Catalunya desarmada

Catalunya està desarmada, desgraciadament no és cap innocentada. El fet que després de totes les desgràcies possibles que ens podien passar, el poble català votés massivament els causants d´aquestes desgràcies (crisi RENFE, crisi arribada TGV, crisi aeroport, apagada de llum, aturada de l´Estatut...) té consequencies, no és gratuit.

Fins i tot hem gastat l´opció de la gran manifestació, recordem que 700.000 catalans van sortir al carrer per demanar la gestió de les seves pròpies infrastructures. No ens van fer ni cas, es van riure de nosaltres i pocs mesos després els votàvem massivament.

No són casualitat doncs les declaracions de Peces Barba dient que si l´Estatut es retalla no passarà res, o les de Zapatero rient de les amenaces del PSC.

Amb Montilla a la Generalitat, el PSOE a la direcció del PSC-PSOE i els catalans votant els causants de les seves desgràcies, tot està lligat i ben ligat per Zapatero i el Govern espanyol, que no és d´extranyar que estiguin tranquils.

Estudiants despistats?

La Universitat sempre ha estat la punta de llança de les reivindicacions socials. Recordem el Maig del 68, les revoltes i revolucions democratitzadiores de l'est, la lluita antifranquista... i un llarg etc...

La Universitat, i especialment els seus estudiants, actuen de punta de llança en combinar preparació i lideratge intelectual, política d'acció directa i connexió i avantguarda dels problemes de la societat.

Aquesta darrera condició és la que falla en les reivindicacions d'aquestes setmanes.

El Pla Bolonya és segur un projecte millorable. És bó perque europeitza el concepte d'universitat, i és segur millorable pel que fa a horaris i la combinació estudis - treball, per dir algun punt. Ara bé, fer d'això una revolta universitària del nivell que estem vivint aquests dies, a part de desproporcionat, em sembla contraproductiu pels seus propis interessos.

A ningú s'escapa que, amb l'excusa del Pla Bolonya, el món antisistema universitari i no universitari, ha trobat l'excusa perfecta per fer la seva pròpia revolució a la universitat i als carrers, sense adonar-se que del 1968 ja han passat 40 anys. I és aquí on falla la connexió, no ja amb la societat, sinó amb el propi món universitari, la gran majoria del qual, segueix incrèdul i impotent els fets que van succeint-se sense poder anar a classe.

En un moment de crisi econòmica i nacional, algú pensa que els grans problemes de la societat catalana són el Pla Bolonya i tornar a fer una mena de Maig del 68?. Com no és així, aquest moviment universitari està condemnat al fracàs.

El que més em sorpren és però com, vivint el moment que estem vivint, amb la crisi econòmica, la injecció enorme de capital públic al privat (que sí podria ser un argument per aquests antisistema universitaris), el problema de l'espol·li fiscal que pateix i segurià patint Catalunya, el probable retall de l'Estatut, la crisi de les infrastructures i la sensació de perplexitat social i nacional de la societat catalana.... Tots ells elements més que suficients com perque la universitat catalana i els seus estudiants lideressin moviments de protesta, que sí tindren lògica i suport social, i on el món universitari sí exerciria el paper de punta de llança, en canvi posin l'accent en el Pla Bolonya.

L'estat de perplexitat que viu Catalunya, fruit de que se'ns rifen fem el que fem (procés estatutari, manifestacions pel dret a decidir, respecte absolut a la legalitat pagat amb desconsideració per part de l'Estat...), i que es manifesta en una manca de capacitat de reacció, (bàsicament perque ja no se sap com reaccionar), segurament també el pateix el món universitari, que com a avantguarda social, hauría de saber redreçar abans que ningú i tornar a trobar el camí del lideratge en la reivindicació de la societat.

Facebook

Així com fa dos anys va ser l'any dels blogs i l'any passat va ser l'any del Youtube, aquest és l'any de l'anomenat Internet 2.0, dins del qual, una de les xarxes amb més èxit, però no l'única, és facebook.

Com sempre que alguna cosa té un èxit sobtat i desmesurat, apareix el reducte de crítics i les argumentacions contràries. Pràcticament a tots els dinars, sopars o trobades d'amics o familiars que tinc darrerament, acaba sortint el tema facebook, en positiu, però també amb presència del reducte crític, normalment format per gent no massa entrada en el món de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC's), i amb considerable desconeixement del mateix facebook. És més allò d'anar a la contra de tothom i el clàssic conservadurisme davant les novetats, que no pas una crítica amb coneixement de causa.

Certament la xarxa facebook té problemes o forats mal resolts respecte a la confidencialitat dels seus inscrits, com l'etiquetatge de fotos, l'enviament de missatges a gent que no és "amiga" teva al facebook, la manca d'informació sobre les eines de confidencialitat de la xarxa, que hi són, o el tràfic d'informació confidencial que en alguna ocasió s'ha produït, tot això sumat a la manca de cultura d'ús del 2.0 que tenim encara tots en ser un fenòmen molt recent. També és cert que facebook té una orientació excessivament decantada cap al simple cotilleig, morbo i aplicacions d'ús purament lúdic, i molt poc treballada per la banda d'interessos professionals i laborals, quan té el potencial material i eines per fer-ho, cosa que la potenciaria encara molt més.

Dit això però, el que no es pot fer és destrossar facebook i el 2.0, agafant-se a aquests arguments menors sobre característiques millorables de la xarxa. Internet 2.0 és la novetat social, al que ens ha portat una nova transformació social, i qui no hi sigui queda no al marge, però sí arraconat de la societat actual i la seva evolució. Al seu moment van aparèixer els diaris, més endavant la ràdio, després él cine, la televisió, Internet i ara Internet 2.0, i sí, algunes persones han quedat fora de tot això, però són gairebé ermitans.

La gran majoria d'aquestes crítiques, o persones crítiques, que fan arribar aquests arguments, amb tot el respecte, i no amb ànim d'ofendre ningú, sinó de provocar debat, em recorden a aquella història que m'ha explicat més d'una vegada el meu pare sobre la seva àvia, que quan van tenir la primera i primitiva ràdio a casa, es negava a escoltar-la perque deia que era cosa del dimoni que de dins d'aquella mena de pedra hi sortís una veu. També em recorda una frase d'un amic meu que va fer fortuna al grup d'amics, al principi dels mòbils ell va dir "jo mai tindré mòbil" i evidentment avui va amb els models més avançats de mòbil del mercat. Recentment ha sortit el nou anunci del Renault Megane que si el veieu us recordarà això que dic.

En suma. Internet 2.0, i especialment Facebook, tenen defectes, greus però millorables, però fer d'aquests defectes millorables arma per negar-se a entrar al 2.0 és un greu error. Internet 2.0, amb facebook o Linkedin o Xing en l'àmbit més professional com a estrelles, aporta coneixement i xarxa, xarxa d'amics, antics, recents, nous, vells, però també la necessària xarxa professional, xarxa de gent i d'informació, intercanvi d'informació, elements de pressió, grups de treball, causes que troben en la xarxa el camí de l'èxit etc.... Us animo a entrar-hi, no us quedeu endarrera.

Sobre la centralitat i la moderació

La centralitat i la moderació polítiques no són fins polítics en sí mateixos, sinó mitjans.

Els partits polítics tenim objectius concrets. Per assolir-los, pot convindre actuar amb moderació i buscar una centralitat social i política per tal de sumar més i així ajudar a l'objectiu. No es pot confondre això amb fer de la centralitat i la moderació objectius en sí mateixos, i es perd el nord definitivament si algú reclama renunciar als objectius per assolir una suposada centralitat o moderació.

Assumint la centralitat i la moderació com mitjans per arribar a una fí concreta, també cal saber que aquesta centralitat no és fixa, es mou. No és la mateixa la centralitat dels anys 80 que la de 30 anys després.

En aquest sentit algunes dades prou significatives de les darreres enquestes aparegudes indiquen que només un 11% dels catalans creu que cal acatar, sense més, una possible sentència del Tribunal Constitucional que retalli l'Estatut, prop d'un 60% acceptaria la celebració d'un referèndum d'autodeterminació, un 57% votaria a favor del Sí en un referèndum d'autodeterminació, i segons TV3 avui mateix, més d'un 90% dels seus espectadors creu que cal votar No als pressupostos de l'Estat.

No dic que haguem de fer cas textual a totes aquestes dades, però sí tenir-les en compte, i en el debat que ens ocupa, deixen ben a les clares què és i què no és centralitat i moderació avui dia a Catalunya.

Justícia ¡¡¡

Amb el màxim respecte per la institució i els seus professionals, no entenc l'actual moment de la justícia:

- No entenc perquè qui ha agredit amb arma blanca queda en llibertat.

- No entenc perquè qui pega pallisses com si res queda en llibertat.

- No entenc com algú que comet un delicte 10 vegades al dia queda en llibertat cada vegada.

- Pel contrari, no entenc com algú pot anar a la presó perque el seu local fa excessiu soroll. Entenc la multa, o que li treguin el negoci, però no presó.

- No entenc com un pare pot anar a la presó per clavar una bufetada al seu fill al mig del carrer.

- No entenc l'exagerat excés de zel en uns casos i l'exagerada laxitud en altres.

I finalment no entenc com qualsevol tipus de Tribunal, encara que es digui Constitucional, pot jutjar el que ja s'ha jutjat en referèndum popular i validat als Parlaments tant català com espanyol, representants de la sobirania popular dels pobles català i espanyol respectivament. Es que està per sobre el que diguin aquests senyors (que serà directament el que els ordenin els seus partits) de la pròpia sobirania i voluntat popular?. Som en una mena de dictadura del Tribunal Constitucional?. Tot el que s'aprova i es tira endavant, després sempre es pot parar a través del Tribunal Constitucional, com a eina de censura pròpia d'altres èpoques?.

Evidentment crec que, una suposada sentència del Tribunal Constitucional que retalli l'Estatut, via directa o interpretativa, una vegada esgotades totes les vies legals per modificar aquesta sentència, no ha de ser acceptada pel poble català, doncs en cap cas pot jutjar-se (a més és un judici més polític que jurídic) la voluntat popular del poble català, inclús també de l'espanyol a través de la sobirania que representen les Corts.

Consell Plenari: Lesseps i Vallcarca a l'agenda política de Gràcia

Pel que fa a CiU, ens donem per satisfets amb haver aconseguit, per fí, després de diversos plenaris d'intentar-ho, que la zona Lesseps - Vallcarca entri amb força a l'agenda política gracienca.

És la zona que comprèn la futura reducció de carrils de Travessera de Dalt (encallada); la reforma de la Plaça Lesseps (camí de ser un fracàs); la reforma d'Hospital Militar (ara Avinguda de Vallcarca) - Bolivar (encallada) i la reforma d'Avinguda de Vallcarca - Farigola (lentament tira endavant amb l'Ajuntament girat d'esquena als veïns).

Tot plegat, un conjunt d'obres i reformes que bé poden transformar aquesta façana de Gràcia, bàsicament Vallcarca, canviant-li la cara i generant unes oportunitats de benestar molt grans, o tot pot espatllar-se per la incompetència i desidia dels qui ens governen.

Fins ara, l'equip de Govern vivia literalment girat d'esquena a tota aquesta zona, com si aquests quatre grans projectes no anessin amb ells. Ara hem aconseguit que al Plenari almenys se'n parlés, i a cert nivell, situan-t'ho, per tant, a l'agenda política gracienca.

Altres aspectes del Plenari:

- Satisfacció també a CiU per l'aprovació per unanimitat de la proposta de canvi de nom de la parada de Metro de la també futura i inacabable Línia 9, "Muntanya", que, si tot segueix el seu curs i ningú ho atura, passarà a dir-se "Salut - Park Güell".

- L'aprovació dels pressupostos. Aquest punt, i el dels preus públics dels equipaments, són els que fan d'ERC el gran perdedor del Plenari de dimarts passat. Quan l'equip de Govern (PSC-PSOE ICV-EUIA) corre el perill de perdre una votació seriosa, sempre apareix ERC per salvar-los. La pregunta sobre si en realitat estan o no al Govern va quedar clarament resposta, el "tripartit de facto" funciona a la perfecció en les votacions serioses. Més enllà d'això són uns pressupostos recentralitzadors, de continuitat, poc ambiciosos, que no tenen en compte el moment de crisi i poc socials, com correspon tradicionalment al tripartit.

- Conflicte ERC - PP per l'acte en defensa de la desobediència civil celebrat en aquella mateixa sala la setmana anterior. Agra discussió entre Ricard Martinez (ERC) i Alberto Belon (PP), on tot i entendre els arguments, humans, d'una i altra banda, caldria evitar fer espectacles d'aquest tipus, amb tot de coses que no venen al cas pel mig.

- La compra per part de l'Ajuntament de l'espai Bailén - Quevedo, per poder construir una nova escola. Molt bona notícia que permet visualitzar, ara una mica millor, la tan mencionada però fins ara no massa comprovada, aposta de l'equip de Govern per l'educació. Molt camí queda encara per córrer, sobretot en escoles bressol.

- La Proposició sobre l'avortament d'ICV - EUIA. CDC és una formació nacionalista, i que, per tant, té com a objectiu la llibertat nacional de Catalunya. Aquest tipus de debats i posicionament d'àmbit moral com l'avortament, no formen part del nostre ideari, i per tant, donem llibertat de vot en aquest tipus de qüestions. El caràcter però, de proclama, i la radicalitat sense límit del text presentat, sumat a la no voluntat de negociació malgrat les bones paraules d'ICV - EUIA, van fer que, tot i haver llibertat de vot, tots els vots de CiU fossin contraris a la proposta emesa, tot i haver, en el nostre grup, gent favorable a l'avortament. Assumptes tan delicats com aquests s'han d'abordar amb serietat i des de la reflexió serena, sent conscients de les conseqüències d'aprovar un text com aquell. Tot el contrari del que ha fet ICV - EUIA. Em sap greu que Gràcia hagi aprovat un text com aquest.

I quasi tots contents:

CiU: Pel motius indicats en tota la part inicial d'aquest post.

PSC-PSOE: Per haver aprovat els pressupostos, per la compra de Bailén - Quevedo i perque tan Guillem Espriu com el seu equip van estar força millor i més preparats aquest Plenari que als anteriors.

ICV - EUIA: Per l'aprovació del panflet sobre l'avortament.

PP: Per un paper més que digne del seu Portaveu, pel show de la desobediència civil i perque van veure novament aprovada una proposta seva, en forma de necessitat de redissenyar el trànsit a la zona de Vallcarca - Penitents, sobretot als voltants del Parc Sanitari Pere Virgili. Proposta que d'una o altra manera també havíem impulsat CiU, ERC i ICV.

ERC: Jo crec que és l'única formació política, i em sap greu de debò, que no pot sortir contenta del resultat del Consell Plenari pels motius que he comentat. I això tot i el més que digne paper del seu Portaveu Àlex Lopez, la brillantor del qual queda totalment tapada per la confusa estratègia del seu partit.

Falta de respecte

És evident, i n'he parlat altres vegades, que els principals culpables de la crisi de la política som els polítics. Moltes coses hem degut fer malament per viure aquests moments d'apatia i despreci per part de la societat.

Segurament un bon resum seria que l'objectiu sigui cada vegada més guanyar eleccions (cosa que implica servir a la gent) i no pas servir a la gent per guanyar eleccions.

Dit això però, sempre he opinat que la responsabilitat d'aquesta situació no és única dels polítics, i que sobretot estava compartida pels mitjans de comunicació i també pels ciutadans en el seu conjunt i com a tals.

Referit a aquest darrer punt, el ciutadà és lliure d'opinar i dir el que vulgui, però els polítics també som ciutadans, i no marcians, i per tant gaudim dels mateixos drets i també tenim els mateixos deures que qualsevol ciutadà.

És en aquest terreny quan l'opinió es torna falta de respecte a la tasca social, com qualsevol altra tasca social, que els polítics desenvolupem. Una falta de respecte generalitzada mundialment, però que en pocs estats arriba al nivell de l'estat espanyol.

I ho dic com un factor clarament negatiu, autolimitador, acomplexat, lastrant i trist, més si fem la comparació amb el respecte que acompanya la necessària crítica, que es produeix en altres estats que no per casualitat progressen i tenen una esperança de futur millor que el nostre, com França o els Estats Units.

Alguns exemples:

- Fa unes setmanes apareixia a la Contraportada d'un dels dos rotatius més llegits a Catalunya, una entrevista a una persona que ni recordo ni m'interessa recordar, que manifestava com a part del seu posicionament, l'odi als polítics i la negació de l'existència de les ideologies. Em pregunto què pot aportar aquesta persona a la societat.

- Aquest estiu, passejant pels carrers de Gràcia en motiu de la Festa Major, en arribar a un determinat carrer guarnit, sempre em trobo una senyora de les que et saluda, et tracta bé, et pregunta, t'acompanya, d'aquelles que creus tenir "bon rotllo". Bon rotllo fins que es va assabentar que jo tenia tres fills. Li va canviar la cara i va cridar ben fort perque tothom que tenia al costat la sentís, quelcom així com "Tres fills... com es nota que...." sense acabar la frase. Era fàcil d'acabar, no acabo d'interpretar si es referia a que robem o a que cobrem massa, però una de les dues coses era segur.

- Fent zapping l'altre dia vaig descobrir que l'odi bilic dels ABC, Razón etc... té una versió televisiva, anomenada Intereconomia. Vaig quedar bocabadat de la de barbaritats i sense raons que es poden arribar a dir en 5 minuts. L'argument no era anticatalà aquesta vegada, o també, sinó antipolítica. El debat girava al voltant dels cotxes oficials, massa administracions, els polítics no fan res, i paraules com lladres, vividors etc... sortien a cada dos paraules, sense cap raonament alternatiu que acompanyés aquestes crítiques.

- L'altre dia un amic em deia que no entenia perque si guanya un partit posa per exemple un determinat Conseller d'economia i si guanya un altre partit en posa un altre, es preguntava perque no posen el millor en economia i ja està. Jo li vaig preguntar el millor marxista o el millor neoliberal?. Va quedat mut.

- Repartint propaganda pels carrers de Gràcia, recordo que es va acostar tot contrariat un senyor d'edat avançada, que ens va recriminar violentament que ho féssim, però no perquè fossim d'un partit a qui a ell no agradava, sinó simplement per repartir propaganda d'un partit polític "no os da vergüenza ahí, metiendole a la gente..." ens va dir. Encara em pregunto exactament què ens recriminava.

- Qui no s'ha trobat mai en alguna conversa on polític i lladre, corrupció, no fer res, tots són iguals etc... formen part tot d'un mateix cos.

Curiosament, cap d'aquests que tan parlen és capaç de proposar cap solució. Potser hauríem de plegar tots els polítics i tots els Governs de tot arreu, a veure què passa i qui serien els primers a protestar.

No oblidem que els polítics no som gent aterrada d'un altra galaxia, som ciutadans com qualsevol altre, que ens agrada servir uns ideals, som gent activa, i per això ens apuntem als partits polítics, com s'hi pot apuntar qualsevol ciutadà, com aquests que tan critiquen i que segurament als vespres són al sofà de casa, amb la tele posada, criticant allò que veuen, mentre els polítics som a reunions fins altes hores de la nit, reunions, per cert, per les que no cobrem ni un euro.