Infrastructures de tercer món

Els darrers mesos estem comprovant com a un país teòricament punter com Catalunya, tenim algunes infrastructures equiparables a les d'alguns països del tercer món. La mala gestió a l'Aeroport del Prat i RENFE per part de l'estat, està arribant a una situació de saturació intolerable.

El més greu d'aquesta situació no és la negativa de l'estat a cedir fins ara les competències sobre aquestes dues infrastructures, sinó l'abandonament premeditat a que les té sotmeses. Una cosa és no voler-les cedir perque les vols gestionar, un altra molt diferent és negar-se a cedir-les (en el cas de RENFE aviat les rebrem finalment gràcies al nou Estatut) i a sobre no gestionar-les.

L'explicació la trobem en la concepció centralista de l'Estat inherent als Governs centrals, sigui quin sigui el seu color pólític. El centralisme en matèria d'infrastructures passa per concentrar tota la força en un sòl Aeroport (Madrid - Barajas), "provincialitzant" els altres, cosa que els encanta, i per la radialitat, amb Madrid al centre, en el cas de RENFE.

O sigui, la guerra no està en quina administració ho gestionarà millor des de determinada concepció política, sinó en que nosaltres ho volem perque és nostre i volem gestionar-ho bé per posar-ho al serveis de les persones i l'economia del país, i ells simplement ho volen tenir per no gestionar-ho i degradar-ho per sota del que ells consideren prioritari.

En el cas dels trens només cal pujar a un algun dia, no en soc usuari, però al meu voltant arriben tot tipus d'històries increibles gairebé a diari. Sí recordo agafar més d'una vegada la famosa línia Barcelona - Vic - Puigcerdà, en un viatge inacabable fins als Pirineus, parant per tot arreu, amb una lentitud desesperant, i aquell soroll continu que fa el tren mentre avança per les vies. Com bé va dir algun polític que no acostuma a encertar-la massa, allò sembla més un tren del Far west, dels de les pel·lícules, que no el d'un país civilitzat.

De l'Aeroport en tinc una referència més propera, la meva dona té la "sort" de tenir tractes, per motius professionals, amb AENA, gestor de l'Aeroport. AENA deu tenir i té, i així em consta, grans professionals, i la generalització no és bona, però curiosament a la meva dona li ha tocat tractar amb un d'aquests cromanyons de la gestió pública, un energumen que només funciona a cop de carajillo, crits, insults i masclisme, i té un càrrec de certa responsabilitat. Veient al personatge, un pensa, no cal que m'expliquin més, ara ho entenc tot.

Socialistes i d'esquerres? de què?

Aquesta passada setmana hem tingut una mostra més del que molts ja sabiem: que tot això de socialistes, progrés, esquerres, polítiques socials i parafernàlia vària utilitzada pel PSC-PSOE és només pura façana, buida de contingut.

Per molt que ho sabíem, resulta vergonyant veure com tot un Conseller d'Economia, Antoni Castells, màxim responsable en matèria econòmica del PSC-PSOE, desautoritza una proposta social perque la despesa és excessiva i perque incrementarà el dèficit públic, en referència a les propostes socials llençades per Artur Mas d'ajuda a les famílies, amb mesures com la dels 4.000€ pel tercer fill i successius durant 6 anys, que són de les poques mesures socials realment potents i efectives que s'han sentit els darrers anys, ja que realment té incidència directa en la butxaca de les persones, i per tant pot influir en les seves decisions, incidint directament en la natalitat del país i l'ajut a les persones.

Des de quan un polític teòricament d'esquerres i progressista pot criticar una mesura social per excessiva, bàsicament perque no és excessiva, sinó que s'ha calculat al detall i és perfectament assumible.

Més increible resulta encara criticar-la perque atacarà el dèficit públic, que tothom sap que és una de les eines socials per excel·lència, tot govern amb voluntat de polítiques socials tira del dèficit públic.

Més enllà dels detalls, de les persones i de les façanes, situacions com aquestes ajuden a veure molt clarament qui parla de progressisme i qui realment el porta a terme.

La manca d'arguments

El més normal és que quan acaba una legislatura, el Govern basi la seva campanya electoral en explicar tot allò que ha fet, això li otorga un clar avantatge sobre els altres partits, que només poden o bé criticar-ho o presentar les alternatives.

Doncs bé, a Catalunya sembla que estem vivint l'excepció a aquesta regla òbvia de la política. En no tenir arguments el Govern sobre el que ha fet, perque és tan escàs que només se'ls acut l'Estatut (que per cert s'ha fet al Parlament no al Govern, i amb constants pals a les rodes per part del PSC-PSOE), basen la seva campanya en altres aspectes.

I no hi ha res més perillós que un Govern sortint sense arguments d'obra de Govern, un Govern despullat i a sobre barallat. És llavors quan es fan servir altres armes de campanya, que quan no es tenen escrupols poden ser ben perilloses, a banda d'irresponsables i poc ètiques, és quan apareix l'anomenat "Estil Zaragoza" en referència a l'ínclit personatge representant del més absolut cinisme polític.

És llavors quan el tripartit, dirigits des de la maquinària per José Zaragoza, basa la seva estratègia en dues úniques armes, la guerra bruta i la mirada a un passat superat. Al primer front hi trobem els atacs contra l'Antoni Fernàndez Teixidó, arrel de que aparegui el seu nom en un racó d'un expedient per haver tingut de client un personatge que, sense ell saber-ho, va resultar ser un delinqüent. Que aparegui el teu nom en algun racó de paper és suficient perque els Zaragoza boy's ja actuïn.

L'Altre front és mirar al passat, i treure l'espantall del PP, d'un possible acord CiU - PP, un acord que a nivell de Generalitat no s'ha produït mai, doncs mai hi ha hagut consellers del PP a la Generalitat, ni n'hi haurà, mentre d'altres han fet directament President de la Generalitat al candidat d'un partit d'obediència espanyola.

Aquest front ha obligat a sortir l'Artur Mas cada dia, negant la possibilitat de qualsevol acord amb el PP, arribant a dir que seria un suicidi polític per CiU, fer-se l'harakiri etc... cada dia ¡¡¡

Els altres però oïdes sordes, a manca d'arguments Zaragoza, perill segur, brutícia segura, cinisme segur, victòria de CiU segura, perque l'arena polítca catalana no és l'espanyola amic Zaragoza.

Els criteris del PSC-PSOE

L'elaboració de les llistes electorals per part dels partits polítics és un procés complex i amb moltes injustícies, podríem parlar-ne llarg, i trobariem criteris millorables a tots els partits sense excepció.

Ara bé, el PSC-PSOE de Barcelona treballa amb un criteri d'elaboració de llistes i de gestió municipal que no pot passar per alt per increible i extravagant, a banda d'inexplicable. Sembla ser que un criteri de'laboració de llistes i gestió municipal, és la premisa de que un Districte no pot ser gestionat per persones del partit d'aquell mateix Districte. Algú m'ho pot explicar?.

De que serveix doncs que els dirigents locals i consellers municipals d'un Districte se'l coneguin, el treballin, s'hi passegin, el gestionin, hi coneguin els problemes, hagin treballat les solucions... si després ha de venir un desconegut d'un altre Districte a gestionar-ho. Quina lògica té això?. No són els dirigents locals els qui millor poden gestionar els problemes del lloc on actuen?.

A veure si encara ho aplicaran a escala més general i ens trobarem que a la llista del PSC-PSOE per exemple d'Hospitalet, no pot haver-hi militants d'aquest partit de l'Hospitalet i tots han de ser de fora.

Aplicat això a Gràcia, aquest inexplicable criteri deixa fora persones de la vàlua d'Albert Musons, una de les persones que millor coneix Gràcia i tot un luxe per a qualsevol partit que el tingués a les seves files per la seva trajectòria no només política sinó professional, com a historiador, periodista i un llarg etcètera.

Aquest criteri és una d'aquelles coses que allunya la política de la gent, per absurd, injust i inexplicable.

Barcelona, capital d'Espanya

Aquestes són les paraules pronunciades pel nou portaveu del Grup socialista a l'Ajuntament de Barcelona, Carles Martí. No les oblidaré fàcilment. Marquen ben a les clares quines són les intencions d'aquesta suposada nova generació de socialistes a Barcelona.

Tot ben amanit amb un pregó que novament haurem d'escoltar en castellà perque prefereixen desconegudes però castellanes com Elvira Lindo, que escriptors de casa nostra de la importància de Josep Maria Espinàs. Tot en nom del que ells anomenen multiculturalisme i cosmopolitanisme de Barcelona (llegeixis castellanització, i perque no, també una mica d'autoodi, perque la manca d'estima per allò propi té una mica d'autoodi).

Decepcionant relleu generacional, amb un Carles Martí que perd el tò de la manera més barroera en el dia de la seva estrena, i un Jordi Hereu del qual encara n'esperem la novetat. Només n'ha anunciat una, que té 9 mesos per donar-se a conèixer, a banda de vagues respostes a remolc del discurs convergent (el projecte dels grans esdeveniments, lluita contra el civisme, la ciutat de les persones...).

En tot cas els "nous" socialistes de Barcelona semblen ben alliçonats: ni una novetat, i marcats per un espanyolisme digne del millor montillisme, suposo que sinó no estarien on han arribat.