Tots els noms

Totes les persones que han sortit al meu blog en el darrer any, des de la més recent a la darrera:

José Montilla: Delegat del PSOE a Catalunya.

José Bono: La caverna socialista espanyola.

Jose Luís Rodriguez Zapatero: Sota la pell de bambi hi ha el llop.

Pedro Solbes: Bon economista però despistat davant la crisi.

Carme Chacón: Ministra "florero". Quan parla sempre sembla que parlin altres per ella.

José Zaragoza: Tot el que no ha de ser mai la política reunit en un sòl personatge.

Manuela de Madre: Una dona amb força.

Miquel Iceta: El cervell ideològic del PSC-PSOE. Espanyolista fins a la mèdul·la.

Isidre Molas: L'últim mohicà.

Joan Ferran: Cinisme, ràbia, mala llet. Flac favor a la política.

Antoni Bassas: La darrera víctima del tripartit en la tasca d'eliminació de la crosta nacionalista.

Jordi Hereu: S'esperava més d'ell. Una gestió que es limita a la supervivència.

Xavier Trias: El proper Alcalde, s'ho mereix i Barcelona se'l mereix.

Jordi Portabella: Vaig apendre molt d'ell. Política erràtica a Barcelona.

Joan Clos: El fet que fós Alcalde demostra quan fort és el substrat obrer i d'esquerres de Barcelona, sinó no s'entén.

Artur Mas: No és President per decisió d'una o dos persones, no per les urnes. La justícia en tots els camps acaba posant cadascú al seu lloc.

Meritxell Borràs: Dona, convergent i prou forta com per ser la bandera nacionalista a l'Hospitalet amb la mateixa il·lusió i força que el primer dia.

Jordi Martí: Poc a poc anem teixint una relació personal i professional que ens farà imparables.

Cesca Domènech: El meu cinturó de seguretat des del dia que vaig entrar a la JNC.

Marc Guerrero: Quan vaig entrar ja hi era. La vida política ens ha anat portant als mateixos llocs.

Francina Vila: Ja són 13 anys fent política junts i en llocs molt semblants.

Maria Dolores de Cospedal: Amb potencial però verda per ser Secretaria General del PP.

Leire Pajin: Política de màrqueting, s'ha notat massa.

Bibiana Aido: Política de màrqueting portada a l'extrem. Un escàndol.

Montserrat Nebrera: Trencant esquemes en positiu al PP i a la política catalana.

Joan Laporta: Té el récord de portar el Barça de l'infern al cel i del cel a l'infern.

Alícia Sanchez Camacho: De les més obertes i modernes del PP, però imposada per Madrid.

Johan Cruyff: Ja cansa.

Xavi Hernàndez: No li perdono el Viva España.

Cesc Fàbregas: Hem de fer autocrítica sobre perquè ha triomfat a fora i no a casa.

Puyol: El Tarzan del futbol.

Capdevila: L'Espanyol va deixar malmarxar una perla.

Magdalena Àlvarez: Ineficàcia, xuleria, prepotència i anticatalana, i els catalans encara la votem.

Pep Guardiola: M'està sorprenent en positiu.

Ronaldinho: L'ocàs d'un crack.

Paco Seirul·lo: Que segueixi és un dels errors de Guardiola.

Andreu Buenafuente: Un crack de l'escola Mikimoto.

Mariano Rajoy: Se n'ha sortit en tots els fronts, pot acabar sent el proper President d'Espanya.

Eduardo Zaplana: Vestigi del franquisme.

Angel Acebes: Vestigi del franquisme encara més profund.

Jaime Mayor Oreja: Idem Acebes - Zaplana. La liquidació del tres pot portar el PP a la Moncloa.

Soraya Saenz de Santamaria: Molt bona tècnica, política inexperta però aposta valenta de Rajoy.

Jose Luís Ayllón: Nova generació, ja democràtica, del PP.

Daniel Sirera: Li han fet jugar un paper que no és el seu real.

Barack Obama: L'esperança que arriba d'Amèrica i que pot provocar canvis a la política en conjunt.

Jonh McCain: El veig molt despistat, tan de bó així segueixi.

Guillem Espriu: Un bon polític amb gran trajectòria, però amb dificultats per fer equip.

David Companyón: Un bon Conseller Municipal d'EUIA.

Maria Cinta Llassat: Tot el respecte a una trajectòria i unes creences, llàstima que Guillem Espriu la margini.

Raul Tamudo: M'encantaria que parlés català.

Bojan: Encara verd però esperança futura del Barça.

Rodolfo Chikilicuatre: Ha demostrat que Espanya encara és cavernària, amb grans panxades de riure de Buenafuente i el seu equip.

Jose Luís Uribarri: Per la seva trajectòria no s'hauria de prestar a segons quins papers.

David Madí: Ha transformat la política comunicativa de CDC.

Gabriel Colomé: L'home de les enquestes del PSC-PSOE. La meva feina consisteix en bona part en seguir tot el que fa, i fer-li de "mosca collonera".

Rijkaard: Papers perduts des de la Final de París. Dormir-se als llorers s'en dèia?.

Josep Lluís Núñez: Un vestigi del fosc passat del Barça ja superat.

Artur Agustí: El meu tercer fill nascut aquest any.

Nicolàs Sarkozy: La prova de que les bones idees i la convicció triomfen sobre la política de màrqueting.

George Bush: La prova de que "qualsevol" pot arribar a ser President dels EE.UU.

Angela Merkel: Modernitat, sentiment, conviccions i obertura.

Gianno Almenano: La prova de que alguna cosa no funciona a Itàlia.

Toni Blair: Un referent.

Ségoléne Royal: Inicialment també un referent, però no va saber donar contingut a un excel·lent embolcall.

Hugo Chavez: Esperpèntic però mostra de que la partitocràcia tradicional és un fracàs a sudamèrica.

Rafael Correa: Idem Chavez però més polit.

Evo Morales: Em mereix respecte. Indigenisme i fracàs de la partitocràcia li han donat una oportunitat que es mereix.

Michel Bachelet: Una llum a seguir en un territori difícil.

José Maria Aznar: Va governar amb careta els primers 4 anys i sense careta els 4 darrers.

Fernando Alonso: Té tot el mèrit arribar a ser campió del món venint d'un estat sense tradició en Fórmula 1.

Juan Carlos Rodriguez Ibarra: La caverna socialista i la incomprensió d'Espanya cap a Catalunya unides en un personatge.

Nicolás Redondo Terreros: La mostra del que és en realitat el socialisme basc... i no basc.

Rosa Díez: Idem Redondo Terreros.

Celestino Corbacho: Que els votants socialistes catalans siguin representats per Corbacho i Chacón és perque s'ho facin mirar.

Pasqual Maragall: D'espanyolista a catalanista, mai és tard per fer el canvi.

Jordi Moreso: Fidel company de treball. Pensem igual en la majoria de coses, fet que ens fa ser una màquina a CDC.

Vicenç Villatoro: Llum intelectual per a CDC.

Carlos Ruiz Zafón: Triomfar en l'escriptura no és un mèrit qualsevol.

Lula Da Silva: Té cor en un país on ha mancat cor des de la política.

Anthony Giddens: Referent ideològic.

Romano Prodi: M'identifico políticament amb ell. Gestionar la dura política italiana, i en un moment difícil, s'ha fet massa gros.

Walter Veltroni: També referent ideològic. Hauria d'haver esperat 4 anys.

Gordon Brown: Blair sense carisma.

Xavier Crespo: L'Alcalde que ha sabut transformar la mentalitat de Lloret de Mar.

Antonio Bolaño: La reencarnació de Rasputin però sense ideologia.

Albert Musons: Pàtina de llegenda a Gràcia.

Isabel Sanagustín: Sant Medir ha crescut amb ella.

Ricard Martinez: Millor President que Regidor.

Roger Amigó: Dels que sap greu fer-li oposició pel bona persona que és.

Josep Antoni Duran i Lleida: Un altra manera de veure CiU diferent a la meva.

Felipe Gonzàlez: El millor President que ha tingut Espanya.

Manuel Pizarro: Triomfar al món privat no vol dir èxit en política.

Joan Ridao: Llàstima que la ràbia i el ressentiment el pot per sobre de tot.

Joan Herrera: Jove i brillant polític de discurs massa repetitiu i ideologia massa superada.

Rodrigo Rato: Brillant economista.

Àlex Lopez: Un molt bon polític a qui li falta decidir per ell mateix.

Joan Ferrer: La vella guàrdia del PSC-PSOE de Gràcia.

Isabel Tomàs: Fidel representació de quan desfassada està la ideologia d'ICV.

Alberto Belón: Un toc diferencial del PP.

Eva Parera: Cal experiència política per fer de polític.

Carles Campuzano: La veu progre de CDC.

Aleix Vidal-Quadras: Espanyolisme amb intel·ligència, cosa escassa.

Anna Maristany: Tot força i convicció amb gran oratòria.

Pere Macias: Llarga trajectòria i la llum de CDC en infrastructures.

Josep Sanchez Llibre: sempre amb força i bon humor.

Imma Riera: La connexió amb el món econòmic.

Josep Cuní: Quan va entrar a TV3 em vaig esverar, però ha demostrat lideratge i independència. S'ha guanyat el meu respecte.

Dolors Nadal: Només se la veu en campanya.

Joan Tardà: Ràbia i odi fet política. El darrer Maoista.

Santiago Carrillo: Va domesticar el comunisme a Espanya.

Jordi Pujol: La raó per la que molts estem en política, sempre viurà.

Raul Font: La patinada en campanya electoral.

Albert Marco: Esport i nacionalisme.

Montse Candini: Una de les dones més preparades de CDC.

Josep Montmany: Integració récord a CDC.

Josep Lluís Carod - Rovira: Com crec que CiU i ERC s'han d'entendre, millor no opino en aquest cas.

Joan Gaspart: Hauria d'haver sabut llegir que el Nuñisme s'havia acabat i tocava canvi.

Luís Roldan: Exemple superlatiu de l'aprofitat de la política i del poc control intern dels partits.

Felip Puig: Tot força i convicció.

Mònica Terribas: Una de les millors periodistes que hi ha a Catalunya.

Joan B. Culla: La veu de la història.

Hillary Clinton: Dona, potent i amb missatge que ha tingut la mala sort de trobar-se davant amb algú més potent, amb més missatge i més novedós que ella.

Juan Maria Atutxa: Símbol del linxament espanyol d'Euskadi.

Caterina Mieras: Es va trobar de Consellera, i tan desbordada com va entrar, es va trobar que ja no ho era.

Joan Manuel Tresserras: Una de les poques persones amb cara i ulls d'ERC al Govern.

Estanislau Torres: Autor d'un dels millors llibres que he llegit recentment "Quasi un dietari".

Carles Fontserè: Autor dels mítics i captivadors cartells de la república i autor d'una biografia personal més que recomanable.

Francisco Caja: La cara de l'odi i la incomprensió dels qui viuen a Catalunya i no l'entenen.

Josep Piqué: Fulminat per moderat. Bon polític però espanyolista, per tant inassumible a CiU.

Alberto Ruiz Gallardon: Esperança i modernitat per al PP.

Joan Saura: Desbordat en tots els sentits.

Imma Mayol: "Dolce far niente" de qui es creu superior moralment als altres.

Oriol Pujol: Enorme capacitat mental i de treball.

Vladimir Putin: Ha tret Rússia de la depressió, però amb formes que recorden més al zarisme que a les modernes democràcies.

Alfonso Guerra: Caverna socialista.

Manuel Fraga: Amb tots els respectes no entenc com pot ser senador una persona que no es pot valer per ella mateixa.

Ignasi Pujana: Condemnat per corrupció però és igual, a l'Hospitalet guanya el PSC-PSOE encara que presentin un sofà de candidat.

Narcís Serra: Socialista o alt empresari?

Eto'o: Va perdre el cap a París. Una bomba de rellotgeria al vestuari del Barça que ha de marxar, això sí, amb tots els honors.

Deco: Un altre que va perdre el cap a París però que no entenc com es pot haver venut per només 10 milions d'euros.

Màrquez: Un altra bomba de rellotgeria al vestuari que no comparteixo la decisió de que es quedi.

Messi: El nou Ronaldinho, la gran estrella i la gran esperança.

Giovanni: Jugador amb possible futur a qui Rijkaard va cremar massa ràpid.

Andrés Iniesta: Un dels millors centrecampistes del món.

Jordi Pedret: Un dels polítics més maleducats, prepotents i sectaris que he conegut mai.

Teresa Cunillera: La representant a Lleida de l'escola Zaragoza.

Daniel Fernàndez: Garantia de que el PSC mai tindrà grup propi a Madrid i de que pensaran sempre en clau Espanya i mai Catalunya.

Víctor Orrit: Representant de l'Escola Zaragoza al Pirineu on seria bó llums i taquígrafs sobre tot el que fa i desfà allà.

Joaquim Llena: Cabdill del Pirineu (o això pretén) i gran barrejador de política i negocis. Llum i taquígrafs també si us plau.

Agustí Lopez: La resistència nacionalista a l'alt Pirineu.

Xavier Gabriel: La seva Bruixa d'Or ha situat Sort al mapa europeu.

Victor Cullell: Un setmanari gracienc dèia que era la meva mà dreta, el cert és que hem treballat colze a colze aquest quatre anys.

Eugeni Rodoreda: President d'Unió a Gràcia i hàbil en l´àmbit cultural.

Josep Maria Àlvarez: Va fer una aposta però no va saber portar-la a terme de debó pressionat pels de sempre.

Josep Rull: Polític excepcional a qui espera un gran futur a dalt de tot del partit.

Ricard Font: Company de viatge en l'aventura d'aconseguir que la nostra generació estigui on es mereix a CDC.

Marcel·lí Iglesias: President d'Aragó. Crec que és una gran persona i un bon polític a qui toca fer papers antipàtics amb Catalunya per raó del càrrec que ocupa.

Txiqui Begiristain: Sempre he defensat la seva gestió, ara em genera dubtes.

Ferran Soriano: S'ha retirat per no cremar-se i presentar-se.

Marc Ingla: Un crack. La seva dimissió suposa la mort de Laporta.

Xavier Cambra: Un altra de les persones émblemàtiques de la Junta directiva de Laporta, que marxant l'ha deixat més que tocat.

Svetislav Pesic: El millor entrenador que ha tingut el Barça de Bàsquet i que se'l va treure en un dels errors de Laporta.

Valero Ribera: El millor entrenador d'handbol potser del món, però ha estat un mal directiu al Barça, la mala gestió del qual encara s'arrossega.

Sandro Rossell: Pot ser un excel·lent President del Barça si no es rodeja de qui no s'ha de rodejar.

Roberto Dueñas: Exemple d'integració a Catalunya.

Cristina Peri Rossi: Exemple de no integració a Catalunya. De vegades escriure bé no és sinònim d'intel·ligència.

Mario Vargas Llosa: Un imperialista de la llengua castellana.

Albert Boadella: Autoodi.

Arnau Agustí: El meu fill Arnau que ja ha fet 6 anys.

Joan Carretero: Un dels pocs amb llums a ERC.

Carles Maggi: Tot i la inexperiència i d'haver-li tocat l'òs més dur (urbanisme), la seva gestió l'avala com un dels millors Consellers Municipals de Govern de Gràcia.

Joaquim Nadal: Supervivència pura. Surt quasi indemne d'una de les gestions més desastroses d'Europa.

Iolanda Collboni: Consellera tècnica de l'Ajuntament de Gràcia, eficient, gran relacions públiques i peça clau de l'equip d'Espriu.


Bones Vacances ¡¡¡

Desnacionalització

Mentre el PSC-PSOE fa proclames suposadament catalanistes al seu Congrés (fet que provoca entre hilaritat i ràbia), els propis fets desautoritzen les proclames de cap de setmana, fetes amb l'únic objectiu de cercar titulars interessants.

Com deia el propi eslogan de Montilla, seran els fets, i no les paraules, les que demostraran les intencions.

Els fets passats no mereixen ja ni tan sols l'anàlisi o el dubte: la campanya espanyolista de Montilla mirant d'aixecar el vot immigrant dels 60, la ràbia de Montilla l'endemà d'aprovar l'Estatut del 30 de setembre i anunciant ja esmenes del PSOE, el vot de Montilla a Bono al Congrés del PSOE, l'incompliment de Zapatero de respectar l'Estatut que sortís del Parlament de Catalunya, la retenció de l'Estatut al Tribunal Constitucional, el descens de la inversió de l'estat a Catalunya, el dèficit fiscal, la proposta Solbes de finançament, la crisi de les infrastructures, la RENFE, el retràs del TGV, cap traspàs important, les paraules del PSC dient que acataran els que digui el Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, la pèrdua d'internacionalitat (i per tant de vida) de l'aeroport del Prat, el tancament de TV3 al País Valencià, els vivas a España de la Ministra "florero" Chacón... semblen exemples més que suficients.

Els fets a partir d'ara seran els qui diran si hi ha o no un canvi al PSC-PSOE. D'entrada la cúpula és la mateixa, trufada de sang espanyolista fins a les venes: Montilla, Zaragoza, De Madre, Iceta... amb la concessió simbòlica a Isidre Molas, sense poder real.

I l'estratègia real socialista i del tripartit al Govern de la Generalitat és la guia que ens mostra per on van realment els trets. Desnacionalització és la principal estratègia dels socialistes, i el tripartit per extensió o omissió del socis, al Govern de la Generalitat.

Certeres i prou demostratives van ser les declaracions de Joan Ferran referents a la crosta nacionalista, i aquest és l'objectiu real, treure la crosta nacionalista del Govern, dels mitjans, i per extensió de la societat, convertint Catalunya en una simple regió més d'Espanya, i ofegant la nostra nació, llengua i cultura en el marasme del multiculturalisme, pluralisme cultural etc... que tan coneixem i hem patit la gent de Barcelona.

La lenta destrucció de TV3 (quarta ja en audiència) i de Catalunya Ràdio (a punt de ser superada per la SER), la tercera hora de castellà a l'escola, la defenestració de periodistes catalanistes (Antoni Bassas n'és el darrer), la manipulació informativa, l'entrada del castellà a TV3, la destrucció de la política internacional de Catalunya, l'entrada de l'estat a tots els patronats de totes les institucions de Catalunya, el no traspàs de cap competència... són l'estratègia real del PSC-PSOE i el tripartit, la desnacionalització de Catalunya.

1 any d'Hereu

Fa una mica més d'un any que tenim Jordi Hereu escollit com a nou Alcalde de Barcelona. Abans ja era Alcalde, però no pel designi de les urnes.

La gestió del primer any d'Hereu ha estat la justa mesura del que es podia despendre de la seva campanya. Una campanya on no va fer cap proposta, cap idea nova, cap projecte, en consonància amb el conservadurisme i esgotament que en general representa el projecte socialista a Barcelona i a Catalunya.

Així doncs cap idea nova, cap projecte visualitzable, cap aspecte il·lusionant, res. Hereu s'ha limitat a gestionar tot allò que anava sortint, o millor dit, a amagar-se davant de tot allò que anava sorgint, i que no ha estat poca cosa: la gran apagada de l'estiu passat, la crisi de rodalies (on era Hereu en aquells moments tan difícils per Barcelona?), la crisi del TGV, la crisi creixent i permanent de l'Aeroport de Barcelona, incivisme...

L'únic visualitzable el bicing, idea de Trias quan va viatjar a estudiar-ho i que volia aplicar Portabella aplicant la idea de Trias.

Hereu s'ha dedicat també a resistir els embats de l'oposició, majoritària encara que ell no s'en hagi adonat. Governen com si tinguessin majoria absoluta quan no la tenen, rient de la democràcia en no aplicar els acords del plenari de l'Ajuntament de Barcelona. Hi ha alguna cosa més greu que l'incompliment dels acords del propi plenari de l'Ajuntament, representant del poble de Barcelona i escollit en el democràticament sagrat acte de les urnes?

Alguns, inclús dins de casa nostra, temien el primer any d'Hereu, dèien que coneixeriem el vertader Hereu, el bon gestor, al seu primer any. Francament, no l'he vist. Més enllà d'una cultivada dialèctica digna d'algú ben format, jo he vist al Clos amb cara d'Hereu. Res ha canviat. El 2011 toca canvi.

Balanç del meu Congrés de CDC

Que vol dir anàlisi del Congrés de CDC des del punt de vista dels 9 punts que tractava al post anterior, quan encara no s'havia celebrat el nostre Congrés... i n'afegiré un més.

Artur Mas: Ha sortit clarament reforçat del Congrés. 95% dels vots i aconseguint un gran ambient al Congrés i que pràcticament ningú en surti descontent o descol·locat.

Discurs: Casa Gran del Catalanisme amb dret a decidir consolidat, i un dret a decidir aplicable amb majories simples, no grans consensos com dèiem abans del Congrés.

Plena sobirania: CDC ha aconseguit el difícil equilibri de definir el seu objectiu final en forma de que Catalunya ha de ser una nació lliure i sobirana integrada a Europa, sense definir-se estrictament com a independentista. Quadrant així el sentiment de la immensa majoria de la militància, amb la ideologia més moderada de la meitat del nostre electorat. El nostre objectiu està clar, però això no impedeix que se'ns afegeixi gent que no comparteixi aquest objectiu final, doncs d'aquí a que hi arribem hi han algunes estacions, on aquests viatgers poden anar baixant a mesura que avancem. Jo em quedo fins al final.

El Congrés ha suposat també el final de la farsa dels inexistents sectors moderat i sobiranista, inventats pels mitjans de comunicació. Simplement perque només hi ha un sector, el sobiranista, amb diferents estratègies i matitzos, però només un sector. Perquè 7 ó 8 militants que hi hagi no sobiranistes no fan un sector.

Progrés: La ponència 2 era la clau en aquest tema, i és tan llarga i fa tan poc que ha acabat el Congrés que francament encara no sé valorar-ne ben bé el resultat. Del discurs però, de la Meritxell Borràs valorant-la, en dedueixo que algunes apostes han quedat clares, com la mediambiental i l'estrictament social. Mediàticament, com a mínim, aquest aspecte no ha quedat del tot venut però. Esperarem uns dies per veure com es va consolidant tot.

Factor generacional: Les apostes generacionals en forma d'esmenes a les ponències han estat un triomf bastant rotund: plena sobirania, polítiques de progrés, limitació de mandats (a concretar al Consell nacional), consulta a la militància de les decisions més importants, increment en la democratització en el sistema d'elecció de llistes...

A nivell de noms però, malament, escassa presència de la meva generació al Comitè Executiu Nacional, quan alguns noms hi havíen de ser enlloc d'altres, cosa que s'ha notat en les votacions. Seguim sent, en aquest sentit, una generació mal aprofitada i una mica oblidada, per tant en risc. Sort que hem agafat consciència de generació i això anirà en augment, el proper Congrés sí ha de ser el nostre.

Regeneració democràtica: Aquí el triomf és considerable: creació d'òrgans de seguiment dels mandats del Congrés, d'atenció al votant, al militant etc..., consulta a la militància de les decisions més importants, concreció en breu de la limitació de mandats, ple respecte a les ternes de les Agrupacions, posicionament de CDC per la prohibició de la publicació d'enquestes durant les campanyes electorals, posicionament també per la supressió de la jornada de reflexió... Tot això en una ponència, la 4, on he tingut l'honor de formar part del Comitè de Ponència, i que l'opinió generalitzada era que el debat ha anat molt i molt bé a banda de ser productiu.

Quotes: Aquí no ens n'hem sortit. La política actual vé marcada per les quotes de tot tipus i no pel mèrit, perfil o vàlua de cadascú, que també, però menys. Mal moment de la política en aquest sentit cosa que aviat o tard pagarem, o ja estem pagant, tots els partits.

Il·lusió i empatia: N'hem aconseguit al Congrés. La sensació generalitzada és d'una CDC més forta i oberta i internament més sòlida, també amb discurs més travat. Són les eines necessàries per traslladar ara il·lusió i empatia, a veure si ho aconseguim.

Barcelona: El Jordi Martí ja és President de la Federació de Barcelona i jo Secretari d'Organització. Nova etapa, nou repte i mans a l'obra. Bona sensació d'equip i bona presentació de la candidatura. Tenint en compte que és una candidatura d'integració de 3 candidatures prèvies, hem tret un bon resultat (79%).

Gràcia: I aquest és el desè punt, l'afegit de nou. A l'anterior post no surtia perque no era exactament un objectiu per aquest Congrés el reconeixement per Gràcia. Però, sense demanar-lo, ens l'han donat. La densa activitat de l'Agrupació, la gran quantitat de militància activa, la implicació en totes les estructures de partit, la gran pencada, els bons resultats electorals, i la quantitat de gent vàlida que anem generant, han rebut la seva recompensa amb dues persones, la Cesca Domenech i el Marc Guerrero al Comitè Executiu Nacional, coordinant les sectorials i com a representant de la Fundació Democràtica Trias Fargas respectivament. I també en forma de la meva elecció com a Secretari d'Organització de la Federació de Barcelona, i de la Francina Vila com a membre del mateix Comitè Executiu de la ciutat com a Responsable de la Secretaria de Relacions Socials.

Per tant, dels 10 punts 6 podem considerar-los assolits, 1 a mitges, 2 la sensació és bona però cal acabar-ho de veure en els propers dies i 1 no assolit. El balanç és per tant francament bó.

El meu Congrés de CDC

El que a mi m'agradaria que passés al Congrés de CDC resumit en 9 ítems:

Artur Mas: El Congrés ha de reforçar l'Artur Mas com el nostre lider i persona que ha de retornar el catalanisme al Govern del país. Ha guanyat les dues darreres eleccions i no és President per circumstàncies que alguns hauran d'explicar a la història molt i molt bé perque s'entenguin. En qualsevol cas només ens van faltar 30.000 vots les darreres eleccions. El discurs que es projectarà al Congrés és el que ens ha d'ajudar a sumar aquests recolzaments que ens falten per aconseguir-ho.

Discurs: Casa Gran del Catalanisme i dret a decidir. Voluntat de CDC d'obrir-se al màxim i liderar el catalanisme. El dret a decidir és la manera d'explicar el sobiranisme de manera que una ampla majoria de la societat catalana l'entengui i el comparteixi.

Plena sobirania: Crec que CDC no s'ha de definir expressament als seus estatuts com a independentista perque la meitat del nostre electorat no ho acabaria d'entendre i entraria en contradicció amb la pròpia filosofia del discurs integrador de la Casa Gran del Catalanisme. Ara bé, CDC ha de recollir als seus textos, aquest objectiu final compartit per la immensa majoria de la nostra militància.

Progrés: Crec que hi ha factors, alguns dels més importants externs a CDC, que ens han portat a posicions excessivament dretanes, i així ho reflexen les enquestes sociològiques. Una aposta forta per polítiques de progrés, i la integració com a propis de nous valors com el mediambient, el creixement sostenible o apostes transformadores de la nostra economia, ens han de resituar en aquest eix.

Factor generacional: Formo part de la generació més nombrosa, formada i preparada que ha tingut CDC a les nostres edats. Tot i acostar-nos als 40 crec que és una generació que no té el reconeixement que ja hauria de tenir a CDC, per edat, per trajectòria, per formació, per mèrit, per esforç i per vàlua. La restricció d'espais polítics que representa no tenir el Govern, les quotes de sexe, territorials etc..., la curta distància d'edat amb els que ara ocupen més espai de poder a CDC, i el no haver actuat fins fa poc com a generació amb consciència de ser-ho, són els factors que provoquen aquestes dificultats. M'agradaria que en aquest Congrés es comencés a visualitzar la meva generació, doncs el proper Congrés sí serà el nostre.

Regeneració democràtica: Crec que Convergència, com tots els partits, hauria de fer una aposta per la regeneració democràtica, una obertura a la gent, un esforç de transparència en el procés de presa de decisions i una democratització interna que pot passar per la limitació de mandats o per un sistema d'elecció de llistes més clar.

Quotes: M'agradaria eliminar totes les quotes del tipus que sigui i que fos simplement el mèrit, vàlua, trajectòria, perfil i idoneitat per a cada càrrec de cadascú el que determinés tot plegat. Aquí no m'en sortiré, doncs la política està en un terreny més de la imatge i la quota (Cospedal, Pajin, Chacón, Aido...), que no de l'eficàcia, error que anirem pagant aviat o tard.

Il·lusió i empatia: Crec que el petit nombre de vots que ens ha faltat per assolir el Govern ens pot haver faltat per no haver-nos treballat prou aquests dos conceptes i prioritzar-ne d'altres lligats a eficàcia, governabilitat, seriositat, duresa en alguns camps, que també són necessaris, però barrejats amb il·lusió i empatia.

Barcelona: No per ser l'últim el menys important, ni molt menys. CDC Barcelona renova la seva Federació, escollint si tot va bé el Jordi Martí com a President i jo mateix com a Secretari d'Organització, al capdavant d'un equip que està mostrant una il·lusió, una creativitat i una eficàcia que ens pot portar a fer grans coses. L'aposta per l'equip i l'atenció i proximitat a les Agrupacions són segurament les dues apostes més novedoses que aportem, i on personalment hi tindré, si som escollits, un paper molt rellevant en aquesta nova etapa a CDC.

Nebrera, Zapatero, Laporta

Cap de setmana de votacions i congressos amb tres principals protagonistes: Montserrat Nebrera, Jose Luís Rodriguez Zapatero i Joan Laporta:

Em trec el barret davant de Montserrat Nebrera. Ha plantat cara a la imposició que Madrid volia fer al PP català a través d'Alícia Sanchez Camacho. I ho ha fet amb un llenguatge modern, renovador, regenerador i democràtic en un partit que no té cap d'aquests adjectius en el seu bagatge. Amb tot en contra, Nebrera ha tret el 43% dels vots dels delegats del PP, donant una lliçó al PP de Madrid, i també a l'aparell del partit, i qui sap si als aparells de tots els partits, que sovint imposen candidats sense valorar realment la bondat d'aquest fet.

El PP surt d'aquest Congrés per tant, també en fals, com ERC, amb sensació de divisió, imposició i espanyolització novament, però també amb la idea que, poc a poc, les seves bases es van democratitzant.

El Congrés del PSOE ha estat una farsa, si no calia, no calia. Zapatero no té rival, i per omplir l'obligació de fer un Congrés, han venut equip partitari, renovat etc... o sigui, allò que en política es ven quan no es té realment res a vendre. Fa uns dies un company m'ensenyava un titular de diari: "El PSOE busca una mujer joven de portavoz" . No busca un o una portaveu en funció de la seva vàlua, sinó una "mujer joven", és igual si val o no.

Segur que no m'equivoco si la conseqüència de tot plegat és 10 ó 15 persones, majoria homes, que porten 10 ó 20 anys sent els millors en un camp, però per equilibris, paritat, territoris i altres tonteries, s'han de quedar a la banqueta per tal que algú, que sí respon a la imatge física que es vol donar, ocupi el seu lloc figurant com a "florero". A mi m'ensenyaven de petit que l'esforç i el mèrit era el que valia. Eren altres temps.

Mentre el políticament correcte, i l'opinió creada pels mitjans, sigui favorable a aquestes barbaritats, poc hi podrem fer.

I finalment Laporta, que ha rebut un vot de càstig espectacular, més del que pensava i desitjava que rebés. Tanta llegenda fosca el darrer any sobre la seva persona, avalada, almenys, per la seva nefasta gestió d'aquest darrer any, ha passat factura cara, i sort que els darrers dies hi ha hagut cert repunt de Laporta a l'opinió pública, especialment en el món nacionalista.

Crec que queda molt tocat, i amb els resultats recent sortits del forn no m'atreveixo a opinar sobre si moralment ha de seguir o no. En qualsevol cas desitjo que l'actual junta directiva, amb Laporta o sense, continui els dos anys que li resten, i si és amb Laporta, espero i desitjo que hagi entès el missatge: ni un sòl error més (desitjar que comenci la temporada dient que el Barça ja té un gran equip quan la majoria de fitxatges són de segona fila, anar a veure la final de l'Eurocopa i anar avui a votar amb Cruyff són els tres darrers), ni una Laportada més, centrar-se a nivell personal i de gestió del Barça, demanar perdó per tot, reconèixer el que hagi de reconèixer i desmentir el que hagi de desmentir, retorn a la política fresca dels primers dies, i retorn a la gestió pel benefici del Barça i del soci, no pel seu benefici.

Sobre les celebracions de la selecció espanyola

D'entrada dir que, en principi, ni m'alegra ni em desalegra que guanyi la selecció espanyola, simplement no és la meva, no m'hi sento identificat.

El factor que provoca que no em faci cap gràcia que guanyi, és la utilització que s'en fa des del nacionalisme espanyol, començant per la presència als carrers de Catalunya de gent amb banderes espanyoles, fet que tota persona que viu a Catalunya sap que es tracta d'una provocació, o com a mínim d'una acció de mal gust, ofensiva per bona part de la gent que hi viu pel que històricament representa i ha representat per Catalunya aquest símbol.

El pitjor, per tant, era veure com podia reaccionar Catalunya, què podia passar, diumenge passat en guanyar l'Eurocopa la Selecció espanyola després de 44 anys de no fer-ho. I crec que podem sortir-ne bastant satisfets dels resultats.

Tancat a casa a pany i clau, vaig poder escoltar l'esclat de petards en acabar el partit, i uns minuts després botzines dels cotxes, però no masses, i al cap de cop ja no s'en sentia ni una. Res de l'altre món.

Per les imatges vistes per televisió, i notícies seguides, malgrat la magnificació que se li ha volgut donar, les celebracions a Catalunya han estat més aviat discretes, quatre gats a tot arreu, i a Barcelona, poc més de quatre gats dividits entre Canaletes, Plaça Espanya i la Plaça Artós. Alguns amb normalitat, altres provocant. L'endemà la por a les banderes als balcons, només vaig aconseguir veure'n dues, i les dues al mateix balcó.

El ressò mediàtic, força correcte a TV3 en aquest cas, sí que ha estat propens a la manipulació. A banda de silenciar-se els greus incidents haguts a Barcelona (que són magnificats quan són per victòries del Barça), la manipulació que n'ha pretès fer el nacionalisme mediàtic espanyol sí que ha estat evident. Des del Periódico, que parlava de Les Rambles desbordades, fins a ABC, Mundo i companyia, aquest últim destacava la massivitat i normalitat de la celebració a Barcelona, sota el crit unitari de "Visca Espanya", quanta mentida junta, digna de les millors dictadures. Si alguna cosa segur no van cridar els qui celebraven la victòria de la Selecció espanyola diumenge era aquest "Visca Espanya" en català.

Finalment, el comentat fet que una part important del mèrit triomfador espanyol hagi estat català (Xavi, Cesc, Puyol, Capdevila...), simplement ens demostra que una selecció catalana seria prou competitiva a alt nivell. En aquest sentit no em molesta que jugadors catalans juguin amb la selecció espanyola mentre no n'hi hagi de catalana. S'entén en un sentit de promoció professional, sempre i quan sapiguen representar Catalunya allà dins.

El que personalment no tolero és que es neguin, o acatin la pressió o prohibició, que és el mateix, a jugar amb la Selecció catalana, això no és tolerable. Molt bé que Xavi, Puyol i companyia juguin amb la Selecció espanyola, però amb la catalana també, i quan fa que no hi juguen?. Això és el que no és tolerable i caldria recordar-los-hi, així com alguna sortida de tò, més aviat forçada però sortida de tò igual, com el "Viva España" de Xavi de l'altre i que li pot costar, hauria de costar-li, algun maldecap al Camp Nou.

Sort que d'aquí 44 anys ja no haurem de patir, la selecció dels Xavis i Puyols d'aquell moment, i de bona part dels mateixos que sortien a celebrar la victòria d'Espanya l'altre dia, serà la catalana.