31 de juliol 2007

Regeneració política III (La societat)

1- Formació sobre el funcionament del sistema polític a les escoles.

2- Formació sobre el funcionament del sistema polític en edat extraescolar.

3- No és cert que la única manera de participar sigui votar. Els partits polítics són institucions obertes a la participació de tothom. Tothom pot fer arribar els seus problemes, sol·licitar reunions, demanar raons...

4- La crisi política - societat no es superarà amb ignorància, sinó en el terreny de les idees. Deixem tots plegats de donar espai a la simple incultura o ignorància manifestada en frases de l'estil de: "tots els polítics són iguals", "només surten al carrer per demanar vots", "tots els polítics són uns corruptes", "mani qui mani és igual", "els polítics cobren massa" etc... Qui pronuncia frases com aquestes és tan culpable com el que més en la crisi política - societat.

5- Crear consciència de participació. Participar és un dret que ha costat molt d'aconseguir i que fa pocs anys a la història que es té. Cal participar i no només votant.

6- Cal transmetre els valors democràtics i de participació de generació en generació.

7- Utilitzar més les nombroses eines de comunicació i participació que ofereixen els partits polítics, com assistència a les seves reunions (sovint obertes), web's, publicacions, bústies electròniques, representants polítics a disposició de la gent.

8- Assistir als Consells Plenaris i Comissions de l'Ajuntament així com sessions del Parlament i altres reunions on és possible assistir i seguir la vida política local o nacional.

9- Lluitar contra el sedentarisme social. És molt fàcil criticar-ho tot des del punt de vista del que només s'ho mira des del sofà de casa i no fa res per la societat.

10- Denunciar públicament tot allò que no s'entén o no agrada de la política, a nivell de reflexió general o de coneixement de casos concrets.

26 de juliol 2007

Regeneració política II (Mitjans de comunicació)














1- Evitar la dependència econòmica dels mitjans de comunicació de l'administració pública.

2- Una cosa és tenir línia editorial pròpia i l'altra sotmetre's a la línia política dels partits polítics.

3- Recuperar el concepte de periodisme independent.

4- No permetre l'existència de periodistes orgànics.

5- Millorar la formació política dels professionals periodístics destinats a cobrir les seccions de política.

6- Traslladar a la gent les propostes i no la bronca política.

7- Transparència i control en tot el procés de transmissió de la informació dels mitjans de comunicació públics.

8- Codi deontològic del periodisme que denuncïi i no permeti situacions concretes de submissió política dels professionals.

23 de juliol 2007

Regeneració política I (la política)

Algunes idees per la necessària regeneració de la política des de la vessant de la política mateix, que no és l'única que s'ha de regenerar:

1- Canviar la Llei de finançament dels partits polítics. Poc clara i insuficient per al seu funcionament. Generadora de la majoria de casos de suposada corrupció dels darrers anys.

2- Separació de poders real. Despolitització de la justícia.

3- Dirigir el discurs polític als ciutadans i no tan als adversaris polítics. Més sentit d'estat, menys bronca.

4- Transparència als Congressos interns dels partits polítics.

5- Acabar amb l'"estil Baix Llobregat" de fer política. Estil basat en el cinisme, l'insult, la paraula fàcil, la lluita pel poder com a finalitat per sí mateixa, el sectarisme... i que tot i tenir el seu orígen i deure el seu nom al PSC-PSOE, poc o molt tots els altres partits s'hi han vist influenciats.

6- Un llenguatge polític més pedagògic.

7- Reforma de la Llei electoral, aproximant electors i elegits.

8- La regidoria d'urbanisme no pot estar als Ajuntament sota el control d'una sola persona, almenys hauria d'haver tres responsables i si són de diferents partits (en el cas de coalicions al Govern) millor.

9- Democratització dels processos d'elecció interna dels partits polítics.

10- Millorar el nivell formatiu i polític dels nostres representants polítics actuals.

19 de juliol 2007

On és Jordi Hereu?

Fa aproximadament un mes que va ser investit Alcalde, aquesta vegada amb l'aval de les urnes. El més lògic és que una persona que entra en un càrrec iniciant una nova etapa (fins ara només l'havia ocupat amb fins electorals tal com ell mateix s'encarregava de dir), proposi o aprovi algunes mesures concretes, il·lusionants, que marquin perfil propi, o estableixi les bases del que serà aquesta nova etapa. I també semblaria lògic que en aquestes mesures, propostes o discursos, marqués distància amb l'anterior etapa.

Res de res. On és Jordi Hereu?. Quin és el seu projecte de ciutat?. Què volen fer amb Barcelona exactament?. Quines són les seves propostes?.

Jordi Hereu no hi és. Jo només l'he vist defensant panxa enlaire el projecte del túnel del TAV, no l'he vist enlloc més.

No es pot dir que Hereu i el PSC-PSOE hagin enganyat a ningú. Durant la campanya no van fer cap proposta, no van deixar anar cap orientació inteligible diferent a les dels darrers 20 anys. Cap línia ideològica nova, cap idea. I realment estan aplicant el que van dir en campanya, o sigui el continuisme d'un projecte en fase final, en fase morta, que recorda al de les acaballes del nuñisme a Can Barça, quan tot i l'evident fí d'etapa amb que es trobava l'era Núñez, els electors encara van escollir Joan Gaspart, a qui va fer fora la putrefacció del projecte i no les urnes. Evidentment no serà el cas d'Hereu, a qui faran fora les urnes, haurem d'esperar 4 anys però.

16 de juliol 2007

Les misèries del catalanisme polític


Algú és conscient que en aquests moments la suma CiU + ERC al Congrés dels Diputats dóna majoria asboluta a Jose Luís Rodriguez Zapatero?. CiU sola no li dóna, ERC sola tampoc. CiU + ERC sí, sent molt díficil per a Zapatero l'establiment d'una majoria alternativa. Algú és conscient del poder que representaria això per al catalanisme polític?.
Algú s'imagina un Govern de Catalunya presidit per un nacionalista, suportat per dos partits CiU + ERC, per tant amb estratègia conjunta, a Catalunya i a Espanya, per tant defensant un Estatut de màxims i amb una majoria al Congrés dels Diputats suficient per condicionar del tot ZP i el PSOE?. Algú és conscient de l'escenari que això representaria en el procés de reconstrucció nacional?.
Des de quin sentit lògic és pot llençar per la borda, sense més, una oportunitat tan històrica com aquesta?. Després ens queixem que hi ha molt vot catalanista a l'abstenció?.
Quan l'escenari podria ser aquest, la realitat és que és el contrari, ERC ha entregat Catalunya al PSOE, s'ha entregat en cos i ànima al PSOE amb xecs en blanc als socialistes (com recorden els dirigents de la pròpia Esquerra Joan Ridao i Joan Carretero) a Catalunya i a Espanya. I mentrestant CiU centrant el debat en una més que improbable entrada al proper Govern de l'estat, com si això fos un objectiu de la Federació. Que algú obri els ulls ¡¡¡

12 de juliol 2007

Ministres

Per mi, la raó de ser del nacionalisme català, del catalanisme polític, és l'assoliment d'un objectiu que és la plena sobirania de Catalunya. Potser a alguns ja els està bé arribar a algun estadi inferior i no per això deixen de ser catalanistes i nacionalistes, ara bé, no comparteixo aquestes tesis, no les entenc.

Aquest principi és bàsic per explicar el meu posicionament al voltant del debat sobre si CiU ha d'entrar o no a formar part del Govern de l'Estat espanyol. Si l'objectiu del nacionalisme català és l'exposat al paràgraf anterior, el nostre paper a Madrid ha de ser servir aquest objectiu, i no caure en paranys que no ens toquen, com el de la governabilitat, estabilitat, moderació, transformar Espanya... uns per inassolibles, altres perque distreuen la nostra real raó de ser. No dic que estiguin malament tots aquests valors, si es poden aportar s'aporten, però que no distreguin l'objectiu real de la nostra raó de ser política.

Dit això, per mi no és impossible per principis que CiU pugui entrar alguna vegada a formar part d'un Govern espanyol, sempre que sigui servint aquests objectius exposats més amunt, i no altres que no ens pertoquen, i sempre que les condicions siguin concretes i molt favorables.

Per exemple, jo estic disposat a discutir, i inclús acabar acceptant l'entrada de CiU a un Govern espanyol, sempre i quan CiU governi a Catalunya i el partit amb el qual entressim a governar l'estat tingués una mentalitat molt oberta i disposició d'avançar en la resolució del problema català. Llavors sí, a canvi oferim governabilitat, moderació i tot això.

Comparant la situació exposada en l'anterior paràgraf amb l'actual, observem que no s'assemblen en res. CiU no governa a Catalunya perque el Sr Carod-Rovira i el Sr Montilla, i no les urnes, així ho han decidit, primera condició que no es compleix. Dels dos grans partits estatals, n'hi ha un que basa el seu discurs en la indissoluble unitat d'Espanya i en una campanya agressiva contra les reformes estatutàries, el processos autonòmics etc... per tant aquest descartat. L'altre és un llop (PSOE) amb pell de xai (ZP), que darrera les bones paraules i una certa simpatia i bona intenció aconsegueixen els mateixos resultats que els d'abans, o sigui ni aigua per Catalunya, per tant amb aquests seria també difícil la cosa, més quan són els mateixos que han decidit fer President de Catalunya el Sr Montilla contra la voluntat de les urnes.

Està difícil per tant. L'única escletxa que veig de possibilitat d'entrar al Govern de l'Estat és amb el PSOE, pactant d'entrada tota una bateria imponent d'aplicació directa de l'Estatut sense més dilacions i, per exemple, l'oficialització de les seleccions nacionals catalanes, aspecte en el terreny simbòlic però absolutament important en el procés de generar consciència nacional. Encara hi hauria una cosa que no quadra, i és això de que CiU aquí no governa precisament perque li ho impedeix aquell amb qui aniriem a pactar a Madrid. La solució seria lògica per tant, avançament electoral a Catalunya i compromís de respecte a la llista més votada.

09 de juliol 2007

Vergonya aliena


M'afegeixo a les crítiques que han sorgit sobre el tractament que s'està donant a l'estada de Woody Allen a la ciutat de Barcelona per rodar una pel·lícula.

Evidentment no perque el polifacètic artista mereixi el millor tractament possible, sinó per com s'està donant aquest tractament.

L'actuació que autoritats polítiques i mitjans de comunicació estan donant a Woody Allen s'emmarca en el més pur provincianisme comparable a la mítica pel·lícula "Bienvenido Mister Marshall", amb la diferència de que la visita ens costa 2 milions d'euros a tots.

Respecte i tractament com es mereix res té a veure amb babejar al costat de l'artista, cops de colze per fer-se la foto amb ell, tractament mediàtic com si tot s'hagués d'aturar per fer el seguiment del que Allen fa a cada pas a Barcelona, entrevistes de reporters perseguint Allen d'autèntica vergonya aliena...

Esperem que Woody Allen no interioritzi tota aquesta patètica actuació i la traslladi al film, perque podem quedar retratats tal qual ens mereixeriem. De moment Allen ja ha dit que al film vol traslladar-hi Barcelona tal com és, posem-nos a tremolar.

Al meu entendre tot això no és fruit de la casualitat, tenim un President que no concep Catalunya com una nació, i per tant amb actitud sumissa a Madrid i per tant provinciana. Tres quarts del mateix sobre el públicament desaparegut Alcalde Hereu. Desgraciadament hem de treure lectura política en clau catalana a tot aquest show.

05 de juliol 2007

Frases de Xavier Trias que han fet fortuna

Xavier Trias ha utilitzat diverses frases durant aquesta campanya municipal que en el moment de dir-les pocs se les creien i que han acabat fent-se realitat. Aqui va una mostra:

- "El tripartit va començar a l'Ajuntament de Barcelona i acabarà a l'Ajuntament de Barcelona".

- "No està tan clar que hi hagi tripartit a Barcelona perque els altres dos estan tractant molt malament al Jordi Portabella".

- "Si treiem un sòl regidor més que el partit socialista jo seré l'Alcalde de Barcelona".

- "El 13 és el número decisiu, si trec 13 seré Alcalde".

- "Les enquestes es poden cuinar, però arriba un punt en que estan tan cuinades que no responen a cap realitat".

02 de juliol 2007

Gràcia de nit

Dijous i divendres de la setmana passada vaig tenir ocasió de comprovar "in situ" l'ambient nocturn gracienc, el qual he tastat no poques vegades, però el pas dijous passat per la Plaça Revolució em va frepar i m'ha incitat a escriure aquest post.

Dijous, una delegació de CDC vam anar al Teatreneu a veure l'obra de teatre ZZAPING, absolutament recomanable per a tothom qui llegeixi això i vulgui passar una bona estona. En acabar l'obra vam sopar al Bar del Teatreneu acompanyats de l'Enric Ballabriga, amo i senyor de l'esmentat establiment així com de totes les ovelles negres i similars que hi ha per Barcelona i Mataró, i a qui cal agrair l'atenció dispensada.

En sortir de l'establiment a quarts de tres, la imatge que presentava la Plaça Revolució era absolutament desoladora. Un botellot immens ocupava tota la plaça, amb escassos centímetres quadrats de sòl no ocupat, el soroll era eixordidor, la brutícia que hi havia per terra enorme, i no faltava la imatge de gent orinant als mateixos portals dels veïns o de les botigues de la zona. Ara entenc profundament al pobre Joan Josep Egea quan tantes i tantes vegades ens ha explicat els mals que pateixen els veïns de la zona. Puc assegurar que dormir allà segur que era completament impossible.

Seguint caminant, ambient de nit pels carrers, aquest sí saludable, doncs són joves i no tant joves animats que van d'un local a l'altre. Arribem a la ja més coneguda Plaça del Sol, amb idèntica imatge de la Plaça Revolució però amb més vigilància i cert major control.

Divendres a la nit, camí del pregó de les festes del Camp d'en Grassot, vaig poder tornar a veure de refilada la imatge d'una Plaça de la Revolució que anava "agafant ambient". En arribar al Camp d'en Grassot, al carrer Grassot concretament, tot molt més sà, ambient de festa major clàssica de carrer de Gràcia. Assistiem al pregó, a banda dels veïns i veïnes, els Consellers Municipals en funcions, tot i que el discurs institucional ja el feia el nou regidor, escollit a dit pel l'Alcalde, el Guillem Espriu.

Als "espectacles" de la Plaça del Sol i de la Revolúció, cal sumar-hi la creixent queixa dels veïns de la Plaça del Diamant, desgraciada plaça que va de pitjor en pitjor a cada remodelació que pateix. Ara s'ha convertit en punt de reunió, no ja de joves de botellot, que encara, sinó de grups de desestructurats socials de totes les edats, que fan de la pobra plaça el seu fortí, de nit i també de dia, establint el seu centre neuràlgic en els bancs situats a dos metres de la zona de jocs infantil, amb nens i tot a dins.

Aquest de les places és un dels temes que porta a pensar que Ricard Martinez i ERC, han perdut la gran, immensa majoria dels seus vots per haver fet President de Catalunya José Montilla, però també han perdut vots en clau gracienca per una sèrie de temes propis (pla de mobilitat, seguretat, okupes, manca d'immersió en la societat civil gracienca, sorolls...) i en aquest etcétera hi trobem el tema de les places. Com pot ser que no s'hagi trobat cap solució en 4 anys?, o les que s'han proposat eren epidèrmiques com denunciava CiU (campanyes als balcons, mediadors, fòrum del silenci...). Guillem Espriu i el PSC-PSOE es trobaran amb el mateix problema, i el seu tan elaborat com ininteligible discurs no sembla massa bona eina per arreglar-ho. Donem-li els 100 dies.