Dret a decidir

Em pregunto qui, i amb quines raons, pot negar el dret a decidir a un poble. Perquè una nació no pot decidir el que vol per a ella mateixa?, quins són els arguments per impedir-ho?.

Penso que estem davant d'un argument de pes per dir que el sistema democràtic en general, i l'espanyol en particular, encara es troben en procés evolutiu, encara són imperfectes, encara tenen molt camí per córrer.

L'actual cas d'Euskadi és d'escàndol, no podent celebrar una simple consulta no vinculant de la qual no s'en derivaria cap fet jurídic, potser sí polític, però no jurídic.

La teoria dels tabús

Fa uns mesos una persona m'explicava una teoria sobre la recent evolució de la política catalana. Més o menys era així, i francament, tot i ser una teoria simplement il·lustrativa, crec que és una molt bona manera d'explicar el que està passant.

El catalanisme, les essències de la catalanitat, al igual que moltes altres ideologies, es basen en una sèrie de premises infranquejables, com tabús que no poden ser violats, ferms murs que no poden ser franquejats, i això permet mantenir posicions. Si aconsegueixen trencar un d'aquests tabús has fet un pas endarrera, si tu en crees un altre, avances.

A Catalunya era tabú, impensable, que hi pogués haver un President que no fos d'un partit plenament català, o sigui amb el seu centre de decisió a Catalunya i no a Madrid. Mai havia passat. La decisió de Carod-Rovira de fer President Maragall, va trencar aquest tabú. Un pas endarrera.

A Catalunya era impensable que tinguessim un President, que a més de ser d'un partit amb centre de decisió a Madrid, fos d'ideologia centralista i espanyolista. Novament la decisió de Carod-Rovira va tornar a trencar un altre tabú. Un altre pas endarrera.

Per molt que El Periódico ens intenti fer creure el contrari, a Catalunya la selecció espanyola no cola, directament no cola a més o menys un terç de la població, un altre terç hi dóna suport mentre no hi hagi la catalana, i l'altre terç podem dir que sí s'hi sent identificada. La victòria a l'Eurocopa, volguem o no, ha normalitzat una mica el factor hispànic a Catalunya, com es podia veure aquest estiu amb força gent lluint els colors de la samarreta o màrqueting similar. Un altre pas endarrera.

A Catalunya era impensable que a TV3, la nostra, es parlés castellà i passés a ser la quarta en audiència. El tripartit ho ha aconseguit. Un altre tabú trencat. Un altre pas endarrera.

A Catalunya era impensable que el capità del Barça pogués cridar "Viva España" en una cèntrica plaça de Madrid, això ha passat, i ha contribuit a normalitzar Espanya i la selecció espanyola a Catalunya. Un altre pas endarrera.

Podríem seguir, però la llargada d'aquest escrit seria excessiva. Animo a trobar més exemples.

Qui pensi que aquests tabús, o barreres del catalanisme, són trencats o superats per casualitat és que és molt innocent. Hi ha una estratègia clara, que s'executa amb precisió, i a la que si no fem front aviat, haurà avançat ja massa.

Justícia

Recentment s'han produit dos fets tràgics que, si bé han tingut el corresponent ressò mediàtic, aquest ha estat efímer.

L'agressió, amb mort, al marit de l'Alcaldessa d'Esparreguera, i l'agressió amb mort, a un vei de Calafell per un incident a la Fira Medieval de la població.

En el cas d'Esparreguera vaig poder llegir, amb sorpresa i indignació, com els acusats eren posats en llibertat amb càrrecs, resultat que m'imagino deu ser el mateix que el de Calafell.

El mateix succeeix amb els furts menors, on de tant en tant veiem reportatges on ens expliquen com alguns carteristes són detinguts diverses vegades en un mateix dia, i deixats anar tal com entren a comissaria, per tornar-hi a entrar al cap de 5 minuts o 1 hora.

Situació similar passa amb les agressions amb armes blanques, de les quals, desgraciadament, en tenim notícia sovint. Brutals agressions amb armes blanques que queden en no res judicialment.

Sincerament, no ho entenc. No és el dret i la justícia el meu camp, però no ho entenc. Com pot quedar impune tota aquesta gent?. Què falla de la nostra justícia?.

Festa Major de Gràcia 2008

Encara no havia fet cap post sobre la Festa Major de Gràcia, fins i tot alguns m'ho han retret. Mai es tard per fer-ho, i ara que és la Mercè sembla una bona ocasió, doncs em sento molt poc identificat amb el model de festa major de Barcelona, impersonal, massiva i desconnectada de la Barcelona real.

El balanç de la Festa Major de Gràcia 2008 és, en línies generals, bó. L'aposta per la qualitat per sobre de la quantitat, i dels veïns per sobre dels visitants s'ha notat, directament amb més presència als actes veinals, i menys als massius clàssics. La qualitat dels guarnits s'ha mantingut, un any més, a alt nivell.

També el dispositiu de seguretat ha funcionat de manera correcta. És el mateix dispositiu de l'any passat, i per tant molt similar al que sempre havia demanat CiU quan no hi havia dispositius de seguretat.

La taca negra, novament, la festa alternativa. Error haver-la traslladat a l'interior de la Vila, doncs el desallotjament és enormement més difícil i això ha repercutit en alguns incidents puntuals més. Cal tornar a traslladar la festa alternativa als contorns del mapa gracienc, en carrers oberts, on el desallotjament sigui més fàcil. Si volen que tornin a Còrsega, però no cal que sigui a les portes de la seu nacional convergent.

Incidents puntuals i okupes mal col·locats però ben lluny d'aquelles festes majors de fa 4 ó 5 anys on els okupes de la Muerte i algun altre antre proper sembraven el terror pels carrers de Gràcia.

A la banda negativa, o a reflexionar, el descens del número de carrers, crec que lligat al problema dels locals (que cal abordar amb molta més intensitat des dels estaments públics), i a la manca de relleu generacional, factor sobre el qual jo no escatimaria cap debat.

També la manca de debat i pacte previ sobre la festa per part de l'Ajuntament de Gràcia. És un assumpte tan important que cal que el parlem, debatem i en pactem tots les grans línies.

Per cert, 2-3 anys després del famós debat i document sobre la Festa Major liderat per Pep Fornés, crec que ha arribat l'hora de fer-ne una revisió exhaustiva per veure quines d'aquelles conclusions a que vam arribar entre tots s'estan complint i quines no.

El problema generacional a CDC

Hi ha un factor generacional, mal abordat en aquest darrer Congrés de CDC i no per culpa de ningú, que caldria que és comencés a tenir en compte.

Parlar en paràmetres generacionals sempre és molt relatiu, però podríem dir que la diferència d'edat entre la generació que ara porta les regnes a CDC i la que vé al darrera, que seria la del "baby boom" dels voltants del 70, és molt escassa.

Aquest fet genera una problemàtica d'espai que s'incrementa pel fet que la generació del "baby boom", potser pel mateix "baby boom" o potser per la identificació massiva que aquesta generació vam tenir en aquells moments amb la figura del President Pujol i el seu projecte, és extraordinàriament nombrosa, i molt formada i preparada. Formada tan acadèmicament com en dinàmica interna de partit.

La qüestió és que l'actual dinàmica de CDC, molt centrada en els esdeveniments polítics que passen dia sí, dia també (seguim al Dragon Khan), no presta atenció al que en l'empresa privada seria la política de recursos humans, i que en política és la política de promoció i relleu generacional. Això, sumat al fet que en política la cultura del mèrit, el reconeixement i l'esforç és escassa, ens deixa un quadre a la generació del "baby boom" de compàs d'espera cap a no se sap ben bé on ni se sap ben bé fins quan.

El problema vé quan alguns dels membres d'aquesta generació comencen a arribar als 40, d'altres hi som aprop i a d'altres no els falta pas gaire. Dit d'altra manera, estem més que madurs per assumir responsabilitats més grans a CDC, sense necessitat de rellevar la generació ara protagonista.

Ens deis fa uns mesos el President Pujol, en un dels seus fantàstics símils, que les generacions són com les onades que arriben a la platja. Ens explicava com els seus nets feien murs de sorra jugant a la vora del mar. Algunes onades superàven el mur i d'altres no. El President ho lligava a les generacions, n'hi ha que arriben al basal de darrera del mur de sorra, i n'hi ha que no. I ens encoratjava a no esperar i a lluitar per superar aquest imaginari mur.

La onada de la Generació "baby boom" vé molt alta i forta, tot i que alguns a CDC semblen no veure-la. Li poden passar tres coses ja a curt termini: 1- Que no arribi al mur i es perdi, la qual cosa seria una pèrdua de capital humà imperdonable. 2- Que com deia el President Pujol haguem de fer-nos forts i lluitar per superar el mur. 3- La que jo preferiria. Que el propi mur de sorra es fés més petit i porós i poguem arribar al basal.

Diada: Format esgotat

Definitivament, i un any més es confirma, l'actual format de desenvolupament dels actes de la Diada Nacional de Catalunya està esgotat.

Montilla i el PSC-PSOE, amb l'ajut de TV3, s'han sortit amb la seva, i han aconseguit arraconar mediàticament tots els actes populars, de carrer i reivindicatius, posant per davant l'acte institucional del Parc de la Ciutadella.

Mediàticament, a la pràctica sembla que només existeixi aquest acte institucional. La realitat no és així, però sí és cert que l'encorsetament, aillament i dificultats no casuals a les que estan sotmesos tots aquests actes populars, els estan posant en crisi.

Els actes del Fossar de les Moreres del dia 10 són una desfilada de partits i entitats, i la gent que no n'és sòcia o afiliada, la gent de carrer, no sap com participar.

L'ofrena de l'11 al matí tres quarts del mateix, amb l'afegit d'unes exagerades esperes de més d'1 hora, completament injustificades, i que si em feu pensar malament diria que es fan aposta per desinflar el personal.

La mani de la tarda, gairebé ja residual els darrers anys, tenia aquest any una oportunitat amb la manifestació per un Estat propi convocada per les diverses plataformes sobiranistes del nostre país, però l'organització va ser tan lamentable que es van ignorar els partits i també la política de difusió. En conseqüència, tret a l'aigua.

Em trucava una amiga el dia 10 al matí perque tenia necessitat d'assistir a alguns actes de la Diada i em preguntava on havia d'anar. No vaig saber què dir-li. Els actuals actes reivindicatius de la Diada són impenetrables per la gent no afiliada, per la gent de carrer.

Cal tornar al format de manifestació el més unitària possible l'11 per la tarda, on qui vulgui agrupar-se per partits, entitats o el que sigui que ho faci, però on el gruix sigui gent d'apeu, gent no afiliada. No ens queixem doncs si no venen, si la gent marxa de pont i no participa.

Des de la Federació de Barcelona de CDC ens comprometem a iniciar una profunda reflexió al voltant de l'actual format dels actes de la Diada, per tal d'abordar tots aquests aspectes i fer-la més participativa, oberta i popular.

Lesseps i entorns

La reforma de la Plaça Lesseps i les diverses operacions urbanístiques previstes a les seves proximitats poden canviar realment la zona, donant-li unes possibilitats, una ordenació, una pacificació i un benestar dels que ara no gaudeix.

La coincidència de diversos projectes converteixen aquesta operació en la més important en anys a Gràcia, i amb unes possibilitats de millora urbanística molt grans.

Tanta coincidència de projectes però, tant pressupost, tanta envergadura, i tant espai geogràfic afectat, suposen també una gran responsabilitat política per als nostres governants al Districte, fins al punt que una mala gestió, pot fer que aquesta gran oportunitat es malmeti i passem a tenir, no un, sinó diversos problemes.

I si no hi posem remei, és desgraciadament per aquí cap a on ens encaminem. No detecto que l'actual Govern gracienc posi el més mínim èmfasi en totes aquestes operacions, que no deixen de ser una de sola relligada, no s'en parla quasi mai, ni als Plenaris ni en Comissions ni enlloc. No sembla que Guillem Espriu (Regidor del Districte) i Carles Maggi (Conseller d'Urbanisme) posin l'accent que cal en una operació d'aquestes magnituds, no sent conscients per tant de la mateixa. La sensació és que s'ho miren de lluny, com si allò no anés amb ells, i es limiten a gestionar el dia a dia.

Les conseqüències d'aquesta actitud del Govern municipal de Gràcia ja s'estan fent evidents:

El projecte de la Plaça Lesseps no es pot qüestionar en el moment en que va ser pactat pels veïns i l'Ajuntament amb l'oportú assentiment de totes les forces polítiques. Ara bé, el retard que porten aquestes obres sí que no va ser pactat per ningú, i comença a ser preocupant, més pel que pot venir, quan les tuneladores de la Línia 9 a dures penes funcionen a un 25% del seu rendiment. Quant més haurem d'esperar?. També l'aparició d'alguns elements arquitectònics de difícil explicació i fàcil font d'orígen de rumors veinals, estan provocant la lògica inquietud dels propis veïns que abans veien la remodelació de la Plaça com una oportunitat. No he sentit encara cap explicació al respecte d'Espriu ni de Maggi.

Just al costat trobem la pendent reducció de carrils i pacificació del trànsit de Travessera de Dalt. Pactada també entre tots però ja oblidada. Quan començarà?. Quin és el calendari?. S'eternitzarà com Lesseps?. Tampoc hi ha cap explicació al respecte d'Espriu ni de Maggi.

Si des de Lesseps caminem cap al Tibidabo, ràpidament ensopeguem amb la zona de Bolívar - Avinguda Vallcarca, on des de fa més de 10 anys (que es diu aviat), hi ha aprovadíssim però sempre pendent, la reforma de totes les edificacions obsoletes de Bolivar, per reallotjar els veïns i fer-hi un passeig verd, molt necessitat a la zona. Recordo entrar al món municipal gracienc a finals dels 90, i aquest ja era el tema estrella, avui també, novetats cap. Estem com estàvem a finals dels 90. Tampoc sento masses explicacions d'Espriu i Maggi.

Creuem l'Avinguda de Vallcarca i ens trobem amb la zona de Farigola, on sembla que l'especulació serà la que ordeni el barri, i no una planificació d'interès públic que rehabiliti la zona. Els veïns criden i es queixen, però no obtenen resposta.

Si tiressim més amunt arribariem al Coll, amb el Pla especial pel barri que encara cal materialitzar, i els Tres Turons, que l'Ajuntament de Gràcia es treu de sobre en favor del d'Horta.

Cap d'aquests projectes està clar, de cap s'en rep explicació, tots van retrassats o ni començats.... Hi ha massa en joc, i el que pot ser una gran oportunitat per Gràcia es pot tornar en boomerang per al Govern municipal de Guillem Espriu i en maldecap per als veïns que hauríen de veure's beneficiats.

Renovació a mitges

Crec que la més que necessària renovació a fons que s'havia de fer a la plantilla del Barça només s'ha fet a mitges. En conseqüència veig les possibilitats a mitges i la il·lusió també la tinc al 50%.

No entenc com jugadors com Màrquez, Gudjhonsen o Eto'o, s'han quedat, per baixa qualitat futbolística o per ser dels causants del mal rotllo dels darrers dos anys.

No entenc com no s'ha fitxat Arshavin i algun davanter més, inclús algun lateral més davant l'esfondrament espectacular d'Abidal. La plantilla s'ha quedat a mitges, tan en baixes, com en altes, i ho podem pagar. A Sòria ja es va fer prou evident que el fet de no fitxar Arshavin pot costar-nos la temporada sencera.

Pel que fa a Guardiola doncs també a mitges: Soc dels que no n'era partidari per excessiu continuisme, inexpert i tou. Després em va donar esperances amb el discurs que feia (ho encertava quasi tot) i el futbol de principis de pretemporada. Però en la primera ocasió que l'equip es posava de llarg de manera seriosa, el primer partit de Lliga, on tots els equips fan la seva presentació real i on s'endevinen els canvis i noves maneres de fer, la decepció va ser absoluta.

Del Barça de Sòria al de Rijkaard dels darrers dos anys no hi vaig veure absolutament i radical cap diferència. La mateixa indolència, la mateixa incapacitat, l'altre equip corria el doble, l'altre equip tenia tàctica i no se quina era la nostra, incapacitat de correcció des de la banqueta, excessiu joc pel centre... Em pregunto doncs què ha fet Guardiola durant dos mesos, alguna cosa s'hauria d'haver notat.

Guardiola segueix tenint per mi crèdit, però l'enorme i inexplicable imatge de Sòria (dic imatge i no resultat) l'han fet reduir, per mi, al 50%. El mateix 50% que conservo d'il·lusió i esperança en aquesta temporada.

Respecte

Demanem respecte a Guillem Espriu (PSC-PSOE). Respecte per un dels elementals drets de la democràcia representativa i que en aquests moments no es respecta a Gràcia. Vivim doncs una democràcia incompleta al Districte.

Les preguntes que legalment formula l'oposició no són respostes, o es fa amb comptagotes, com allò del carmel a la boca.

Les preguntes escrites que l'oposició pot presentar sobre qualsevol temàtica, i que el Govern municipal té l'obligació de respondre, són una de les principals eines que tenim els partits que no governem, com a mesura informativa i com a mesura de control a l'equip de Govern com és la nostra obligació. Són preguntes que sovint vehiculen preocupacions ciutadanes, inquietuds, problemàtiques, o que porten al darrera idees i projectes, dels partits o de fora dels partits. Tot això és ignorat i esclafat quan el Govern municipal fa cas omís d'aquestes preguntes i les ignora i no respon.

Guillem Espriu i la seva gerent, que deu haver après bé les arts polítiques del seu germà, potser es pensen que amb mesures com aquestes cortocircuiten l'oposició, quan en realitat el que estan cortocircuitant és la pròpia democràcia.

Impressions d'estiu

Políticament destaco tres coses:

La guerra Georgia - Rússia. Sobre Rússia jo ja havia opinat això.

Tota la qüestió del finançament.

I les seqüel·les de la victòria de la Selecció espanyola a l'Eurocopa, més les olimpiades etc... Unes seqüel·les que podien observar-se amb les nombroses samarretes i marqueting variat de "la roja" que es podien veure aquest estiu pels carrers de Catalunya, cosa fins ara bastant impensable.

No veure que les victòries de la selecció espanyola són aprofitades per crear nacionalisme espanyol, i a consciència, és estar simplement cec. No puc entendre un catalanista que desitgi la victòria d'Espanya.

Aquest fet ha posat en evidència també l'avançat merchandising de l'espanyolisme, i la nul·la existència del marqueting català, molt per darrera, en clara crisi d'imaginació quan mercat en tindria més que de sobres.

I sobre on he estat destaco quatre llocs:

Gràcia

... i la seva Festa Major. Crec que ha anat prou bé. S'ha notat l'aposta per la qualitat per sobre de la quantitat i el redireccionament de la festa novament cap als veïns. El dispositiu de seguretat ha funcionat de manera correcta. No podem obviar però el descens de carrers (aquest any només 15), degut al problema dels locals i a la manca de relleu generacional.

Lloret de Mar

Dèia Josep Pla que la Costa Brava sud, la que va de Sant Feliu a Blanes, és la més maca, cosa que vol dir per tant una de les més maques del món, sense por a exagerar. I certament així ho crec. Els atemptats urbanístics hi són, però localitzats i en fase de control. Les platges de la Boadella o Santa Cristina han protagonitzat molts anuncis recents i passats, i alguna pel·lícula (Sahara una de les darreres), per la seva bellesa. Això és Lloret també, i no surt als diaris.

Un dels pitjors enemics de Lloret és la mala fama, l'opinió creada, fet trist quan s'hi afegeixen inercialment alguns lloretencs o estiuejants mateix.

Lloret de Mar concretament, que vol dir moltes platges i urbanitzacions i no només els quatre carrers que donen la mala fama al municipi, manté l'encant des del mar. Internament està en fase d'estancament, no va a pitjor, però la inèrcia de tants anys no es canvia en 4 ó 5. Caldrà insistir. Sensació de menys turisme hooligan, però també de molta feina encara per fer.

Aragó

Només estar-hi de passada ja t'en adones del salt qualitatiu que està fent l'Aragó. El que abans eren carreteres desertes que atravessaven deserts, ara són vials transitats que transcorren entre regadius. El que abans era res, ara és un dels centres logístics neuràlgics d'Europa. I la ciutat de la què abans no s'en parlava massa, ara té la Expo.

L'Aragó progressa i ho fa amb força, i de la ma de dos socialistes amb arrel catalana, el frangí Marcel·lí Iglesias i l'Alcalde Belloch de Saragossa, barceloní durant uns quants anys.

Cantàbria

Un autèntic descobriment absolutament recomanable. La bellesa de les seves platges amb les marees com a atracció, la bellesa dels seus pobles, la gastronomia, la gent, sensació de bon Govern i de riquesa.