Cuanto mas los conozco, cuanto mas veo sus matices, mas me gustan…

Me gustaría seguir enriqueciéndome, me gustaría seguir compartiendo momentos y situaciones con mis vecinos-hermanos…,pedirles o dejarles sal, que me rieguen las plantas, o regárselas yo, dejar o que me dejen las llaves de la casa…..Cuanto mas lo conozco mas los respeto.

Espero que este e-mail, no sea un grito en el desierto. Me consta que no soy el único madrileño que grita en este desierto….a veces Madrid no te deja ver mas allá del puerto de Somosierra…

Noto un clamor, un rumor, un murmullo….,un Madrid no oficial…,que denuncia el hartazgo del Madrid oficial….de la Espainia, Espanya o España oficial. Madrid, otra vez, también, será germen de futuras revueltas pacíficas y cívicas.

Seguiremos luchando veïns, espero que codo con codo, como decía Mario Benedetti…

06 de desembre 2009

Les contradiccions d'ICV

A diferència d'altres persones de CiU, jo soc dels que considero que sí tenim coses a fer junts amb ICV, i dels que penso que entre CDC i ICV sí que hi ha alguna connexió de vot. No en va el sector nacionalista del PSUC, que al seu moment va perdre el debat intern dins la formació política, va acabar majoritàriament a CDC, on encara tenim nombrosos exemples d'aquest passat.

Crec que alguns dels valors d'ICV serien compatibles amb les polítiques de CDC, sempre i quan ICV deixi anar el llast dels atavismes ideològics d'anys 30 o 60 del segle passat, i accepti el catalanisme com a seu sense complexos.

Dit això, crec que ICV té un greu problema de coherència, un greu problema que té el seu orígen en la ignorància de la gestió com a part de la política. Parlant clar, la gestió no forma part de la concepció política d'ICV, ni tan sols formant part d'un Govern. No gestionen, creuen que amb ideologia està tot fet, la ideologia que ells representen és la bona, i amb això n'hi ha prou, no cal gestionar.

Amb aquest factor d'arrel, cauen tota la resta de contradiccions. Parlen de participació ciutadana, i Saura és un absolut fracàs en aquest terreny, amb l'exemple del teòric procés participatiu de l'Estatut.

També a Gràcia tenim aquest exemple contradictori. Curiosament els dos consellers de Govern d'ICV són els únics que no convoquen ni que s'enfonsi el món les seves comissions respectives, que precisament són serveis socials i mobilitat entre altres, o sigui dos dels teòrics ítems d'ICV.

Recentment es feien públiques unes dades assenyalant la reculada que patia a Catalunya la implementació de les energies alternatives des de que ICV controla la Conselleria de Medi Ambient.

Coneguda és també la capacitat econòmica d'alguns dels seus liders actuals i històrics (sorgint d'aquest factor el terme d'ecopijos). Els qui acusaven als altres de "poderosos" ho eren ells els poderosos i no els acusats.

L'abandonament absolut dels parcs de Barcelona, on a Gràcia tenim el gran exemple del Park Güell, és responsabilitat de "l'ecologista" Imma Mayol.

I podríem seguir. Contradiccions que ICV haurà de saber superar si no vol estar sempre en un extrem absolut del mapa polític i depenent de la mamella socialista per poder sobreviure.

03 de desembre 2009

Ple de l'Ajuntament de Gràcia: Park Güell aturat i pressupost retornat

El Consell Plenari d'ahir de l'Ajuntament de Gràcia és dels que hauria de servir per a que l'equip de Govern obrís un període de reflexió.

Quan en un sòl plenari et tomben els pressupostos i el Pla del Park Güell és que alguna cosa passa, i en la tant expressada per ell voluntat de pacte del Regidor Espriu, i que no nego com a actitud, alguna cosa falla.

Resum del Plenari en 5 ítems:


Park Güell

La prepotència s'atura amb democràcia. Un Pla aprovat per decret - llei per part del Govern municipal va ser ahir aturat a Gràcia pels vots de tota l'oposició (CiU, ERC i PP). Ara els veïns hi podran opinar i refer-lo de nou.

Sabut és que una de les carències democràtiques que patim és la no obligació jurídica de l'equip de Govern de fer complir els acords de plenari. Obligació jurídica no, però sí moral i política, i esperem que Guillem Espriu faci honor a aquests atributs i realment reobri la qüestió.


Pressupostos

Nul·la voluntat de negociació del Govern en aquest qüestió, ni tan sols amb els seus semisocis, ERC, cosa que li va costar perdre la votació de pressupostos. Un fet greu i que en tot Govern té conseqüències.

Uns pressupostos recentralitzadors, amb un descens d'un 20% de la inversió, que incompleixen el Pla d'Estabilitat Pressupostària i que buida Gràcia de les partides socials i de participació ciutadana.


Pàrquing

El dels Jardins Menedez i Pelayo. El vam aprovar, limitant tots el debat al subsòl, i més ens val, perque si sortim a superfície la polèmica està servida.

Al plenari d'ahir, amb aquest projecte, i el debat del Park Güell, és quan es descobreix l'inútil de la ubicació i nom de la parada "Muntanya" de la Línia 9, molt més útil situada a la Salut, amb servei per accés al Park Güell, i amb el nom aprovat pel Plenari de Gràcia de "Salut - Park Güell".


Sedeta

Nova mostra de metodologia poc participativa i poc ciutadana de l'equip de Govern. En comptes de reflexar-ho al PAD, ho treuen de cop en un Consell de barri. I en comptes d'abordar la necessària reforma d'una Plaça molt utilitzada i en molt mal estat, parlen de construir un edifici per equipaments nou.

En tot cas, des de CiU, esperem la resposta escrita a una sèrie de preguntes que el nostre Grup Municipal ha formulat per tal de conèixer detalls tan del concurs d'idees, com de l'equipament de serveis socials que vol instal·lar-s'hi.


Escocells

Una bona mostra de la valuosa tasca de formigueta de la nostra Consellera Marta Mulet (CiU), sobretot en els terrenys del manteniment i mobilitat. La pressió constant de la Marta Mulet en aquest terreny va fent que poc a poc els escocells dels arbres vagin sent coberts evitant desagradables accidents peatonals.

01 de desembre 2009

La foto: Retrassos a l'autobús


Els que hi érem ens hem passat 14 minuts esperant en aquesta parada l'arribada de qualsevol dels dos autobusos que hi paren. Un interval de pas fora del que tenen programat i impresentable per a la correcta mobilitat d'una ciutat moderna.