Brussel·les
La gran pregunta abans, durant i després de la manifestació era quants érem. A simple vista ja es veia que érem molts, milers. La simple observació del pas de la manifestació, francament llarga, pel centre de Brussel·les, deixa sens dubte que allà hi havia milers de persones, no se quantes, però uns quants milers, molta gent, que és el que compta.Tenint en compte que la manifestació era a Brussel·les, amb les dificultats logístiques i econòmiques que això comporta, es pot considerar un absolut i rotund èxit sense precedents.
Així doncs la manifestació de Brussel·les s'afegeix a l'èxit de la manifestació pel dret a decidir de fa un any i mig, al creixement del sobiranisme i independentisme desacomplexat i a les enquestes que ens diuen que avui podria guanyar un referèndum d'autodeterminació, si bé aquestes enquestes fallen en la previsió de la participació que seria altíssima i aniria en contra del Si.
Tot plegat ens indica que alguna cosa es mou. A les urnes encara no es nota, en gran part perque bona part dels participants en aquestes manifestacions s'abstenen decebuts amb les formacions polítiques nacionalistes majoritàries, però alguna cosa es mou.
La burla de Zapatero amb Catalunya, el desastre del tripartit, la crisi nacional, la crisi social, la crisi de l'Estatut, la crisi del finançament, la crisi moral i de confiança, el menyspreu de l'estat espanyol vers Catalunya... tot això va creant aquest caldo de cultiu que no es manifesta encara a les urnes per les raons abans exposades, però sí que es manifesta en situacions com les descrites.
Tot plegat desacredita del tot els qui encara defensen la centralitat entesa com la mateixa que als anys 80, com si no s'hagués mogut. La centralitat s'ha mogut cap al nacionalisme i CDC amb ella.
Aquests són els missatges que jo interpreto de Brussel·les i que crec que CDC i CiU hem de saber llegir.
Al marge de la manifestació, de la meva curta estada a Brussel·les en destaco el següent:
- L'aeroport és modern i immens. Un exemple.
- No viuria mai a Bèlgica, malgrat l'encant dels centres històrics de bona part de les seves ciutats.
- Sempre que vaig a Brussel·les acabo a "Le Roi d'Espagne" a la Grand Platz, que segueix sent preciosa.
- Cuiden els centres històrics de les ciutats, però la perifèria està bastant deixada.
publicat per Carles Agustí at 12:27
1 Comments:
Correcte, dissabte passat érem molta gent a Brusel·les, estic d'acord amb l'anàlisi que en fas, jo potser hi afegiria un parell de detalls. El primer és l'espontaneïtat com a conseqüència de no haver-hi una organització "tradicional" que la convoqués en el sentit de marcar lemes i fins i tot músiques. Era un sentiment d'espontaneïtat i de ser nosaltres mateixos, no hi havia quin ens provoqués per tal de seguir una consigna, sorgien espontàniament de les persones presents, petits i grans. Una manifestació pacífica, feta amb una gran dignitat com a poble, un poble que està disposat a jugar-se-la, que demana l'assumpció de riscos per fer avançar nacionalment el país. Com a segun punt se m'acut pensar que no era una manifestació de consignes, era una manifestació de sentiments i de país, per tota una situació que arrosseguem i caldria llegir-la en aquesta clau.
La resta serien ja anècdotes com ara la gent fent-se fotos amb en López Tena com si es tractés d'un jugador de futbol, crec que és un fenómen que haurieu d'analitzar, en López Tena,més enllà de l'independentimse, representa l'épica, l'honor i la rigorositat històrica i acadèmica, tot un conjunt de característiques que la gent reclama.
Estic content d'haver-hi estat però més content estic d'haver-ho pogut compartir amb un munt de catalans que vam experimentar la sensació d'anar a reivindicar els drets de la nostra nació, com a poble, per sobre de palataformes, partits, etc..
Bé, ara toca continuar en el dia a dia a Catalunya, perquè el nostré país només ens té a tots nosaltres.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home