Sobre l'Espanyol

El meu sentiment cap a l'Espanyol té dues vessants. Quan veig l'Espanyol de les banderes espanyoles, dels mal integrats a Catalunya, dels ressentits, em costa voler que guanyi.

Més fàcil ho tinc amb l'Espanyol català, l'Espanyol de la senyera i també de l'estelada, el club català rival del Barça però tan català com ell, el de molts amics meus, el de molta gent de Barcelona i de cadascun dels pobles de Catalunya.

La primera vessant de l'Espanyol és la minoritària, però majoritària a l'Estadi des de que a principis dels anys 80 la majoria de la Penya Juvenil Espanyolista s'escindeix, i junt amb els anomenats Eagle Korps, formen les Brigadas Blanquiazules. Des de llavors l'afició més catalana o catalanista de Sarrià va quedar marginada, fins i tot expulsada, i no sense violència.

Curiosament, aquesta darrera és la majoria de l'afició perica, però només apareix amb força en desplaçaments i finals de l'equip.

Atenent doncs al comentat, vull que l'Espanyol guanyi més que no perdi, tot i que a vegades costa. És la que vé a continuació doncs, una crítica constructiva i en positiu.

Crec que el problema de l'Espanyol rau en una de les pitjors gestions esportives que conec. I això res té a veure ni amb l'actual junta directiva ni amb les anteriors, doncs és un problema que s'ha mantingut sempre independentment de qui governés el club.

Des que tinc ús de raó la política de fitxatges estrangers de l'Espanyol ha estat sempre pèssima, amb jugadors desconeguts, mediocres o de segona fila, que normalment han passat sense massa pena ni glòria pel club, amb algunes honroses excepcions. La conseqüència ha estat resultats esportius per sota de les possibilitats del club.

La situació actual és un exemple més. Una plantilla que ja fa un parell d'anys que clama al cel per la seva renovació, sobretot per l'esgotat trident De la Peña - Luis Garcia - Tamudo, i que els responsables esportius del club es neguen a veure. Amb uns fitxatges que poc aporten o que no es saben aprofitar.

L'Espanyol, un Club amb 30.000 socis, no pot estar cada any patint per baixar a segona o baixant de tant en tant a segona, i exemples en té molts on enmirallar-se. Em vénen al cap dos de molt clars: El Vila-real, una ciutat amb 50.000 habitants i la meitat de socis que l'Espanyol. Una encertada política de fitxatges i de relacions internacionals, amb acords productius amb Milan, Boca Juniors o Celtic de Glasgow entre altres, han fet del Vila-real una de les plantilles més competitives d'Espanya. El fet que el seu President sigui propietari de Mercadona no és excusa, doncs de famílies amb pes, poder i gran empresa, l'Espanyol n'està ple.

L'altre model seria el Deportivo de La Corunya, un equip amb un nivell de massa social i número de socis molt similar a l'Espanyol. El Dépor, després de passar 25 anys seguits a segona divisió, a partir dels anys 90 va aconseguir situar-se a l'èlit del futbol espanyol, junt amb Barça i Madrid, guanyant Lliga i Copa, i esdevenint també referent mundial del futbol espanyol. La mal planificada renovació d'aquella espectacular plantilla l'ha fet recular algunes posicions els darrers anys, posicions però que ara va recuperant poc a poc.

En suma, l'Espanyol és un equip eternament i clara per sota de les seves capacitats, possibilitats i potencial, molt mal dirigit des de la vessant de la planificació esportiva. A problema localitzat solució més senzilla.