No és casualitat

El Barça ha perdut pràcticament la Lliga de la manera més cruel i miserable que pot haver-hi, amb dos gols alhora a l'últim minut dels dos partits on es jugava el títol. Pocs casos deu haver a nivell històric com aquest de desgràcia i el que es vulgui. Ara bé, si bé el factor mala sort ha jugat, ni molt menys tot és atribuible a aquest factor. El que va passar dissabte passat entrava dins dels escenaris previsibles.

Curiosament, veient els antecedents de les darreres setmanes, i la força amb que arribava un equip i un altre, qui més qui menys temia l'escenari d'ahir, el gol del Madrid a l'últim minut i el Barça encaixant-lo també al darrer minut. Ningú però s'havia plantejat el contrari, el Madrid encaixant el gol al darrer minut i el Barça ficant-lo. Simptomàtic de com ha arribat un i altre equip a final de temporada.

La qüestió és que aquest Barça té una feblesa defensiva enorme, una preocupant mala preparació física, i el pitjor de tot, un estat mental de psicòleg, que passa de la inseguretat més gran a una supèrbia insultant. La barreja de tots aquests elements fa al Barça molt feble davant d'adversaris mínimament seriosos. És més, qualsevol equip que apreti al Barça amb una mica de convicció als trams finals dels partits, acabarà marcant, o és fàcil que ho aconsegueixi. I així ha passat una pila de vegades aquest any.

En contrast, un Madrid mediocre, amb una plantilla apedaçada i mig acabada, però que físicament aguanta bé i que ha trobat un estat mental al tram final i decisiu de la temporada boníssim, resumit en una paraula: Fè. En aquest cas, la barreja de tots aquests elements dóna un Madrid amb una força mental tremenda sobretot en situacions desesperades de finals de partit, i que amb certa facilitat acaba amb gol als darrers minuts.

Dissabte passat es va unir tot això, i va passar el pitjor dels escenaris possibles, mala sort, però escenari perfectament possible per tot l'explicat.

No vull acabar sense tornar a mencionar aquest estat de supèrbia en que s'ha instal·lat el Barça aquest any i que, entre altres, és la clau del fracàs. En un any hem passat d'aquell Barça lluitador, que actuava com una pinya celebrant tots els gols com si fossin decisius i jugant els partits amb tota la intensitat, es digués el rival Numància o Madrid, a un Barça mentalment superbi, que creu que guanyarà simplement perque és millor, i que no cal fer res per aconseguir-ho. Quan el Barça entra en aquest estat mental de supèrbia que no sap evitar, l'espasa de Damocles li cau al cap automàticament, a l'acte. I no n'aprenen. Ahir la supèrbia va ser uns segons, al minut 89 van creure tenir el partit guanyat i van relaxar la defensa en una sola jugada, decisiva, Tamudo va ser l'espasa de Damocles, l'enèssima espasa de Damocles d'aquest any.