El dinar de la vergonya

La setmana passada va tenir lloc un fet a Madrid que demostra, amb diversos exemples i des de diverses perspectives, el lamentable i preocupant moment pel qual passa Catalunya.

La preocupant crisi que fa un parell d'anys vivim amb les infrastructures a Catalunya, i que han protagonitzat el panorama polític aquest estiu, s'ha intentat resoldre des de Madrid com qui tracta una colònia amb desconsideració. En forma de reunió, convocada unilateralment pel Govern de l'Estat, sense informar ni tenir en compte per a res el Govern d'aquí, que a banda d'algun estirabot del Conseller Nadal, calla i atorga. Una reunió, per supost, feta a Madrid, fent anar a la metropoli als vasalls de les colònies.

I a qui es convoca? doncs el nostre Govern no hi va, cap dels representants escollits políticament tampoc, qui representa teòricament Catalunya en aquesta reunió?. Es convoca a una suposada societat civil catalana, en forma de grans empresaris i similars, que segur representen a les seves panxes, que van acabar ben plenes, o a les seves espatlles, que van acabar ben raspatllades, però no representen al poble català, a mi segur que no, i segur que la immensa majoria de catalans no es senten representats per aquesta "delegació".

El resultat de la reunió és el més esperpèntic de tot. Se surt d'allà amb un vague compromís d'increment de la inversió a Catalunya sobretot per infrastructures, que és l'equivalent de quan un dels meus fills emprenya i li dic que si s'està quiet li compraré un xupa-xup al cap d'una estona, amb l'esperança de que al cap d'aquesta estona se li hagi oblidat la promesa. I va i s'ho creuen, traslladant sensacions positives de la reunió, ben transmeses pels mitjans de comunicació oficialistes complint al peu de la lletra l'encàrrec de superar mediàticament aquesta crisi de les infratructures.

La cirereta dels pastís la posa Jordi Hereu, el desaparegut Alcalde de Barcelona, qui teòricament acudeix a la reunió per defensar els interessos dels barcelonins i de tots els catalans. La seva gran conclusió de la reunió és criticar els qui demanàven la dimissió de la Ministra Àlvarez.

Tot plegat per llogar-hi cadires. Excel·lent exemple del moment que vivim: submissió, vergonya, incapacitat i un preocupant autisme de la societat catalana en general.