Debat de política general

El primer a destacar és el procés que hi ha entre el que diuen els qui intervenen al debat, i el ressò mediàtic final, o sigui allò que finalment s'en fa notícia del que han dit. El procés és ben curiós, hi contribueixen òbviament els discursos i el tò que hi posen a cada part, emfatitzant més o menys segons l'interès (aqui Montilla ho té realment difícil), els equips de premsa de cada intervinent i la notícia que els interessa traslladar, i la interpretació periodística.

A més però, hi ha un altre factor, el factor sort. A vegades és molt clar el que és notícia de cada d¡scurs, a vegades però no tant. Aquesta vegada crec que ha estat de les segones. He seguir el debat en directe, i es feia difícil endevinar quin seria el titular de cadascú, la prova és que n'hi ha hagut diversos, alguns dels quals m'han sorprès, no tant perque surtin sinó per la magnitud com han estat tractats.

Crec que ha estat un debat molt protagonitzat pels dos grans, CiU i PSC-PSOE, Mas i Montilla, Cap de l'oposició i President. Els altres no han sabut trobar forat. D'altra banda, i centrant-me en aquests dos, ha estat un debat de temes puntuals més que no pas de projectes. Montilla perque li costa dibuixar-lo, i Mas perque l'ha aplaçat fins al 20 de novembre:

José Montilla (PSC-PSOE): Ha millorat lleugerament el seu català, i se'l veia una mica més solt en el paper. Discurs exageradament llarg, més de 2 hores, i tot llegit, escrit per no se sap ben bé qui, però hi ha havia molt toc d'assessor allà. El discurs no era del tot dolent, però el fet de fer-lo tot llegit treu molt mèrit, perque qualsevol persona que sàpiga llegir podria fer-ho com a mínim igual de bé o malament que Montilla. Al final de l'inacabable llistí telefònic intenta esbossar projecte, però no s'en surt, discurs apedaçat, confús, on no crec que m'equivoqui si dic que en aquesta part final hi havia massa aportacions de gent dispersa. Perfil baix en les rèpliques on aguantava el tipus perque l'Artur Mas es reservava.

Artur Mas (CiU): Discurs de crítica àmbit per àmbit, dibuixant un Govern que no funciona. Mas reserva el gruix del seu projecte per la presentació de la Casa Gran del Catalanisme el proper 20 de novembre. Mas hauria arrassat Montilla en un discurs de projecte, de totes maneres la capacitat d'oració d'un i altre no admet la més mínima comparació en favor de Mas. Aconsegueix col•locar diversos titulars importants que han marcat el debat.

Joan Ridao (ERC): Desaparegut, com ERC. No han sabut trobar perfil propi més enllà de que alguns dels seus diputats no van aplaudir Montilla. Mala notícia per a ERC que passin de puntetes en un Debat de Política General on la notícia és que Montilla defensa acabar amb la pugna Catalunya - Espanya, acabar perque Catalunya ha d'aturar-ho s'entén.

Daniel Sirera (PP): Ha estat fatxa. Recuperació de vells discursos i mètodes de l'època Vidalquadrista. Es confirma que qui mana realment al PP català és Angel Acebes. Sorpren en una persona com Sirera que anys endarrera era considerat com del sector moderat i més català del PP.

Jaume Bosch (ICV - EUIA): Crossa del Govern i accent social. El paper habitual d'Iniciativa amb un Portaveu amb molta capacitat però oratòria i presència per sota de la dels seus predecessors.

Albert Rivera (C's): Lamentable. La manca d'arguments és tan patent que fa vergonya aliena i tot. Convertir el no aplaudiment dels diputats d'ERC a Montilla en el centre d'una intervenció, a més del curiós tòpic, no compartit per ningú, de que el Govern està als peus del nacionalisme català (?), demostra simplement de que ni tan sols s'han preparat el debat. Han agafat els dos primers arguments que han vist per allà. No sorpren sabent com treballen els projectes de llei i la qualitat de les esmenes que hi presenten. Treball zero i sortir del pas amb l'antinacionalisme com a única premisa.

Canviem la Mercè

Crec que la Mercè és una Festa Major que fa anys que pateix una crisi de connexió i representativitat amb la pròpia gent de Barcelona. Se li ha volgut donar un caràcter tan cosmopolita, universal, multicultural... (tots aquests aspectes amb els quals els que ens governen des de fa anys a la ciutat pretenen amagar la catalanitat), que ha acabat sent de tot menys barcelonina i catalana.

A les festes majors de més renom, com la Semana grande de Donosti o Bilbao, San Fermín, les festes de Vitoria, Santa Tecla o la mateixa festa major de Gràcia, entre altres, hi ha elements clarament identificatius en cadascuna d'elles, i la població les espera amb il·lusió i s'hi implica al màxim.

Potser m'equivoco, no pretenc tenir la raó absoluta barcelonina, però crec que a Barcelona no hi ha aquesta il·lusió per les seves festes, ni la implicació, ni elements identificatius que la distingeixin.

Si parlo per mi i el meu entorn en sentit amplament generós, ningú espera la Mercè més que perque és un pont i pot marxar de viatge o de cap de setmana. Tampoc conec ningú que s'impliqui a fons amb la festa, més enllà d'obligacions polítiques. I elements distintius, més enllà del Piromusical, que certament poc a poc va fent-se un espai, d'un gran correfoc i d'algun concert significatiu, no se ni que s'hi fa a la Mercè.

A nivell personal, de més jove només recordo anar al massiu correfoc i algun concert igualment massiu. Més endavant recordo passejar en família per la Mercè, buscant alguna cosa pels nens, i acabar al Passeig de Gràcia enmig d'una mena de Mostra d'entitats llençant missatges relacionats amb tot això del cosmopolitanisme, universalisme, etc. que tan els agrada, però que de festa major res de res. Aborrits, giravem mitja cua i cap a casa.

En suma, cal canviar la Mercè de dalt a baix, i fer-ne una Festa Major per als barcelonins i catalans sense complexos, tornant a implicar la població, que és de qui ha de sortir la festa, no de quatre ments pensants, implicar-la i il·lusionar-la, trobant entre tots els elements característics que la identifiquin i facin nostra i popular més enllà de Barcelona.

Primer Plenari de l'Ajuntament de Gràcia

El passat dimarts, per fí, després de tres mesos en "stand by", es va constituir l'Ajuntament de Gràcia. El primer a destacar és que la sala estava plena, amb gent dreta i tot, cosa que no és gaire habitual, si bé és més habitual en els plenaris que obren els mandats. Casualitat o premonició, el temps dirà.

També cal destacar que el Grup Municipal de CiU va ser l'únic que va intervindre exposant els objectius i plantejament de legislatura, els altres es van limitar a saludar, curiosa manera d'obrir legislatura. Potser no tenen projecte?.

El resum del Plenari per mi es centra en tres noms:

Guillem Espriu: A diferència dels seus correligionaris de Barcelona va admetre ser conscient de la nova situació amb que engeguem el mandat, o sigui amb el seu Govern en minoria. És una bona notícia que veurem si es trasllada als fets.

Ricard Martinez: Ja és President del Districte, càrrec important per la representativitat però més aviat simbòlic. Crec que poc ajudarà a ERC i a Gràcia que tingui aquest càrrec, doncs es generaran disputes amb el Regidor, i a més, confusió a la gent sobre si realment ERC és a l'oposició o segueix al Govern. L'assumpció d'aquesta Presidència sembla més una obsessió del Ricard Martínez, com si no volgués acabar-se de creure que ja no és Regidor, que no pas una estratègia política d'ERC.

Carles Maggi: Si hem de fer cas dels primers nomenaments a les Comissions consultives, Carles Maggi sembla que es perfila com un dels homes forts del debilitat Grup Municipal Socialista. Em sembla una persona francament inexperta per assumir les responsabilitats que d'entrada li estan otorgant. Des de l'oposició no serem massa compassius en aquest sentit, el factor responsabilitat ha de pesar sempre molt més que el personal en política.

Praga

Acabo d'arribar de Praga. M'he trobat un país, la República Txeca, com a mínim la seva capital, Praga, molt més desenvolupat del que pensava, pràcticament sense restes de la grisor i tristor comunista, si bé és cert que la Praga real, la dels barris, queda força apartada i amagada de la visió dels turistes.

Praga es veu una ciutat força dinàmica, tant culturalment com econòmica, europeitzada, ben integrada a l'economia de mercat, i només uns pocs anys per darrera nostre en alguns aspectes. És evident que aquesta ciutat, i segurament també el país, ha fet un salt molt i molt important els darrers 15 anys, en deixar endarrera el comunisme i entrar en l'economia de mercat i la UE.

A nivell polític de ciutat em quedo amb un centre de Praga molt gran i plenament europeitzat, o sigui peatonalitzat o semipeatonalitzat, i amb l'afegit dels tramvies com a principal mitjà de transport. El meu model de ciutat per Barcelona és aquest, limitació molt important dels cotxes al centre de la ciutat i recuperació del tramvia com a mitjà de transport. El principal inconvenient és la cultura llatina, lligada al cotxe i al caos, però si ja ens hem europeitzat en tantes coses segur que també podrem fer-ho en aquest aspecte.

Per una Diada unitària i reivindicativa

Jordi Pujol també cometia errors, i un d'ells va ser, en un moment polític donat, defensar que la Diada passés de ser reivindicativa a festiva, acabant amb el temps amb aquelles massives manifestacions més o menys unitàries que es produïen el dia 11 a la tarda.

Segurament va ser una decisió que responia a una lògica del moment polític concret, però que només tenia sentit a curt termini, perque a la llarga ens ha suposat un problema.

Avui dia tothom, o pràcticament tothom, almenys els catalanistes, considera que la Diada ha de tornar a ser reivindicativa. L'herència que trobem però, és una Diada difuminada, amb centenars de miniactes i minimanifestacions, repartides totes entre el dia 10 i el dia 11, i bona part d'elles completament partidistes, no populars.

Aquest recentment passat 11 de setembre, s'ha notat un rebrot del fet nacional, de les ganes de reivindicar, de protestar contra el moment polític de maltracte de Catalunya. En el meu entorn això s'ha notat en forma de gent que et diu que té ganes de venir a cridar i protestar i et pregunta què ha de fer, on ha d'anar. El més trist és no saber què dir-li, perque no hi ha cap acte - manifestació popular, sinó que tot són actes de partit, on podrien no sentir-se còmodes.

És hora doncs de tornar a les Diades d'abans, amb la manifestació unitària i popular de la tarda, on tots els partits polítics i organitzacions que considerem que Catalunya està maltractada i que necessita molt més autogovern, hi acudim de manera reivindicativa a protestar pel maltracte i a reivindicar el reconeixement com a nació que mereixem. Una manifestació on qui vulgui identificar-se amb un partit concret podrà fer-ho perque s'organitza per blocs, però qui vulgui fer-ho com a simple ciutadà també pugui fer-ho barrejat anònimament entre la gentada.

El dinar de la vergonya

La setmana passada va tenir lloc un fet a Madrid que demostra, amb diversos exemples i des de diverses perspectives, el lamentable i preocupant moment pel qual passa Catalunya.

La preocupant crisi que fa un parell d'anys vivim amb les infrastructures a Catalunya, i que han protagonitzat el panorama polític aquest estiu, s'ha intentat resoldre des de Madrid com qui tracta una colònia amb desconsideració. En forma de reunió, convocada unilateralment pel Govern de l'Estat, sense informar ni tenir en compte per a res el Govern d'aquí, que a banda d'algun estirabot del Conseller Nadal, calla i atorga. Una reunió, per supost, feta a Madrid, fent anar a la metropoli als vasalls de les colònies.

I a qui es convoca? doncs el nostre Govern no hi va, cap dels representants escollits políticament tampoc, qui representa teòricament Catalunya en aquesta reunió?. Es convoca a una suposada societat civil catalana, en forma de grans empresaris i similars, que segur representen a les seves panxes, que van acabar ben plenes, o a les seves espatlles, que van acabar ben raspatllades, però no representen al poble català, a mi segur que no, i segur que la immensa majoria de catalans no es senten representats per aquesta "delegació".

El resultat de la reunió és el més esperpèntic de tot. Se surt d'allà amb un vague compromís d'increment de la inversió a Catalunya sobretot per infrastructures, que és l'equivalent de quan un dels meus fills emprenya i li dic que si s'està quiet li compraré un xupa-xup al cap d'una estona, amb l'esperança de que al cap d'aquesta estona se li hagi oblidat la promesa. I va i s'ho creuen, traslladant sensacions positives de la reunió, ben transmeses pels mitjans de comunicació oficialistes complint al peu de la lletra l'encàrrec de superar mediàticament aquesta crisi de les infratructures.

La cirereta dels pastís la posa Jordi Hereu, el desaparegut Alcalde de Barcelona, qui teòricament acudeix a la reunió per defensar els interessos dels barcelonins i de tots els catalans. La seva gran conclusió de la reunió és criticar els qui demanàven la dimissió de la Ministra Àlvarez.

Tot plegat per llogar-hi cadires. Excel·lent exemple del moment que vivim: submissió, vergonya, incapacitat i un preocupant autisme de la societat catalana en general.

Primer error

No es pot dir que l'inici del mandat del nou Regidor de Gràcia Guillem Espriu hagi estat un desastre, seria injust analitzar-ho així, però sí que hi trobem ja el primer error greu, tan d'actuació com filosòfic.

Certament Espriu té dos aspectes positius en aquests primers dies de mandat. Un la comunicació, ha entrat amb una idea clara de millorar la comunicació, com a mínim interna a l'Ajuntament i amb els grups municipals, també amb les entitats, falta veure què passa amb la comunicació amb la gent en general, sens dubte la més important. En aquesta línia el fitxatge de Iolanda Collboni (nova consellera tècnica), un dels poquíssims fitxatges amb cara i ulls que ha fet Espriu, està ajudant i pot ajudar molt en aquesta tasca.

L'altre aspecte positiu és la Festa Major, ha anat bé, en la línia de remuntada dels darrers dos anys, remuntada perque va bé, no pel número de carrers que hi participen, aspecte que caldrà valorar amb molta cura. Espriu ha tingut només dos mesos escassos per preparar els dispositius etc... de Festa Major, amb l'equip a mig fer, sense estar l'Ajuntament constituït, i certament, tota aquesta precarietat no s'ha notat, la cosa ha anat prou bé.

La creu de tot plegat però, la tenim amb la gran apagada que va patir Gràcia i Barcelona. A Espriu no se l'ha vist. Certament ha passejat per la zona afectada, però s'ha inhibit de qualsevol actuació i responsabilitat com a Regidor de Gràcia amb l'excusa que les competències no corresponen a Gràcia.

Algú s'imagina l'Alcalde de Girona per exemple, alcaldessa en aquest cas, amb la ciutat a les fosques i callada dient que allò no és competència seva?, o l'Alcalde o alcaldessa de qualsevol lloc en situació similar. Segur que en una situació així, qualsevol Alcalde sortiria demanant raons, proposant les solucions que tingui a l'abast i actuant.

Quan un és màxim dirigent polític d'un lloc, Alcalde, o Regidor de Gràcia en aquest cas, té la responsabilitat política sobre tot el territori i en tots els assumptes que l'afecten, independentment de qui siguin les competències, aspecte que queda per a la solució posterior del conflicte.

El que fa patir és que aquesta no ha estat una actuació casual de Guillem Espriu, el que fa patir és que aquest sigui un principi filosòfic que apliqui durant el seu mandat, o sigui que s'inhibeixi davant problemes que el superen amb l'excusa de les competències. Greu error.

En defensa de Lloret de Mar

Curiosament, els dos llocs on passo més temps, Gràcia (sobretot) i Lloret de Mar (quan puc escapar-me), pateixen exactament el mateix mal. Malgrat ser poblacions amb un especial encant, ambdues tenen una imatge negativa, que sempre supera a la positiva especialment entre la gent que parla d'oïdes.

La Gràcia associada a la disbauxa nocturna i els moviments alternatius supera la imatge de vila encantadora amb urbanisme propi i gran vida associativa. Mentre que la imatge del turista "cutre", d'espardenya, borratxo pel carrer, quan no provocant incidents, supera sempre la dels extraordinaris paratges de Lloret de Mar.

De Gràcia ja en parlo tot l'any, em centro doncs en Lloret, que és on, sembla evident, he passat la major part de les meves vacances.

La injustícia sobre Lloret rau en el fet que la imatge del turista cutre i dels incidents als quals feia menció abans, es circumscriu en no més de 3-4 carrers del centre urbà del municipi (un dels més grans de Catalunya quan a extensió territorial), l'antiga riera i els 2-3 carrers que composen la zona popularment coneguda com a "Bronx", o zona dels pubs anglesos i no anglesos.

Tret d'aquesta petita i delimitada zona, que cal reconèixer que segueix igual de malament tot i una sensible millora aquest estiu, Lloret de Mar reuneix algunes de les millors cales, platges i paratges del país i de més enllà del país si tenim en compte que per mi, i segur no soc l'únic, la Costa Brava és de les més maques del món, sinó la més maca.

Santa Cristina, Boadella, Fenals, Cala Banys, Canyelles o Llevadó, altres platges i cales de Lloret i altres pertanyents a Blanes o Tossa però a tocar de Lloret (Giverola, Pola, Sant Francesc...), jardins com Pinya de Rosa o Santa Clotilde, els entorns de Sant Pere del Bosc, el Lloret interior, fonamentalment verd. Tot plegat no només digne de ser visitat sinó entre el millor que hi ha.

Lloret és tot això, i no els 4 carrers abans esmentats que donen la mala fama al municipi, tot ben condimentat per uns mitjans de comunicació a la recerca i captura de la notícia fàcil, sempre negativa, i no de les positives, exactament el mateix que passa a Gràcia.

Certament a Lloret li cal peatonalitzar el passeig, millorar els camins de ronda, liquidar - esborrar del mapa el Bronx, fer una aposta seriosa per millorar la qualitat del turisme i intervindre quirúrgicament en tots els sentits polítics possibles al nou barri de Fenals que s'ha fet, una autèntica desgràcia. Però tot això no són més que pesos negatius com els que poden tenir molts altres municipis i que no impedeixen decantar la balança cap a un positiu clar gràcies a tots aquests elements abans comentats.

Per descobrir-ho, recomano anar a Blanes i agafar la que alguns coneixem popularment com a "Bufana" (vaixells - golondrina que van de platja en platja) fent el trajecte Blanes - Tossa de Mar. Quan el vaixell s'hagi fet a la mar i els mariners no mirin, senteu-vos amb les cames penjant cap a fora a la proa del vaixell, babor si aneu cap a Tossa, estribor si ja torneu cap a Blanes, i gaudiu i descobriu tot això que explico, el Lloret real, no el que expliquen o no saben veure alguns.