Un altre conflicte lingüístic

Si truques al telèfon d'informació d'hisenda, en demanar-te l'idioma en el qual vols ser atès, si esculls català, t'acaba sortint una persona que no només no parla en català, sinó que et demana que li parlis en castellà perque sinó no t'entén.

Alícia al país de les meravelles

No pensava repicar amb aquest tema, però davant l'absoluta manca d'anàlisi i autocrítica en aquest sentit, crec convenient fer-ho.

Fa ja quasi un mes de les eleccions municipals. La precampanya i sobretot la campanya d'aquestes van venir marcades per un escenari concret que compartien tots els mitjans de comunicació: Tot estava ja fet, tot quedaria igual, l'única cosa que calia veure era de quin tamany seria l'estavellada electoral de CiU i quan poder de més acumularia el PSC-PSOE.

Aquest era un escenari que, o bé convenientment creat i ben alimentat per alguns, o bé per l'efecte "opinió creada", tots els ànalistes, comentaristes, mitjans de comunicació... van comprar, i es donava per fet.

Ben amanit amb unes quantes enquestes, curiosament totes iguals, que han acabat equivocant-se per tant totes, i que feien moltes d'elles una pudoreta difícil de no ensumar, s'han arribat a dir barbaritats de l'estil: "No caldria fer eleccions", "hi ha eleccions només perque toca", "res no canviarà", "L'únic que ha de fer CiU és mirar com tancar la paradeta" i podria seguir amb un llarg etcétera.

L'escenari real, no el del país de les meravelles, deia que en aquesta legislatura, per exemple a Barcelona, s'ha enfonsat el Carmel, s'han enfonsat les finances municipals amb un desastrós Fòrum, l'Alcalde Clos ha hagut de marxar corrents perque no podia caure més baix (curiosament l'han fet Ministre), i tot això portava a dir que tot quedaria igual???. A nivell nacional ERC ha venut el país al PSOE, o sigui als espanyols, ha canviat el President de la Generalitat (ara n'hi ha un d'espanyolista), CiU va guanyar per més de 100.000 vots les eleccions, tenim un nou tripartit, l'Estatut està encallat, la gent està fastiguejada de la política... i tot això portava a dir que tot quedaria igual???.

Evidentment tot no ha quedat igual, hi ha hagut canvis, i no pocs. El PSC segueix pedent vots en la mateixa manera proporcional que va acumulant poder (qui li dóna?). ERC s'estavella de manera bastant considerable, sobretot a Barcelona i voltants. ICV trenca la tendència alcista i recula, creix la CUP i Plataforma per Catalunya, el PP perd encara més l'escassa presència territorial que té a Catalunya, i.... sorpresa ¡¡¡¡ per alguns està clar, CiU no només aguanta sinó que creix, amb uns grans resultats a Barcelona. Gens sorprenent per tot el que he dit abans, sí sorprenent pels qui van creure i promovien aquest escenari fals.

Em pregunto si durant la precampanya i campanya hi hagués hagut anàlisi real i imparcialitat, què hauria passat realment?, hauria guanyat Trias les eleccions? potser sí, qui sap.

El que més dòl de tot això és l'absència absoluta d'autocrítica entre el qui l'hauríen de fer a tal efecte. Silenci i qui dia passa any empeny, i fins la propera, on veurem si tothom tornarà a comprar un escenari creat interessadament per alguns, o hi haurà anàlisi imparcial i real de la situació política.

L'any de Messi i del gran fracàs de Rijkaard

Els que ens agraden les estadístiques tenim la curiosa afició de fer estadístiques de qualsevol cosa. En el meu cas, després de cada partit del Barça, escullo els tres millors d'aquell partit, donant-los 3 punts al millor, 2 al segon millor i 1 punt al tercer millor d'aquell partit. Quan no he vist el partit o no m'hi he fixa't massa, doncs em guio per classificacions similars dels mitjans de comunicació, confeccionant-se a final de temporada, d'aquesta manera, acumulant les jornades, una classificació prou interessant sobre el rendiment dels jugadors.

D'entrada, com a valoració de la temporada, aquesta ha estat un gran fracàs. Bàsicament la mala preparació física, escassa o errònia preparació tàctica i sobretot un estat mental erroni, han motivat el fracàs. El gran responsable de totes aquestes parcel·les és l'entrenador, en aquest cas Frank Rijkaard, a qui podem fer doncs principal responsable del fracàs. Un altre dels responsables, Joan Laporta, cal reconèixer que ha reaccionat bé, amb celeritat i precisió, per mi ha posat el dit a la llaga de la problemàtica i les solucions que proposa són les bones, redreçant així una gestió molt millor que la dels seus antecessors, però amb 3 ó 4 errors d'un "bulto" immens (Pesic, Rossell o l'escàndol de les entrades de París per exemple).

Entrant ja en la classificació que apareix més a sota, Messi és el gran triomfador de la temporada, és la temporada de la seva explosió, i tot i la lesió, ha estat el millor. No menys important és l'explosió d'Iniesta (el que més ha millorat aquest any respecte el passat), segon millor d'aquest any i que ja va començar a eclosionar al tram final de la temporada anterior. La notícia paral·lela és l'evident caiguda de rendiment de Ronaldinho.

A banda d'aquests dos casos, destaca l'escàs rendiment dels nous fitxatges, la diferència entre els jugadors consagrats (fins a Víctor Valdés) i el discret nivell de la resta (a partir de Víctor Valdés amb algunes excepcions) i la caiguda brutal de jugadors abans importants com Giuly, Sylvinho, Marquez (qui més ha empitjorat respecte l'any passat), Oleguer o Edmilsson, en molts casos simplement perque no han estat utilitzats per l'entrenador.

Pel que fa a altes i baixes crec que ha d'haver bastants canvis. Falta segur un lateral esquerre, un o dos centrals, un mig de contenció i algun davanter de renom que pressioni a Eto'o i Messi, a banda de Bojan i Dos Santos que ja han d'anar jugant al primer equip. Pel que fa a les baixes, crec que a Ronaldinho, Eto'o i Deco se'ls ha de quadrar molt seriosament, qui no accepti unes condicions en tot sentit molt més dures, fora, qui accepti es pot quedar. A banda d'aquests, per diferents raons, Saviola, Giuly, Gudjonhsen, Belletti, Gio, Ezquerro, Motta i Edmilsson per mi no tenen lloc a l'equip. Altres com Thuram, Sylvinho, Marquez, Zambrotta i Oleguer estarien al mig, alguns han de rendir més del que ho han fet, d'altres assumir potser un paper secundari - complementari però útil i Màrquez decidir si vol dedicar-se a les revistes del cor o al Barça.

Dit tot això aquesta és la classificació que ha sortit a final de temporada (entre parèntesi comparació amb l'any passat):


Messi......................................... 46 (+24)
Iniesta....................................... 43 (+26)
Puyol......................................... 42 (+14)
Ronaldinho................................... 39 (-6)
Deco.......................................... 38 (+4)
Xavi.......................................... 29 (+23)
Eto'o......................................... 20 (-9)
Victor Valdés................................ 19 (=)
Saviola..................................... 13 (+13)
Giuly........................................ 12 (-16)
Thuram................................... 12 (+12)
Gudjonsen................................. 7 (+7)
Belletti....................................... 7 (-1)
Sylvinho.................................... 6 (-9)
Jorquera................................... 5 (=)
Gio............................................. 4 (+1)
Giovanni Dos Santos..................... 4 (+4)
Ezquerro................................... 4 (=)
Marquez.................................... 3 (-18)
Zambrotta................................. 3 (+3)
Motta......................................... 2 (-3)
Oleguer...................................... 1 (-10)
Orlandi....................................... 1 (=)
Edmilsson.................................. 0 (-14)
Olmo.......................................... 0 (-2)
Ruben........................................ 0 (=)

En defensa dels Mossos d'Esquadra

Aquest escrit és en recolzament i defensa del Cos de Mossos d'Esquadra, la polícia nacional de Catalunya, assetjada injustament pels qui molesta que Catalunya tingui polícia pròpia.

Recordo les manifestacions a les que assistia quan era adolescent, aquelles en les que es cridava "Fóra les forces d'ocupació", crit que podia sentir-se molt sovint també al Camp Nou. Aquest eslogan, que va fer fortuna sobretot als anys 80 i principis dels 90, va fer-se realitat, no amb cap enfrontament violent, ni amb cap escalada de tensió fora del normal, sinó amb tota la normalitat democràtica, dins de la negociació constant entre el Govern català, aleshores nacionalista, i el Govern de l'Estat. Va ser assumit amb plena normalitat i ha representat un dels avenços més grans en matèria d'autogovern des del restabliment democràtic.

Avui dia, els Mossos, estan sent víctimes d'un assetjament político - mediàtic de tots aquells a qui no agrada que Catalunya vagi assumint cotes d'autogovern. Desgraciadament, per activa o per passiva, l'actual Govern de Catalunya apareix com a còmplice d'aquesta campanya de desprestigi. A uns perque no agrada la paraula policia (ICV i ERC) i als altres perque no els agrada això de catalana (PSC-PSOE). El cas es que resulta absolutament sorprenent que des del Govern, no només no es surti de manera solemne en defensa de la nostra polícia, sinó que a més es fa mal premeditadament a aquesta (Saura).

Es regalen Creus de Sant Jordi

Vagi per davant el meu respecte per la majoria de receptors de les Creus de Sant Jordi 2007, doncs segur són dignes mereixedors d'aquest reconeixement a la seva tasca.

D'altra banda és cert que el Govern ha reduït aquest any el número de Creus de Sant Jordi concedides, ara bé, em segueix semblant clarament excessiu i desvirtuador el nombre de les més altes distincions de la Generalitat que s'atorguen.

La definició de la Creu de Sant Jordi, màxima distinció que otorga el Govern de la Generalitat de Catalunya, és com a reconeixement a la tasca en defensa de la identitat nacional de Catalunya i de la llengua i cultura catalanes. Aquesta és la definició oficial, i que sí es compleix en part dels distingits.

Ara bé, la realitat és que sota la Presidència de José Montilla aquestes distincions, en bona part, s'han convertit en un reconeixement de diverses trajectòries personals en camps diversos que poc tenen a veure amb la defensa de la identitat nacional catalana. Molts dels distingits segur que mereixen tot tipus de reconeixements a una brillant trajectòria en diversos àmbits, però no una distinció que, segons la seva definició, es dóna amb la finalitat abans exposada.

Per no dir que una part d'aquestes distincions semblen respondre a l'afinitat ideològica amb l'actual Govern, millor dit amb el principal partit de l'actual Govern (els altres a rebre gols com sempre), amb alguns reconeixements d'altres sectors i d'altres realment mereixedors de la finalitat de la distinció, per dissimular i evitar així les protestes.

Aquesta és la trista realitat actual de les Creus de Sant Jordi que malgrat tot Montilla i els seus no aconseguiran debilitar. L'exemple més evident el tenim en la persona distingida que més s'ha volgut publicitar, Jose Manuel Lara Bosch, tot un exemple de defensa de la identitat catalana i de la llengua i cultura catalanes. Per no fer, Lara ni tan sols parla català, a banda de presidir Antena3 i altres grups empresarials que s'han distingit sempre per la defensa de les llibertats nacionals de Catalunya. Aquesta deu ser la pluja fina de Carod, o sigui pedregada al cap de la nació catalana. La penúltima mostra d'espanyolització o desnacionalització del tripartit.

Curiosament, o ja no, qui anunciava les Creus de Sant Jordi, perque és el Departament que li pertoca, és el Conseller Tresserras, d'ERC. No té desperdici la imatge d'un Conseller d'ERC anunciant la Creu de Sant Jordi a Jose Manuel Lara i un no menyspreable seguici de persones de l'àmbit socialista que algú ja m'explicarà què han fet per la identitat nacional catalana. Perdó, m'oblidava, l'objectiu d'ERC, millor dit de Carod i Puigcercós, és destruir CiU, i tan se'ls en dóna si en l'intent s'emporten el país per davant, l'arrosseguen o el venen a qui sigui, l'important és destruir CiU per substituir-la.

No és casualitat

El Barça ha perdut pràcticament la Lliga de la manera més cruel i miserable que pot haver-hi, amb dos gols alhora a l'últim minut dels dos partits on es jugava el títol. Pocs casos deu haver a nivell històric com aquest de desgràcia i el que es vulgui. Ara bé, si bé el factor mala sort ha jugat, ni molt menys tot és atribuible a aquest factor. El que va passar dissabte passat entrava dins dels escenaris previsibles.

Curiosament, veient els antecedents de les darreres setmanes, i la força amb que arribava un equip i un altre, qui més qui menys temia l'escenari d'ahir, el gol del Madrid a l'últim minut i el Barça encaixant-lo també al darrer minut. Ningú però s'havia plantejat el contrari, el Madrid encaixant el gol al darrer minut i el Barça ficant-lo. Simptomàtic de com ha arribat un i altre equip a final de temporada.

La qüestió és que aquest Barça té una feblesa defensiva enorme, una preocupant mala preparació física, i el pitjor de tot, un estat mental de psicòleg, que passa de la inseguretat més gran a una supèrbia insultant. La barreja de tots aquests elements fa al Barça molt feble davant d'adversaris mínimament seriosos. És més, qualsevol equip que apreti al Barça amb una mica de convicció als trams finals dels partits, acabarà marcant, o és fàcil que ho aconsegueixi. I així ha passat una pila de vegades aquest any.

En contrast, un Madrid mediocre, amb una plantilla apedaçada i mig acabada, però que físicament aguanta bé i que ha trobat un estat mental al tram final i decisiu de la temporada boníssim, resumit en una paraula: Fè. En aquest cas, la barreja de tots aquests elements dóna un Madrid amb una força mental tremenda sobretot en situacions desesperades de finals de partit, i que amb certa facilitat acaba amb gol als darrers minuts.

Dissabte passat es va unir tot això, i va passar el pitjor dels escenaris possibles, mala sort, però escenari perfectament possible per tot l'explicat.

No vull acabar sense tornar a mencionar aquest estat de supèrbia en que s'ha instal·lat el Barça aquest any i que, entre altres, és la clau del fracàs. En un any hem passat d'aquell Barça lluitador, que actuava com una pinya celebrant tots els gols com si fossin decisius i jugant els partits amb tota la intensitat, es digués el rival Numància o Madrid, a un Barça mentalment superbi, que creu que guanyarà simplement perque és millor, i que no cal fer res per aconseguir-ho. Quan el Barça entra en aquest estat mental de supèrbia que no sap evitar, l'espasa de Damocles li cau al cap automàticament, a l'acte. I no n'aprenen. Ahir la supèrbia va ser uns segons, al minut 89 van creure tenir el partit guanyat i van relaxar la defensa en una sola jugada, decisiva, Tamudo va ser l'espasa de Damocles, l'enèssima espasa de Damocles d'aquest any.

Governar Gràcia

Gràcia és un Districte de Barcelona administrativament parlant, però molt més que això sentimentalment i històrica parlant. Gràcia és Gràcia per sí sola, encara que pertanyi a Barcelona, i per això, per governar Gràcia, es requereixen una sèrie de premises bàsiques: Que t'escullin els graciencs, nacionalisme català i conèixer Gràcia.

En un territori que reivindica ser, ser Gràcia per sobre de Barcelona, mantenir la personalitat com a Vil·la, on Barcelona encara és mirada amb cert recel. Un territori on hi ha reivindicacions unànims de descentralització, de més poder per a l'Ajuntament de Gràcia, d'elecció directa dels Consellers municipals, fins i tot d'independència, sembla impensable que pugui ser dirigida per algú que, sigui qui sigui, acabarà sent nomenat a dit per l'Alcalde de Barcelona, sense votació, sense elecció, a dit directament. Els graciencs han escollit Convergència i Unió, i de Convergència i Unió hauria de ser el Regidor del Districte. Com defensarà el fet gracienc un regidor no escollit pels graciencs i imposat a dit per l'Alcalde de Barcelona com si d'un territori feudal es tractés?.

Gràcia és nacionalista. El fet gracienc, de la defensa de la identitat gracienca, va íntimament lligat al compromís de la Vil·la amb la llibertat de Catalunya. És el Districte més nacionalista de Barcelona, i ho ha estat una vegada més. ERC ha dit reiteradament, en boca dels seus portaveus, que ells no són nacionalistes, gràcies per la claredat, els graciencs ja els han donat la patada que correspon. S'entendria Gràcia governada per algú no nacionalista?. No només algú no nacionalista sinó algú del sector més espanyolista del seu partit?.

Finalment, per governar Gràcia cal conèixer Gràcia, no es pot venir paratxutat d'un altre lloc i passar-se mig mandat coneixent el territori. Això es pot fer en altres districtes sense personalitat pròpia, però no a Gràcia.

Guillem Espriu, el més que probable proper Regidor de Gràcia, a qui considero amic meu deixant les diferències polítiques al marge, només compleix la darrera condició. Guillem Espriu serà un regidor que coneix bé Gràcia però no escollit pels graciencs, designat a dit per l'Alcalde, sense sensibilitat nacional catalana, membre d'un partit que és minoria a Gràcia, escollit amb només el 23% dels vots, amb el suport de només 4+2 dels 15 Consellers Municipals del Districte de Gràcia...

Serà un regidor, per tant, amb una debilitat immensa, i una legitimitat més que qüestionable. Tot plegat no ajuda a quatre anys de bon Govern a Gràcia. A Gràcia i a Barcelona hi ha una ventada molt gran, els socialistes semblen agafar-se a clau roent perque no se'ls endugui la ventada, el darrer clau roent que els queda, la darrera legislatura.

L'exemple de CiU a Lloret de Mar

Lloret de Mar, un dels municipis més bonics de Catalunya i alhora amb més mala fama, i al qual em lliga el fet d'estiuejar tota la vida a la platja de Fenals, s'ha convertit en un dels exemples més contundents de la falàcia del tripartit.

Vagi aquest post com a reconeixement a CiU de Lloret, i en especial al Xavier Crespo, l'Alcalde de Lloret, ara amb majoria absoluta, després de governar sense majoria els darrers quatre anys.

Vist des del punt de vista de l'estiuejant, o de la persona que estima Lloret sense ser fill del poble, i per tant amb cert marge d'error, Lloret de Mar era, fa quatre anys, el clàssic municipi que patia des de feia uns quants anys un Govern tripartit, o sigui socialista amb les dues crosses habituals. Patia la grisor d'aquest tipus de governs, la manca d'iniciatives, la manca de projectes, la inèrcia, el llenguatge buit..., el més greu però era que el Govern socialista de Lloret basava la seva acció en l'expansionisme urbanístic més bèstia, el que ha donat mala fama al municipi. El Govern socialista de Lloret vivia cavalcant en l'onada d'urbanisme desenfrenat i turisme massiu que certament va permetre sortir, als anys 60, a Lloret de la pobresa i trobar el futur a molts dels seus habitants, però que ja fa temps que està portant el municipi a la decadència.

A Fenals en tenim un bon exemple, amb el nou barri de Fenals, un atemptat urbanístic i sociològic que encara patim d'aquella època i que darrerament s'està mirant d'arreglar com es pot. També volíen urbanitzar salvatgement Sant Quirze, en ple Comtat del Jaruco, rumors a Cala Banys i Canyelles, creixement previst del municipi per sobre de les 100.000 persones...

I això el tripartit, urbanisme expansionista salvatge, economia depredadora de tot, inclòs el medi ambient.

En plena debacle, va sortir una veu que es va atrevir a dir una cosa tabú fins aquell moment en el llenguatge políticament correcte lloretenc, prou creixement, creixement zero fins i tot va sentir-se, i també prou turisme massiu, reorientació del turisme buscant qualitat per sobre de quantitat d'una manera seriosa i no només superficial. Va ser el Xavier Crespo, qui apareixia encapçalant la llista de CiU a Lloret amb aquest llenguatge trencador i novedós, qui volia fer obrir els ulls a Lloret.

Creixement zero volia dir aturar no se quantes construccions ja previstes, protegir uns quants espais amenaçats, requalificar terrenys per protegir-los, també comprar-los com a darrera alternativa per protegir-los... tota una revolució gens fàcil en un poble acostumat a créixer a cop de formigó i turista d'espardenya.

El discurs del creixement zero esdevé absolutament pioner, no a Lloret, sinó a tot Catalunya. Quan molts municipis s'estan plantejant avui dia sí realment l'objectiu ha de ser sempre créixer més i més, CiU de Lloret i Xavier Crespo ja van sortir fa 4 anys dient que ells no, i fen-t'ho amb absoluta valentia des d'una de les localitats més basades en l'economia del pur creixement.

Crespo trencà l'any 2003 el discurs polític lloretenc, amb un discurs que canviava completament la dinàmica de sempre del poble, aconsegueix obrir els ulls als lloretencs i guanyà les eleccions situant-se inclús aprop de la majoria absoluta. En 4 anys, CiU de Lloret ha implementat tot aquest canvi de filosofia, visualitzat ja en algunes accions concretes, amb més territori protegit, no havent de patir tant pel futur de determinats espais, i reduint el creixement màxim futur del municipi a 70.000 persones de moment, unes quantes desenes de milers menys que el model de ciutat que tenia previst el tripartit.

Avalat per la gestió i fet bó el discurs, CiU i Xavier Crespo han aconseguit, ara sí, majoria absoluta, i podran seguir governant i aplicant aquests principis almenys 4 anys més. I el tripartit fent d'ombres fantasmagòriques pels carrers de Lloret amb el discurs de l'esquerra i la dreta completament trencat, perque la dreta depredadora que tant denuncien són ells mateixos a Lloret de Mar, i no només a Lloret de Mar.