La crisi del socialisme espanyol i català

De socialismes n'hi ha molts, uns amb futur, altres ja no.

Hi ha el socialisme entès encara com a marxista, producte agònic heretat d'un altra època.

Hi ha el definit com a socialisme del sexle XXI, que fa fortuna a sudamèrica liderat per Chaves, que és el mateix d'abans però dotat d'un populisme que li dóna cert pa per avui i gana per demà.

Hi ha el socialisme més sociademòcrata, el que ha aconseguit desempallegar-se de l'herència marxista i es presenta com una esquerra moderna, post marxista, amb plantejaments reals de segle XXI, moderns i amb futur. És el model de socialisme amb futur. És el de Ségoléne Royal, Toni Blair, amb menys fortuna el de Gordon Brown o el de les versions socialdemòcrates escandinaves, i en certa manera, salvant les distàncies ideològiques i continentals, seria també el de Barack Obama.

I finalment hi ha un socialisme que no se sap si està encara en el marxisme o se n'ha sortit, que no innova i no té idees, i que simplement s'aferra al que al passat li va donar èxit i que davant d'aquest desfassament i falta d'inventiva s'aboca a la simple i pura lluita del poder pel poder amb la màxima del tot s'hi val. És el cas del socialisme espanyol i sobretot encara més del català.

Hi ha dos imatges que sempre m'han cridat l'atenció i que crec defineixen a la perfecció el que vull dir opinant que els socialistes espanyols i catalans viuen del passat gloriós. Als reportatges i documentals que tots hem vist mil vegades sobre la transició espanyola, davant les primeres eleccions democràtiques de l'any 1976, amb una cultura democràtica popular encara molt escassa, es pregunta a la gent del carrer sobre diversos aspectes. En un moment donat el periodista pregunta a una ciutadana opinió sobre el partit socialista, responent aquesta que "está muy bien que alguien quiera defender a los pobres", al mateix serial, un altra persona parla de la "defensa de los trabajadores", sempre m'ha cridat l'atenció que s'atribueixi aquesta paraula només a a una part de la societat, potser els que desenvolupen feines físicament més dures, com si la resta de la societat no treballés.

En qualsevol cas, aquests dos ítems van donar ales al PSOE i al socialisme democràtic en aquells moments, la identificació de socialisme amb classe treballadora i pobres va permetre al PSOE convertir-se en referent inqüestionable de bona part de la societat que s'identificava amb aquests ítems. I així fins avui dia, no tenen cap idea, cap aportació, cap inventiva, cap regeneració ideològica, res... segueixen vivint d'aquella identificació amb els pobres i la classe treballadora.

Viuen de la identificació, però no del resultat polític. La política social és molt fluixa, o en qualsevol cas idèntica, com a mínim, a la que aplicaria qualsevol altre partit al Govern. En l'únic que destaquen és en engreixar inútilment i clientelar l'administració pública: 80.000 funcionaris més a Catalunya des que governa el tripartit, despeses ingents en festes (Sanitat, Hereu al palauet Albèniz, Lesseps...), campanyes caríssimes, propaganda, despeses de representativitat, contractes blindats etc... Podríem afirmar, sense temor a equivocar-nos, que si destinessin totes aquestes despeses a erradicar la pobresa de Catalunya, aquesta ja no existiria. Curiosa paradoxa per als qui es diuen defensors dels pobres.

L'associació però de PSOE amb pobres i classe treballadora és indestriable per molts, herència d'aquella època, i que mantenen fidel el seu vot al partit socialista independentment de com ho facin, del que diguin i a qui presentin de candidat. La força del PSOE vé doncs del passat, d'una fórmula màgica produida als anys 70 i que encara dura, sumada a allò encara més caduc del dretes i esquerres i que encara tenen la barra de fer servir. En aquest sentit és impagable la imatge i discurs del recent destituit Alcalde de Vilafranca del Penedès, Francisco Romero, al seu discurs de comiat, amb l'habitual aspecte de sheriff xulesc dels alcades socialistes, amb un discurs tan buit com prepotent, no se li acut altra cosa que acusar el nou Govern de CiU (amb el progressista Pere Regull al capdavant), ERC i CUP de Govern conservador i ells de progressistes. Vilafranca li ha vist els peus al llop, tan de bó així ho vagin fent altres municipis catalans.

Com des dels anys 70 fins avui no hi ha res i encara viuen d'allò, l'estratègia del partit socialista passa per mantenir el poder pel poder, com sigui, a qualsevol preu, mirant de destruir l'adversari més que no pas triomfar tu amb les teves idees. És l'estratègia del cinisme, del titular de l'endemà i del tot s'hi val que perfectament encarnen els Zaragoza, Montilla, Corbacho, Chacón, Daniel Fernández i la resta de dirigents de l'actual PSC-PSOE.

La crisi però és evident, i és la manca d'idees. Amb la fórmula màgica dels anys 70 + cinisme + lluita del poder pel poder no es pot pretendre construir un projecte polític. Si no hi ha res més, el model socialista català s'anirà esllanguint lentament, tan lentament com ens allunyem dels anys 70, els de la fórmula màgica.

La fí de la construcció

Crisi, a banda de les evidents connotacions negatives, també vol dir moments d'oportunitat. I oportunitat és aquesta crisi per reconvertir el sector de la construcció. La construcció, entesa com fins ara, s'ha acabat, i això és una bona notícia.

El model de construcció que fins ara hi havia a Catalunya, i encara més a la resta de l'Estat, és completament insostenible.

L'actual model de construcció estava basat en el com més millor, depenent-ne d'això el conjunt de l'economia. Un model econòmic espanyol que ha comportat un creixement econòmic per sobre de la mitjana europea, però basat bàsicament en la construcció, en el com més construïm millor, més feina, més llocs de treball, més diners movent-se... fins al punt de convertir-se en negoci altament lucratiu i fins i tot fàcil. Una autèntica barbaritat que només podia acabar com ha acabat, petant de la pitjor manera.

Com a molt un país pot fer servir la construcció per arrencar, però no com a model de creixement sense alternativa prevista. Per començar la construcció és altament insostenible, el territori s'acaba, té uns límits, cal protegir-lo. A la costa catalana, per exemple, la situació és ja de pràctica saturació, que equival a dir que no s'hauria de deixar de construir més excepte en comptadíssimes zones.

Fer servir la construcció com a cavall de creixement té el risc doncs de parada brusca, que és exactament el que ha passat.

I ara que?. Doncs ara cal dibuixar un nou model de construcció, ja no de l'expansió sense límits, del negoci lucratiu i de cavall del creixement econòmic. La construcció ha de redimensionar el seu tamany, no tothom s'hi pot dedicar, sinó uns pocs, els justos i necessaris segons mercat, i tendir més a la construcció segons necessitats de població, més qualitativa i menys quantitativa, ajustant molt més els preus i basada molt en la rehabilitació més que no pas en obra nova.

Això dibuixa un nou model de construcció que no serà tan negoci, ni molt menys, que allunyarà els especuladors, els del negoci fàcil, i deixarà espai només als que realment vulguin dedicar-s'hi i amb les condicions del paràgraf anterior. I això és una bona notícia pel territori i pel model de creixement econòmic.

A nivell general Catalunya s'en podrà sortir millor en disposar d'una economia més diversificada, Espanya patirà més, doncs estava molt basada en la construcció, això l'obligarà a reconvertir-se i explorar i explotar nous sectors. Una oportunitat, sempre i quan sigui governada per gent amb mentalitat d'oportunitat, diversificació i creació de riquesa.

independentistes còmplices

Referit als independentistes que darrerament s'abstenen a les eleccions, i que constitueixen un gruix força considerable de l'abstencionisme a Catalunya.

No anar a votar, tenint en compte que es tracta de gent que votaria CiU o ERC i en menor grau ICV, vol simplement i directa engrossir les files del vot espanyolista, del PSOE i del PP.

Cada independentista que s'absté, és un vot menys per al catalanisme i per tant un avantatge d'un vot més per als partits hispànics a Catalunya.

La conseqüència de que algun dia aquestes forces espanyolistes aconseguissin sumar més que les catalanistes (i tot per aquests abstencionistes) no cal que us l'expliqui no?, tenim exemples ben aprop.

Tremosa Vs Maleni

La candidatura del PSC-PSOE a les eleccions europees l'encapçalarà el canari Lopez Aguilar. El més interessant però és que la número tres, i per davant de la primera candidata catalana de la llista, serà la ínclita Magdalena Àlvarez, sens dubte una de les pitjors ministres d'infrastructures que ha tingut mai l'estat i que a més s'ha dedicat a aplicar el model radial - centralista en aquest àmbit, escanyant tot el que ha pogut el potencial de desenvolupament català.

La campanya del candidat de CiU Ramon Tremosa, expert en economia i infrastructures, contra la candidata del PSC-PSOE Magdalena Alvarez promet.

Serà el contrast de dos models ben diferents, el de les potencialitats de desenvolupament de Catalunya sota el lema "Catalunya porta d'Europa", contra el model radial centralista d'Àlvarez i el PSC-PSOE.

El debat està servit, i Catalunya tindrà l'oportunitat, a les urnes, d'escollir entre un model i l'altre.

Han tancat la porta

Aquella famosa frase que de tant en tant surt de Madrid i que diu allò de "vamos a cerrar la etapa de la reivindicación autonómica" s'ha fet realitat.

Quan la diuen no dubtes mai que ho pensen i desitgen, però no saps mai del cert si hi entrem o no. Ara, sense dir-ho gaire, ho han fet, han aplicat allò de paraules no, fets.

Es va iniciar amb la darrera etapa d'Aznar i s'ha produït amb el PSOE. Han tancat la porta.

Han donat la volta a l'Estatut. En comptes de ser un gran pas endavant en autogovern, té pinta de d'acabar sent una trampa en la que hi podem estar atrapats anys si ens el van sumministrant de molla en molla.

Estan destrossat el finançament, que sembla ser acabarà passant de ser un acord bilateral a quedar subsumit en el magma de les 17 autonomies i no passar de ser una simple millora numèrica i percentual i no estructural.

Tenen bloquejat el nostre progrés econòmic amb l'estructura radial d'infrastructures. Tot va de Madrid a tot arreu, i per tant sotmeten a escanyament el que seria l'autèntic pol de desenvolupament econòmic de la mediterrània, l'eix València - Barcelona - Europa, que no passa per Madrid, no controlen i no és ben bé hispànic, per tant no interessa i el bloquegen.

Fins i tot en temes menors com el de la catalanització de les matrícules la resposta és No, quan fins i tot a França és Sí. No diguem ja les seleccions nacionals esportives.

A més controlen el vigilant de la porta, que així segur no s'obrirà, el President Montilla, i qui té la clau de la porta, que és ERC, curiosament tempoc l'obre.

I si alguna cosa falla, pacten entre ells (País Basc, Castell de Montjuic...).

Per acabar-ho d'adobar, els mateixos catalans avalem tot això, i en una atac de massoquisme sense precedents, regalem 25 diputats als qui ens estan esclafant el coll amb la seva bota, els quals, està clar, encara riuen.

Han tancat el cercle. Han tancat la porta.

I ara què fem?.

El grau d'espanyolització

Una bona manera de mesurar el grau d'espanyolització que l'estat va aconseguint a cadascuna de les nacions històriques de l'estat espanyol, és mesurar el percentatge de vot que els partits espanyolistes aconsegueixen a cada plaça.

Així mesurat tenim que a Catalunya, el grau d'espanyolització és del 40'6%, sumant el que PSOE, PP i Ciutadans van treure a les eleccions que els són més difícils, les nacionals o autonòmiques. Encara hi ha doncs majoria nacionalista.

Al País Basc, prenent els mateixos barems de mesura, el grau d'espanyolització és del 42'4%, superior doncs, al contrari del que es podia pensar, al de Catalunya.

Curiosament, tot i haver una majoria nacionalista clara als dos territoris, en tots dos els espanyolistes s'han fet amb el poder, al Páís Basc amb la trampa d'il·legalitzar Batasuna i a Catalunya aprofitant que ERC va avantposar odi a patriotisme.

Seguint aquesta operació, a Galícia el grau d'espanyolització és del 79%, al País Valencià del 87% i a les Illes del 75%.

El PSC es treu la careta 2

El President Montilla per fí va reconèixer públicament fa uns dies que el límit de la pressió que pot fer pel finançament és el fet que comparteixen un projecte comú amb el PSOE, o sigui zero pressió.

No us perdeu tampoc l'entrevista que van fer a José Zaragoza, l'ínclit Secretari d'Organització del PSC-PSOE, al programa 59 segons versió Catalunya a La 2 el passat 24 de març. És una joia on s'hi recull en síntesi tot el que és el PSC ara mateix: Cinisme, agressivitat, només parlar de l'altre mai de tu, mala educació, ràbia, manca d'idees, simple gestió del dia a dia i de la frase del dia, manca de projecte. Una perla que culmina amb la irritació dels periodistes que l'entrevistàven, fins al punt que un, visiblement contrariat, exigeix a Zaragoza que li respongui en funció del seu projecte i que deixi de parlar de CiU i PP en totes les seves respostes.

En aquesta mateixa entrevista, a pregunta de què pensa el PSC sobre el pacte PP - PSOE a Euskadi, en comptes de llençar pilotes fora dient que una cosa és el PSC i Catalunya i l'altra el PSE, el PSOE i la política basca, que és la resposta de manual, el grau d'espanyolisme de José Zaragoza i l'actual PSC és tal, que aquest cau en la pregunta i justifica el pacte. El mateix va fer José Montilla parlant de fortalesa del sistema democràtic basc en el sentit de permetre l'alternança, idèntica resposta a la que he sentit verbalitzar, a nivell gracienc, a Guillem Espriu.

Fa un parell d'anys, quan Carles Martí assumia el rol de Portaveu del Grup Socialista a l'Ajuntament de Barcelona, va estrenar-se en un discurs on proclamava Barcelona com a capital d'Espanya, deixant ben a les clares què pensa i per on pensava anar.

La substitució de Raimon Obiols per Maria Badia com a primera candidata del PSC-PSOE dins de les llistes del PSOE, suposa la definitiva defunció política del darrer dirigent socialista que tímidament havia fet algun moviment en el terreny catalanista.

Va ser l'any 1994, al Congrés de Sitges, on el PSC-PSOE, va deixar de ser PSC per passar a ser PSOE, el pas del temps i el sotmetiment al PSOE mostrat des de la pròpia Presidència de la Generalitat, ho han confirmat, i els darrers moviments i senyals, demostren que ja ni tan sols s'en amaguen, es treuen la careta directament.

L'escàndol de les entrades per la final de València. París segona part

19.150 entrades de les 50.000 de la final de la Copa del Rei no es posen a la venda i van per "compromisos". Això no es pot qualificar d'altra manera que de robatori.

Per parts:

El cas més greu és el de la Federació Espanyola de Futbol, que es queda 11.000 entrades (perquè?) i no en posa ni una a la venda, totes per "compromisos".

El segon més greu és el Barça, que després de l'escàndol de la final de París sembla que alguns no n'aprenen. Va ser allò el que va començar a marcar el principi del final de Joan Laporta, va demanar perdó, podia corregir, i no ho ha fet. O ho ha fet massa parcialment, sembla que aquesta vegada no hi haurà la part d'escàndol de les entrades del RACC.

El Barça es reserva el 20% de les entrades per "compromisos", un autèntic escàndol. S'entén que les entrades han de ser pels socis no?, doncs no, a can Barça no, 1 de cada 5 no. Això vol dir 3.700 entrades per "compromisos". Ja tenim l'experiència de la final de París per saber quins són aquests "compromisos" i què passa amb aquestes entrades.

El tercer cas més greu és el del València, que disposa de 1.500 entrades, i tampoc en posa ni una a la venda. Què hi pinta el València aquí i sobretot quedant-se les 1.500 entrades per a "compromisos".

I el quart cas el de l'Athlètic de Bilbao, quedant-se 2.950 entrades per compromisos. En aquest cas però sembla que han obert els ulls, i estan posant a sorteig paquets de les entrades de compromís, com per exemple està fent la Diputació de Biscaia.

El cas és que només 30.000 de les 50.000 entrades van directament a qui haurien d'anar totes, o sigui els afeccionats de l'Athlètic i del Barça, excepte, si m'apureu, no més de 500 de compromís per cada part, o sigui 2.000 de compromís en total.

És sorprenent que, excepte l'afeccionat de carrer, cap mitjà de comunicació denuncïi aquest escàndol, segurament perquè són beneficiaris d'aquestes entrades de "compromís".

Modestament, serveixi aquest post per denunciar-ho, i us animo a apuntar-vos a les campanyes de denuncia d'aquest assumpte que s'estan portant a terme: http://apps.facebook.com/causes/256873?m=91e6b129